dijous, 30 de juny del 2011

El ginjoler d’Arimon encara està en perill

Crida per a preservar i defensar els arbres
de Sant Gervasi de Cassoles



Quan falten pocs dies per al cessament de l’alcalde Hereu, els veïns de Sant Gervasi ens enfrontem amb un dels últims abusos del consistori que se’n va: Quatre anys després de la batalla col•lectiva per preservar el que és possiblement l’exemplar més important de ginjoler d’Europa, enmig de la ciutat de Barcelona, que ha crescut al llarg de més de 200 anys al carrer Arimon 7 (un arbre catalogat gràcies a aquesta batalla ciutadana, ja que l’Ajuntament havia signat l’aprovació perquè un constructor privat el tallés).

Quatre anys sense que l’Ajuntament hagi accedit a contestar als 1.400 barcelonins que vam presentar per escrit la sol•licitud perquè els 10 x 30 = 300 m2 del solar es dediquin –i amb més raó en temps de crisis econòmica i mediambiental— a una petita plaça o un parc, amb l’objectiu de que les arrels del magnífic arbre no es vegin afectades per la construcció, i pugui seguir en peu altres cent anys, com certifiquen els especialistes: si li deixen aquest mínim terra necessari.

El proppassat dimarts 21 de juny vam veure al petit solar del ginjoler una camioneta de la constructora Cots i Claret; interpel•lats in situ, els tècnics que aixecaven plànols i feien mesuraments del solar, van argumentar que tenien l’obligació del secret i la confidencialitat (amb qui?) per no dir res de les intencions i l’encàrrec que havien rebut. Tanmateix, l’endemà hi van penjar el cartell de l’empresa a la tàpia del solar.

La manca de transparència i el secretisme dels afers que interessen i afecten la ciutadania es fa insuportable. Alguns ja ens hem adreçat al Sr. Xavier Trias, qui,a les promeses electorals deia, entre altres coses: “Actuarem per recuperar i potenciar el centre històric de Sant Gervasi: l’ entorn de Galvany i la Bonanova. Proposarem una plaça de referència…”


I li hem demanat que acordi des de l’alcaldia dedicar el solar d’Arimon, 7 a l’equipament que cents de veïns vam demanar, amb el suport explícit de molts intel•lectuals i professionals coneguts a la ciutat, a saber La plaça del Ginjoler, en el dens nucli històric de Sant Gervasi, a la Bonanova, en un carrer extremadament concorregut, que porta al metro, que té una escola a 50 m del ginjoler, a una zona del barri que ha vist fa un any la destrucció de l’arbreda de 29 lledoners de la plaça Joaquim Folguera (amb el pretext de l’ampliació d’una L9 que ara se suspèn sine die), en realitat per protegir un aparcament i amb una plaça adjacent, Frederic Soler, abans coneguda al barri com plaça Pitarra, que és ja tota formigó, gràcies al mateix pàrking.
A més, es va aprofitar per retirar els fanals de l’època, que es preserven a tot Europa i aquí son substituït per uns terribles fanals d’autopista. En lloc d’una plaça plena de quietud, arbres i frondositat, on jugaven els nens i llegien els avis, tenim ara un forat immens i brut, que augmenta la calor, el soroll i la contaminació.
Els últims mesos, als jardins de Vil•la Florida, aquest ajuntament ara en funcions ha tallat tots els magnífics arbres centenaris de la part que dóna a Sant Gervasi de Cassoles, amb el pretext de construir una biblioteca, ha destruït el mur antic i ha deixat un gran forat, rematant la trista reforma d’uns jardins que van ser frondosos i d’una propietat que es veia més ben cuidada en ple abandonament, fins i tot amb els okupes, ja que havia conservat tota la frondositat i el bonic edifici encara no havia estat objecte d’una reforma molt discutida.

Però la llista de la destrucció del patrimoni verd i el patrimoni arquitectònic i històric en aquest barri és massa llarga.

Faig una crida a la consciència de tots perquè fem el que podem per difondre i denunciar aquest arboricidi imminent i aquest atemptat contra la nostra ciutat, i ens hi oposem amb tots els recursos.

ACTA DE LA ASAMBLEA DE JARDINER@S INDIGNAD@S

Barcelona, 29 de junio de 2011

Reunidos en asamblea se da comienzo a las 17:30 h, y se toman los siguientes acuerdos:

1. Se decide participar el sabado 2 de julio en el II Encuentro de Trabajadores y Empresas en Lucha. Acordamos quedar de 17’30 a 17’45 horas en la Plaza Catalunya delante del Bar Zurich, con ropa de Parcs i Jardins y explicar en el Encuentro los incumplimientos y la problemática del Institut (despidos, interinajes, bolsa de trabajo, privatizaciones…). Los siguientes compañer@s se apuntaron para asistir (Marc. Fanni, Javi, Emi, Gisela, Carlos y Angela)

2. Tras un debatir sobre los puntos acordados en la Asamblea anterior se decide constituir 3 comisiones de trabajo

- Comisión económico-técnica para ir desarrollando la propuesta de:

“También se cree oportuno realizar un estudio sobre las retribuciones económicas de la dirección y altos mandos de Parcs i Jardins y qué rendimiento productivo tiene para justificar dichas percepciones. Se crea la necesidad de saber bajo qué criterios de contratación se han realizado los contratos de dicho personal.

Los compañeros Jordi, Marc, Joan, Quim y Antonio formarán parte de este grupo

- Comisión acciones para ir desarrollando las propuestas de:

“Se propone realizar unas jornadas lúdico-festivas en las que personal de parques enseñen a la ciudadanía cómo se trabaja para recuperar espacios degradados.

“Aunar esfuerzos con la comisión de medioambiente (huertos) del movimiento Indignad@s.

Los compañer@s Joaquim, Javier, Javi, Bartolo Angela. Emi y Fanni formarán parte de este grupo

- Comisión de difusión y audiovisuales para ir desarrollando las propuestas de:

“La realización de fotomontajes para difundir ante la sociedad la realidad de la empresa pública y la calidad del servicio que ofrece la misma.

“Se propone utilizar canales alternativos a la prensa habitual para denunciar la situación de Parcs i Jardins planteando vías tales como redes sociales, youtube, y televisiones y prensa de la red.

Los compañer@s Juli, Nacho, Mateu, Gisela y Gabi formarán parte de este grupo

Se acordó quedar las diferentes comisiones el miércoles 6 de julio a las 17’30h. en Canyelles . Los diferentes grupos de trabajo están abiertos a la participación de tod@s l@s compañer@s

También se acordó convocar una nueva Asamblea el miércoles 13 de julio en Canyelles a las 17’30h.

RESUMEN DE LA ÚLTIMA REUNIÓN DEL PLENO DEL COMITÉ DE EMPRESA el 29 de junio de 2011

De la información vertida por las diferentes Comisiones de Trabajo del Comité de Empresa con la Empresa extraemos la siguiente síntesis:


C. de Seguimiento: se acuerda preparar un orden del día y solicitar una reunión de esta comisión.


C. de Formación: se solicitará a la empresa para que se haga cargo de los cursos de capacitación para chóferes que serán obligatorios a partir de septiembre de 2011 y que afectará a todos los conductores que utilicen su carnet C-1, u otros superiores, dependiendo de la numeración de sus carnés y de manera escalonada.


Comité de Salud Laboral: Se informa de las situaciones de riesgo que se han venido produciendo por el uso de las plataformas elevadoras. Una plataforma Octopussy sufrió la rotura de un burón y quedó apoyada contra una fachada, el trabajador salió de la cesta de la plataforma por la ventana de un piso; se ha solicitado una investigación en profundidad pero todavía no se ha hecho partícipe al Comité de Empresa de ninguna información técnica para valorar las posibles causas del accidente.

Otra plataforma elevadora sufrió un falló en un hidráulico principal y dejó de funcionar, el sistema de emergencia para hacer descender la cesta no funcionó y el trabajador tuvo que bajar de la cesta de trabajo por sus propios medios.

En otra plataforma se ha encontrado un puente para sortear el nivelador que impide el movimiento en caso de pendientes pronunciadas. Una grave manipulación de los sistemas de seguridad que supone una irresponsabilidad que ha podido poner en peligro la vida de compañeros.


Cambios de Delegados de Prevención

El Comité de empresa aprueba por unanimidad los cambios de delegados de prevención propuestos por CCOO con respecto a sus delegados actuales. Actualmente los delegados de prevención del Comité de Seguridad y Salud son los siguientes:

Por CCOO:

Miguel Cayuela (en sustitución de Manel Barranco)

Olga Barceló (en sustitución de José Luis Alonso)

Por CGT:

José María Arévalo

Joaquín Ferri

Por UGT:

Glòria Sendra

Por USOC:

Víctor Fernández


Valoración de la situación del Institut y propuestas

La CGT valora un como error la estrategia movilizadora del comité, que lo único que ha consiguido es desmovilizar a la plantilla y propone una Asamblea de Trabajadores para el día 20 o 21 de julio con motivo de la aprobación definitiva de los presupuestos de la Generalitat en el Parlament de Catalunya.

CCOO trae una carta para registrar al nuevo alcalde de Barcelona el día 1 de julio, donde se le hace una breve explicación de la postura del Comité de Empresa de nuestro Instituto y plantea la asistencia de los delegados a la Plaza Sant Jaume el día 1 de julio. La CGT especifica que nosotros ya planteamos la realización de una Asamblea de Trabajadores para poder asistir todos a la plaza pero que estamos dispuestos a ir. Ugt insiste que no lo ve conveniente y la USOC no se posiciona claramente. CCOO no mantiene su propuesta y plantea que asista quién quiera.

La CGT se queda sola con su propuesta de Asamblea General de Trabajadores el 20 o 21 de julio que es rechazada por todas las secciones sindicales.

Se aprueba con modificaciones la carta para el sr. Trias.


dimecres, 29 de juny del 2011

II Trobada de treballadors i empreses en lluita

Barcelona, Dissabte 2 de juliol, Plaça Catalunya, 18:00h.

Per a organitzar una jornada de lluita a tota Catalunya -amb manifestacions, aturades i altres accions. els pròxims 20 i 21 de juliol, dies en els quals el Parlament té prevista l’aprovació definitiva de les retallades contra la sanitat i l’educació.

Per a organitzar la solidaritat amb tots els treballadors que estan lluitant contra acomiadaments, ERO, tancaments i retallades de salari i condicions de treball. No als acomiadaments en ALSTOM, SHARP, Hospital del Mar i Essa Palau. Contra els tancaments de YAMAHA i DERBI.

Per a organitzar una resposta contra la Reforma laboral, la liquidació dels convenis, per a engegar un pla de lluita i una vaga general fins a tirar-los enrere

Acudeix i difon la convocatòria en la teva empresa, la teva família i les teves amigues i amics…

Carta a les organitzacions combatives i de classe per a la II Trobada de treballadors i empreses en lluita

El passat 11 de juny es va celebrar a Plaça Catalunya la Primera Trobada de treballadors i empreses en lluita. Més de 150 treballadors van participar, venien d’empreses i sectors com Telefònica, TMB, Nissan, Yamaha, el Port, Parcs i Jardins, Telepizza, sanitat, educació…

Va ser un primer pas per a tractar de fer confluir la lluita dels indignats des de les places, barris i carrers, amb la dels treballadors des dels centres de treball. Una confluència que considerem és fonamental per a assolir posar en escac al Govern de ZP i al Govern de Mas, i aconseguir derrotar els seus ajustaments i retallades.

Una de les resolucions d’aquesta primera Trobada va ser promoure la celebració d’una segona més àmplia i participativa, en el qual discutir la preparació d’una jornada de lluita en tota Catalunya amb manifestacions, aturaades, assemblees en els centres de treball…

Els pròxims 20 i 21 de juliol el moviment dels indignats anem a realitzar mobilitzacions contra l’aprovació dels pressupostos prevista per a aquests mateixos dia. Seria molt important que en aquestes jornades la classe treballadora pogués participar amb els seus propis mètodes i organitzacions.

Igualment hi ha diverses empreses i sectors que estan sostenint conflictes contra acomiadaments i altres atacs, com a la sanitat, l’educació, la Sharp o la Alstom. Veiem molt important l’envoltar de solidaritat i suport aquestes lluites, trencar l’aïllament, avançar en la coordinació de les lluites i ajudar així a que obtinguin una victòria.

Per a tot això considerem que aquesta segona Trobada -convocada per al dissabte 2 de juliol a les 18 a la Plaça Catalunya de Barcelona- ha de ser presa també pel conjunt de les organitzacions del moviment obrer que mantenen una perspectiva de combat i de classe.

Volem dirigir-nos als sindicats de l’esquerra sindical, les seccions sindicals i comitès que s’oposen a la linea de pacte social de Toxo i Méndez, els delegats lluitadors… perquè assisteixin i difonguin aquesta convocatòria en els centres de treball on tenen presència, amb la finalitat de que aquesta segona Trobada signifiqui un avanç en l’activació de la participació de la classe treballadora en el moviment del 15M i en la solidaritat i coordinació de les lluites.

La vostra participació és clau per a començar a dur la indignació als centres de treball, posar fi a la pau social i avançar a imposar des de la base un pla de lluita i la vaga general.

Comissió de Vaga i mobilitzacions de la acampadabcn

Jardin@rs Indignades



Asamblea el 29 de Junio a las 17:30h en el C.M. Serra Martí (Canyelles).

dimarts, 28 de juny del 2011

Marxa reivindicativa des de l'Hospital del Mar fins a Can Mas


No a l'acomiadament de 200 treballadros del Parc Salut Mar,
No a les retallades en Sanitat
No a les retallades dels nostres drets

El dia 30 es presenta a la Conselleria de Treball l'ERO del Parc salut Mar.
Un ERO que no només pot deixar al carrer a 194 treballadors, sinó que també condicionarà el servei i la qualitat que rebem els usuaris.

Per això tornem a prendre el carrer.
Els nostres drets no es retallen!

RESOLUCIONES DEL PRIMER ENCUENTRO DE TRABAJADORES Y EMPRESAS EN LUCHA

Hoy sábado 11 de junio de 2011 se ha realizado el Primer Encuentro de trabajadores y empresas en lucha en la Plaza Catalunya. Éste fue convocado desde la "comisión de huelga general y manifestación" y desde el grupo de trabajadores de la "subcomisión de acción" de la acampadabcn fundamentalmente a través de las "expediciones" a empresas y protestas obreras. Asistieron trabajadores de TMB, Telefónica, Yamaha, Nissan, Parques y Jardines, el puerto de Barcelona, Telepizza Zaragoza, Indo, la sanidad, educación, hosteleria, la Asamblea de trabajadores en Paro, monitores de comedor y otros sectores.

En el mismo hemos manifestado y asumido como reivindicaciones comunes:

· Nuestro rechazo a todos los recortes en educación y sanidad, así como a toda rebaja salarial y de condiciones laborales contra los trabajadores públicos. Apoyamos la lucha de los trabajadores de la sanidad y educación catalana contra los recortes de CiU.

· Nuestro rechazo a todo ERE, a los despidos y cierres de empresas. Contra los despidos en ALSTOM y SHARP. Contra los cierres de YAMAHA y DERBI.

· Nuestro rechazo a todas las privatizaciones. No a la privatización de AENA y Loterias del Estado, no a la privatización de Parques y Jardines y otras empresas municipales, no a las privatizaciones de puertos que se están dando en Europa.

· Nuestro rechazo a la división de las filas obreras. Contra las ETT,s, las subcontratas, los contratos basura, las becas universitarias que esconden ultra-precariedad laboral y salarios de miseria, los convenios de segregación. Por el pase al Convenio de Hosteleria de los trabajadores de Telepizza.

· Contra la Reforma Laboral, el Pensionazo y la refomorma/liquidación de la negociación colectiva.

· Ante todos estos ataques contra los trabajadores oponemos unas reivindicaciones para que la crisis la paguen los capitalistas:

· Salario social de tiempo indefinido.

· Jubilación a los 60 años

· Reparto equitativo del trabajo y la riqueza.

· Jornada de 35 horas sin reducción salarial.

· Ante los cierres ocupación y gestión obrera

· Papeles para todos.

También acordamos como primeras medidas de coordinación y lucha común de los sectores de trabajadores que estamos confluyendo con la lucha de los "indignados":

· Participar en el intento de bloqueo del Parmalent de los próximos 14 y 15 de junio, haciéndolo con nuestros uniformes de trabajo, para hacer visible la participación de lso trabajadores en esta importante lucha contra los recortes.

· Participar en la manifestación del próximo 19 de junio convocada por la acampadabcn formando un cortejo de trabajadores y empresas en lucha donde se hagan visibles todas las

reivindicaciones obreras.

Por último acordamos convocar un Segundo Encuentro de trabajadores y empresas en lucha para el próximo sábado 2 de julio en Plaza Catalunya (18h). Para garantizar que éste sea un éxito y logre agrupar a un número mayor de trabajadores y sectores es necesario que en su preparación -además de las comisiones de la acampada implicadas en el Primero y los trabajadores que han asistido a éste- se involucren con todos sus medios las organizaciones sindicales de la izquierda sindical, las secciones sindicales combativas de cualquier sindicato, comités de empresa, asambleas y grupos de trabajadores en las empresas... Dicho encuentro ha de servir para discutir y organizar una gran jornada de lucha en toda Catalunya contra los recortes de Mas, con asambleas, paros en las empresas, manifestaciones, cortes de comunicaciones...

Barcelona, 11 de junio de 2011

Resolución en pdf

dilluns, 27 de juny del 2011

Democràcia irreal

El 1979, mentre es desenvolupava la revolució iraniana, cap analista o expert internacional entenia allò que succeïa. Tret d’un. El figuerenc Jaume Miravitlles, periodista, escriptor, amic de Dalí i antic comissari de propaganda durant la Guerra Civil entenia aquella estranya situació com el que s’havia esdevingut quaranta-tres anys abans a Catalunya. En les mateixes paraules que l’anarquista reusenc Joan Garcia Oliver, s’havien fet amos del carrer “nosaltres, els qui no teníem nom”. Tot i que la comparació sembla inadequada, aquesta anècdota voldria il·lustrar la confusió actual sobre el moviment de protesta de maig i juny a les ciutats de l’Estat, d’ocupacions espontànies de l’espai públic i de l’expressió generalitzada del malestar social per part d’aquells qui, políticament, no existeixen sinó com a votants i pagadors de la crisi econòmica. Miravitlles, en la seva comparació iraniana, volia explicar que, sota el món oficial de la modernitat de Teheran, darrere la crònica rosa de la cort del xa, un grup de clergues fou capaç de teixir una xarxa paral·lela d’assistència social, de resoldre problemes concrets de milions de persones excloses del glamour, de lliurar la seva lleialtat a qui era capaç d’atorgar-los la ciutadania que l’Estat, de facto, els negava. Així, els qui no tenien nom van ser capaços d’enderrocar la ficció del país oficial, sense que ningú dels qui ignoraven aquella marginada realitat entengués què passava.

Al voltant d’aquest extens moviment del 15-M hi ha, en els debats intel·lectuals, grans incògnites i paradoxes. Incògnites perquè hi ha una certa confusió sobre la seva naturalesa. Paradoxes, perquè els seus detractors, en línies generals, estan més mal dotats intel·lectualment que moltes de les persones que, sota unes rastes, amaguen màsters i doctorats, i han resultat ser molt més àgils en els diversos debats públics a l’hora de defensar les seves conviccions. La caricatura podria ser César Vidal, que atribuí a ETA la inspiració del moviment, encara que un gruix important de tertulians, especialment dels mitjans madrilenys, exhibeixen amb afirmacions histèriques llur condició d’indocumentats. Al cap i a la fi critiquen un moviment heterogeni i contradictori, encara que amb una certa inspiració del que seria la generació més ben formada de la història, que, contràriament a la lògica, té menys oportunitats que la dels seus crítics amb micròfon. Es tracta d’una revolta moral que s’alça contra l’anòmia ètica de l’estructura del poder oficial. Que deixa en evidència la condició impresentable del “capitalisme de col·legues” que domina l’Estat, amb bancs rescatats amb els diners de la sanitat, que després assetgen l’estat del benestar, o la Telefónica de l’amic de l’Aznar que acomiada treballadors entre beneficis històrics.

Qui hi ha darrere aquest moviment? Més enllà de teories conspiratives, sí hi ha noms poc coneguts, que habiten en la perifèria del país oficial, i porten molts anys amb el que seria una obra constructiva revolucionària. Persones com l’Enric Duran el Robin dels Bancs, que, amb nuclis com Podem va deixar en evidència el sistema bancari i anticipà el col·lapse financer. O grups cooperativistes dels més diversos àmbits que tracten d’organitzar al marge de la realitat institucional diversos projectes, alguns amb noms tan metafòrics com La Ciutat Invisible. Col·lectius econòmics internacionals en xarxa com ATTAC, que des de fa més d’una dècada planteja diverses mesures (la taxa Tobin o la supressió dels paradisos fiscals) a fi de controlar els mercats o diverses agències de notícies, revistes, ateneus o universitats alternatives que complementen la bona formació acadèmica que domina entre els seus components. Tots plegats componen la radiografia d’un moviment que demostra tenir imaginació, capacitat organitzativa, treball i disciplina, adobat amb el substrat llibertari que condiciona històricament Catalunya.

Més enllà d’un cert perill d’excessius estètica i folklore revolucionaris, el moviment de maig sorprèn pel realisme de bona part de les seves reivindicacions. Eliminació de SICAV, donació en pagament dels habitatges hipotecats, creació d’un parc públic d’habitatge, o un sistema electoral proporcional no són aspectes inassumibles pel conjunt de la població ni el propi sistema polític. Tanmateix, les escasses probabilitats que l’Estat cedeixi a aquesta mena de peticions tan lògiques implica el reconeixement que són els interessos minoritaris dels poders fàctics els que evidencien que la nostra és una democràcia irreal.

* Article extret del bloc de Xavier Díez

CGT contra la reforma de la negociació col·lectiva, un nou atac frontal als drets laborals

PER LA CGT LA REFORMA DE LA NEGOCIACIÓ COL.LECTIVA REPRESENTA L’ÚLTIM ATAC FRONTAL ALS DRETS LABORALS.

El Govern atorga tot el poder i impunitat a la patronal per empobrir les i els treballadors.

El 22 de juny de 2011, el Congrés dels Diputats planteja el primer debat sobre la reforma de la Negociació Col.lectiva. Aquesta Reforma, juntament amb el Nou Reglament dels Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) aprovat la setmana passada pel Govern, són un pas més en l’escalada d’atacs continuats que el govern i la patronal, amb la complicitat del sindicalisme institucional, estan cometent contra els drets del conjunt de la classe treballadora.

El Nou Reglament dels ERO aprovat significa una nova retallada de drets, una nova facilitació per a l’acomiadament lliure i gratuït per part de la Patronal. Aquesta norma és l’aplicació més retrògrada de la Reforma Laboral, contra la qual CGT va convocar una vaga general per a la seva derogació el 29 de setembre de 2010, i mobilitzacions i Vagues Generals a Catalunya, Euskadi i Galícia el 27 de Gener de 2011.

Per la seva banda, la reforma de la Negociació Col.lectiva, marca unes noves regles de joc per a regular les relacions laborals, arribant pràcticament a l’eliminació de la negociació en imposar un arbitratge obligatori, buidant de continguts els Convenis Col.lectius, permetent la desvinculació salarial i consagrant al bisindicalisme institucional com a representant amb legitimitat de les i els treballadors, perquè les cúpules sindicals i de la patronal puguin negociar al marge dels interessos i drets de la classe treballadora. Amb aquesta reforma s’aprova a nivells pràctics l’eliminació del dret a la llibertat sindical.

Amb aquesta reforma de la Negociació Col·lectiva es canvien les regles de joc perquè els i les treballadores siguem meres mercaderies disponibles en funció de la demanda, de la competitivitat de les empreses i dels beneficis de la patronal. Es debilita, el poder sindical directe per negociar les seves condicions i relacions laborals. Es segresta, de fet, l’exercici del dret a la vaga, cosa que representa una política autoritària, possiblement inconstitucional, a l’invalidar i vulnerar el dret fonamental a la Vaga davant el conflicte d’interessos entre el capital i el treball.

Les mesures més lesives d’aquesta reforma de la Negociació Col.lectiva son:

1r - Eliminació de la capacitat negociadora dels comitès d’empresa. Poden ser les seccions sindicals majoritàries qui negociïn al marge del Comitè. Això representa a nivells pràctics la desaparició del sindicalisme alternatiu, combatiu i no pactista. Es desterra el conflicte social del marc de les relacions laborals

2n - S’instaura l’Arbitratge i mediació per a la resolució de les discrepàncies. Les parts negociadores han de dictaminar en el text del conveni el nom de l’àrbitre que ha de resoldre els conflictes que es generin durant la vigència del conveni així com després del seu venciment.

3r - Aplicació i Interpretació dels convenis. Fins ara les discrepàncies sorgides entre les parts sobre interpretació dels convenis i la seva aplicació es resolien en els tribunals. A partir d’ara serà un àrbitre qui decideixi, dictaminant un laude d’obligat compliment

4t - Desjudicialització de les relacions laborals:

a) - Modificació Substancial de les Condicions de Treball: funcions, jornada, torn, horari, etc ..

b) - Despenjament salarial: Inaplicació de taules salarials del conveni.

En ambdós casos l’empresa pot adduir causes previstes en l’última reforma laboral (tècniques, organitzatives, de producció o econòmiques-per perdudes acumulades, previstes o conjunturals-) i portar-les a la Comissió Paritària de Conveni per a la seva negociació i si no hi ha acord es porta al àrbitre nomenat en el Conveni el laude serà d’obligat compliment.

5è - Es prioritza el Conveni Empresa sobre els d’àmbit sectorial, provincial, autonòmic i estatal de tal manera que, si existeixen tots dos, les condicions que prevalen són les del conveni d’empresa (salari, jornada, torn, funcions, vacances, horari i conciliació)

6è - Fi de la Ultraactivitat. El termini màxim de pròrroga dels convenis passa a entre 8 i 14 mesos. El termini mínim quedarà fixat en text de conveni. Si es supera el termini màxim de negociació, les parts s’han de sotmetre a un procediment d’arbitratge.

7è - Nova distribució irregular de la jornada. A partir d’ara s’introdueix com a novetat la distribució irregular d’un mínim del 5% de la jornada de treball en còmput anual i un màxim que es fixarà en conveni col.lectiu.

8è - Convenis Franja. A partir d’ara es permet que un grup d’empleats d’una empresa tingui el seu propi conveni negociat amb els sindicats representats al col·legi electoral que inclogui a aquests treballadors, obviant al Comitè d’Empresa.

Per a la CGT, després de la Reforma Laboral i el Retall de les pensions, ara ens trobem amb un altre gir a la dreta perquè siguem la part feble de la societat la que paguem una crisi que no hem generat.

Després de la posada en marxa de totes aquestes normes i decrets antisocials tenim un estat que compta amb més de 5 milions de persones aturades, la taxa d’atur juvenil arriba al 45%, més de 1,5 milions de famílies tenen a tots els seus membres en atur, un de cada quatre nens que neix a l’estat espanyol ho fa sota el llindar de la pobresa, a finals d’aquest any s’hauran assolit els 500.000 desnonaments des del 2007, etc …

Per a la CGT, l’únic camí possible per a la sortida de la crisi és el repartiment del trebal, -treballant menys per treballar tots, reduint la jornada laboral sense minva salarial i establint la jubilació als 60 anys amb relleu obligatori perquè siguem reemplaçats per una altra persona- i de la riquesa -realitzant una distribució de la riquesa basada en la universalitat dels serveis públics suficients, imposant una major tributació dels beneficis empresarials, establint una fiscalitat realment progressiva, mantenint les prestacions socials per tots els col.lectius socials precaritzats i exclosos .

Contra les reformes antisocials, la CGT fa una crida a la mobilització i ocupació del carrer, fins a aconseguir una sortida social a la crisi!

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT

dissabte, 25 de juny del 2011

Mensaje de Anonymous a los medios de comunicación. #SpanishRevolution

La reforma de la negociació col·lectiva

La reforma de la negociació col·lectiva de recent aprovació configura una agressió directa a moltes de les més importants conquestes històriques de la classe treballadora.

Construïda entorn a la idea que l’única manera d’afrontar la crisi és minorar les condicions de vida de les classes subalternes (i, per tant, fer-la permanent per a elles), la seva arquitectura no és més que el disseny d’una tremenda volta de rosca (altra més) contra els principis fonamentals del Dret del Treball i de l’estructura constitucional bàsica.

Vegem els seus elements essencials:

* En primer lloc, s’estableix tot un elenc de matèries (per altra banda, moltes de les principals o més importants, en el marc de la relació laboral) en les quals el conveni d’empresa tindrà “prioritat aplicativa” sobre el sectorial. Es tracta, en definitiva, d’inaugurar la possibilitat que el conveni inferior pugui empitjorar les condicions del superior. Una cosa que era simplement impensable des de la visió clàssica de la negociació col·lectiva, i que només s’ha tornat possible a de la mà d’un sindicalisme majoritari disposat a totes les cessions i pactes. Només quan els convenis han començat a dedicar-se a empitjorar les condicions dels convenis anteriors o de la lletra de la llei, s’ha pogut plantejar obertament un conveni d’empresa que empitjorés el sectorial.

* A més, s’introdueix amb força l’obligatorietat o semi-obligatorietat dels mecanismes no jurisdiccionals per a solucionar les diferències en el procés negociador i, més concretament, de l’arbitratge. Ja hem indicat el que això implica en altre text (Atents a l’arbitratge, http://www.nodo50.org/trasversales/t21arbi.htm ). Al cap i a la fi, l’arbitratge no és altra cosa que una eficaç “justícia de classe” que tracta d’impedir l’accés als tribunals i substituir-lo per una semi-jurisdicció la independència de la qual no es garanteix de cap manera. L’experiència de l’extensió dels mecanismes arbitrals en el marc dels litigis relacionats amb la inversió estrangera en el Tercer Món, no convida a l’eufòria. A més, el seu ancoratge constitucional és pràcticament nul, ja que es va a imposar a subjectes que no ho havien pactat i per als quals es va a constituir en obligatori.

* Per altra banda, s’inclouen en el contingut mínim del conveni les mesures “per a contribuir a la flexibilitat interna en l’empresa”, i en particular un percentatge màxim i mínim de la jornada que podrà distribuir-se irregularment (excepte pacte, un 5%) i “els procediments i períodes temporals i de referència per a la mobilitat funcional”. És a dir, que l’Estat utilitza la seva possibilitat de legislar només en una direcció. La funció heterònoma del Dret del Treball només es compleix en el que constitueix una agressió als treballadors. Lluny de mantenir la neutralitat, o desaparèixer (com semblaria que reclamen els manuals neoliberals) l’Estat determina continguts mínims del conveni, però no per a limitar el poder omnímode empresarial (com implicaria la tradició iuslaboralista clàssica) sinó per a ampliar-lo, obligant a la contrapart a negociar sense contrapartides. Un bonic intervencionisme estatal que no suscitarà el rebuig dels tertulians detractors de la intervenció de l’Estat en les relacions laborals. El Dret “auxiliar de l’empresa”, en el qual alguns reclamen que es transformi el Dret del Treball, en el seu autèntic desplegament.

* A més, s’obre la caixa de Pandora delsanomenats, en altres latituds, “convenis dinàmics”, a l’habilitar a la Comissió Paritària per a realitzar funcions d’adaptació “o, si escau, modificació del conveni durant la seva vigència”. Delenda est conveni, per tant. La força normativa i estabilitat que se li pressuposava dóna lloc, en la nova legislació, a un escenari de negociació contínua finalitzada, si la resistència de la contrapart obrera es manté, amb un repetit recurs a l’arbitratge. Els pactes no són per a complir-los, com saben bé els funcionaris espanyols. Novament, aquest esquema de convenis sempre mòbils i en qüestió només ha estat pensable i possible en el context d’un sindicalisme majoritari disposat al que sigui, amb la condició de sortir en la foto. Només quan existeix la gairebé seguretat que les modificacions van a ésser a pitjor per als treballadors, i que els seus sindicats ho signaran, s’ha permès la modificació del conveni vigent.

* I, finalment, moltes més mutacions, com la determinació de qui podrà negociar sense comptar amb els altres (les seccions sindicals amb majoria en el Comitè, en els convenis d’empresa), etc.

Una transformació profunda, doncs, de l’arquitectura negociadora espanyola, que no fa altra cosa que afeblir, de nou, tot contrapoder dels treballadors en el món productiu. Una transformació, per altra banda, bàsicament inútil per a buscar una sortida a la crisi que ens tenalla, com ja ho va ser l’última reforma laboral i ho serà la pròxima. Forçant tot el contrari a la “Gran Compressió” que va acompanyar la recuperació de la crisi de 1929 (l’augment dels salaris inferiors, al costat de la baixada dels superiors, provocant el creixement de la demanda), la situació, simplement, no té escapatòria per a economia espanyola.

No cap un desarrollisme extractivista a l’estil de la majoria dels països emergents en una Península ecològicament arrasada i sense matèries primeres d’importància; i la temptativa de competir en costos laborals amb Xina només ens pot dur al caos social i a l’autoritarisme més sagnant (com, per altra banda, passa en la pròpia Xina).

El capital financer espanyol i els tenidors internacionals del nostre deute públic i privada es preparen per a despullar a la població de la totalitat dels seus drets socials, ja que els polítics no els va obtenir mai. Deixaran el caos darrere seu. Però, mentre, un cert aire de descontentament comença a créixer en la societat espanyola. Cada vegada més fort. Arribarà a la condició de vendaval. El despertar és inevitable. Caldrà estar atents.

* José Luis Carretero Miramar és membre de l’Institut de Ciències Econòmiques i de l’Autogestió (ICEA)

dijous, 23 de juny del 2011

Full 29 de juny: Assemblea de Jardiners Indignats




ACTA DE LA ASAMBLEA DE JARDINER@S INDIGNAD@S

Barcelona, 22 de junio de 2011

Reunidos en asamblea se da comienzo a las 17:30 h, con el siguiente orden del día:

1. Debate sobre la situación de Parcs i Jardins. Situación interna

(Convenio, interinajes, empleo…) y la realidad externa (recortes sociales,

privatizaciones, reforma de la negociación colectiva…).

2. Propuesta de acciones que estamos dispuestos a asumir para asumir nuestros derechos.

3. Futuro de esta Asamblea. Estrategias.

Se debate sobre la situación de Parcs i Jardins, informándose sobre la paralización de la negociación y la denuncia sobre el incumplimiento reiterado del mismo por parte de la empresa principalmente en materia de contratación (prejubilados, relevistas, interinos…). También se comenta la situación a la que nos podríamos enfrentar, aplicando las nuevas leyes según las cuales si no hay acuerdo habrá un árbitro designado por el estado que se ocupará de imponer un convenio al cual se tendrán que ajustar ambas partes.

También se especula con las intenciones del nuevo gobierno del consistorio sobre el futuro de nuestra empresa y los trabajadores de la misma, la posibilidad de la desmantelación de la actual estructura del área de medioambiente y los recortes a los que nos podemos enfrentar. Se comenta la tendencia impositiva en Europa a la privatización de las empresas públicas y a la rebaja de salario de los empleados públicos.

Se hace una lectura de la carta del lector publicada en El Periódico “Ocho manos para plantar un árbol” en la cual se aprecia un ataque hacia los trabajadores públicos de nuestra empresa. Se lee a continuación la respuesta enviada a dicho periódico por parte de los trabajadores de las Brigadas de Doctor Trueta y el Parc Central del Poblenou indicando los motivos por los que son necesarias cuatro personas para la realización de las labores indicadas.

Se comenta la posibilidad de realizar un giro en el enfoque de la negociación del convenio y se propone realizar un informe económico sobre la empresa, su viabilidad como servicio público y una comparativa con la privada para demostrar así en la negociación la incongruencia de la privatización de parques.

Por otra parte se hace hincapié en la necesidad de que la plantilla al completo sea consciente de las situaciones de precariedad laboral a las que nos enfrentamos y se posicionen al lado de las movilizaciones existentes a lo largo y ancho del país y más allá de nuestras fronteras. Se propone un lema: o en la calle o con la empresa.


Acto seguido se propone realizar una ronda de propuestas que se detallan a continuación, conformando éstas el segundo punto del orden del día.

1. Acudir a la manifestación del día 2 de Julio a Plaza Cataluña.

2. Realizar asambleas públicas (en espacios públicos) de manera periódica.

3. Aunar esfuerzos con la comisión de medioambiente del movimiento Indignad@s.

4. Crear un fondo económico de resistencia con aportaciones voluntarias.

5. La necesidad de que los sindicatos de Parcs i Jardins se posicionen si apoyan esta Asamblea de Jardineros Indignados (hay divergencias en este punto)

6. La realización de fotomontajes para difundir ante la sociedad la realidad de la empresa pública y la calidad del servicio que ofrece la misma.

7. Se propone realizar unas jornadas lúdico-festivas en las que personal de parques enseñen a la ciudadanía cómo se trabaja para recuperar espacios degradados.

8. También se cree oportuno realizar un estudio sobre las retribuciones económicas de la dirección y altos mandos de Parcs i Jardins y qué rendimiento productivo tiene para justificar dichas percepciones. Se crea la necesidad de saber bajo qué criterios de contratación se han realizado los contratos de dicho personal.

9. Se propone mantener reuniones informativas con las asambleas de los barrios para explicar la situación actual y nuestras peticiones.

10. Se propone utilizar canales alternativos a la prensa habitual para denunciar la situación de Parcs i Jardins planteando vías tales como redes sociales, youtube, y televisiones y prensa de la red.

11. Apoyar la huelga general planteada por el movimiento 15M.

12. Recoger firmas a nivel nacional para presentar una ILP al Congreso para blindar la empresa pública existente en España.

13. Otras actuaciones como meriendas populares, cursillos…

14. Crear grupos de trabajo sobre las propuestas.

Recogidas todas las propuestas se emplaza a los asistentes a volverse a reunir en Asamblea el próximo 29 de Junio a las 17:30h en el C.M. Serra Martí (Canyelles).

Se da por concluida la asamblea a las 19:30 h de este miércoles 22 de junio de 2011.

Assemblea de jardiners indignats

dimecres, 22 de juny del 2011

Carta de replica al El Periódico

Apreciado diario Periódico:
Leo con indignación (poca) una carta con foto , remitida por el Sr. Lluis C.I. de Moiá, 21/6/2011.
En la misma pregunta , se pregunta, si hacen falta ocho manos para plantar un arbolito , creo que hay cosas mas importantes que publicar y me gustaría que este medio,hasta hoy diario de referencia mio, tuviese un poco mas de respeto por los trabajadores antes de publicar ciertas noticias ,o cartas de los lectores cargadas de maldad, o lo que es peor, de estupidez.
En la foto se puede apreciar claramente que el camión va cargado con una saca de tierra y como mínimo otro u otros ejemplares de arbolitos (emplazo al Sr. de la foto a que intente mover uno ,el solo, y después que siga refiriéndose a los mismos en diminutivo) .
Soy peón de jardinería y se lo que me digo,lo que pasa que es muy fácil sacar una foto de contexto, y publicarla si pensar en el daño que se hace a un colectivo, como es el de jardineros ( por cierto, trabajo duro y poco gratificante en lo económico, donde los halla).

Salud y Suerte.
J. Molina

Ocho manos para plantar un árbol

Aquí tenéis un escrito aparecido el día 21 de junio en el Periódico de Catalunya y la replica que han realizado sobre el mismo los compañer@s de las brigadas de Doctor Trueta y Parc Central de Poble Nou



No hay más ignorante que aquel que realiza insinuaciones sin saber

Ayer día 21 de junio salió publicado en El Periódico una carta al lector de Lluís C.I. de Moià donde insinuaba si cuatro jardineros eran necesarios para plantar un árbol.

En su escrito el sr. Lluís C.I. nos planteaba una pregunta con muy malas intenciones, en ella nos decía que se había encontrado “cuatro operarios municipales, cuatro, para plantar un arbolito“. Un “arbolito”, en este caso un Platano X Hispanica cuyo cepellón, raíces y tierra que lo envuelve, puede pesar más de 50 kilos y cuya longitud del tronco puede medir alrededor de 5 metros. Que tiene que ser transportado en un camión, el cual requiere un chófer que lo conduzca y que maneje la grúa para manipularlo hasta el alcorque donde se plante, y que además requiere un operario que suba al remolque del camión para que lo enganche, baje después y pueda aguantarlo mientras otro par de operarios agregan el metro cúbico de tierra que lo tiene que sujetar al suelo; además de realizar todas aquellas faenas que requieren la plantación de forma adecuada (atacar, colocar el tutor, agregar el abono…). A lo que sumamos controlar que ningún ciudadano se acerque al espacio de riesgo de accidente que pude representar la faena que se realiza.

Además de todos lo expuesto, no se planta un solo “arbolito” sino muchos más y si además estos trabajo se tienen que realizar en la calle, hay que paralizar un carril de la vía pública, y se requiere que el trabajo que se hace se efectué a destajo, por lo tanto muchas veces cuatro operarios son pocos para realizar todos las faenas que la plantación que un árbol requiere.


Trabajadores/as del Institut Municipal de Parcs i Jardins de las brigadas de Doctor Trueta y Parc Central de Poble Nou

dilluns, 20 de juny del 2011

MIERCOLES 22 DE JUNIO A LAS 17:30 EN CANYELLES.


MIERCOLES 22 DE JUNIO A LAS 17:30 EN CANYELLES.
ASSEMBLEA DE TREBALLADORS, ASSEMBLEA DE JARDINERS.
DIMECRES 22 DE JUNY.
NO PODEIS FALTAR, NO POTS FALTAR.
DE NOSALTRES DEPÉN COMENÇAR A SOLUCIONAR ELS PROBLEMES I LES INJUSTICIES.
A TOPE !!!!!!

La nova amenaça neoliberal: “El pacte de l’euro”

Estem davant un pas més en aquesta agudització del neoliberalisme i cap al barranc de la regressió social extrema.

Com molts sabreu, jo sóc dels que sostenen que la crisi econòmica que patim no és ni un accident temporal ni tampoc parteix d’un cicle econòmic que suposa que la recuperació arribarà necessàriament tard o d’hora. Per a mi estem vivint una crisi estructural, que a més no és només econòmica, i la resolució de la qual dependrà de la relació de forces polítiques.

Crec que de tots els escenaris possibles desgraciadament el més probable a curt termini és aquell que suposa una reagudització del neoliberalisme i, per tant, el manteniment d’una crisi permanent. I això és així perquè les mesures neoliberals que intenten recuperar la rendibilitat privada -afectada per la crisi- no tindran èxit precisament perquè consisteixen a deprimir encara més la capacitat de consum de famílies i Estat.

Les reformes d’ajustament estructural que s’estan aplicant en tota Europa ens estan duent a una nova situació de regressió social que serà també, per cert, la que segueixi alimentant el malestar que està portant en aquests dies a la gent al carrer.

En tot aquest procés, aplicat pels governs nacionals però dirigit en última instància pels grans poders econòmics (bancs i grans empreses), anem a perdre drets i per descomptat també nivell de vida.

La següent fase del pla d’ajustament neoliberal és el pacte de l’euro. Un pacte contra el qual la societat hauria de posicionar-se clarament, i cap sindicat hauria de transigir gens ni mica. Perdre en aquesta trinxera serà entrar en una nova edat mitja. Però, quins són els punts bàsics d’aquest pacte?

A continuació els més destacats:

* Evolució dels salaris paral·lels a la productivitat. Es tracta de congelar la relació actual de salaris i productivitat, per cert sense tenir en compte que durant aquestes últimes dècades la productivitat ha pujat molt més ràpidament que els salaris. L’objectiu últim és millorar la competitivitat de l’economia en el seu conjunt, i s’exigirà “garantir que la fixació dels salaris en el sector públic contribueixi a l’esforç de competitivitat en el sector privat”. Això suposarà que els salaris públics caiguin en termes reals perquè els privats caiguin després.

* Impuls a l’ocupació a través de reformes fiscals i mantenint ingressos totals. Això significa que els impostos directes cauran i pujaran els indirectes. Probablement vegem una pujada de l’IVA i un descens en les cotitzacions socials. Atès que les cotitzacions socials són part del salari, estem enfront d’altra rebaixa salarial més.

* Finances Públiques. Reformes en el sistema de pensions, que com sabem ja s’ha aplicat parcialment a Espanya però que continuarà en els pròxims anys. A més entrarem en un període de qüestionament més intens de la sanitat i educació pública, i veurem mesures com el Copagament (que hauria d’anomenar-se Repagagament), disminució de prestacions socials i moltes més privatitzacions (recordem que ja ha començat la de Renfe, AENA i les Loteries.

* Estabilitat Financera. Lluita contra el frau, que és una mesura adequada però de la qual cal sospitar (inclouran als paradisos fiscals?), i coordinació de polítiques fiscals però sense establir una Unió Fiscal com seria el més apropiat. A més, probablement veurem aquesta coordinació com una convergència a la baixa.

* Control del dèficit. Això és una de les majors aberracions del pacte a nivell legal. Els Estats es comprometen a establir per llei o fins i tot constitucionalment mesures que limitin el dèficit fiscal. És a dir, tracten de blindar a través de la legislació un determinat ventall de polítiques econòmiques. Una cosa que no per desconeguda (el Pacte d’Estabilitat i Creixement ho contenia) és menys inacceptable.

En definitiva, estem davant un pas més en aquesta agudització del neoliberalisme i cap al barranc de la regressió social extrema. S’aveïnen temps molt difícils per a les classes baixes i mitjanes, i presenciarem un estancament de la crisi que serà tant o més durador i profund com duradora sigui la vigència d’aquestes polítiques neoliberals.

Al meu entendre el primer que ha de fer l’esquerra és resistir. I resistir significa reconèixer que no hi ha pacte social que valgui i que únicament la retirada immediata de totes aquestes mesures i pactes és acceptable.

En segon lloc l’esquerra ha de construir. I això significa apostar per un nou model d’Europa radicalment distint del dominant avui, el que suposa renunciar al caràcter antidemocràtic de les institucions actuals i recuperar la democràcia segrestada pels poders econòmics.

Cal coordinar-se amb els moviments contestataris de tota Europa per a construir un model alternatiu de societat basat en principis d’esquerres. I per a fer tot això hem de concentrar-nos a revertir l’actual relació de forces, dedicant les nostres energies a trobar punts en comú entre les “múltiples esquerres” i abandonant la sempre horrible sensació que ens agrada més tenir enemics que amics.

* Alberto Garzón Espinosa és membre d’ATTAC