dimarts, 22 d’abril de 2014

Dia Mundial de la Seguretat i Salut en el Treball

“Les seves crisis ens emmalalteixen encara més: no empassis el que sigui, en el lloc de treball!”
La declaració dels Drets Universals de NNUU de 1948, proclama el dret a la vida, el dret al treball, el dret a la salut i el dret a un habitatge digne, com drets fonamentals o inalienables de tots els éssers humans.
La primera pregunta que plantegem és que no existeix aquesta igualtat proclamada constitucionalment, i la desigualtat de tracte, per a les persones assalariades (la majoria de la societat), es converteix en norma en aquests temps d’estafa social, denominada pels poderosos i empresaris, crisi econòmica o recessió.
Els éssers humans no tenim un tractament igualitari per a l’exercici efectiu dels drets reconeguts a tots i totes. Per contra, els éssers humans ni naixem iguals, ni tots som portadors dels mateixos drets, a pesar que el món del dret formal insisteixi una vegada i una altra (que ho fa) a proclamar el contrari.
La sortida a la “crisi econòmica” s’està fent sobre una major precarització de les condicions d’ocupació i, alhora, sobre les condicions de vida al desprotegir a la classe treballadora de serveis públics essencials per a una bona salut: prestacions d’atur, rendes bàsiques que assegurin un mínim vital, habitatge i hàbitat accessible amb elements essencials (aigua, energia elèctrica, etc.), accés a cures i sanitat suficient i eficient, alhora que educació lliure, i clar, els costos en termes de salut són i seran elevats.
Un treballador, una treballadora precaris, on la temporalitat del seu contracte és una característica, i el contracte a temps complet i fix s’ha convertit en una anomalia, és un treballador o treballadora més vulnerable, que ocupa amb major freqüència un lloc de treball amb pitjors condicions de treball, i que “amb la condició de treballar” es veu impel·lit a “empassar-se el que sigui”.
La seva capacitat per a exercir el seu dret de protecció a la salut, es veu disminuïda, quan no anul·lada. La cadena de conseqüències, tant per la fràgil seguretat jurídica del contracte, com per l’absoluta llibertat de desprendre’s del mateix, no només disciplina al treballador i a la treballadora, sinó que li crea una consciència on el treballar en qualsevol condició: accidentabilitat, ansietat, dissociació, sinistralitat, agressions a la seva salut mental social i biològica, considera que l’important és treballar i la seva seguretat física, la seva salut, passa al plànol de la "causalitat", a veure si hi ha sort i no em toca a mi.
Els col·lectius més vulnerables a l’efecte de la crisi són els treballadors i treballadores joves nascuts en les dècades dels 80 i els 90 del passat segle, que mai han sofert una conjuntura econòmica com l’actual. No estan acostumats a viure sota pressió i molt sensibles a la conciliació de la vida laboral, social i familiar, es veuen immersos en la perplexitat d’un “sense futur i sense diners”. Dissociacions, agressivitat, ansietat, depressions…
Els treballadors i les treballadores immigrants, generalment en llocs de baixa qualificació professional, amb contractes temporals o simplement sense contracte, en atur fonamentalment i amb “rebuig latent”. Manquen d’una xarxa familiar i social, a l’estar lluny del seu país, que els aporti suport emocional, ajuda i assistència tant en l’emocional com en el no emocional. I negat el seu dret fonamental a la lliure circulació i a l’assistència sanitària, els seus nivells de salut es degraden integralment.
En el cas dels treballadors i treballadores majors de 45 anys, i especialment els que estan prop de la jubilació, la possibilitat de perdre l’ocupació i la certesa de no tornar a ingressar al mercat de treball, si es perd l’ocupació, fa aparèixer conseqüències derivades d’aquesta pèrdua, salut mental, ansietat, depressions, dissociació, etc. i alhora, les conseqüències derivades en un descens en les cotitzacions socials i per tant en la consegüent pensió. Perceben i viuen la realitat com una amenaça, paralitzant la seva voluntat.
La desigualtat de tracte ha empitjorat dramàticament a l’Estat Espanyol amb les polítiques dels governs i els poderosos “anti-crisis”. Les persones pobres: assalariats i assalariades, excloses, pensionistes, joves, dones…, som cada vegada més pobres i les persones riques i poderoses, menys del 10% de la població de l’estat espanyol, no han notat “les seves crisis” i, han traslladat a la majoria de la població una pitjor salut laboral, social i mental.
Una bona salut és acabar amb aquest sistema, el Capitalisme. Ens hi va la Vida!

SP Comitè Confederal de la Confederació General del Treball (CGT)

- Pdf díptic en català: