Acta secció nº 17 Comissió Negociadora

Llegir Acta secció nº 17

“Lluny de fer baixar Collserola a la ciutat, faran que succeeixi a l’inrevés”

Marçal Solé, Barcelona

Juli Fontoba, membre del Col·lectiu Agudells-Ecologistes en Acció Catalunya. La serra de Collserola viu permanentment assetjada pel creixement urbanístic. Fa mesos que l’Ajuntament de Barcelona va obrir un concurs per construir-hi “16 portes” L’objectiu declarat és millorar-hi l’accés i integrar millor la natura amb la ciutat. Però des del moviment veïnal i l’ecologisme s’alerta de l’opacitat del projecte, els interessos econòmics que s’hi amaguen i la falta de participació veïnal. Des de L’ACCENT hem entrevistat en Juli Fontoba, que fa anys que lluita en defensa de Collserola i és membre del Col·lectiu Agudells. Els seus plantejaments són un contrapunt a la visió institucional, i aporten elements per a una anàlisi diferent de la relació entre ecologia i urbanisme.

Com et vas assabentar del projecte de les “16 portes”?
Ho vam fer a través de la premsa. Sóc vicepresident del consell de barri de Sant Genís, al districte d’Horta-Guinardó, i que no ens avisessin ni tinguéssim cap informació prèvia del concurs organitzat és molt greu. No compten amb l’opinió de la ciutadania, és evident. El projecte no té una visió global del vessant barceloní de Collserola i cada porta s’aborda de maneres diferents, a partir de grups suposadament multidisciplinaris, en els quals no se sap quants biòlegs en formen part. Tampoc sabem qui seran els jutges ni quins criteris faran servir en la selecció dels projectes guanyadors. El que sí sabem és que els arquitectes que hi participen dibuixaran zones urbanitzables que podrien afectar la serra, i que lluny de fer baixar Collserola a la ciutat, faran que succeeixi a l’inrevés. Quan els porcs senglars baixen al barris propers és un escàndol i els diaris en van plens! Quan els jardiners arranquen les llavors que provenen de Collserola i s’agafen als parterres és perquè les consideren males herbes! Però això és realment que la natura baixi a la ciutat, i l’Ajuntament la fa fora.
Quina creus que és la intencionalitat d’aquest macroprojecte?
La impressió que tenim és que podria ser una cortina de fum, una excusa per edificar, construir-hi equipaments i urbanitzar Collserola. Hi ha molta ambigüitat perquè els arquitectes utilitzen un llenguatge tècnic i abstracte. Pot ser que hi hagi zones on no hi facin res, i en d’altres sí. Les portes com a tal es podrien haver fet a partir del Consorci del Parc Natural de Collserola, però ho estan fent a correcuita per evitar que el Pla Especial de Protecció del Parc no els barri el pas. Aquest pla deriva de la declaració de Collserola com a Parc Natural, i preveu uns criteris mediambientals més estrictes que els actuals. Però encara no està redactat, i l’Ajuntament vol aprofitar aquesta situació.

Quin balanç faries de la gestió del Parc feta pel Consorci?
El Consorci està supeditat a l’Ajuntament de Barcelona, que és el més gran i qui en bona part el nodreix econòmicament. També hi ha la Diputació, que participa de la direcció conjuntament amb la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana. La Generalitat també està a punt d’entrar-hi. Collserola té molts problemes perquè està rodejada de ciutat pertot arreu i la pressió urbanística és molt forta. Hi ha biòlegs, per exemple, que han fet una feina molt curosa, però la direcció que hi mana la col·loca qui la col•loca i fa el que s’espera d’ella.

Amb les “16 portes”, l’Ajuntament vol promoure Collserola com a espai de lleure. Què en penses?
Hi ha zones que es podrien considerar espais de lleure, però el problema és el model que es vol imposar. El fet que es vulgui obrir un gran aparcament a cada una de les portes és molt definitori. Es vol un espai de lleure per a una societat sense consciència col•lectiva del transport públic, del que són els aparcaments dissuasoris com el de Sant Genís, que és molt gran i no es fa servir, etc. Perquè, aquest és un altre tema: la majoria dels nous aparcaments que es construeixen estan ubicats en zones verdes. Irònicament, quan mires el plànol, tot és verd, però quan hi vas, en realitat, tot és ciment.

Quines intervencions són necessàries a Collserola?
Seria important recuperar els camins transversals, que són històrics i fan el seguit de la serra. S’haurien de recuperar les masies o el Palau del Parc del Laberint, que és a tocar d’una de les portes planificades i no es preveu rehabilitar. El Parc del Laberint podria ser un centre d’interpretació de Collserola, perquè es troba en un camí medieval que travessa la collada. El lema del parc és que l’art i la natura engendren la bellesa, i per aquí hauríem d’anar. És a dir, dissenyar un nou tracte de la ciutat amb la natura que no sigui de consum desenfrenat. La gent ha de saber que de la natura es poden aprendre moltíssimes coses, i això és el que hem de potenciar. Cal senyalitzar bé el Parc, indicar correctament amb cartells informatius la fauna i la flora per crear un consciència del patrimoni natural que tenim. El que entenem com a coixí, les zones limítrofes, no poden ser de ciment, sinó zones amables amb horts urbans, jardins, etc.

Com podem respondre a les agressions?
El Col·lectiu Agudells participem a l’assemblea d’indignats de Sant Genís, que ha assumit aquest tema i la defensa de l’hospital de la Vall d’Hebron com a prioritaris. Estem connectats amb la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola, amb Can Masdeu i Can Pasqual, amb gent de Cerdanyola, etc. Ens agradaria treballar amb les associacions de veïns i veïnes de Sant Genís, Montbau i Horta per fer sentir les nostres veus.

Publicat a l'ACCENT

Quan val la vida i la integritat física d’un treballador accidentat?

Comentari de la Sentència de la Sala General del Tribunal Suprem, de 30 de juny de 2010, Nº de Recurs: 4123/2008. Ponent: Luis Fernando de Castro Fernández.

El Tribunal Suprem espanyol porta anys discutint com ha de ser indemnitzat el treballador que pateix un Accident de Treball o una Malaltia Professional. Semblen preguntes metafísiques, però els magistrats es posen l’interrogant sobre quan val una vida humana d’un assalariat: Quan el dolor d’una vídua? O quants diners valen perdre un braç?.

Ara, amb aquesta darrera sentència de la Sala General, la unanimitat dels magistrats ha fet un pas més i determina que, en matèria de salut laboral, les obligacions de l’empresari fins i tot van més enllà del que diuen els reglaments, i que en tot cas és l’empresa la que ha de demostrar que l’Accident de Treball o la Malaltia Professional es va produir per una causa fortuïta aliena a cap infracció empresarial.

Una mica d’història

Per a poder entendre aquesta sentència hem de mirar una mica enrera. En aquest debat de quan val una vida humana, o la pèrdua d’un braç o una cama, els Jutjats Socials aplicaven fins fa poc un curiós i pervers càlcul de suma zero. Segons alguns jutges, si el treballador demostrava que l’Accident de Treball l’havia causat una infracció empresarial s’havia de quantificar amb diners el dany. Però al determinar aquesta quantia segons uns barems (per exemple, 70.000 euros en cas de restar invàlid per a la feina habitual) li restaven el que cobraria en tota la seva vida el treballador en la prestació d’invalidesa total (suma que s’anomena capital cost). Per tant, el resultat és que als 70.000 euros se li restava el capital cost de la invalidesa, donant com a resultat final quanties minúscules, quan no nul·les o fins i tot negatives. Per tant, el treballador no era indemnitzat amb cap quantia pel dany que havia patit. Els jutges havien arribat a la conclusió doncs que la vida humana assalariada no valia res més que una pensió.

Aquest càlcul pervers va ser modificat per dues històriques sentències del Tribunal Suprem de 17 de juliol de 2007. En aquestes es determina una forma de calcular el dany causat al treballador per un Accident de Treball, en el que el que percebrà de prestació d’invalidesa no pot ser restat del càlcul total, fent augmentar de forma exponencial les indemnitzacions en aquests dramàtics casos.

L’empresa ha de provar que ha complert la llei

Aquesta nova sentència del Tribunal Suprem fa encara un pas més enllà, ara del 30 de juny de 2010, i de la Sala General (tots els magistrats del Tribunal junts i per unanimitat). Concretament, la sentència determina: “es al empresario a quien le corresponde acreditar la concurrencia de esa posible causa de exoneración, en tanto que él es el titular de la deuda de seguridad”.

Segons afirma de forma clara i lògica la sentència, l’empresari és el que ha d’acreditar que ha complert tota la normativa en matèria de prevenció de riscos, i que a pesar d’aquest fet, per causa fortuïta o per actuació temerària del treballador, l’Accident de Treball s’ha donat igualment.

Aquest canvi en l’anomenada “càrrega de la prova” és lògica: és l’empresari que en surt beneficiat de l’actuació de l’empresa amb la plusvàlua, i és ell qui té accés a tota la documentació que pot acreditar si ha complert o no la normativa (avaluacions de riscos, informes, actuacions preventives,…).

En canvi, el treballador accidentat no pot tenir accés a cap documentació, ni té cap capacitat d’incidir en com fer la feina, fet a pesar del qual és finalment el que pateix les conseqüències en la seva integritat física i psicològica.

La conclusió és clara; el que pot evitar l’Accident de Treball no es veu directament perjudicat per aquest en la seva integritat física, i fins i tot pot treure benefici de l’incompliment en prevenció de riscos (l’empresari), mentre que el que pateix en la seva carn l’Accident de Treball no pot demostrar que s’ha fet per evitar que finalment es donés el sinistre laboral.

Aquest canvi en l’anomenada “càrrega de la prova” és molt important, i a partir d’aquesta transcendental sentència va passar a la nova de llei de procediment laboral (Ley 36/2011, de 10 de octubre, ley reguladora de la jurisdicción social), i ara és aplicable per aquesta llei des de desembre d’aquest any.

El compliment formal no és suficient

Alhora, aquesta nova sentència del Tribunal Suprem va més enllà, i determina: “para enervar su posible responsabilidad el empleador ha de acreditar haber agotado toda diligencia exigible, más allá -incluso- de las exigencias reglamentarias”.

Per tant, a partir d’ara no val un compliment merament formal de la norma per part de l’empresari, sinó que ha de complir amb una protecció eficaç i haurà de posar quantes mesures siguin necessàries per a protegir la integritat del treballador, més enllà inclòs del que digui la norma.

Aquesta jurisprudència es basa en que és de sobra conegut el compliment merament formal de la llei que porten a terme moltes empreses, que a pesar de patir una alta sinistralitat, s’escuden en cursos de prevenció ridículs o reconeixements mèdics clarament insuficients i no adequats al lloc concret de treball.

Conclusió

La importància d’aquesta sentència, així com les del 17 de juliol de 2007, salta a la vista. Abans d’aquesta nova doctrina, en molts casos els treballadors no podien demostrar la infracció de l’empresa en donar-se un Accident de Treball o Malaltia Professional, a causa de que no tenien les proves documentals per provar les infraccions empresarials. I si finalment provaven la infracció empresarial, les quanties que s’aconseguien eren ridícules o inexistents, restant fins i tot al treballador la contradictòria sensació de que encara li hauria de pagar a l’empresari pel dany que li ha causat.

Ara la situació del treballador davant d’una reclamació de danys i perjudicis per Accident de Treball o Malaltia Professional ha canviat radicalment. Serà l’empresa la que haurà de demostrar que ha complert la normativa, i fins i tot que ha tingut una actuació preventiva més enllà de les normes, produint-se l’Accident de Treball per causes totalment fortuïtes (i haurà d’explicar quines han estat). I la quantificació del dany serà molt més elevada.

El marc normatiu i de la jurisprudència ha canviat, ara resta que els treballadors reclamem i denunciem quan es produeix un Accident de Treball, una lacra amb esgarrifoses dades, i que s’endú la vida d’un treballador cada dia als Països Catalans, i provoca tres assalariats morts cada dia a l’Estat espanyol.

>>> PD: Per a trobar sentències podeu accedir al buscador gratuït de www.poderjudicial.es, on consten totes les del Tribunal Suprem i els Tribunals Superiors de Justícia.

* Àlex Tisminetzky és advocat. Article publicat al núm. 135 de la revista Catalunya-Papers.

Plega el gerent de Medi Ambient que Trias va heretar del bipartit

El gerent de Medi Ambient de Barcelona, Jordi Campillo, plega i serà rellevat d'aquí a pocs dies a petició pròpia, segons ha pogut saber El Punt Avui. Fonts municipals van matisar que Campillo no ha dimitit, sinó que “ha demanat un canvi” –per motius no aclarits– i que continuarà “dins l'estructura gerencial” municipal, sense precisar si això vol dir que assumirà una altra gerència.

Campillo va entrar en l'estructura directiva del consistori el 2003 com a gerent de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins, i des del 2007 era el responsable de l'àrea de Medi Ambient. Tot i ser considerat afí als ecosocialistes, és un dels alts càrrecs que l'alcalde Xavier Trias va decidir no rellevar.

@IvanVila_PA

Publicat al diari El Punt

Jordi Campillo ha sido cesado en su cargo de gerente del Instituto Municipal de Parcs i Jardins.

Nuestro Instituto Municipal ha cambiado estos días de gerente. Finalmente el nuevo consistorio ha decidido prescindir del Gerente designado por INICIATIVA e introducir a uno de los suyos de CiU.

Campillo ha estado gestionando durante 9 años Parcs i Jardins y su labor ha sido nefasta, tanto para en el mantenimiento de las zonas verdes de la ciudad como para los derechos de los trabajadores. Con un talante especialmente prepotente nos hemos visto obligados a acudir a los tribunales continuamente, en los juzgados de lo Laboral, en la fiscalía, en los juzgados de lo penal, en la Inspección de Trabajo y en la calle enfrentándonos contra su política privatizadora

Su legado es la privatización del 30% del presupuesto. Ha repartido dinero a multitud de empresas privadas que se han visto beneficiadas por su generosidad. Ha contratado a los servicios jurídicos más caros de la Península, ahora puestos en entredicho por haber defraudado ingentes cantidades de dinero a Hacienda. Ha deteriorado las relaciones con el Comité de Empresa y con los trabajadores y ha incumplido todos los compromisos adquiridos.

Todos esperábamos más de su paso por el Instituto considerando que venía de INICIATIVA, pero este gerente ha seguido políticas neoliberales de la mano de Imma Mayol, quien nos dejó tras las últimas elecciones municipales.

Ahora será Roman Llagostera (con un perfil más acorde con los nuevos gobernantes), el encargado de continuar con la gestión.

CiU ya nos ha dicho que ellos apuestan por una gestión mixta, o sea, que de una manera u otra se prevén cambios en la gestión, ahondando más en la privatización.

Esperamos, a nivel humano, que el talante del nuevo director contribuya a reparar los daños de credibilidad en los compromisos firmados bajo este cargo. La confianza se construye con los hechos, no tendrá un cheque en blanco, y tendrá que ganarse nuestro respeto con el cumplimiento de todos los compromisos que adquiera con los trabajadores.

Por nuestra parte tendremos que estar a la expectativa y, juntos, dar respuesta a los incumplimientos, recortes laborales, sociales y a los despidos que se avecinan.

Hoja informativa para imprimir y repartir

DEFENSAR ELS DRETS LABORALS I SOCIALS NO HAURIA DE SER DELICTE

Una mica d’història dels fets

El passat 29 de setembre de 2010 es va convocar una Vaga General contra la retallada laboral del govern del PSOE. A la ciutat de Barcelona, estudiants, aturats i aturades, treballadors d’empreses públiques i privades, jubilats i jubilades van sortir al carrer per manifestar el seu desacord amb aquestes mesures imposades per la Unió Europea i el FMI. En una de les protestes, a Plaça Universitat amb Ronda de Sant Antoni, quan una manifestació es dirigia cap a Departament de Treball el Mossos d’Esquadra van impedir el pas a la marxa i van carregar contra els i les manifestants. En aquesta situació, segons Televisió de Catalunya S.A., una persona va trencar l’òptica d’una càmera de TV3 que estava gravant els fets.

Televisió de Catalunya S.A., a través de la denuncia del seu càmera, primer, i d’un representant de TVC S.A, després, va entregar als Mossos d’esquadra set fotografies, una gravació amb imatges dels i les manifestants en diferents moments, en els quals no es veu l’acusat, i quatre fotografies mostrant els desperfectes de la càmera.

A partir de la compilació de tot aquest material, policies de paisà del Mossos d’Esquadra van detenir el passat 14 d’octubre de 2010 Josep Garganté, conductor d’autobusos de TMB i afiliat a la CGT, acusant-lo de trencar la càmera i generar aldarulls. Els Mossos van anar a buscar a l’autobús a l’acusat al finalitzar la seva jornada de treball i el van detenir després d’esposar-lo i gravar-lo en vídeo. Posteriorment, li van fer passar una nit a la comissaria de Les Corts. Crida molt l’atenció que pels càrrecs que se li imputen es desplegui tot aquest dispositiu, quan el procediment habitual és enviar una citació judicial al domicili.

Volem denunciar públicament que a les imatges no es veu trencar absolutament res al nostre company, que tampoc se’l veu a les càrregues del Mossos d’Esquadra contra els i les manifestants i que només se l’escolta i se’l veu discutint-se amb el càmera de TV3, fet que no representa cap prova que sustenti les acusacions.

També volem manifestar que el nostre company va ser el portaveu de la mobilització dels conductors/es per aconseguir 2 dies de descans setmanal i que representa en moltes ocasiones el paper de portaveu de la CGT d’autobusos de TMB, fet que ha provocat represàlies per part de la Direcció de TMB en constants ocasions per la seva feina sindical. A més, recordem que la fins ara Presidenta de TMB, Assumpta Escarp, era també la Consellera de Seguretat i Mobilitat de la ciutat de Barcelona, amb la quan el nostre company ha tingut diversos enfrontaments verbals en actes públics per questions internes de l’empresa i de la política neoliberal que aplica a l’Ajuntament de Barcelona.

Arrel d’aquest denuncia de TVC, S.A. contra el nostre company Garganté, el fiscal li demana 2.626.03 euros en concepte de responsabilitat civil per la càmera, i la pena multa de 20 mesos a 10 euros, que representen 6.000 euros o, subsidiàriament, el compliment de 10 mesos de presó. TVC, S.A. demana la mateixa responsabilitat civil però una pena de 12 mesos amb una quota diaria de 10 euros, és a dir, 3.600 euros o 6 mesos de presó.

Denunciem públicament també que TVC, S.A. ha usat imatges que es van enregistrar amb una finalitat informativa com a base per investigar suposats fets delictius. Denunciem que TVC, S.A. està fent de confident de la Policia i, per tant, volem fer una crida a la ciutadania de Catalunya de que vagin molt en compte quan es trobin amb una càmera de TV3 gravant imatges.

En aquest sentit, volem recordar el missatge del Sindicat de Periodistes de Catalunya realitzat fa pocs dies davant la demanda de la Conselleria d’Interior a entregar imatges de la passada protesta del 15 de juny de 2011 a les portes del Parc de la Ciutadella contra les retallades del govern de CiU, que a ulls dels i les manifestants els periodistes “no s’hauran limitat a fer la seva feina, reflectir els fets, sinó que el producte d’aquesta pot acabar de manera sistemàtica en mans d’autoritats policials i judicials”. El mateix SPC també va recordar que durant els primers anys de la transició, davant de reclamacions similars per part dels poders públics, les informadores de Barcelona van sortir al carrer amb el lema ‘Els periodistes no som confidents’.

Entrevista a Josep Garganté from Noelia Perez on Vimeo.

Acta secció nº 16 Comissió Negociadora

Llegir Acta secció nº 16