dilluns, 27 d’agost de 2012

CIU SA: la via catalana a la corrupció

Tot just abans de l'estiu i en relació al Cas Palau, el jutge imposava a CDC una fiança de 3 milions d'euros · Oriol Pujol, secretari general de la formació a qui han vinculat presumptament a una frau amb empreses d'ITV, va afirmar falsament, en compareixença parlamentària, que l'Orfeó ja els havia exonerat. Repassem, de Banca Catalana al 3% passant per Pretòria i Palau, nombrosos casos de corrupció, gairebé sempre impunes, que han esquitxat les formacions que componen la coalició que governa a Catalunya · El sector negocis convergent, al nucli dur de les tupinades]

Galàxia CiU, binomi país-empresa, porta giratòria entre política i negoci o crònica negra de la cruïlla entre esfera pública i interessos privats. Recorrent a l’excusa del cas aïllat, evitant de situar la corrupció com a mal endèmic de la gestió pública i privada, els consecutius casos aïllats de corrupció convergent s’acumulen a l’hemeroteca. I amb ella, una impunitat reiterada. Sempre en surten ben parats, com demostra el darrer indult als dirigents d’Unió Democràtica de Catalunya, atorgat pel PP la setmana passada. Fins i tot un dels indultats, Lorenzo Acuña, reincideix en la mesura de gràcia: ja va ser salvat en el cas Turisme de finançament il·legal que afectava la Unió de Duran i Lleida.
Hemeroteca, doncs, densa i espessa. Per començar per la punteta de l’iceberg, caldria començar pel cas Banca Catalana, quan el 1984 es va arribar a processar l’expresident Jordi Pujol, contra qui la fiscalia va atribuir fins a quatre presumptes delictes d’apropiació indeguda, falsedat en document públic i maquinació per alterar el cas de les coses. Finalment, va resultar exonerat i el cas es va arxivar el 1990, perdut als calaixos de l’oblit dels palaus de justícia, però constatant “la gestió imprudent i fins i tot desastrosa” de l’entitat financera. L’advocat de Pujol no era cap altre que Joan Piqué Vidal, després condemnat a set anys per la implicació directa en la vasta trama corrupta de xantatges i extorsions del cas Estivill –nomenat vocal al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) per CiU el 1994. Piqué Vidal va ser investigat el 2005 per connexions amb el blanqueig de diners del narcotràfic colombià.
Després, el 2005, va arribar el 3% etzibat al Parlament per Pasqual Maragall; l’acusació explícita de l’expresident socialista cap a CiU de cobrar comissions en la concessió d’obra pública. D’aquella denúncia, en va sortir el cas Adigsa, on s’acrediten –mentre Felip Puig dirigia el Departament d’Obres Públiques– operacions de compra d’immobles que augmenten el seu valor un 164% en disset dies i presumptes comissions d’un 20%. Només vuit dies després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) imputés quatre alts càrrecs d’Adigsa, uns desconeguts van entrar a la seu de l’empresa pública i van robar quatre ordinadors, tres targes de memòria i sis llapis de memòria USB. El país de les meravelles. La ciutat dels prodigis.
Cal afegir-hi el cas Hisenda –on, al costat d’empresaris molt nostrats, es va condemnar Joan Antoni Sánchez Carraté, assessor fiscal personal de Jordi Pujol–, una trama que el fiscal Emilio Sánchez Ullad va definir com a “exemple de brutícia i cobdícia” i la sentència del qual obliga a retornar 75 milions d’euros. No podem oblidar, tampoc, el cas FGC, que va cloure amb dues condemnes contra dos expresidents de la companyia pública –Enric Roig i Antonio Herce– per un pla il·legal de pensions d’on van sostraure gairebé tres milions d’euros que han de restituir. Sense desestimar el cas KIO i Javier de la Rosa, icona empresarial del model de país convergent.

Entre Pretòria i Palau
Finalment, mesclat socioconvergent, va esclatar el cas Palau i el cas Pretòria. En el segon, l’exconseller Macià Alavedra i l’exsecretari de presidència de Jordi Pujol, Lluís Prenafeta, van resultar implicats i van ser empresonats breument. En relació a la trama del Palau, una de les peces que s’investiguen al jutjat número 30 de Barcelona és el finançament il·legal de CDC a través de pagaments efectuats per Ferrovial per la concessió de l’obra pública de la Ciutat de la Justícia i la línia 9 del metro de Barcelona. Entre elles, el pagament de 600.000 euros a la Fundació Trias Fargas. El gener de 2011, tot just arribar a la Generalitat, el govern convergent va remetre un escrit als jutjats on demanava la no imputació de Daniel Osàcar i Àngel Colom. Blindatge institucional que va contrastar amb les primeres declaracions categòriques de Felip Puig al capdavant d’Interior: “S’ha acabat la impunitat”.
De tot plegat, al país del 3%, hi ha paradoxes ben sintètiques: que Prenafeta –màxim exponent del sector negocis de CDC– assistís cofoi a la presa de possessió d’Artur Mas; que Fèlix Millet ho reblés quan passava per prohom: “Som quatre-cents i sempre som els mateixos”, o –resumint-ho del tot– que el pare d’Artur Mas, traspassat la setmana passada, fos enxampat al paradís fiscal de Liechtenstein amb un compte opac de 823.262 euros. I en els escaires de tanta opacitat, tupinada tunejada, sura el dubte inevitable: la corrupció és del sistema? O és el sistema?
HIGÍNIA ROIG
http://www.directa.cat/noticia/ciu-sa-catalana-corrupcio