divendres, 29 de gener del 2010

Els treballadors d’autobusos de TMB guanyen la partida dels “dos dies”


Finalment, després de més de dos anys de conflicte, els treballadors i treballadores d'autobusos de TMB aprovàvem el passat dimarts 19 de gener, en Assemblea General, el seu nou Conveni col·lectiu (2009-2012). Aquest no ha sigut un conveni com els anteriors. Tot va començar un any abans de que s'acabés l'anterior acord laboral (2005-2008) signat pels sindicalistes de CCOO, UGT i SIT, sense respectar la seva pròpia paraula d'acatar el que sortís en les dues urnes del referèndum que van organitzar. Aquell conveni no portava el que sí que deia la plataforma de conveni dels tres signants: la consecució dels dos dies de descans setmanal.

No va ser així, i dos anys després el malestar entre la plantilla de conductors va esclatar. Organitzats al Comitè de Descansos (organisme al·legal), delegats sindicals d'ACTUB, CGT i PSA, i persones afiliades a qualsevol sindicat o sense afiliació van tirar endavant una mobilització que va durar sis mesos i que va comportar 18 jornades de vaga. Els sindicalistes de CCOO, UGT i SIT no només no hi van voler participar, sinó que van utilitzar tota la seva maquinària per intentar que les jornades de lluita fracassessin. Alhora, malgrat que el Comitè de Descansos els va convidar a unir-se a ell sempre que anessin al seu lloc de treball almenys un dia a la setmana, els sindicalistes de CCOO, UGT i SIT van contestar que a ells ningú els havia de dir què havien de fer.

La mobilització constat i intermitent dels conductors i conductores d'autobusos de TMB va despertar un fort sentiment de comprensió i solidaritat entre la gent de Barcelona i, de manera pràctica, entre les organitzacions de l'esquerra no institucional, sindicats alternatius, organitzacions de joves i veïns i una amalgama d'activistes de moviments socials. La conversió del problema laboral en problema polític va significar una pressió contra l'actual alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, que finalment va comportar que el 18 d'abril de 2008, i encara amb un conveni vigent, la Direcció de TMB arribés a un preacord, que va ser ratificat per l'Assemblea General de conductors. El preacord significava l'obertura de la negociació del nou conveni que havia de portar els anhelats dos dies i un impost diari fins que no s'arribés a aquest acord definitiu. Aquesta claudicació de la Direcció de TMB comportava que els conductors i conductores aconseguien 15 dies més de descans anual sense minva salarial ni increment de jornada.

El 6 de maig de 2008 començava la negociació i, poc temps després, unes eleccions sindicals parcials comportaven per primera vegada en la història de l'empresa que la majoria del Comitè d'Empresa passava a mans d'ACTUB, CGT i PSA. D'aquesta manera, els treballadors i treballadores castigaven la resta de sindicats.

La negociació del nou Conveni es va anar allargant, i en dues ocasions, els treballadors i treballadores, en Assemblea General, rebutjaven les diferents propostes de la Direcció per insuficients. Mentrestant, el Comitè de Descansos, reconvertit en Comitè de Conveni (i amb la mateixa dinàmica de funcionament) convocava aturades de sis hores per pressionar la Direcció de TMB i es dedicava a boicotejar actes de l'alcalde Hereu i no es cansava d'editar octavetes, cartells, adhesius, pancartes, pintades que denunciaven la manca de voluntat negociadora de la patronal i de la classe política manaire a l'Ajuntament.

Finalment, a finals de juliol de 2009, la Direcció, veient que els treballadors i treballadores no estàvem disposats a acceptar la proposta de la Direcció, que no es cansava de repetir que estàvem en crisi i que els caps visibles del Comitè de Conveni volíem "enfonsar l'empresa" (frase recurrent repetida pels alliberats de CCOO, UGT i SIT com a lloros), va decidir intentar imposar les seves condicions de Conveni sense arribar a cap acord. D'aquesta manera, va contractar el caríssim bufet d'advocats Garrigues per intentar tirar endavant de forma autoritària el "seu conveni". Un cop més, vam tornar a fer una aturada i vam decidir en Assemblea que si la Direcció s'atrevia a imposar aquestes mesures, ho digués o no un jutge, començaríem una vaga indefinida fins a tirar enrere aquesta imposició.

A finals del 2009, el Jutge va tombar la imposició de la Direcció i això va obrir el camí perquè canviessin de dinàmica i comencessin a afluixar la mosca. A poc a poc van començar a deixar caure les millores que des de feia un any i mig s'estaven exigint. A l'últim moment, la Direcció va intentar colar la contractació discriminatòria, però el Comitè de Conveni va negar per activa i per passiva, a la taula de negociació i a les cotxeres, la possibilitat de que s'arribés a un acord amb aquesta hipoteca que la Direcció ens volia colar. Mentrestant, UGT "es guardava la seva opinió sobre aquest aspecte" a la taula de negociació i CCOO tampoc deia res a la negociació, encara que a les cotxeres treien fulles en contra d'aquesta possibilitat. Pel SIT no era cap problema, cosa que no ha d'estranyar: en anteriors convenis ells mateixos, juntament amb CCOO i UGT, havien signat la contractació discriminatòria salarial, primer, i la contractació discriminatòria de descansos, anys després.

Després de dies de discussió, la Direcció, coneixedora que la majoria del Comitè d'Empresa (ACTUB, CGT i PSA) no estava disposada a passar per l'aro, va declinar incloure aquest punt i va possibilitar un preacord que quedava a expenses del que decidís, dues setmanes després, l'Assemblea General de Treballadors i Treballadores.

Aquest preacord comportava, a grosso modo: Dos Dies de descans per a tots els col·lectius de l'empresa (gràcies a les mobilitzacions dels conductors i conductores, tot el personal d'autobusos de TMB podrà gaudir de dos dies de descans setmanal); la jornada anual es redueix 8 hores al 2010 i 8 hores més al 2011; millores econòmiques; per als conductors i conductores, 30 minuts de descans retribuïts dintre de la jornada ordinària (RD902) i 10 minuts per possibles incidències retribuïts (5 minuts al 2010 i 5 més al 2012); a més, els 20 primers minuts del servei partit seran descans dintre de la jornada ordinària i tot el temps que excedeixi de la jornada mínima efectiva es cobrarà íntegrament. Fins a aquest conveni les hores extres eren obligatòries "gràcies" a la signatura dels sindicalistes de CCOO, UGT i SIT.

Al final del conveni, la jornada efectiva d'un conductor es veurà reduïda en 130h, sense perduda del poder adquisitiu.

Durant dues setmanes a les cotxeres hi va haver un intens debat sobre el Preacord. Mentre que el Comitè de Conveni sempre va dir clar que només signaria si l'Assemblea General de Treballadors/es així ho volia, els sindicalistes de CCOO, UGT (que es diuen de "classe") i els del SIT van organitzar les seves assemblees d'afiliats (d'entre 50 i 70 treballadors) per declinar aprovar el conveni (els dos primers) i per signar-lo (l'últim). En cap dels tres casos van tenir en compte el que digués l'Assemblea General de Treballadors/es, que amb una participació de 2.000 persones va aprovar massivament convertir el Preacord en el nou Conveni col·lectiu.

D'aquesta manera es tanca una lluita per millorar la qualitat de vida dels treballadors i treballadores i la seguretat en el Transport Públic, que comportarà una contractació d'uns 500 nous companys i companyes, i que ha durat des de finals del 2007 fins a principis del 2009.

Josep Garganté
http://www.laccent.cat

dijous, 28 de gener del 2010

COMITE SEGURETAT I SALUT DEL 25-01-10

Comencem la reunió firmant l’acta del 26 d’octubre del 2009.

L’empresa ens comunica verbalment que l’acord de condicions laborals 2005-09 queda sense vigència i que els temes que l’inclouen en el punt 4 de Seguretat i Salut laboral queden sense acord (on s’inclouen els punt de: la protecció de la salut dels seus treballadors/es com un dels seus objectius estratègics i es compromet l’Institut a garantir el compliment de la normativa vigent de prevenció de riscos laborals, la dotació econòmica suficient per al seu desenvolupament, l’avaluació de riscos laborals del lloc de treball, la preparació, formació i informació adequada a cada treballador/a, on l’Institut garantirà d’un servei de vigilància periòdica de la salut dels seus treballadors/es, on l’Institut garanteix de manera específica la protecció dels treballadors/es que siguin sensibles als riscos derivats del treball, per garantir el desenvolupament de les funcions dels delegats de prevenció on s’estableix d’una persona més i de 10 hores mensuals addicionals).

Es demana per part dels delegats de prevenció una votació per que continuí vigent el punt 4 de l’acord 2005-09 que implica el bon funcionament de tot el departament de prevenció fins que arribi l’aprovament del nou conveni col·lectiu. El President del Comitè de Seguretat i Salut es nega a realitzar la votació ja que no accepta el text que proposem i vol posar a votació si els delegats de prevenció tenen el dret a obligar a votar la seva proposta (cadascú que dedueixi si en un Comitè sigui qui sigui es pot vetar el dret a una votació). Considerem els delegats de prevenció que es crea una irregularitat en el procés del Comitè de Seguretat i Salut i proposem la dimissió del President del mateix, i davant la proposta fins que s’ens dolgui la corresponent contestació donem per acabada la reunió de Comitè de Seguretat i Salut Laboral.

dimecres, 27 de gener del 2010

CGT davant la Presidència Espanyola de la U.€.


Un semestre europeu per a l’engegada del Tractat de Lisboa i acabar d’ofegar en la crisi als treballadors”. El govern de Zapatero ha entrat en el semestre de la Presidència de la Unió Europea com un elefant en una terrisseria.

En primer lloc, amenaça amb sancions als estats que no compleixin amb els comptes del Pacte d’Estabilitat, és a dir, reduir el dèficit al 3% i el deute públic al 60%.

En segon lloc, es reuneix en els inicis de la seva presidència, amb els màxims exponents de l’empresariat europeu (ERT), un club de selectes empreses transnacionals, per a veure com s’aplica l’estratègia 2020 de la Competitivitat i com potenciar el model desarrollista que segueix plantejant el capitalisme “europeu”.

Com veiem, les prioritats de la UE, la seva Comissió, el seu Consell, la Presidència espanyola en aquest semestre, pretenen avançar en el mateix model productiu consumista que ens ha conduït a la crisi sistèmica que patim els treballadors i treballadores, evitant iniciar o possibilitar el més mínim gir que engegui un nou model econòmic, social i productiu, que garanteixi una vida digna per als 500 milions de persones que habitem aquesta denominada “Unió Europea”.

La UE aborda les seves polítiques de creixement, en un context social, laboral i mediambiental:

- on més de 80 milions de persones són pobres, és a dir que el 17% de la població de la UE viu sense recursos bàsics, inclosos 19 milions de nens;

- la seva població parada arriba al 10%, tenint l’estat espanyol el rècord amb 4,2 milions de persones i en augment;

- les emissions de gasos d’efecte hivernacle, no només no s’han reduït segons l’acordat a Kyoto, sinó que han augmentat, generant una política suïcida contra el planeta;

- les llibertats són restringides en la mateixa mesura que augmenten les polítiques de control per a assegurar el seu model capitalista;

- en el terreny laboral, el Tribunal Europeu de Justícia (TJCE) ha limitat seriosament el dret de vaga, condicionant-lo a la competitivitat;

- el dúmping social s’ha constituït en el model social-laboral en els desplaçaments dels treballadors en el mercat interior;

- l’aplicació i entrada en vigor de la Directiva de Serveis (Bolkestein) amenaça seriosament l’educació superior, la sanitat i serveis essencials com l’aigua, etc.

L’estratègia 2020, fent desaparèixer la retòrica de la “sostenibilitat”, mostra les misèries d’un sistema i uns polítics que han lliurat al “mercat lliure”, la defensa del bé públic i l’interès general. El principi rector de la política és el mercat i totes les mesures que són capaces de plantejar-nos són d’explotació salvatge: les relacions econòmiques de lliure competència i lliure circulació dels diners, les relacions comercials de protecció de les multinacionals en els seus intercanvis desiguals i injusts amb la resta del món, l’aposta decidida per la “financiarització” de l’economia.

Els polítics de la UE, els financers, banquers, gestors, transnacionals, especuladors… són els responsables d’aquesta impunitat, responsables de l’enfortiment del model productiu desarrollista, responsables del malestar social, de la descohesió i desigualtat social sense precedents, de les amenaces serioses que pateix la continuïtat de vida del planeta.

CGT segueix instant a les persones treballadores, desocupades, precaritzades, als joves, als immigrants, a estudiants, a la societat civil organitzada i marginada, a oposar-se a aquestes polítiques i a expressar, cridar i exigir en el carrer, amb mobilitzacions i lluites, que el model de producció i distribució de béns i serveis, anomenat capitalisme, ha de ser substituït per altre model, on valors com el repartiment i drets socials per a tots i totes, siguin el motor del desenvolupament.

Una altra Europa és possible, igual que un altre món, a condició que els milions de persones perjudicades (la majoria social) lluitem per això.

Ni un pas enrere cap a la Vaga General.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT

dimarts, 26 de gener del 2010

Les privatitzacions municipals 2.0 continuen a bon ritme

L’actual “ronda” de privatitzacions via externalització del servei , que ens té reservada la nova empenta del govern municipal: “Barcelona 2.0″ està plenament en marxa.

Els serveis que des de fa mesos tenen el punt de mira posat són:

- CIRD-Centre d’Informació i Recursos per a les Dones

- OAC’s - Oficines d’informació al públic. - Començant per la de la Pl. Sant Miquel.

En res s’ha tingut present la opsició sindical, dels grups de l’oposició municipal i de les entitats ciutadanes .

En el cas del CIRD , i malgrat les entitats de Dones del Consell de Dones de la Ciutat , s’han manifestat només en contra de l’externalització, malgrat el lliurament de mes de 700 fimes que en donaven testimoni, malgrat no disposar encara de cap “extern” que substitueixi el servei, el personal ha començat a ser eliminat, tot suspenen serveis que durant anys el CIRD ha proporcionat de forma ininterrumpuda. El personal funcionari, de la seva banda , ha de fer el seu treball enmig “de les entrevistes de recolocació

A l’OAc de Sant Miquel el personal de la plantilla ja esta quasi tots recolocats i encara queda el personal interí que abans de l’abril caldrà estar recolocat.

La darrera ronda d’entrevistes a grups polítics municipals (demanades per sindicats i/o afectats) , ha resultat en el copromís de CiU de portar el CIRD a discussió de Comissió sectorial.

La plataforma “Gràcia en crisi” ha inclòs la privatització del CIRD com la seva campanya inicial dels 5 punts contra la crisi.

CGT Ajuntament de Barcelona

dilluns, 25 de gener del 2010

Reunión Comisión Negociadora

El día 21 de enero de 2010 se reunió la dirección del Institut y la representación del Comité de Empresa para constituir Comisión Negociadora y empezar el proceso de negociación del Convenio Colectivo.

Como miembros de la Comisión por parte del Comité estarán 5 delegados de CCOO, 3 de CGT, 2 de UGT y 2 de USOC; por parte de la dirección estarán Luis Cerqueda, Xavi Hernández, Antonio García Bravo, Izaskun Martí Carral, Lidia Garcia Soler, Albert Marina, Oriol Salvat, Alfred Medina, J.Manel Ballestero y Jordi Campillo.

Se acordó la necesidad de un Presidente de la Mesa y se propuso al inspector de Trabajo Juan Ignacio Marín para tales tareas.

Por otro lado se nos dijo que para la elaboración de propuestas y para trabajar la plataforma antes de las reuniones tendríamos que hacer dejación de nuestras funciones propias de representación de los trabajadores. Su interpretación del convenio en lo que refiere a eso es que no habrán horas mixtas para la negociación, salvo para las reuniones formales.

El gerente, Jordi Campillo, expuso su intención de firmar en tres meses, pero eso si, cuando lleguen a su límite lo dirán y serán inamovibles.

Finalmente y a modo de colofón , presentaron una carta dirigida al presidente del Comité de Empresa donde se nos dice que el Acuerdo de Condiciones Laborales para los años 2005-2009 ya no es válido y que no forma parte del Convenio, cuando en su punto 1.1 se dice literalmente “Aquest Acord de Condicions Laborals s’incorpora al Conveni Col·lectiu abans esmentat”. Puede que sea estrategia de negociación, pero es una vergüenza que en la primera reunión ya torpedeen las negociaciones con la irreverencia de negar el acuerdo firmado. Ya en otras ocasiones lo habían hecho entrever, en un juicio por cuestiones de garantías de Convenio dijeron que el “Acord” no era válido porque no había sido refrendado por la Comisión pertinente del Ajuntament de Barcelona.




diumenge, 24 de gener del 2010

Les galetes haitianes: argila, oli i sal

Aquests són els condiments que porten les galetes Haitianes. Un lot de tres galetes costa en el mercat uns 10 centaus d’euro. Cal menjar-les a trossos petits i mastegar a poc a poc. Així s’aconsegueix sadollar la fam a canvi, això si, de dolor intestinal, desnutrició i paràsits.

En principi, el descrit anteriorment no sembla tenir relació amb el terratrèmol, però potser si que serveixi per a visualitzar la tremenda situació de precarietat extrema generalitzada en la qual es troba la població. Potser per aquest motiu els i les haitianes no estiguin en condicions d’organitzar-se per a les labors de rescat i es trobin a la mercè de la solidaritat internacional per a pal·liar la seva lamentable situació.

Ha de ser bastant estrany que la teva vida depengui d’aquesta solidaritat internacional, que en la seva majoria està patrocinada i dirigida per les mateixes entitats i persones que elaboren i engeguen una sèrie de polítiques, les conseqüències de les quals duen a tot un poble a la vora de l’aniquilació. És com si la teva vida depengués de la persona que porta anys perseguint-te per a llevar-te-la.

L’esperança de vida a Haití és de 52 anys i la mortalitat infantil és d’un 77 per mil, una de les més altes del món. Els principals promotors de la solidaritat internacional porten anys esquilmant a Haití en tots els sentits, fent possible que sigui el país més pobre d’Amèrica ocupant el lloc 155 d’entre 177 en el llistat de l’índex de Desenvolupament Humà de l’ONU. El 75% de la població viu amb menys de 2 dòlars i més del 50% amb menys de 1 dòlar al dia.

Resulta inconcebible que els responsables de l’Estat Haitià subvencionin l’arròs nord-americà. Com és possible que EEUU exporti a Haití 250.000 tones d’arròs tenint en compte que la seva població és majoritàriament agrícola i el salari mínim interprofessionals és dels més baixos del món?.

Doncs si, així és. Haití produïa el 90% dels productes alimentaris que consumia i ara importa ja el 55% dels mateixos.

Aquestes polítiques i els encarregats de les mateixes no són responsables del terratrèmol, però si que les conseqüències del mateix arribin a xifres indignes. Són responsables que les seves infraestructures siguin mínimes, són responsables que moltes de les seves construccions i cases siguin del mateix material que les galetes, són responsables que els seus plans de detecció de catàstrofes i dispositius de protecció civil siguin inexistents. En definitiva són responsables de totes les vides que s’haguessin pogut salvar i que l’avarícia d’estats, multinacionals i en definitiva del sistema capitalista ha impossibilitat que el poble haitià es desenvolupi i pugui crear, entre altres coses, els seus mecanismes de protecció i defensa davant aquest tipus de catàstrofes. En Haití hi ha dos tipus de víctimes, a unes les ha matat el terratrèmol i a unes altres el sistema capitalista.

A això hem d’afegir el lamentable espectacle de descoordinació internacional a l’hora de fer efectiva l’ajuda, producte principalment d’egos i ànsies de protagonismes. El sistema treu profit de tot i pel que sembla les catàstrofes humanes brinden una bona oportunitat de rentat d’imatge i per a això res com fotografiar-se amb posat solidari al costat de la desgràcia, que dit sigui de passada serveix també com anunci publicitari gratuït de les multinacionals a l’hora de la reconstrucció. Després de la imatge de Maria Teresa Fernández de la Vega lliurant medicines i aliments es troba la de Florentino Pérez reconstruint infraestructures.

És tremendament lamentable que hagi hagut d’ocórrer un terratrèmol d’aquestes característiques perquè s’enviï menjar i la població d’Haití pugui, això si, per un període de temps, abandonar les galetes de fang.

Des de la Confederació General del Treball volem fer una crida a la dignitat i a la humilitat, exigim dels governs i de les multinacionals la fi de l’atracament i l’expoli als pobles. Exigim que retornin a les i els haitians la seva dignitat i paguin tota el deute que tenen amb ells i elles.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT

dijous, 21 de gener del 2010

Constitución de la Comisión Negociadora

Hoy día 21 de enero a las 13 horas se reunirá la dirección del Institut y la representación sindical en el Centre Cultural La Farinera del Clot para constituir la Comisión Negociadora del Convenio Colectivo.


El Comité de empresa, por su parte, ya está realizando un proceso de fusión de las diferentes propuestas de las secciones sindicales, que no es trabajo fácil puesto que la pretensión de todas las secciones en esta negociación es terminar con un convenio de nueva redacción donde se implementen tanto los acuerdos ya firmados con la dirección, como las nuevas normativas sobre conciliación de la vida familiar, la ley de igualdad, el EBEP, etc.

dimecres, 20 de gener del 2010

Dr. Gérvas: Posibles responsabilidades penales de las autoridades sanitarias en el escándalo de la gripe A


Los hechos

La pandemia de gripe A (al principio “gripe porcina”) se inició en la primavera de 2009 en Méjico y a finales de abril dio comienzo una fase de alarma con intentos varios de contención de su difusión. Sin éxito, pues en mayo ya había enfermos en el mundo entero, desde el hemisferio norte (EEUU, Canadá, España y demás) al hemisferio sur (Australia, Nueva Zelanda, Argentina y demás). En junio ya se pudo determinar la levedad de la pandemia de gripe A en los países desarrollados como Australia, Canadá y Nueva Zelanda tanto respecto a mortalidad como a morbilidad (1,2). A primeros de julio se publicó una primera proyección de la mortalidad por gripe A en Eurosurvillance (revista científica del oficial European Centre for Disease Prevention and Control) por científicos de Nueva Zelanda en que se concluía que la mortalidad era menor por la pandemia que por la gripe estacional (2).

A finales de julio y primeros de agosto, en pleno invierno austral, todos los países del hemisferio sur coincidían en datos de morbilidad y mortalidad de la pandemia de gripe A muy por debajo de la gripe estacional de todos los años. Por ello el firmante pudo publicar y difundir un texto el 10 de agosto, con datos y con el pronóstico de baja mortalidad y morbilidad, pidiendo serenidad y tranquilidad. Este texto se publicó en diario El País el día 14 de agosto. Tuvo eco mundial de manera que se tradujo al francés, inglés, italiano, portugués y ruso y se publicó como tal conjunto a finales de septiembre por Healthy Skepticism. La versión última en castellano puede consultarse en la página de CESCA, donde también se encuentra abundante información sobre la vacuna antigripal.

El 28 de agosto elaboré y difundí un texto en forma de carta abierta a la Ministra y los Consejeros de Sanidad, para advertirles públicamente de los errores que estaban cometiendo. Al cabo de un mes dio acuse de recibo la Ministra. El texto tuvo eco en toda España. A la actitud de tranquilidad y calma se sumó la Organización Médica Colegial desde mediados de agosto. Y a primeros de septiembre un grupo que llegó a ser de 200 blogs y bitácoras del movimiento. A la llamada a la calma se unió también la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria y posteriormente la Asociación Española de Pediatría y la Sociedad Española de Medicina de Familia.

Las diferencias entre los pronósticos y la realidad fueron abismales en mortalidad; por ejemplo, en Nueva Zelanda de 18.000 muertos previstos contra 17 fallecimientos en la realidad (3). En España, los meses de mayo a agosto fueron de alarma increíble, con gran eco en los medios de comunicación y una política de “transparencia” que en la práctica suponía el análisis y difusión de datos de vida y muerte de cada caso por gripe A. Las diferencias también fueron abismales en morbilidad. Por ejemplo, se calcularon entre 400 y 40.000 ingresos de UCI en Australia y Nueva Zelanda, con entre 106 y 28.000 pacientes que precisarían respiración mecánica, lo cual sobrepasaría las posibilidades del sistema sanitario (4). En la realidad fueron respectivamente 722 y 456, fácilmente manejables por el sistema sanitario (5). De nuevo en España también se llevó a cabo una política de “transparencia” con análisis caso a caso de los pacientes ingresados en las UCI, con enorme alarma sobre una “nueva” neumonía.

La afectación de más jóvenes y más embarazadas sólo es cierta en lo proporcional, pues con la gripe A los ancianos tienen menos morbilidad y mortalidad, por las defensas que conservan frente a este virus, que circuló hasta 1957. Pero en cifras absolutas la mortalidad ha sido menor que nunca. La vacuna contra la gripe estacional fue inútil en los países del hemisferio sur (el nuevo virus A desplazó casi por completo a todos los demás) y no existía vacuna contra la gripe A, pero tampoco fue necesaria. Los países del hemisferio sur tuvieron baja morbilidad y mortalidad por la pandemia sin vacunar a su población contra la gripe A. Sabíamos que la vacuna contra la gripe estacional tiene baja efectividad, que sólo es útil en un tercio de los pacientes y que es por completo inútil en los niños menores de dos años (6,7).

También sabemos que nunca se han hecho estudios a fondo sobre la duración de las defensas que generan las vacunas contra la gripe, ni sobre las ventajas e inconvenientes a largo plazo. Además, sabemos que el virus de la gripe A puede provocar por sí mismo respuestas inmunitarias que duran más de 50 años (8). Por todo ello parecía razonable no vacunar contra la gripe A (8,9). Sabíamos que los antivirales tenían escasa o nula eficacia en la prevención y el tratamiento de la gripe estacional y que tienen efectos adversos graves (10-13). La Organización Mundial de la Salud (OMS) persistió en su mensaje de alarma, incluso hasta final del año 2009. Pero su crédito era nulo, después del gravísimo error respecto a la gripe aviar, en el año 2005, donde llegó a pronosticar hasta 150 millones de muertos, contra un total de 262 personas fallecidas en todo el mundo (14).

Esta alarma conllevó la preparación de planes de respuesta (“contingencia”) extraordinariamente agresivos y dejó a todos los países con la sensación de que llegaría tarde o temprano la pandemia de gripe como una peste (15). La pandemia llegó, pero de una levedad mayúscula, y se le respondió con los planes de 2005, actualizados con números igualmente increíbles. Sin embargo la población europea (y española) entendió perfectamente la situación y rechazó la vacunación y el comportamiento sugerido de alta alarma. Pese a la baja tasa de vacunación contra la gripe A, la morbilidad y mortalidad ha sido menor que en una epidemia de gripe estacional.

No conocemos las condiciones del contrato con las industrias para la vacuna contra la gripe A, pero deben ser tan extrañas que la Ministra de Sanidad de Polonia se negó a su firma y a su compra por consejo de sus asesores legales. En el último trimestre de 2009 y en el comienzo de 2010 ha empezado a difundirse información sobre la corrupción en torno a la respuesta de la OMS a la pandemia de gripe A en revistas científicas (Science, British Medical Journal), la prensa general e incluso el Consejo de Europa. Se acusa a la OMS y a sus asesores de colusión de intereses con las industrias.

La reacción de la Ministra y los Consejeros de Sanidad de España

Los hechos comentados anteriormente no modificaron los planes de contingencia adoptados en España a comienzos de la pandemia, en mayo de 2009 y hasta el final:

• se realizaron campañas de sensibilización a la población, • se hicieron obras en hospitales y centros de salud para cambiar urgencias y UCI, • se modificaron formas de trabajo y organización de la atención en el sistema sanitario, • se adquirieron millones de dosis de antivirales (y se promovió su uso), • se compraron millones de dosis de vacuna contra la gripe A (y se promovió su administración), • se administraron millones de dosis de vacuna contra la gripe estacional (cuyos virus estaban desapareciendo), • se compraron respiradores, • se adquirieron mascarillas, trajes desechables y otro material (que se distribuyó y cuyo uso se promovió), • se dieron normas a las empresas de acuerdo con los planes tipo gripe aviar • se promovió la baja laboral de embarazadas sanas en escuelas y otros lugares • etc.

Todo ello ha redundado en un gasto de cientos de millones de euros, en una situación social de crisis económica, de paro del 20% de la población y con un sistema sanitario que ni siquiera cubre la salud dental. Peor, estos responsables políticos mantienen que volverían a hacer lo que han hecho. Por todo ello creo necesario y promuevo a título personal el procesamiento político y legal de la Ministra y de los Consejeros de Sanidad de España por sus probables responsabilidades en salud pública y en el mal uso de caudales públicos. Ni siquiera la mutación del virus de la gripe A o la presentación de sucesivas oleadas más agresivas de la misma (improbables vista la historia de las pandemias de gripe desde la Edad Media) (16) justificarían los planes y las acciones emprendidas pues todo ello obligaría al establecimiento de otros planes.

Más info: El libro La salud que viene. Nuevas enfermedades y el marketing del miedo (Península, 2009) explica cómo se desarrollan las campañas de marketing del miedo como la de la gripe A.

Publicat en el blog de Miguel Jara

dimarts, 19 de gener del 2010

Piaggio

Finalmente se celebrará el juicio para aclarar si la función de conducir las Piaggio corresponde a oficial de 1ª conductor como dice el Convenio Colectivo o de oficial 2ª maquinista como aplica la dirección de Recursos Humanos.

Después de que ya una compañera se le reconociera ese derecho que le pertenecía por la vía judicial, 23 compañeros/as siguieron su ejemplo y reclamaron en el mismo sentido. La dirección de Recursos Humanos, pese a existir sentencia en firme, niega a los trabajadores la diferencia salarial obligándolos a recurrir a un juez de lo Social.


El 27 de enero de 2010

a las 11:40 horas

Juzgado nº 7 de lo Social

(edificio de la calle Girona)

dilluns, 18 de gener del 2010

Vaivenes urbanos

Estas luces de Navidad, tan gélidas y elegantes en sus tonos blancos y azules, y a lo mejor verdes pero nunca rojas, nos cuentan que Barcelona ha cambiado de idea. El año pasado era sacrificar la estética en favor de la sostenibilidad, este año es renunciar a la sostenibilidad por el consumo, por más que el consumo excesivo, tan propio de estas fechas, sea el contrario de un gesto sostenible. El problema es que el Ayuntamiento cambia de conducta sin llegar a construir una nueva argumentación sólida: este año la iluminación ha venido sin esgrimir razones, más o menos como pasa en todas las ciudades. Pero Barcelona era diferente porque se suponía que pensaba de forma diferente. Barcelona daba lecciones.

Tiempo había en que se consideraba un crimen haber arrasado, el Ayuntamiento franquista, los plátanos de la rambla de Sant Andreu para que en la calle cupieran más coches. Ahora el Ayuntamiento se cargará de raíz un conjunto notable de almacenes de la plaza Joaquim Folguera para hacer un parking. ¿Son mejores los coches aparcados que circulando? Suprimir un árbol no es nada, pero desnudar una plaza centenaria significa que nadie, ni un solo vecino, volverá nunca a verla como estaba. Es el derecho al paisaje urbano lo que se vulnera con la tala radical. La línea 9 del metro, absolutamente necesaria, ha destrozado ya más de una plaza.

Barcelona ha pasado de la jardinería sostenible a plantar flores en los parques -flores de un día-; ha ido del no al tranvía por la Diagonal, porque el tráfico no lo permitía, a rehacer la Diagonal para adaptarla al tranvía; de protestar por los edificios singulares a ponerlos por todas partes; de las plazas duras progres a las plazas durísimas y cuarteleras; de un escueto y contestado plan de hoteles pre-olímpico a hoteles fuera de reglamento; de presidir todas las organizaciones internacionales a no saber qué hacer con la Unión del Mediterráneo... En fin. Marea esta ciudad de vaivenes, que guarda las teorías trabajosamente introducidas en el cacumen de la gente para moverse ahora a ritmo de encuesta, de dictamen, de capricho, de tontería.

Publicat per Patricia Gabancho en el País

diumenge, 17 de gener del 2010

Ja ha sortit el número 113 de la revista Catalunya (gener 2010)


El número 113 del "Catalunya", publicació mensual de la CGT de Catalunya, inclou:

- Editorial:

Per la mobilització anticapitalista durant la presidència espanyola de la UE.

- Reportatge:

Economia sostenible.

- Laboral/economia:

La CGT proposa la possibilitat d’una vaga general. Les principals fortunes espanyoles atresoren 6800 euros més durant el 2009. Apostant per una autèntica dinàmica de lluita. Estatut dels o contra els treballadors?. La línia 9 del Metro de Barcelona ha estat inaugurada amb presses i sense garanties. El fals naufragi del Grup Contenemar. CGT convoca vaga de dissabtes a Correos de Balears. Reunió d’acció sindical de CGT a Madrid. La secció sindical de CGT insta a Seat a produir cotxes sense emissió de CO2. Els treballadors de Calvià 2000 contra la privatització del servei municipal d’aigua potable. Per la readmissió de Diego oya, acomiadat per Kalise Menorquina. Augmenta la inflació anual als Països Catalans. Contra la nova borsa de treball de l’ICS. Coordinadora del sector de la informàtica de la CGT. Les empreses reben 400 milions en bonificacions a la Seguretat Social. La nova reforma laboral és un cop d’estat capitalista. Acomiadaments i retards en el pagament dels salaris a Ficosa. Es degraden les condicions laborals al sector de les assegurances. El 88% de les rescissions de contractes es porten a terme amb els acomiadaments exprés. Aticle d’opinió de Vicent Martínez.

- Tema del mes:

Manifest 100 anys d’anarcosindicalisme i programa d’actes confederals.

- Entrevista central:

Jesús Lizano: "L’anarquisme és la denúncia de tot poder".

- Convocatòries:

IX Congrés de la CGT de Catalunya. Jornada de Salut Laboral a Barcelona. Es porta a terme a Ruesta una trobada de joves de CGT.

- Sense Fronteres:

El sindicalisme al Nord d’Àfrica. Aminetu Haidar retorna al Sàhara Occidental.

- Social:

El Pacte aprova el pla sectorial de carreteres de Mallorca. Comença el judici pel tancament del diari Egunkaria. Davant la nova ofensiva per imposar el Magatzem Temporal Centralitzat de residus nuclears. El decreixement fa xarxa als Països Catalans. En defensa dels drets fonamentals a internet. La proposta de calendari escolar del Departament d’Educació no s’aguanta per enlloc. La primera Internacional del segle XXI. Desmilitaritzem l’educació. Articles d’opinió de Pep Cara i Toni Àlvarez.

- Dinamita de cervell:

Carta oberta a Amadeu Casellas. Jaume Brossa, un modernista llibertari. Ja ha sortit l’Agenda Llibertària. S’estrena el documental sobre Cipriano Mera "Vivir de pie". El planeta demana humans, no primats. Inauguració de la llibreria Aldarull. "Notícies d’enlloc" de Morris. Una mirada crítica des del cinema: Novecento. Soscavant els fonaments "again". Receptes de cuina. Pàgines web. Llibres. Revistes. Articles d’opinió de Jordi Martí, Jaume Fortuño i Carlus Jové.

- Entrevista contraportada:

Mohamed Balga, de Pateras de la Vida: "Emigrar s’ha convertit en una cultura".

Us podeu descarregar el Catalunya 113 a:

www.revistacatalunya.cat/cat113.pdf

divendres, 15 de gener del 2010

Manifestació el 28 de gener a Barcelona contra la trobada de Ministres de Treball de la Unió Europea


Per la mobilització anticapitalista durant la presidència espanyola de la UE

Des de l’1 de gener de 2010 l’Estat espanyol té la presidència de la Unió Europea (UE). El govern de Zapatero intentarà utilitzar-la com una operació de màrqueting per rellançar la seva presidència i seguir venent la farsa que la crisi s’ha acabat. La crisi actual del neoliberalisme no és una crisi conjuntural passatgera, és una veritable crisi sistèmica, econòmica i financera, social, ecològica i energètica, i alimentaria. No estem al final de la crisi i el més dur encara està per arribar.

Estem immersos en una Unió Europea antidemocràtica, marcada per la corrupció, en la qual la crisi l’està pagant la classe treballadora, amb un panorama de precarietat, salaris de misèria, atur, acomiadaments, dificultats per accedir a un habitatge digne i arribar a finals de mes, sent les dones, els joves i la població immigrant els més afectats.

El capitalisme depredador, causant d’una crisi ecològica global, destrueix el territori; la política agrària està al servei de les multinacionals; l’Europa dels estats empresona pobles; l’Europa del capital és també l’Europa de la guerra; la Unió Europea és un projecte neocolonial basat en una politica de rapinya dels recursos naturals dels pobles del sud i de d’explotació de la mà d’obra; la crisi i el malestar social acumulat provoca un increment les mesures repressives per part dels Estats de la UE i la retallada de llibertats democràtiques bàsiques.

Front aquesta situació, la mobilització social és imprescindible, basada en l’autoorganització dels sectors populars i la nostra presència al carrer. Perquè la crisi la deixem de pagar les i els treballadors, hem d’oposar-nos a les polítiques neoliberals, mobilitzant-nos per al repartiment de la riquesa, del treball (a la feina i a casa), per la defensa del mediambient, per la fi de qualsevol forma d’opressió i discriminació per raons de gènere, nacionalitat, etnia i opció sexual, i per la desmilitarització, la pau i la solidaritat amb els pobles de tot el món.

Els col.lectius, organitzacions i plataformes catalanes han fet una crida per a organitzar una resposta a l’Europa del capital, la crisi i la guerra, impulsar iniciatives de protesta durant aquests sis mesos, i organitzar-nos dia a dia i en tots els terrenys.

La primera mobilització convocada tindrà lloc durant la cimera que realitzaran a Barcelona del 27 al 30 de gener els Ministres de Treball de la Unió Europea, amb una manifestació convocada el dijous 28 de gener a Barcelona per la Campanya contra l’Europa del Capital, la Crisi i la Guerra sota el lema "Contra l’Europa de l’atur i la precarietat, repartim el treball i la riquesa", que sortirà a les 19 h. dels Jardinets de Gràcia (cruïlla Av. Diagonal / Passeig de Gràcia).

Prèviament, el dimecres 27 es convocaran mobilitzacions descentralitzades a diferents indrets de Catalunya.

dijous, 14 de gener del 2010

¿Me oyes? ¿No? ¿Y ahora?

Contaminación electromagnética. El uso del teléfono móvil





Seria incongruente pensar que la radiación de los móviles, capaz de interferir en los mandos de un avión, no lo pudiese hacer en nuestro celebro

Gerald Hyland, Universidad de Warwick

Leer Guía en pdf

dimarts, 12 de gener del 2010

Proposta de Plataforma de Conveni



Pd,: Tots/tes els interessats en rebre la proposta de Plataforma la podeu demanar a aquest email malesherbes.cgt@gmail.com

ACTE INAUGURACIÓ EXPOSICIÓ (14 DE GENER DE 2010)


INAUGURACIÓ DE L’EXPOSICIÓ

LES COL.LECTIVITZACIONS D’EMPRESES A CATALUNYA (jULIOL 1936/GENER 1939)”

El proper dijous, 14 de gener de 2010, farem l’acte d’inauguració de l’exposició “Les Col·lectivitzacions d’empreses a Catalunya (juliol 1936/gener 1939) a l’edifici del Patí Llimona de Barcelona.

És una oportunitat per conèixer les experiències d’autogestió i de transformació de l’economia capitalista a una economia socialitzada basada en la cooperació, la solidaritat, i la igualtat.


LLOC: Centre Cívic Patí Llimona

Carrer Regomir, 3 – Barcelona

DIA: Dijous, 14 DE GENER DE 2010
HORA: 19:30 hores

Hi haurà pica-pica per als assistents a l’acte. Us esperem

dilluns, 11 de gener del 2010

Les llavors del desarrelament.

Fora del sistema mètric decimal, hi ha mesures per tots els gustos. Per exemple una arrova catalana, que equival a 26 lliures ( 10’4 kg). Així doncs, podem afirmar que 22 arroves de llavors de zitzània vindrien a ser més de 228 kg de gèrmens d’herba verinosa i conflictiva.

Segons els plans urbanístics del ajuntafems barceloní, el 22@ afecta a 200 hectàries del barri. Si repartíssim tota aquesta zitzània per damunt la superfície afectada, la densitat de plantació resultant és de 1144 grams per cada 10.000 metres quadrats. Estadísticament tocarien 0.1mg per cada m2, si la distribució fos homogènia. En els 55.000m2 de parc central poblenoví hi haurien abocat 5.5kg (grapat amunt, grapat avall).

Com que no tothom te clar si aquesta xifra és gaire o poc, paga la pena fer un seguiment de com evoluciona la “plantació” al llarg dels anys, els beneficis comercials de la collita i les inversions en la preparació del terreny. Intentarem fer quadrar el llibre dels balanços i els resultats:

1)- Avanç de perpetrar els “necessaris” enderrocs ( que inclogueren la tala d’una vintena de plàtans centenaris que empolainaven el c/ Espronceda), habitatges, tallers i fàbriques productives enriquien el nostre patrimoni social i econòmic.


2)- Desprès, durant uns quants anys, un descampat enorme esborrà lentament la memòria del que hi havia hagut. Avis i nens, veïnes i passavolants, veiem créixer el matollar mediterrani típic de les rocalles de runes. Artistes i colectius foragitats dels seus espais creatius aprofitaven el lloc buit per fer performances de denúncia, com ara Rotorrr, Nau 21 o La Macabra.



3)- Invertiran vint-i-molts milions d’Euros en unes obres que escarvaren fins enderrocar els antics soterranis i deixaren tant sols una anònima xemeneia, envoltada d’una tanca d’amnèsia vegetal mal plantada. Per tal de donar prioritat de pas als vehicles privats pel mig del presumpte parc, el dividiren en 4 pedaços amurallats de formigó armat.



4)- El que seria la “zona verda” alternativa que contempla el P.E.R.I. de Diagonal Mar, mesura 2’5 metres d’ample durant 2.500 metres de llargada i te el ineludible inconvenient de que hi circula el tramvia. No és una gespa gaire aconsellable per a estirar-se a fer-hi migdiades.



5)- Actualment, el desarrelament animal, vegetal i mineral del presumpte parc central ja el tenim més que denunciat mitjançant el bloc amic dels jardiners de la C.G.T., a qui des de l’AVV can Ricart felicitem per la seva bona tasca. En l’altre bàndol, els serveis municipals de parcs i jardins son els “Maddofs i els Millets” dels espais públics teòricament verds.

6)- Les naus industrials de can Oliva Artés, declarades BC.I.L. ( be cultural d’interès local) que es troben en un dels 4 trossos en que està dividit el parc, es cauen esmicolades per l’abandonament. Sols la nau dedicada a comissaria de Guardia Urbana ha estat rehabilitada, però les altres dues resten amagades darrera una gegantina lona publicitària que competeix en tamany amb llur mastodòntica hipocresia filibustera.



Repassat el historial agronòmic del 22@, certament han estat “sembraos” a l’hora de malversar fanecades a manta. Caldrà que aprenem la lliçó de que 0.1mg de llavors del mal per m2, en pocs anys poden malaguanyat irreparablement el pa nostre de cada dia, més que qualsevol plaga egípcia, canvi climàtic o invasió transgènica tripartita.


Joan Marca i Tristan, president de l’associació de veïnes i veïns de can Ricart