dimecres, 31 de juliol de 2013

Ofensiva contra les pensions

La darrera gran reforma de les pensions del govern del PP data del 15 de març de 2013 i, en el seu redactat, es determina analitzar si el nou sistema aprovat és "sostenible" l’any 2027, després de catorze anys de funcionament. Menys de tres mesos després, l’executiu espanyol encarregava un nou informe a "experts imparcials" per redactar una nova reforma, pressionat per la troica i sota les recomanacions de la banca. El resultat de la proposta serà una rebaixa de les pensions, que afectarà tant les noves com les velles pensions.

Plouen reformes laborals i les tempestes a la Seguretat Social cada vegada són més violentes. Durant els darrers dos anys, primer José Luis Rodríguez Zapatero i posteriorment Mariano Rajoy han legislat dues grans rebaixes de la jubilació i han promès als mercats que rebaixarien les pensions un 20%, en matèries tan sensibles com el subsidi de les persones més grans de 52 anys (ara 55 anys) o la rebaixa de les quanties de la prestació d’atur.
A l’Estat espanyol, doncs, les pensions -amb unes xifres d’escàndol- són devaluades dia rere dia. Abans i tot de les darreres reformes, les dades fredes del Ministeri de Treball deixaven constància que la pensió mitjana catalana era de només 885 euros mensuals (650 en el cas de les dones) i que tres de cada quatre no arribaven als mil euros. Les comparatives amb Europa no deixen lloc al dubte, ja que l’Estat espanyol destina només un 10% del seu PIB a les pensions, molt per sota del 13% de mitjana de la resta d’estats de la UE. Tot i que no hi ha debat sobre la precarietat i la feblesa de les pensions a l’Estat espanyol, s’ha generat una escalada normativa i mediàtica amb la voluntat de reduir el que ja es troba sota mínims.

Bienni fatídic
L’estiu de 2011, en un context de fortes pressions dels mercats i una prima de risc desbocada, el llavors president del govern espanyol, Zapatero, va dur a terme una de les retallades de les pensions més importants dels darrers 30 anys, amb el suport de les cúpules de CCOO i UGT. La llei 27/2011 es fonamenta en la regla d’obligar a la població espanyola a treballar més anys, jubilar-se més tard i percebre pensions un 20% més baixes.
El partit socialista, amb el suport dels sindicats oficials, va augmentar l’edat de jubilació de 65 a 67 anys de manera transitòria fins al 2027. Alhora, només es podrien jubilar anticipadament als 61 anys els treballadors i treballadores acomiadades a causa d’un ERO, fet que augmenta l’edat de jubilació anticipada voluntària fins als 63 anys.
Finalment, la llei va acabar d’amanir el cop radical als i les pensionistes amb unes condicions gairebé impossibles per a la jubilació parcial i una igualació a la baixa de la jubilació mínima amb les pensions no contributives, actualment de 347 euros mensuals.
Però mesos després d’arribar al govern, el nou president Rajoy no va retornar l’edat de jubilació als 65 anys, com havia promès durant la campanya electoral. Ben al contrari, el Reial Decret 5/2013 de 15 de març va accelerar radicalment les reformes iniciades per Zapatero augmentant l’edat per poder-se jubilar anticipadament a 63 anys si es prové d’un ERO i a 65 anys per a la jubilació voluntària, sempre que es tingui la xifra -gens menyspreable- de 35 anys cotitzats. Si no és així, la resta de treballadores es jubilaran amb 67 anys.

Pressió de la troica
Pocs dies després que s’aprovés la reforma de Rajoy, la troica (FMI, Banc Central Europeu i Unió Europea) va imposar un calendari de mesures nou i concret a l’Estat espanyol, on s’inclou la reforma de la Seguretat Social a finals de 2013.
Tot i que el govern espanyol s’havia proposat la data de 2027 per analitzar si els canvis eren viables, només unes setmanes després va organitzar un grup d’experts "imparcials" que, en el temps rècord d’un mes, va poder analitzar si el nou sistema de càlcul de les pensions -que només feia dos mesos que estava en vigor- era "sostenible"
Vuit de les dotze persones expertes que presentaves públicament aquest informe el mes de juny passat treballen directament per a bancs i companyies asseguradores, que -curiosament- són les més interessades en les rebaixes de les pensions públiques i a fer que la població es vegi obligada a contractar pensions privades.
Les conclusions de les expertes (les vuit persones proposades per la banca i la proposada per CCOO, que també va avalar l’informe) són tan radicals com previsibles: el sistema és "insostenible" i caldrà treballar més anys per percebre prestacions encara més baixes.
Les mesures principals es basen a augmentar l’edat de jubilació als 70 anys, evitar al màxim les jubilacions anticipades i establir un nou càlcul de la prestació final basat en una mitjana de tota la vida laboral, fet que, estadísticament, rebaixarà encara més les prestacions finals.
L’informe dels experts proposats pel govern espanyol va coincidir amb altres informes, com el que van elaborar el BBVA i la patronal espanyola d’assegurances, on gairebé el mateix grup d’experts van arribar a les conclusions que interessaven a la banca i les asseguradores.

Rebaixa de les pensions existents
Com a novetat, les expertes posen sobre la taula la possibilitat de retallar les pensions existents i no només les que s’han de reconèixer en un futur. Una nova idea que, fins ara, ni s’havien atrevit a plantejar.
Concretament, l’informe proposa anul·lar la revalorització de les pensions a partir de l’IPC (fet que mantenia el poder adquisitiu de les pensionistes) substituint-lo per un nou càlcul, que dependrà de l’evolució econòmica general i que, en èpoques de crisi com l’actual, pot significar una rebaixa real de les pensions. A la pràctica, el nou càlcul -tan complex com indesxifrable- anirà devaluant, any rere any, els minsos ingressos de moltes pensionistes, que perdran poder adquisitiu i, de facto, percebran una pensió més baixa.

Interessos empresarials i bancaris
Darrere d’aquesta onada de retallades, hi trobem les empreses -interessades a pagar cada cop menys en concepte de cotitzacions a la Seguretat Social- i els bancs i les companyies asseguradores, disposades a entrar a gestionar els milions d’euros de la caixa de les pensions.
L’empresariat ha pressionat i pressiona per poder acollir-se a les cada vegada més nombroses excepcions que permeten pagar menys (o fins i tot no pagar) cotitzacions per les seves treballadores i treballadors, que és una manera indirecta de rebaixar el salari. La patronal espanyola es proposa reduir al mínim els costos salarials de les empleades i això inclou les cotitzacions.
Per la seva part, la banca espanyola té un gran interès que el govern privatitzi un àmbit que gestiona milions d’euros, uns diners que servirien per invertir a la borsa i augmentar els beneficis de les grans entitats financeres.
La gran perdedora de la nova aposta, però, serà la majoria de la població, treballadors que, fins ara, han vist garantits -encara que de manera precària- els seus ingressos en cas d’invalidesa, accident o edat avançada i que, amb el nou model, es trobaran sense protecció social. Les dones i les persones precàries sense els anys de cotització requerits, els treballadors i treballadores acomiadades als 50 anys sense possibilitat de jubilar-se fins als 67 o les pensionistes amb pensions de menys de 600 euros conformaran les mil i una cares de les víctimes d’aquest nou assalt del neoliberalisme a la caixa de les pensions.

Breu història d’un desmantellament
Com una gota malaia. Com un degoteig continu de mesures en una única direcció, els diferents governs espanyols posteriors al franquisme han anat promulgant lleis que han dificultat l’accès a les prestacions i n’han reduït les quanties. Unes retallades que, aquests darrers dos anys, s’han accelerat.
La gran afectada és, serà i ha estat la jubilació. Només cal recordar que l’any 1980 es podia accedir a la prestació contributiva havent cotitzat només 8 anys, un límit que va augmentar a 10 anys el 1980, a 12,5 anys el 1997 i que, actualment, se situa als 15 anys. Milers de treballadores -sobretot dones, persones precàries i immigrants- s’han quedat pel camí pel fet de no arribar al temps mínim de cotització i s’han vist abocades a les pírriques prestacions no contributives (PNC). També cal recordar que l’any 1985 la quantia a percebre per la jubilació es calculava fent la mitjana dels dos millors anys dels darrers deu (que triava el treballador); després van passar a ser la mitjana dels darrers vuit anys i, a poc a poc, va arribar a deu anys i quinze anys, fins arribar als 25 anys actuals.

Sense alternatives?
De la lectura dels informes dels experts i de les lleis del govern espanyol, se’n podria desprendre que cal retallar, si no volem caure a l’abisme de la fallida del sistema de pensions. Però els estudis més imparcials no només han negat les previsions catastrofistes, sinó que moltes veus expertes també han proposat mesures alternatives per augmentar la caixa de la Seguretat Social i consolidar la sostenibilitat del sistema. L’únic inconvenient d’aquestes mesures és que, tot i beneficiar la gran majoria, no augmenta els beneficis de la minoria més rica.
Una de les propostes principals és l’augment del control del treball a l’economia submergida, ja que la manca d’inspectores de treball i les pràctiques il·legals de gran part de l’empresariat fa que prop del 20% de les persones treballadores no cotitzin, treballin sense contracte o cobrin una part en negre, fet que suposa defraudar quantitats milionàries a la Seguretat Social.
Alhora es proposa eliminar les bonificacions dels contractes a determinats col·lectius de treballadores; amb les darreres reformes laborals han augmentat els casos en que els empresaris cotitzen menys, i fins i tot pràcticament no cotitzen, quan contracten determinats col·lectius, cada vegada més amplis. Contractes a joves, dones i persones més grans de 45 anys compten amb reducció de cotització amb unes finalitats no gaire clares.
També s’ha proposat augmentar els topalls màxims de cotització; actualment no es poden cotitzar més de 3400 euros mensuals. Així doncs, les assalariades amb sous més alts que perceben sumes superiors no cotitzen realment pel que cobren i, per tant, deixen d’ingressar a la caixa de la Seguretat Social. Per exemple, un alt càrrec que cobra 10.000 euros mensuals només cotitza una tercera part del seu salari, fet que suposa que entrin menys diners a la caixa de la Seguretat Social.
Finalment, també és possible transferir diners públics provinents dels impostos a la Seguretat Social, de la mateixa manera que hi ha partides que es destinen a al família reial o a armament, entre d’altres.

La lluita per la revalorització de les pensions de 2012
Les administratives de l’INSS del carrer Numància de Barcelona no creien el que veien. Les pensionistes, que fins aquell dia aguantaven mil i una rebaixes sense alçar la veu, començaven a organitzar-se. La imatge pagava la pena. Un centenar llarg de pensionistes de Sants feien cua el passat 22 de maig a les oficines de la Seguretat Social, reclamant col·lectivament la revalorització de les seves pírriques pensions, enmig d’una agitada campanya veïnal impulsada pel moviment 15M de Sants i el Col·lectiu Ronda, que ha generat xerrades als casals de gent gran, les associacions veïnals i les parròquies, a més de taules informatives als mercats i centenars de cartells pel barri.
La reclamació judicial és molt simple. El darrer Reial Decret de no revalorització de les pensions de 2012 segons l’IPC es va aprovar el novembre de 2012, amb efectes retroactius onze mesos abans, des del gener de 2012. Les quanties reclamades van -en funció de cada pensió- dels 125 als 400 euros en total. Es calcula que, només a Barcelona, prop de 2000 persones han interposat aquestes reclamacions.
Les pensionistes, amb l’ajuda del 15M i del Col·lectiu Ronda, van organitzar una concentració d’un centenar de persones durant un dels primers judicis, el 17 de juny al jutjat social número 33 de Barcelona. Davant de Magistratura, les pensionistes van deixar constància que s’està creant un nou agent social amb la voluntat d’aturar les retallades de les pensions, fet que marcarà l’agenda política, social i mediàtica dels propers anys.

* Àlex Tisminetzky és advocat laboralista del Col·lectiu Ronda. Article publicat al núm. 323 del setmanari Directa.