dilluns, 10 de juny de 2013

Pensions: demografia o lluita de classes?

Els bancs i les grans companyies d’assegurances (els representants tenen àmplia majoria al grup de savis que va crear el govern perquè proporcionés les claus de la nova reforma) porten molts anys tractant de gestionar en profit propi el gran volum de fons que mouen les pensions públiques. Amb tanta liquiditat com la que fa servir la seguretat social es poden obtenir grans guanys en uns mercats financers com els d’avui dia, on les noves tecnologies permeten invertir amb rendibilitat a una velocitat de 250 milions de dòlars per segon.

Però les pensions públiques són un dret molt estimat per la població i un instrument que la gent sap que és el més eficaç per evitar la pobresa de la major part dels nostres majors: quantes persones guanyen prou com per estalviar amb el seu sol sou mentre treballen prou per viure amb dignitat quan es jubilen?

Per això els resulta tan complicat a bancs i assegurances aconseguir directament l’opció a la que realment aspiren, privatitzar les pensions públiques per a gestionar del tot. I per això és pel que han hagut de triar un camí intermedi, afeblir progressivament al sistema públic perquè la gent, temorosa que sigui insuficient per garantir una vellesa decent, tracti de cobrir-se les esquenes (que poden) estalviant en plans privats.

Per aconseguir-ho, l’estratègia seguida pels bancs i pels que defensen els seus interessos ha estat molt clara: espantar constantment a la població dient que d’aquí uns anys no es podran finançar les pensions públiques, així que el més raonable i previsor és justament això, estalviar en plans privats. I la convicció s’ha aconseguit divulgant fins a la sacietat un argument que aparentment és indiscutible: com cada vegada vivim més i hi ha més persones jubilades resulta que la factura a pagar per les pensions públiques serà tan cara en un futur pròxim que el sistema serà materialment insostenible .
Per tal de convèncer la gent d’aquesta idea dels bancs i companyies d’assegurances vénen finançant generosament a un bon nombre d’economistes que periòdicament presenten les seves previsions sempre de la mateixa manera. Amb gran cobertura mediàtica informen als quatre vents que dins de tants o quants anys la seguretat social tindrà un dèficit insuperable i que això col · lapsarà el sistema públic de pensions així que cal rebaixar-les, endarrerir l’edat de jubilació i, en suma, fer més difícil que realment serveixi de protecció suficient en la vellesa.

És molt significatiu que cap d’ells (he dit bé, cap) hagi encertat mai. Una cosa normal perquè els seus models són molt sofisticats però concebuts expressament per a "demostrar" el que estava establert per endavant per espantar: que hauria dèficit el 1990, el 1995, el 2000, 2005, 2010, 2030, 2060 .... I és veritablement sorprenent que els bancs i companyies d’assegurances hagin seguit pagant bona quantitat de milions a aquests mateixos autors tot i que no encertaven mai en les previsions per als anys als quals ja s’ha arribat. Un cas únic en els annals de la història: mai els bancs han mirat tan malament pels seus diners gastant en economistes que no encerten mai en les previsions que se li demanen.

Molt sorprenent llevat, és clar, que no busquin arguments científics i rigorosos sinó excuses per pressionar i tirar endavant la seva estratègia.

En tots aquests informes els arguments que donen per espantar la gent i aconseguir que el major nombre possible de persones surti corrent a subscriure plans d’estalvi privats són aparentment molt sofisticats i es presenten com l’últim crit del coneixement científic. Però en realitat són una manipulació grollera dels fets i del que de veritat sabem sobre les pensions i l’evolució dels sistemes de seguretat social.

En el llibre que Vicenç Navarro i jo acabem de publicar (El que has de saber perquè no et robin la pensió, publicat per Espasa) expliquem amb claredat la falsedat dels seus arguments. Recomano vivament que es llegeixi i difongui per poder explicar a la gent les mentides que ens estan dient. Però ara simplement vull esmentar la fal · làcia sobre la qual la majoria dels savis convocats pel govern estan basant les seves conclusions sobre la sostenibilitat del sistema.

Parteixen d’una idea també aparentment indiscutible: cal aconseguir que el sistema de pensions públiques sigui sostenible, és a dir, que les seves despeses no superin als ingressos perquè si no s’enfonsaria. I, per això, com he dit, l’únic que se’ls ocorre és rebaixar la quantia de les pensions. Una fal · làcia perquè equival a dir que perquè no baixin les pensions en el futur el que cal fer és que baixin ja, des d’ara.

Podem afirmar que aquest tipus d’arguments són falsos perquè, suposant que el més adequat sigui aconseguir la sostenibilitat equilibrant ingressos i despeses (en molts països es financen a través dels Pressupostos de l’Estat), no podem actuar només sobre les despeses sinó també sobre els ingressos .
I resulta que és fals que els ingressos del sistema de pensions públiques depenguin només de variables demogràfiques i particularment de la major esperança de vida (un concepte que, com expliquem al llibre, utilitzen erròniament). També depenen d’altres variables, algunes de les quals mai s’esmenten.
Una d’elles és l’ocupació, una altra el nivell de salari i, per tant, la desigualtat. Posem un exemple molt fàcil.

Suposem que finançar les pensions públiques costa 7 euros, que els ingressos totals d’una societat són de 40 euros que es reparteixen al 50% entre els propietaris del capital i els assalariats i que aquests dediquen la meitat dels seus salaris a finançar les pensions, és dir, 10 euros. Per tant, en aquest cas, hi hauria 3 euros de superàvit (10-7 = 3) en el sistema de pensions, diners de sobres per finançar-les.
Però ara suposem que s’han aplicat polítiques molt injustes que disminueixen els salaris en benefici de les rendes del capital, per exemple, fent que a aquestes últimes li correspongui 30 euros i als assalariats només 10 euros. Si acceptem que la població treballadora i els pensionistes segueixen sent els mateix, a les pensions només aniran ara 5 euros i per tant, no hi hauria suficiència per pagar les pensions, el sistema tindria un dèficit de 2 euros (5-7 = -2) .

És fàcil comprovar, per tant, que els ingressos amb què es financen les pensions públiques es deterioren no només perquè visquem més i hi hagi menys gent treballant (fins i tot això pot ser un factor poc preocupant si aconseguim, com sol succeir sempre al llarg de la història, que els que treballen siguin més productius i que menor nombre d’empleats puguin mantenir a més nombre de pensionistes). Com en l’exemple que acabo de posar, el sistema pot entrar en dèficit si la massa salarial disminueix, bé perquè hi hagi menys feina, bé perquè els empleats percebin menys salari.
Per tant, basar la sostenibilitat del sistema només en el factor demogràfic de l’envelliment (sense parlar res de la gran concentració de la renda a favor del capital que es ve produint) és un truc per rebaixar la pensió i aconseguir el que he dit que de veritat persegueixen els bancs i companyies d’assegurança.

Per tant, el que en realitat posa en perill les pensions públiques (entre d’altres coses que expliquem al llibre) no és que visquem més anys, sinó les polítiques d’austeritat que creen atur, i que per tant fan que hi hagi menys cotitzants. I, sobretot, la major desigualtat de rendes, que és el que es ve produint en els últims anys, perquè, com he mostrat en el senzill exemple anterior, amb la desigualtat disminueix la massa salarial amb què es financen.

En definitiva. El problema que amenaça a les pensions no és de naturalesa demogràfica. No El que hi ha darrere és en realitat un conflicte d’interessos entre grups socials, entre els de dalt i els de baix, entre banquers i financers i la immensa majoria de la població que viu del seu salari, entre propietaris del capital i assalariats. Dit més clarament, és la lluita de classes. Aquest conflicte que diuen que ja no existeix per fer-nos creure que els assumptes socials són neutres i que només els poden arreglar els tècnics mitjançant fórmules matemàtiques (com les del grup de savis del PP) que ningú més que ells pot entendre.

El cert és tot el contrari. El futur de les pensions públiques no depèn d’aquestes fórmules sinó de la força que tinguin els assalariats per defensar els seus drets i per assegurar que els seus ingressos no disminueixin constantment com ve succeint.

Article d´opinió de Juan Torres López, catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla