dilluns, 28 d’octubre del 2013

Les pensions no es toquen

És sorprenent la manca de debat i les poques mobilitzacions sorgides al voltant de la reforma de les pensions que el govern vol aprovar abans de cap d’any. La gravetat de la reforma és palesa en els pressupostos públics del 2014 presentats la darrera setmana. "Les pensions pujaran un 0,25%" titulaven fal·laçment els mitjans de comunicació convencionals. Si la inflació és superior al 0,25%, i rarament no ho és, les pensions no pugen sinó que baixen. El cert és que les pensionistes cobraran cada vegada menys. El govern reduirà les pensions no només futures sinó també actuals, quelcom insòlit fins ara. Les conseqüències poden ser dramàtiques atès que les prestacions són ja molt limitades i milers de famílies amb tots els seus membres aturats sobreviuen gràcies a la pensió dels pares, mares, avis i àvies. Això, però, podria ser una oportunitat per mobilitzar un ampli sector de la població en la defensa d’un dret que fins ara crèiem un pilar intocable de l’Estat de Benestar.

El Seminari d’Economia Crítica Taifa ha publicat recentment un breu informe (http://seminaritaifa.org/files/2013/09/laspensionesnosetocan_CA.pdf) on desemmascara els arguments i denuncia les conseqüències d’aquesta reforma de les pensions. Em limito a recollir els eixos del debat i els arguments que han de servir per conscienciar una població colpejada per la crisi i els programes d’ajustament.

Les pensions no tenen relació directa amb la crisi econòmica. Els poders polítics i econòmics plantejaven aquesta qüestió molt abans. El sistema de pensions públic és un dels objectius a enderrocar de l’agenda neoliberal des de fa dècades. L’estratègia de deteriorament de les pensions públiques comença per la reducció de les prestacions. L’argument central que utilitzen els "comitès de savis", sempre formats per representants de la banca i les asseguradores, és que el sistema de pensions és insostenible. Les causes que presenten són que l’esperança de vida augmenta progressivament alhora que hi ha cada vegada menys persones que cotitzen per la caiguda de la població activa. A partir d’aquesta idea estenen l’alarma social i pregonen que a llarg termini no hi haurà diners per pagar les pensions públiques.

L’actual reforma es centra en dos índex d’aparent caràcter tècnic. Per una banda, el Factor d’Equitat Intergeneracional (FEI), a través del qual tots els nous jubilats veuran reduir-se anualment l’import de la seva pensió en funció de l’augment de l’esperança de vida. Per altra banda, el Factor de Revalorització Anual (FRA) afectarà a tots els jubilats, futurs i presents, a través de l’eliminació de la revalorització per l’IPC -índex de preus al consum que mesura la inflació. Aquest índex serà substituït per una complicada fórmula que acabarà provocant la reducció de la capacitat de compra de les pensions doncs difícilment augmentaran per sobre de la inflació.

Observem una vegada més com el llenguatge tecnocràtic i opac és una eina utilitzada pels governs per fer creure a la població que les reformes imposades són l’única i adequada alternativa. Les trampes d’aquests arguments són múltiples, i se’n podria extreure una lectura política sobre el repartiment de l’excedent social produït pels treballadors i les treballadores. Però en un nivell més superficial del problema trobem flagrants fal·làcies.

No hi ha cap motiu econòmic que justifiqui que el pressupost de pensions ha d’estar constantment equilibrat o en superàvit. A cap altra partida del pressupost públic se li exigeix que s’autofinanci atès que són els ingressos via impostos que cobreixen una sèrie de despeses i inversions. Per què les pensions han de pagar-se exclusivament amb les cotitzacions dels treballadors? Si entenem que els ancians són un col·lectiu del qual ens hem de fer càrrec el conjunt de la població també les rendes del capital, i altres impostos, podrien aportar al fons de pensions. Per què no es considera un augment dels ingressos del sistema de pensions? Si cal solucionar l’actual situació de dèficit, present només dos anys ençà i minúscul comparat amb el dèficit d’altres partides de l’administració, es podria augmentar les cotitzacions dels treballadors actius i de les empreses o bé crear un impost a tal efecte o destinar una part dels ingressos dels impostos ja existents.

El número de treballadors, certament minvant per la destrucció productiva causant de la crisi, és una dada secundària. El que importa és la riquesa produïda. Els augments de la productivitat gràcies als avenços tecnològics de les darreres dècades han permès a l’economia produir més mercaderies amb menys treballadors. Deixem ara de banda, tot i que cal no oblidar, el que això suposa en termes de generació d’un creixent exèrcit de reserva i de la intrínseca caiguda de la taxa de guanys del capital. Així doncs, aquests béns i serveis, o valors d’ús, que serveixen per cobrir les necessitats de les persones són cada vegada majors. No cal observar que per produir-ho ha calgut menys treballadors sinó que es genera una riquesa creixent en proporció a una població donada. D’aquesta manera, el problema es desplaçaria cap al moll de l’os del debat: la distribució de la riquesa.

L’altre element important, que explica perquè es recupera ara el debat de les pensions, és que en el context de crisi actual és més fàcil aprovar aquest tipus de mesures antipopulars. La reforma de les pensions públiques casa perfectament amb les polítiques d’ajust centrades en les retallades de la despesa pública, la privatització del patrimoni i serveis públics i la liberalització de l’economia. Per altra banda, la capacitat de reacció de la població, massivament aturada i endeutada i atemorida per l’incert avenir, és molt reduïda.

Un cop tinguem pensions tant reduïdes que no sigui possible sobreviure amb elles, el govern i els promotors de la reforma recomanaran la contractació de pensions privades, no només individuals sinó també col·lectives, d’empresa, quelcom que algunes institucions públiques ja han aplicat als seus funcionaris. Les pensions privades han augmentat fortament els últims anys però sembla que insuficientment pels interessos de les institucions financeres. L’insultant explicació que es troba en la majoria d’informes de la patronal i del sector financer és que les pensions públiques "són massa generoses", i per això els estalviadors no es fan pensions privades. La pensió mitjana, però, és de 858 euros: la mitjana de jubilació de 982 euros i la mitjana de viudetat de 618 euros. Tot i que aquests imports són modestos, les mitjanes no sempre expliquen la magnitud del problema. Segons la fundació FOESSA i Caritas, el 57% dels pensionistes perceben una quantitat inferior a 650 euros (llindar de la pobresa) i el 13% perceben menys de 350 euros (nivell de pobresa severa). La meitat de la població pensionista de l’Estat espanyol és pobra. Però pels experts financers les pensions són "massa generoses".

Les pensions privades gaudeixen d’importants desgravacions fiscals en la declaració de la renda. Si realment calen les retallades i les reformes per reduir el dèficit, i si realment no hi ha diners per les pensions públiques, per què es desgraven les pensions privades? La resposta es troba en el model de fiscalitat que promou afavorir sistemàticament el capital i la població amb rendes més elevades sota la falsa teoria del degoteig.

El vertader objectiu de la reforma és la privatització de les pensions, quelcom que permetria al capital financer gestionar ingents quantitats d’estalvis a través dels fons de pensions privats per destinar als mercats financers globals. Aquesta és una palanca més de l’acumulació per despossessió a través de la qual el capital vol ocupar l’espai d’un dret social que fins ara s’escapava de la seva lògica de valorització.

La conseqüència de la reforma de les pensions serà, ras i curt, l’augment de la pobresa i les desigualtats. A part de l’elevat risc que comporta dipositar els estalvis d’una vida en un fons privat. El sector financer, el realment existent, no les utopies de l’economia ortodoxa premiades amb premis Nobel, es caracteritza, com hem vist darrerament, per les crisis i les pràctiques fraudulentes. De debò volem confiar els nostres estalvis de jubilació a les mateixes institucions de les agències d’avaluació de risc, de la crisi de les hipoteques escombraria, de l’especulació amb deute públic, de la bombolla immobiliària i dels desnonaments? Ens hem begut l’enteniment?

Altres arguments com l’alt cost de gestió de les pensions privades, la baixa rendibilitat, etc. i un aprofundiment en les conseqüències de la reforma els trobareu en l’informe presentat pel seminari d’economia crítica Taifa: Les propostes sobre les pensions i les trampes que plantegen.

En resum, si no hi ha recursos per mantenir el sistema de pensions públic no s’entén d’on poden sortir els recursos per les pensions privades. La crisi de les pensions públiques no és una veritat tècnica. És una construcció política i ideològica. Si es considera el tema en tota la seva amplitud, aquesta crisi no existeix. Cal aturar aquesta reforma. La única manera de defensar el dret a una pensió digna és la mateixa com es va aconseguir: la lluita i la mobilització social.

Un article d’Ivan Gordillo, membre del Seminari d’economia crítica Taifa, publicat al setmanari Directa.

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Plataforma defensem el Park Güell

Raons per oposar-se al tancament del Park Güell

Queden pocs dies per a que l’Ajuntament de Barcelona faci efectiu el final de l’ús públic del Parc Güell, obra inacabada de l’arquitecte Antoni Gaudí, la gestió de la qual fou cedida a les autoritats municipals a l’any 1922. Durant mesos, s’han exposat molts arguments en contra d’aquesta mesura. Des de la Plataforma Defensem Park Güell com des d’associacions ciutadanes i fòrums acadèmics, s’han qüestionat els objectius, el procediment i les conseqüències d’una decisió per a la qual, insistim, existeixen alternatives.
La posició enrocada de l’Ajuntament que es segueix negant a a compartir els informes que justifiquen el Pla d’Actuacions presentat al desembre passat, delata no només una intolerable manca de transparència sino també una flagrant carència de visió estratègica i política.
Sota el nostre parer, la virulència amb la que el cas del Parc Güell ha saltat a l’opinió pública es dèu al fet que introdueix un precedent discriminatori preocupant a l’hora de fer ús d’un espai públic d’un enorme valor simbòlic en la construcció de la identitat barcelonina.
Allò a que remet aquest tema, és un debat que ha estat un argument recurrent en la construcció de la societat i que ens porta a parlar del concepte que tenim de ciutadania. La força del gest que delimita una àrea (la muralla medieval, les aduanes als aeroports) radica en la seva capacitat per a determinar qui pot entrar-hi (qui pot ésser ciutadà) i qui s’ha de quedar a fora, a les portes de la ciutat: estableix uns criteris que discriminen a les persones segons la seva aptitut a pertàneyer a la societat.
Ara es proposa, amb el tancament de la mal-anomenada “zona monumental”, delimitar una àrea en la que l’ús habitual de l’espai públic que coneixem (aquell que garantitza l’ús lliure, anònim i espontani, sense discrimnació per raons de cap mena) quedarà compromès. Ja no tindrem tots accés en igualtat de condicions i ja ningú ho podrà fer de manera anònima.
Es considera que només els empadronats en els barris immediats al parc són subjectes de dret d’ús ilimitat (per dir-ho d’alguna manera) d’aquest espai públic. La resta de ciutadans de Barcelona hauran de inscriure’s en un registre i sol·licitar permís per anar al parc. Els qui no estiguin empadronats hauran de pagar els preus que s’estipulin, i a aquells que no cumpleixin o no es puguin permetre cap de les anteriors, se’ls hi negarà l’entrada.
Aquesta classificació de la població segons la seva potencial accessibilitat al parc, és, a més de dubtosa legalitat d’acord a les normatives europees, generadora també d’una interessant reflexió sobre el dret a la ciutat que tenim. Suposa, per una banda, expulsar de l’espai públic a aquella part de la població en situació admninistrativa irregular, incapaç de demostrar amb documents, que són persones i que, com a tals, són ciutadanes. De la mateixa manera, genera alhora un agravi comparatiu cap a aquells ciutadans que, pel seu fet circunstancial de viure més lluny del recurs, perden un dret sobre aquest que fins ara era garantit. És a dir, interpreta que una peça urbana de l’escala del Parc Güell no ha de ser considerada com un element estructurador de la ciutat (i que com a tal reparteixi les seves càrregues i beneficis al conjunt indiscriminat de la ciutadania) sinó que introdueix una confusió en el concepte de “legitimitat per proximitat”. D’aquesta manera s’obvia el valor unívoc d’un espai públic com a aconteixement urbà irrepetible, i per tant no extrapolable ni comparable amb qualsevol altre espai públic de la ciutat. O és que podríem entendre que els habitants de la Barceloneta tinguessin una reserva de sòl a la platja de Somorrostro, únicament perquè es tracta d’un recurs ubicat més a prop del seu domicili?
D’entre les múltiples raons per les quals rebutgem la proposta municipal del tancament del Parc Güell, la que més ens preocupa és la pèrdua de drets que suposa per a la gran majoria de ciutadans. El dret a un espai públic lliure, espontani, imprevisible i integrador, que sigui capaç de plantejar unes regles del joc justes i igualitàries per a tothom, sense discriminació.
La gestió d’allò públic ha de ser una eina que vetlli per la no discriminació de cap ciutadà. Perquè la defensa dels drets d’un ciutadà és la defensa del dret a la ciutat.

Publicat a:   raonspubliques.org

Us recordem que el proper 26 d’octubre hi haurà una manifestació per aturar aquest tancament, a partir de les 11.30 hores del matí a l'entrada al Park Güell del C/ Olot.


divendres, 18 d’octubre del 2013

ASSAMBLEA GENERAL


Aturem el tancament del Park Güell!!


Aturem el tancament del Park Güell!!

per la reconquesta veïnal i per un Park Güell públic i gratuït per a totes!

11:30h CONCENTRACIÓ a la entrada principal del Park Güell (c/ olot)

13h Vermut popular i activitats per tota la familia

PD: busquem voluntaris per ajudar a la Plataforma per fer la difusió a peu de carrer de l'acció i per preparar les activitats al parc (si ets pallasso, músic, contacontes, tabaler, tallerista, etc vine al parc a fer GAUDIR a tothom) envieu un correu a defensemparkguell@gmail.com

dijous, 10 d’octubre del 2013

BCN CICLE DE L'AIGUA, SA: EL QUE FA UNA MÀ I EL QUE FA L'ALTRA

Als volts d'aquest estiu que ja ha acabat l'Ajuntament ha llançat una doble operació relacionada amb la gestió del clavegueram i de les aigües d'ús públic de la Ciutat.

Per un costat tenim que l'empresa de capital mixt CLABSA acaba la seva concessió per a la gestió del clavegueram de la Ciutat, fet que provocarà la seva dissolució amb efectes 31 de desembre de 2013 i a la qual se li vol donar una sortida municipalitzant-la: el valor comptable de les participacions en el capital de l'empresa s'abonarà als seus actuals propietaris (AGBAR, FCC, Àrea Metropolitana i la municipal BSM) i tots els actius, les obligacions i la plantilla de l'empresa passen a una “nova” empresa de capital 100% municipal que es dirà BCN Cicle de l'Aigua, SA.

Però per l'altra costat, aprofitant el moviment de la propietat de CLABSA, es pretén passar al règim de gestió mercantil tota l'actual Direcció de Serveis de Cicle de l'Aigua amb la seva plantilla i funcions (àrea d'Hàbitat Urbà), incloent en el mateix paquet una part del personal i funcions fins ara de la titularitat de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins.

Per tant, l'Ajuntament amb una mà acosta a la gestió directa municipal la plantilla, recursos i funcions de l'empresa mixta CLABSA i amb l'altra mà passa a règim privat personal, recursos i funcions propis fins ara de l'administració central de l'Ajuntament.

NO HI ESTEM D'ACORD

Ens sembla perfecta la municipalització de CLABSA, es més, considerem que per economies de gestió tota la seva activitat, plantilla i recursos haurien d'integrar-se en l'administració central de l'Ajuntament (el personal com laborals indefinits, que és el que marca la llei), tret dels directius de CLABSA, nomenats pels anteriors accionistes i que ens podem estalviar.

En qualsevol cas és completament innecessari tocar la Direcció de Serveis de Cicle de l'Aigua, que en el model que proposa ara l'Ajuntament tampoc no s'acabaria d'extingir del tot, perquè hi ha funcions i competències indelegables en una empresa privada, per molt municipal que sigui.

Si l'Ajuntament vol i considera que ha de comprar CLABSA, que la compri com a pas previ a la seva integració en l'Administració municipal, però res de treure fora personal i competències actualment sota la supervisió directa del Ple per ampliar la dispersió i ofuscació de l'organització municipal.

No és això el que CiU va dir que faria a les passades eleccions.

PROU D'EMPRESES-XIRINGUITO

MÉS GESTIÓ DIRECTA AMB PERSONAL DE PLANTILLA MUNICIPAL

Per què no hi ha “res a celebrar” el 12-O?

Perquè en aquesta data, l’any 1492, es va iniciar la colonització d’Amèrica Llatina, amb la brutal explotació dels pobles indígenes i el genocidi de gran part d’ells. Per reemplaçar-los, es va iniciar un intens comerç d’esclaus africans que va comportar la pèrdua de milions de vides més. Les cicatrius d’aquella època perduren fins avui dia, amb un alt grau de pobresa i desigualtat social als països del sud. Ara, però, quan la gent ve a l’Estat espanyol per viure i treballar, topa amb el racisme i, sovint, amb la criminalització. Per tot això, diem “res a celebrar”.

El 12-O es va convertir en dia festiu (“Fiesta de la raza”) sota el règim franquista, l’any 1940, juntament amb altres dates que celebraven el cop d’Estat feixista. Per això, des de fa molts anys, grups nostàlgics franquistes s’apleguen a Barcelona cada 12-O. Abans ho feien a Sants; arran de les protestes veïnals se’ls va expulsar a Montjuïc, però no deixa de ser un acte d’enaltiment del feixisme i rebutjable des d’un punt de vista democràtic. Res d’això és motiu per celebrar.

L’any passat, a banda de l’acte feixista residual a Montjuïc, es va celebrar a Plaça Catalunya una concentració molt més nombrosa, contra la independència catalana. És evident que aquest acte, celebrat en aquesta data, va donar ales a l’extrema dreta. Al costat de sectors propers i/o militants del PP i C’s, entre els impulsors també hi havia “Plataforma per Catalunya” (PxC), partit feixista disfressat de demòcrata, i el centre nazi del Clot, “Tramuntana”. També hi van assistir molts grupuscles obertament nazis. Una altra vegada, res a celebrar.

Tot indica que aquest any serà encara pitjor. L’agressió nazi contra l’acte de la Diada a la Blanquerna a Madrid mostra fins a on ha arribat l’amenaça feixista. Els grups que van protagonitzar aquell atac han celebrat, al llarg dels últims dos anys, tres manifestacions obertament nazis pels carrers de Madrid, i han dut a terme moltes agressions. Tot això amb una impunitat gairebé absoluta. Aquesta impunitat ha fet que se sentin prou forts com per atacar un acte institucional del govern català. Les reaccions davant l’agressió han confirmat el greu problema de banalització del feixisme que pateix l’Estat espanyol.

El resultat d’aquesta impunitat el veiem a Grècia, on els nazis d’Alba Daurada ja han dut a terme assassinats. El cas més recent va passar la matinada del 18 de setembre, quan van matar Pavlos Fyssas, cantant i activista antifeixista. Sabem que l’entorn de Plataforma per Catalunya i el centre nazi del Clot tenen connexions clares i directes amb els nazis grecs, i lloen les seves activitats.

Per tot això, expressem la nostra preocupació davant les concentracions a Barcelona del proper 12-O, on es preveu la participació de l’extrema dreta, incloent bandes nazis que han anunciat la seva intenció d’anar després a la “cacera d’independentistes”. Als anys 30, no calia ser jueu ni comunista per oposar-se als atacs nazis contra la gent jueva o comunista. Avui en dia, no cal ser musulmà o LGBT per oposar-se a la islamofòbia o l’homofòbia. Tampoc cal ser independentista o catalanista per rebutjar els atacs feixistes a la gent i les organitzacions que defensen aquestes opcions. Sigui quina sigui la posició de cadascú sobre la qüestió nacional, és de pura democràcia exigir que la societat catalana pugui debatre aquest tema, com qualsevol altre, i prendre les seves decisions, sense patir la violència i el terror feixistes.

Per resumir:
- Demanem a les respectives autoritats que prohibeixen qualsevol mobilització de grups nazis i/o feixistes el 12-O. No volem nazis ni aquest dia ni cap altre, ni aquí ni enlloc.

- Condemnem la col·laboració amb els feixistes dels partits implicats a l’acte de Plaça Catalunya.

- Donem el nostre suport a l’acte unitari, contra el feixisme i el racisme, que es realitzarà a Plaça Sant Jaume, el dissabte 12 d’octubre, a les 19h.

Des de tots els espais de la societat catalana, des de tots els orígens i diverses sensibilitats, hem d’aixecar la veu de manera unitària per cridar: No volem nazis aquí ni enlloc! Feixisme mai més! I s’ha de tornar a cridar, les vegades que faci falta: No passaran!

Barcelona, 5 d’octubre de 2013

Acte unitari
Dissabte 12 d’octubre, 19h. Plaça Sant Jaume, Barcelona.
12 d’octubre, res a celebrar

No a la impunitat del feixisme!
Contra el genocidi i el racisme
Per la sobirania dels pobles
Per la convivència en la diversitat

Unitat Contra el Feixisme i el Racisme

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Formació on-line



Tal com ens ha informat la direcció de l’Institut a partir del dia 14 d’octubre ja estarà disponible la formació on-line. En teoria tota la plantilla haurà rebut el seu compte de correu electrònic. Aquí teniu el text del curs de jardineria sobre el qual es realitzarà l'examen de 10 preguntes.



"El Dret a Gaudir" - Documental 2013 -

Companys i companyes ens complau anunciar que hem finalitzat la producció del documental el "Dret a Gaudi(r)" i que el podeu veure online.
 


“El dret a Gaudír” és un curtmetratge documental que descriu el conflicte entorn el nou projecte municipal sobre el Park Güell. Volem ajudar a trencar el silenci sobre aquesta iniciativa municipal, la qual convertirà un bosc urbà, espai de descans veïnal i trobada artística, emblema de la història de Barcelona, en un museu privat.

El documental és fruït de la feina de la productora independent Cronovan Studio (www.cronovan.com) en col·laboració amb la Plataforma Defensem el Park Güell (www.http://defensemparkguell.wordpress.com) per tal que serveixi d’instrument contra l’imminent tancament del Park Güell, previst pel 25 d’octubre de 2013.

És per això que, si voleu fer alguna donació pels costos de rodatge, ho podeu fer a través de:

1. Ingrés a Número de compte (TriodosBank).
Concepte: El Dret a Gaudir.
Beneficiari: Cronovan Studio.
14(nou)1 0001 22 2(zero)737470(un)2

2. Paypal:
https://www.paypal.com/es/cgi-bin/webscr?cmd=_flow&SESSION=0pwKLktFj1_5L27UFJX1k0btLggegPTeG7Ejl6z8GmO1ShiLQLCxrgY2NLq&dispatch=5885d80a13c0db1f8e263663d3faee8d0038486cd0d9a2f3f8e698d26650388a

Ajudeu a difondre la campanya de finançament del documental, així com l'acció del 26 d'octubre a les 11:30h al Park Güell en contra del tancament de l’obra de Gaudí. Passeu aquest correu per a què arribi al major nombre de gent possible!

Salut!

Contra l’atur, la reforma laboral i la de les pensions, el camí és unificar les lluites cap a la vaga general

El Govern i la Patronal CEOE, al servei de la Troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional), no ens han donat ni un dia de treva. Han aprofitat l’estiu per a fer-li un volt de rosca més a la Reforma Laboral i facilitar encara més els acomiadaments, els ERO i ERTO, continuant la seva política de contrarreformes econòmiques, mediambientals, privatització de serveis públics, les subrogacions incomplides, en un degoteig constant de pèrdua d’ocupacions, salaris i drets.
La falta de transparència, els casos de corrupció i un aixafador descrèdit social, caracteritzen un sistema apuntalat, a més de per la Troica, pel nucli dur del capitalisme espanyol (CEOE i Banca), i també amb la complicitat, per passiva o per activa, de la burocràcia sindical del sindicalisme institucional, que actuen en les empreses com els millors valedors de les signatures de ERO i ERTO, obstinats a desmuntar les lluites obreres, socials i populars, dividint-les i portant-les al desgast o a atzucacs, lligant de mans el descontentament de les i els treballadors, mentre negocien la continuïtat del Pacte Social que els permeti continuar amb els seus privilegis.

Si el govern no cau, si les polítiques econòmiques i antisocials no es deroguen, si les lluites no es guanyen, no és per falta de combativitat o de resposta de les treballadores i treballadors, dels moviments socials, del moviment estudiantil o dels sectors populars que es mobilitzen en defensa dels drets socials i les llibertats. La nostra principal debilitat és l’absència d’una clara referència de classe que sigui capaç d’unificar la lluita, de proposar una taula reivindicativa unitària i un pla d’acció comuna.

Les organitzacions sindicals i socials sotasignats, venim fent esforços per buscar aquesta unitat d’acció del sindicalisme de classe, i dels moviments socials, que ens permeti avançar i superar aquesta debilitat. La possibilitat i la necessitat de confluir es demostren en el carrer amb anteriors acords, convocatòries i manifestacions conjuntes com les de les vagues generals, vagues de consum, mobilitzant a desenes de milers de persones, disposades a plantar-li cara al Govern, al règim i al capitalisme; organitzant-se fora del control dels vells aparells polítics i sindicals que sostenen aquest sistema que ens està duent a la catàstrofe social i mediambiental.

Les recents mesures, aprovades el 3 d’agost de 2013 per a facilitar acomiadaments i ERO, impedint les reclamacions individuals; el projecte de reforma de les pensions; l’augment constant de l’atur i la precarització de l’ocupació, la baixada de salaris; l’onada d’acomiadaments en sanitat, educació, transport, serveis públics; els tincrements de taxes, noves mesures de privatització de l’educació i el desviament de fons a l’educació concertada, deixen fora de la Universitat i de la Formació Professional a desenes de milers d’estudiantes, mentre manen a l’emigració a qui ja van acabar les seves carreres… són mostres de que no s’aturaran en la guerra social que ens han declarat els governs de la Troica o qui aspiren a governar com titelles al seu servei i apliquen les mateixes polítiques des de les Comunitats i Ajuntaments on governen.

La situació s’ha tornat dramàtica per a milions de persones i el futur no augura més que l’aprofundiment en la misèria, pel que, més que mai, estem obligades a posar tot l’obstinació a unir les nostres forces per a formular un programa alternatiu a l’actual sistema capitalista que plantegi solucions reals per a la classe treballadora i els col·lectius socials més desfavorits i treballar per a unificar totes les lluites que ens permeti imposar-lo. La tasca és àrdua però, com hem demostrat en altres ocasions, les organitzacions del sindicalisme de classe i alternatiu i els moviments socials, tenim bases i voluntat suficient per a sumar esforços en aquesta obstinació de construir una referència de classe capaç d’enfrontar-se al govern i al sistema capitalista.

No acceptem que siguem les treballadores i treballadors, la majoria social del 99%, qui paguem els plats trencats d’aquesta estafa anomenada crisi que no hem generat, mentre els causants segueixen augmentant i duplicant els seus beneficis. Per això diem que LA CRISI LA PAGUIN ELS CAPITALISTES, els qui la van provocar, l’oligarquia financera i les grans empreses i multinacionals. Per això defensem que cal avançar cap a una altra societat i per a sortir de l’actual situació, en la perspectiva de superar les agudes contradiccions del sistema, proposem la necessitat de lluitar pel següent programa reivindicatiu:

CONTRA L’ATUR I LA POBRESA
Ni un acomiadament més. Pel repartiment del treball: reducció de la jornada sense reducció del salari. Jornada laboral de 35 hores i subsidi d’atur indefinit per a totes les persones en atur

EN DEFENSA DELS SALARIS
Salari Mínim Interprofessional digne, que cobreixi les necessitats bàsiques. Convenis col·lectius amb pujades salarials que mantinguin el poder adquisitiu.

CONTRA LES REFORMES LABORALS I ELS ERO
Derogació de la Reforma Laboral i de la reforma de les pensions. Restabliment del dret a la negociació col·lectiva. No als ERO´s i ERTO´s.

RECUPERACIÓ DEL QUE ÉS DE TOTS. PELS SERVEIS PÚBLICS
Derogació de totes les lleis que permeten i emparen les privatitzacions de béns i serveis públics. Reintegració al sector públic de totes les empreses, hospitals, col·legis i serveis privatitzats. En defensa de tots els serveis públics, de la sanitat pública, de l’educació pública, laica i de qualitat. Ni un euro més per a la privada. Desmantellament de la pujada de taxes universitària que converteix l’ensenyament superior en elitista.

NO AL PENSIONAZO
Reconeixement de les pensions com dret i no negoci. Jubilació als 60 anys i cap pensió per sota del Salari Mínim Interprofessional. Pel manteniment del poder adquisitiu després de tota una vida de treball.

PROU DE DESNONAMENTS, DE CASES SENSE GENT I GENT SENSE CASES
Prohibició de desnonaments i condonació del pagament de la hipoteca als desocupats i desocupades. Per un Parc Públic d’habitatges de lloguer social, sobre la base de l’expropiació als bancs i les grans immobiliàries de l’immens parc d’habitatges durant el pilotasso especulatiu i amb el qual avui segueixen especulant. Exigim de manera immediata el reconeixement de les Cases ocupades pels veïns, la fi dels vergonyosos talls de llum i aigua, legalitzant la seva ocupació en règim de lloguer social.

NO DEVEM, NO PAGUEM
No al pagament del deute. Ens neguem a seguir pagant el deute de banquers i especuladors amb la fam i la misèria del poble. Exigim la suspensió immediata del pagament del deute i una auditoria pública, així com la devolució dels fons regalats pel govern a la banca, caixes i grans empreses. Prohibició de sortida de fons monetaris a paradisos fiscals, intervenint els fons actualment existents. Eliminació de les SICAV. Reforma tributària perquè pagui més qui més té.

EXPROPIACIÓ DE LA BANCA I LES INDÚSTRIES CLAU
Per a posar tots els recursos econòmics al servei de les i els treballadors i el poble cal expropiar la banca i sectors estratègics de l’economia (sanitat, educació, transport, energia, indústria pesada, serveis socials i comunicació), revertint al sector públic els serveis públics privatitzats, amb control social i laboral.

PER LA REFORMA AGRÀRIA
En multitud de comarques, especialment d’Andalusia, el camp segueix en mans de terratinents i especuladors, mentre no hi ha treball i el poble passa fam. Defensem la urgència d’una profunda Reforma Agrària, impulsant les col·lectivitzacions en terres públiques, el cooperativisme agrari i la indústria de transformació alimentària.

FORA DE LA UNIÓ EUROPEA I L’EURO
Perquè ni és unió dels pobles d’Europa ni representa altra cosa que els interessos d’un nucli de banquers i multinacionals. Perquè l’entrada en ella es va fer a costa del desmantellament industrial i del camp, i la permanència en aquesta cova de lladres ens aboca a la misèria i a ser una semicolònia alemanya, francesa o nord-americana, com Grècia o Portugal. Diem fora de la Unió Europea, per una Europa de les i els treballadors i els pobles.

CONTRA LA REPRESSIÓ, EN DEFENSA DELS DRETS I LLIBERTATS
Davant la contínua política repressiva contra els activistes socials i sindicals, denunciem totes les mesures repressives i exigim el sobreseïment de tots els processos pendents per activitat sindical, política o social. Manifestem i reiterem el nostre compromís de suport al reconeixement els drets i llibertats que aquest reaccionari i imposat règim monàrquic nega. El nostre suport al dret de tots els pobles a l’autodeterminació.

PER LA SOLIDARITAT ENTRE ELS POBLES I LA SOSTENIBILITAT
Denunciem la miserable política dels governs imperialistes com l’espanyol, que es mouen, una vegada i una altra , entre el suport infame a les dictadures sanguinàries i les intervencions militars al servei dels seus interessos. Exigim la sortida de l’OTAN. Defensem la solidaritat internacional entre els pobles, una solidaritat que ha de posar fi a l’espoli que les multinacionals porten a terme i són la font de misèria de països i pobles que forcen a milions de persones a l’emigració massiva, que es deixen la vida en els reixats o les pasteres. Un espoli que explota els recursos naturals de manera irracional i destrueix el medi ambient i la necessària conservació de la naturalesa de cara a les generacions futures.

PER LA IGUALTAT
Exigim el manteniment de serveis públics suficients destinats a la cura i atenció a la dependència. Que es portin a terme mesures fermes i concretes per a impedir tota discriminació i assetjament laboral, especialment per raons de gènere. A igual treball, igual salari.

PER A LA TRANSICIÓ ECOLÒGICA I SOCIAL
Entenem que són cada vegada més necessàries les mesures de foment de la sobirania alimentària i la producció ecològicament responsable, així com de les formes jurídiques de propietat col·lectiva de les empreses per part de les i els treballadors. Demanem la paralització dels projectes d’explotació dels recursos naturals amb finalitats especulatives, irresponsables social i ambientalment, i rebutjats democràticament per les poblacions afectades (fracking, nuclear, mineria a cel obert, etc).

Confederació General del Treball, Comissions de Base, Confederación Intersindical, Coordinadora Sindical de Clase, Intersindical de Aragón i Solidaridad Obrera

Defendamos las pensiones públicas

Las reformas acometidas por los distintos gobiernos europeos -con especial virulencia en el ajuste, robo y expolio de las clases asalariadas en los gobiernos del sur de Europa- garantizan el orden seguro del dinero por medio de revertir la riqueza social hacia los activos financieros. Así, el artículo 135 CE, convierte en inexorable el endeudamiento permanente de la ciudadanía, la cual es la “responsable” de devolver la deuda ilegitima. 
Asalariados/as activos, por medio de las Reformas Laborales y de la Seguridad Social, son subsumidos “plenamente” en el capital, al cual tienen que plegarse de manera autoritaria para la realización de su tasa de beneficio.
Se comienza por el origen, el estado Social y de Derecho. Este queda no solo cuestionado, sino dinamitado, al constituir un nuevo orden político, donde el principio de legalidad puede ser subvertido en los órdenes sociales y laborales por mandato de unos legisladores que no son constituyentes, actuando como verdaderos golpistas en la acepción más política del término: se cambia el modelo y se vuelve a un modelo autoritario y antidemocrático, la seguridad jurídica ya no radica en los Derechos, sino en el dinero.
 EL ARTÍCULO 135 DE LA CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA DESDE EL 27 DE SEPTIEMBRE DE 2011:
“Todas las Administraciones Públicas adecuarán sus actuaciones al principio de estabilidad presupuestaria.
El Estado y las Comunidades Autónomas no podrán incurrir en un déficit estructural que supere los márgenes establecidos, en su caso, por la Unión Europea para sus Estados Miembros.
Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta. Estos créditos no podrán ser objeto de enmienda o modificación, mientras se ajusten a las condiciones de la ley de emisión.
El volumen de deuda pública del conjunto de las Administraciones Públicas en relación con el producto interior bruto del Estado no podrá superar el valor de referencia establecido en el Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea”. 
  1. Reducir el debate a la “pensión de jubilación”, no solamente resulta tramposo y antisocial sino que además, se estaría trabajando en la lógica de la “redistribución a la inversa”, es decir, los privilegiados, los poderosos, se apropian de recursos públicos por la vía de no contribuir con sus impuestos a la financiación de la cobertura de necesidades ante hechos protegidos por el sistema público de Seguridad Social, las pensiones por ejemplo, y además, ahora, se pretende exigir a cada “asegurado/a” que él sea el proveedor de su necesidad (pensión), si quiere ir más allá de “conformarse con una pensión asistencialista”.
  2. La jubilación es un DERECHO, al igual que las Pensiones, las cuales serán adecuadas y periódicamente actualizadas:
Artículo 50 CE: “Los poderes públicos garantizarán, mediante pensiones adecuadas y periódicamente actualizadas, la suficiencia económica a los ciudadanos durante la tercera edad”

  1. LAS PENSIONES HAY QUE PAGARLAS, y punto:
Los Sistemas de Seguridad Social, representan un conjunto de medidas que adoptan los Estados para proteger a sus ciudadanos frente a diversos riesgos: enfermedades, accidentes, invalideces, vejez, subsidios de desempleo, pensiones, etc. Se engloban dentro de las denominadas políticas de gasto social.
Estas medidas protectoras fueron implantadas por parte de los Estados, de forma más o menos universalizada entre la crisis de 1929 y la Segunda Guerra Mundial.
La concepción de la política social  se asienta en el hecho de que o bien se tiene trabajo – condición necesaria para tener cubiertas las necesidades vitales de la persona humana, pues los estados “sociales” no tienen como derecho subjetivo y universal una renta básica o salario social que permita vivir dignamente y no depender del trabajo obligatorio-, o bien cuando el trabajo se pierde, el ciudadan@ tenga medios protectores suficientes.
El sistema de Seguridad Social es la esencia del Estado Social según lo establecido en el artículo 1.1 de la Constitución “España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico de libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político”.

  1. Pacto de Estabilidad y las reformas en las políticas de gasto:
El papel de La Comisión Europea:
La Comisión alertaba ya en el 2003, del “peligro de que en las próximas décadas se produzcan desequilibrios financieros”. Concentraba el riesgo en Alemania, Grecia, España, Francia, Italia, Austria y Portugal.
Según la Comisión, todos estos países corrían riesgos de llegar a porcentajes “insostenibles” de deuda pública, multiplicando por tres, cuatro o cinco veces el límite establecido en Maastricht -60%- y, consecuentemente, el pacto de Estabilidad, saltaría por los aires. ¿Qué recomienda, obliga? Que los gobiernos de la Unión se concentren en el gasto de las pensiones y el sistema sanitario; mejorar el mercado de trabajo por medio de una prolongación de la vida laboral; reducir la deuda y el déficit.
 gastos pensiones
Políticas de “austeridad” y recortes-, es una tendencia clara de un cambio de orientación en las políticas de protección social, la cual, desde el enunciado ideológico se rige por el principio neoliberal de asistencialización de la protección básica  que se da a l@s ciudadan@s de los países, acompañada de la mercantilización de la protección adicional (planes privados de pensiones, seguros, etc.) para aquellos sectores sociales instalados e integrados, junto con la territorialización de la protección social y expulsión de los inmigrantes de los beneficios de la misma.

  1. Sistemas de reparto, sistemas de capitalización:
  • El sistema de reparto se define como el modelo en que en un período (un año, por ejemplo), las cotizaciones de quien están en activo, sirven para pagar las pensiones o prestaciones de quienes se encuentran jubiladas o han generado derecho a alguna pensión.
  • El sistema de capitalización es aquel en que las pensiones de las personas no activas se financian mediante el capital acumulado de sus propias aportaciones a lo largo de toda la vida activa (capacidad de generar ahorro privado), más los intereses o rendimientos de dicho capital.

EL SISTEMA PÚBLICO DE REPARTO:
 Genera capacidad de redistribución de renta entre generaciones.
Genera mecanismos de solidaridad en cuanto en tanto se establecen pensiones mínimas y prestaciones no contributivas.
El funcionamiento de caja única introduce un factor esencial de redistribución de renta en el ámbito territorial y al ser un sistema contributivo, de imputación directa, es decir, se cotiza directamente sobre la renta que se genera [excepción de aquellos vectores de rentas que están por encima de las bases máximas, siendo este mecanismo fiscal, un factor de privilegio para el 12% de la población activa, a la vez que sustrae ingresos necesarios al sistema], es el factor progresivo que distribuye la riqueza que socialmente se produce.
sistemas pensiones
  1. Los problemas en los Sistemas Públicos de Pensiones: los intereses en juego:
Los argumentos acerca de la inviabilidad se mueven en dos parámetros:
a) Crecimiento de la población a proteger, debido a una menor tasa de mortalidad y un alargamiento de la edad en que se es beneficiario de alguna prestación.
b) Disminución de la población cotizante y envejecimiento de la población, debido a la baja tasa de actividad y una gran cantidad de recursos sin utilizar (desempleo estructural), lo cual hace aumentar la relación de dependencia o dicho de otra manera, el número de personas que sostiene cada activo ocupado, así como la relación de la población cotizante respecto a la población beneficiaria.

  1. 7.    Problemas de mercado o problemas políticos

El primer problema, el financiero:
Los Presupuestos Generales del Estado para 2012 ascendieron a 1,1 Billón de euros.

•             El capítulo de Gasto Social Ascendió a 175.382 Millones de euros en el 2012, que engloba entre sus partidas más importantes:
•             Pensiones…………………… 115.825 Millones de €
•             Desempleo………………….   28.805 Millones de €
•             Sanidad……………………….     3.974 Millones de €
•             Educación……………………      2.220 Millones de €

El Pacto de Toledo (con posterioridad ley 27/97), establece la separación de fuentes de financiación. La financiación de las prestaciones contributivas dependerá de las cotizaciones. Las prestaciones no contributivas y las universales de sanidad y servicios sociales, se financian mediante impuestos.
Esta separación financiera, por un lado el sistema contributivo, por el otro el resto (pensiones no contributivas, sanidad, etc.), sienta las bases para dinamitar el sistema en su principio de solidaridad y reparto.
Fijemos simplemente  la barbaridad que supone que para acceder a la jubilación ordinaria, según la ley 27/2011, el trabajador tiene que tener 65 años de edad y 38,5 años reales cotizados, sino deberá marcharse a los 67 años con 37 años cotizados reales. Son “carreras” profesionales imposibles, desde la década de los 90 del siglo pasado, pues la mayor parte de los trabajadores que entraron en esas fechas a formar parte de la población activa, tienen una relación con el mercado laboral de alta rotatividad (trabajo/desempleo) y desde el 2009, a casi 6 de cada diez jóvenes entre los 16 a los 25 años, se les impide su acceso al mercado de trabajo. ¿Hasta cuándo tendrían que estar trabajando para acceder a una pensión contributiva digna y suficiente estos jóvenes?
Sólo quien tenga o pueda tener una vida profesional estable (segmento de trabajadores masculinos –sobre todo- de grandes empresas y sindicalizados), accederá a una pensión contributiva y proporcional a lo aportado.
Este sistema elimina el problema del déficit:

El superávit contable de la Seguridad Social es histórico, inclusive en los tres últimos años de crisis, hasta el 2011 y 2012, que se entra en déficit contable:
•             Año 2005………………………     6.022 Millones de €.
•             Año 2006………………………    11.900 Millones de €.
•             Año 2007………………………    14.104 Millones de €.
•             Año 2008………………………    14.000 Millones de €
•             Año 2009………………………      8.500 Millones de €
•             Año 2010………………………       2.400 Millones de €

Pues de aparecer superávit en el segmento contributivo se constituye un fondo de reserva: Fondo de Reserva con valor patrimonial a diciembre 2012 de 63.000 millones de euros.
Para que en situaciones de reducción de cotizantes, pueda cubrirse el déficit con el fondo: En el ejercicio 2012 se han abonado las pagas de junio y diciembre a todos los pensionistas, con dinero proveniente del Fondo de Reserva, por medio de un real decreto que modifica su utilización, en qué circunstancias y en qué cantidades.

El problema del déficit o problema financiero, tiene infinidad de aristas:
  • El aumento de cotizantes vía inmigración (Los trabajadores migrantes del 2000 al 2005, llegaron a cientos de miles y fueron utilizados como mano de obra cotizante, como un factor de sostenibilidad del estado de bienestar de los países “ricos”).
  • La falta de periodos de cotización suficientes debido a la alta rotación del mercado laboral.
  • La disminución de los ingresos por la disminución de las cotizaciones empresariales.
  • La separación de fuentes y la ruptura del principio de solidaridad y reparto.
  • El no destopar las bases máximas de cotización, con lo cual se secuestran miles de millones a los ingresos.
  • El financiar a lo largo de los distintos ciclos económicos, con recursos públicos, los ERE de las Empresas. Etc.,etc.

  1. El supuesto cientifismo, no es sino ideología:
La literatura es tan abundante y reiterativa que siempre nos encontraremos con estudios de simulación en todos los países (sobre todo en aquellos de la UE –Alemania, Francia, Austria, Italia, Portugal, etc.- que sus gobiernos tienen problemas con el déficit marcado en el Pacto de Estabilidad) y resultados o conclusiones fijando mecanismos de corrección o salvación, pero finalmente todo concluye en un elemento clave: en el año 2020, 2045, o 2180 el sistema quiebra si no se actúa.
Estos estudios trabajan con categorías económicas (supuestamente no políticas, como si las mismas fueran elegidas por una ley sobrenatural, sin determinación de la voluntad de los individuos), sesgadas  o con una visión limitada (orientada) por el mercado en los procesos de apropiamiento de recursos públicos para su traslado a los mercados financieros y sus mercaderes, sean financieros, fondos de pensiones, sean aseguradoras.
La mayoría de estos estudios, en una época de universalización de la forma mercancía, de santificación de los mecanismos de mercado, tienen la intención, ni siquiera el trasfondo, de potenciar los fondos de pensiones de gestión privada y/o su conversión a un sistema de cuentas anuales de contribución definida (contributividad), revalorizadas de acuerdo con el salario medio . Un mix entre sistemas de reparto y capitalización.
El fin, el objetivo de estos estudios es ideológico y político que no es otro sino, implementar en el ciudadan@ medio el temor al futuro  -en gran medida el terror a quedarse sin pensión o sin prestación suficiente-, con la simple mención de problemas catastrofistas, los cuales parece que no obedecen a unas causas ni tuvieran responsables. Son como las plagas y las pandemias de la antigüedad, ante lo cual se instala socialmente, la inevitabilidad de unas determinadas actuaciones.

  1. El Informe de los “expertos” y su mentiras” y el Anteproyecto de Ley y sus mentiras:
Primera: Su ciencia no es ciencia, sino pura ideología estafadora.
  • En 1995 ya vaticinaban (informe de estos mismos expertos, pagados por el BBVA y la CAIXA), el desastre del sistema de pensiones para 2010. Lo que transforma esos “saberes” (creencia de que en el 2010, el sistema de pensiones públicas sería insostenible), en ideología, es la “creencia” de estar produciendo (informe) un saber exacto, lo cual se ha demostrado en la realidad (2010) que lo “producido” en 1995, no era sino “pura ideología “ para causar alarma social y, de esta manera, que el robo de las pensiones públicas por aseguradoras y bancos, pasara como ciencia inexorable.
  • Ahora pretenden lo mismo.
  1. Segunda: el excesivo Gasto……….
El gasto social en Pensiones en el estado español, en % sobre el PIB, es decir la riqueza que todos y todas creamos en un año, es menor en 4,6 puntos que en Francia; en 5,2 puntos que en Italia; en 3,5 puntos que en Grecia; en 2,4 puntos que en Portugal y, en 0,8 puntos que en Alemania.

  1. Tercera: los Ingresos insuficientes…
Los Ingresos por cotizaciones sociales se encuentran disminuidos por las 17 maneras- formas de que gozan los empresarios para desgravar, reducir o simplemente no cotizar sus cuotas patronales, llegando a resultar simbólicas y, por la bajada de las cotizaciones patronales desde la primera gran reforma de la Seguridad Social en 1985.

  1. Cuarta: Los ingresos por cotizaciones se verían incrementados en miles de millones anuales si:
Se destoparan los salarios altos (a partir de 36.000 euros) Y SE COTIZARA POR TODO LO INGRESADO.
Se eliminaran las desgravaciones y reducciones fiscales en los planes de pensiones privados, de todos los planes de pensiones (individuales, asociados y de empleo).
Se diera empleo a las personas, en vez de impedirles trabajar o echarles a la calle.
Se aumentaran los salarios.

  1. Quinta:
Si en 6 años (desde el 2007) se han perdido 3,3 millones de cotizaciones directas, es porque los empresarios han decidido no “dar empleo”; el gobierno les ha facilitado con la Reforma Laboral el despido libre y muy barato, y se sigue produciendo más cantidad de riqueza en términos de PIB, pero ahora con 4 millones menos de trabajadores/as.

  1. El hecho de que haya más esperanza de vida, sólo significa que la mortalidad infantil (sobre todo), es drásticamente menor, pues ahora se goza de mejor salud e higiene y para nada tiene que ver con ser “unos voraces consumidores de recursos públicos”. Quienes consumen más pensiones, porque viven más son los ricos.
  2. Séptima:
  • Las pensiones medias en los últimos años, siguen bastante por debajo de los 1.000 euros, luego no se perciben pensiones que no sean sino resultado de los salarios más frecuentes durante la vida activa.
  • Las pensiones medias aumentan, porque las pensiones de más de 1.500 euros hasta la máxima pensión de 2.548,11 euros, que representan el 12,5% de todas las pensiones, es decir 1.123.294 pensiones, distorsionan estadísticamente la realidad de la mayoría de las pensiones que ascienden a 9.037.597, subiendo la media de la pensión anual, cuando la mayoría de las pensiones, el 51,58%, se encuentran por debajo del Salario Mínimo Interprofesional (630,45 euros), es decir casi 5 Millones de pensiones.
  • Pensión media a enero 2013, ascendía a 849,60 euros.

  1. 16.  Octava: Lo del envejecimiento de la población, resulta el argumento más abominable desde cualquier óptica humana racional:
  • Se nos quiere obligar a jubilarnos a los 67 años o 70 y, a la vez, tenemos 6 de cada 7 jóvenes de 16 años a los 25 años, parados y paradas por decreto de los mercados –público y privado-, y sus mercaderes.
  • Sólo con aplicar la rotación (sustitución) de un trabajador/a joven por un trabajador/a, a partir de los 60 años, de aquí al 2027, se generarían millones de cotizaciones, se dignificaría la vida de las personas en su tiempo liberado de los trabajos obligatorios y, a la vez, se abriría la posibilidad de futuro para millones de personas jóvenes.
  1. Novena: El hacer depender las pensiones presentes y futuras del déficit (ingresos – gastos), es la última mayor estafa que, estos miserables del gobierno y los “expertos”, políticos, empresarios y financieros, quieren realizar por varias razones “lógicas”:
Al sistema financiero – inmobiliario, se le ha proveído directamente de 41.000 millones de euros e, indirectamente, se le ha venido avalando (deuda del estado) hasta más de 300.000 millones de euros.
El sistema impositivo a empresarios y al capital, les permite un fraude de al menos 70.000 millones de euros actuales a través o por medio de desgravaciones, deducciones, reducciones, e incluso, eliminaciones de impuestos, en toda la cadena impositiva del Impuesto de Sociedades, las SICAV, el Impuesto de Patrimonio, el impuesto sobre depósitos, fondos de inversión, etc.

  1. La riqueza que creamos entre todos y todas, es decir la mayoría social salarizada, se reparte cada vez en mayor medida de manera muy desigual, es decir, cada vez hay más injusticia social:
Las rentas altas (una exigua minoría), ha sextuplicado sus ingresos a costa del robo por desposesión de las rentas salariales de la inmensa mayoría y, por el contrario, sus contribuciones (impuestos) al sostenimiento de lo común, ha disminuido en los últimos 6 años; es decir, los ricos/poderosos son cada vez más ricos y poderosos a costa de lo común.

  1. Undécima:
Siempre habrá dinero (generamos riqueza y tenemos recursos suficientes y más), para abonar las pensiones y, además, que éstas se dignifiquen; solo hay que cumplir y hacer cumplir [por parte de quien viene obligado a legislar por el interés general y lo común], la legalidad vigente (CE), pues estamos en un estado social y de derecho que obliga a pensiones suficientes y dignas para todos y todas.

Los derechos violados son concretos:

  • Se priva del derecho a pensión a un número importante de trabajadores por no tener años efectivos suficientes de cotización.
  • Se nos obliga a retrasar “voluntariamente” nuestra jubilación más allá de los 65 años, por no tener cotizaciones suficientes, al no tener los años cotizados suficientes para el 100% de la Base Reguladora.
  • Se agranda la desigualdad y se privilegia a los salarios altos y a una minoría de trabajadores/as con carreras laborales largas e ininterrumpidas.
  • Se detraen fondos públicos hacia los planes privados de pensiones.
  • Se debilitan los principios de reparto, solidaridad y suficiencia de nuestro sistema público de pensiones, al profundizar en la contributividad de toda la vida laboral y se facilita que la banca asuma cada vez más ese 9,9% del PIB que suponen nuestras pensiones públicas (103.000 millones de euros).
  • El mercado privado, sobre todo el financiero, siempre ha considerado que el bocado de la seguridad Social es demasiado apetitoso, como para seguir siendo “monopolio” de lo público.
LO QUE HABRÍA QUE REFORMAR
  • Capítulo de Ingresos: Lo que no entra a la Caja Común, por los topes en la cotización de los salarios altos (bases máximas):
    • El número de cotizantes por las bases máximas puede superar los 2 millones de personas, es decir más del 12% de todos los cotizantes (16.1 millones a marzo 2013). En estos 2 millones están comprendidos empresarios, directivos, ejecutivos y gran parte de los asalariados en grandes empresas y determinados sectores de actividad como la energía, automoción, sector financiero, telecomunicaciones… El detraimiento de ingresos por el exceso de sus salarios topados, es muy significativo, pues puede llegar hasta el 45% de media salarial que no cotiza. Suponiendo un trasvase directo a los planes de pensiones individuales o al consumo.
    • Los salarios medios de los Consejeros de las Empresas Cotizadas del Ibex 35, ascendieron en el 2012 a la friolera de + de 500.000 € y el salario medio de personal de alta Dirección de estas mismas empresas que eran 1.216, ascendía hasta los + de 700.000 €.
    • Existen 7.000 personas que declararon ingresos superiores a 600.000€ en el 2012.

  • Terminar con la desfiscalización del capital:
Incrementos de los impuestos de:
  • Beneficios, de rentas superiores a 60.000 euros, de patrimonio, de transacciones financieras.
  • Aumentar las Pensiones Mínimas, de manera universal, a 1.200 € en 14 pagas.
  • Terminar con las subvenciones a las cotizaciones empresariales.
  • Terminar con el doble fraude fiscal, el legal y el ilegal de las rentas altas.
Defendamos las pensiones públicas
Por el reparto del trabajo y de la riqueza
Por el derecho a una vida digna