dimecres, 31 de març del 2010

CGT reafirma el seu compromís amb la Vaga General, social i laboral, en confluència amb altres organitzacions

El Ple Extraordinari celebrat per la CGT a Saragossa dissabte passat 27 de març, va acordar seguir endavant amb el procés creixent de mobilització social, conflictivitat laboral i confluència amb les altres organitzacions sindicals combatives i amb els moviments socials transformadors, amb la finalitat de crear les condicions idònies perquè les classes treballadores i la societat en el seu conjunt faci seva la necessitat de la Vaga General com expressió d’un descontentament real amb les polítiques econòmiques i socials de la Unió Europea i del Govern de Zapatero per a combatre la crisi actual. Per a això s’ha d’apostar per ocupar el carrer i presentar les alternatives de repartiment del treball i de la riquesa de les quals banquers, patronal, polítics i "agents" sindicals oficials no volen escoltar parlar.

>>> Resum del dictamen:

El Govern pretén portar a terme reformes laborals en matèria d’ocupació, pensions, prestacions d’atur, formació-qualificació, mobilitat dels treballadors, empleabilitat…

Al mateix temps, legisla a cop de talonari, lliurant els fons públics a multinacionals, empresaris i banquers, tractant de generar ocupacions mitjançant inversions astronòmiques en obra pública (infraestructures viàries, altes velocitats, presons, comissaries i carreteres…) tractant de dissimular el ritme de les 150.000 ocupacions destruïdes mensualment des d’octubre 2008, i pretenent en va que el sistema financer faci fluir diners.

Així mateix manté polítiques socials de caritat i almoina envers els desempleats i desempleades (420 euros) que no arriben a la totalitat dels mateixos però que compleixen magníficament bé l’objectiu de la desmobilització social.

Estem immersos en una crisi en la qual ens han ficat ells i de la qual no són capaços de treure’ns, i proposen com receptes per a sortir d’ella, a més d’utilitzar els diners públics per a “salvar” a una banca que té més beneficis cada dia, retallar-nos drets a través de:

- Congelacions salarials, no respectant ni la pujada salarial “limitada” acordada per a la funció pública.

- Una nova Reforma Laboral en les contractacions i en l’acomiadament.

- Una nova retallada al Pacte de Toledo, incrementant l’edat de jubilació als 67 anys.

- Un pla d’estabilitat on retallaran 50.000 milions d’euros i que suposaran més retallades socials.

La CGT des del congrés de Màlaga ve manifestant a través d’escrits als responsables dels sindicats “majoritaris”, la necessitat de mobilitzar-se en defensa dels drets dels treballadors i treballadores i desocupats i desocupades, no reconeixent en principi aquestes centrals sindicals la necessitat d’això, encara que ara tots estem veient com es volen començar a rentar la cara amb mobilitzacions encara incipients, però que fa uns mesos ningú augurava, ni el mateix govern.

També s’estan mantenint reunions amb els moviments socials, i és necessari intensificar les relacions amb altres organitzacions representatives a nivell estatal o a nivell de Comunitat Autònoma, que assumeixin l’objectiu de convocar una Vaga General.

El full de ruta està traçat pel propi Congrés de Màlaga i ara es tracta de recórrer-la amb tota la seva intensitat i matisos.

- Portant el nostre discurs a tots els actes interns del sindicat, fins a arribar a tots els delegats, militància i afiliació.

- Posant-se en contacte amb les organitzacions sindicals i socials, amb interès i capacitat de mobilitzar, fent arribar el nostre discurs de forma clara i contundent.

- Convocant actes on puguem fer arribar el nostre discurs a milers de persones.

- Convocant mobilitzacions descentralitzades en tots els territoris.

- Convocant actuacions en les reunions de ministres i presidents, durant el semestre de la presidència de la UE.

- Començant a treballar la gran mobilització combinada, amb quatre marxes que confluiran a Madrid en una Manifestació, a mitjans de maig.

Volem convocar una vaga general, és necessària la resposta de la vaga, la classe treballadora necessita convocar i protagonitzar una vaga general per a recuperar la seva dignitat. Però no podem equivocar-nos en la data oportuna per a la convocatòria. La data ha de marcar-se en funció de l’evolució dels esdeveniments, en funció dels suports amb els quals comptem, en funció del nivell d’agitació social provocat, del nivell de tensió social que faci sentir aquesta necessitat i que els treballadors la tinguin integrada.

Optem per no tancar la data, seguir treballant cap a la mobilització i vaga general, estar atents al sentir de la societat i procedir a la convocatòria quan l’organització en el seu conjunt hagi provocat la necessària agitació social.

Dictamen Aprovat per la CGT en el Ple Extraordinari de Saragossa del 27 de març de 2010.

dimarts, 30 de març del 2010

Quercus ilex (Encina)

Es un árbol perennifolio y corpulento, que puede alcanzar los 25 m de altura, pero según el tipo de presiones (de origen humano, sobre todo) a que se ve sometida puede ser un arbusto o una mata de escaso porte que se extiende por renuevos a partir de raíces superficiales. Corteza gris oscura, resquebrajada y agrietada desde relativamente joven formando porciones pequeñas y alargadas verticalmente. Los ejemplares aislados desarrollan una copa densa y redondeada, de color verde oscuro, que comienza a baja altura; esto se puede ver modificado por podas que persiguen ciertos aprovechamientos, como una mayor producción de fruto. Brotes jóvenes tomentosos, de color gris o amarillento. Hojas de 20-70mm de longitud, con un pecíolo de hasta 10 mm. Son gruesas, duras y muy variables en forma: ovaladas, lanceoladas, oblongas o elípticas, con el borde desde liso a espinoso (sobre todo las que se sitúan a menor altura del suelo), obtusas verde oscuro por el haz y gris vedoso y pubescentes por el envés, en donde se aprecia bien la nerviación principal y 7-12 pares de nervios secundarios que forman un ángulo bastante abierto con el principal. Aún siendo especie monoica, muchos ejemplares presentan mayor abundancia de flores de un sexo que de otro o la proporción relativa varía entre años.

Como todos los árboles la encina también esta rodeada de leyendas, historias que solo son leyendas.


La encina tuvo carácter mágico para muchos pueblos de la Península Ibérica. En un antiguo grimorio (un grimorio es un libro de conocimiento mágico escrito entre la Alta Edad Media y el siglo XVIII. Tales libros contienen correspondencias astrológicas listas de ángeles y demonios, instrucciones para lanzar encantamientos y hechizos, mezclar medicamentos, convocar entidades sobrenaturales y fabricar talismanes) latino se lee: "Para ser afortunado en los negocios, se tomarán cinco bellotas de encina, cogidas en domingo, se quemarán y se reducirán a polvo. Este polvo se guardará en una bolsita de seda amarilla y se llevará encima. Este amuleto, llamado del Sol, favorece grandemente a quien lo lleva". Para los antiguos asturianos en éstos árboles moraban las lavanderas, hadas decrépitas que lavan su ropa en los ríos, a la luz de la luna, y causan terribles perjuicios a quien se topa con ellas. En Peñamellera (Asturias) todavía se conserva una encina a cuyo alrededor se celebraron aquelarres. La utilización por parte de las brujas de estos árboles hizo que en algunas regiones se considerara su sombra maléfica. En Cataluña, las jóvenes de los pueblos a orillas del río Tresser, en la provincia de Gerona, creían que podrían convertirse en gogges o dones d'aigua (hadas de agua) y en fades /hadas) solo con beber un sorbito de agua de siete fuentes con la ayuda de unahoj de encina tocada por el rayo. En algunas zonas de Cataluña, hasta bien entrado el siglo XX, se practicó un rito, para curar las hernias de los niños, que tuvo por protagonista a la encina. La noche de la víspera de San Juan los campesinos se dirigían al bosque y formaban un corro alrededor de una encina añeja. Después de los golpes de hacha, abrían un agujero en el tronco lo suficiente ancho para pasar al niño por el agujero al tiempo que decía: "Trencat t'el dono" literalmente Roto te lo doy, mientras el padre lo recogía por el lado opuesto y musitaba "Curat t'el preng"= curado te lo quito. Este pase mágico por la encina se repetía tres veces y después se envolvía el agujero con la faja del niño, se cubría con una capa de arcilla y se ataba con una soga de esparto. En muchos lugares de la Península Ibérica las mujeres estériles creían que bastaba con una encina para quedar embarazadas. Para los antiguos hebreos la encina era también uno de los árboles sagrados, como el roble y el terebinto. En diversos pasajes del Antiguo testamento hay abundantes alusiones al carácter sagrado de la encina entre los pueblos de Israel.

Espero que os haya gustado, o al menos entretenido.

Gabi


dilluns, 29 de març del 2010

ICAM: ATUREM EL MOBBING INSTITUCIONALITZAT!!!!

La missió de l'Instituc Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) és la gestió dels processos mèdics i sanitaris en matèria d'incapacitat laboral, essent el servei mèdic d'inspecció, realitzant funcions d'avaluacions mèdiques, peritatge, arbitratge, assessorament i informe i dictaminant sobre les actuacions sanitàries del sistema sanitari públic en el marc de les reclamacions patrimonials.

La memòria de pressupostos per al 2010 emesa per l’ICAM diu: “l’absentisme laboral és un indicador empresarial lligat a la productivitat i a la qualitat de la gestió en l'empresa, però també és un indicador de la salut. La IT genera molt absentisme, d'igual manera com en genera les condicions de treball (ambientals, clima laboral, càrregues de treball, etc.), la seguretat en el lloc de treball, la implicació en el mateix, etc. L'absentisme laboral a Catalunya per motiu de la IT suposa als voltants del 60-80% del total de l'absentisme. La prescripció de la IT pel metge de primària genera costos pel treballador, per l'empresa, pel conjunt de la societat i també per l'INSS, que és l'organisme que assumeix el pagament del subsidi corresponent »

El 28 de desembre de 2009, paradoxalment el dia dels Sants Innocents, el Director General de l’INSS felicitava la Consellera de Sanitat de la Generalitat pel decrement de la despesa generada per la Incapacitat Temporal (IT), èxit que atribueix en gran mesura al conveni firmat entre l’INSS i la Generalitat amb vigència 2009-2012.

Quines mesures preveu el conveni signat entre l’ICAM i l’INSS per a la reducció de les IT?

Amb una visió purament mercantilista i amb l’objectiu principal de reduir costos, el conveni preveu:

  • Efectuar controls dels processos d’IT i analitzar el seu comportament
  • Establir un pla orientat a avaluar les actuacions dels metges d’atenció primària en l’emissió de baixes i altes d’IT
  • Realitzar estudis sobre els processos de pròrrogues de les IT

El Departament de Salut de la Generalitat rep fons destinats a:

  • Incentivar els recursos humans per la reducció de les IT
  • Modernitzar i millorar els recursos informàtics, materials i d’informació
  • Elaborar una memòria financera i tècnica de la destinació dels fons al programa específic que estudiarà el comportament dels processos d’IT per tal de reduir els terminis de durada de les IT, minorar el conjunt global de dies de baixa per IT i, en definitiva, racionalitzar el cost de la prestació d’IT.

Aquest “programa “preveu que el metge d’atenció primària conegui quins diagnòstics i col·lectius han estat prèviament seleccionats el que atempta a la seva independència professional perquè condiciona la seva prescripció facultativa. A més, el programa “detecta” aquells metges que destaquin per la seva elevada freqüència en l’emissió de comunicats mèdics de baixa i preveu incentius per a inspectors mèdics, metges avaluadors de l’ICAM, metges d’atenció primària, especialistes i personal administratiu, que poden arribar a cobrar fins a 1800 euros de “premi”.

Davant les denúncies de molts treballadors pel tracte inhumà i degradant que exerceixen la majoria dels metges de l’ICAM, faltant al seu codi deontològic, ja al 2007, el Sindic de Greuges suggeria a l’ICAM un tracte respectuós als pacients, una informació correcta i el recomanava tenir en compte tots els informes mèdics especialistes i resultats aportats pel pacient, ja que en molts casos els professionals mèdics de l’ICAM no coneixen l’abast de les patologies que avalua.

Per tant, l’únic objectiu del conveni és reduir la mitjana de temps de durada de les IT a costa de la salut dels treballadors.

La CGT, com a sindicat de classe obrera, reivindica:

  • Una sanitat pública orientada al servei de la salut que no s’entengui en clau de resultats d’explotació mercantil
  • Dotar de suficient personal sanitari els equips bàsics d’atenció primària, els hospitals i els centres especialitzats de detecció i diagnosi de malalties, el que conduiria a la resolució àgil i escorçament de terminis de la IT
  • Equips mèdics professionals independents i funcionaris ja que la prestació de serveis sanitaris per part d’empreses privades condiciona les prescripcions facultatives en favor de l’empresa i no de la salut dels treballadors
  • Que l’ICAM disposi d’especialistes en totes les disciplines mèdiques mitjançant un “parc mòbil de professionals sanitaris” que participi en l’avaluació de cadascú dels processos d’IT.
  • Un programa de control informàtic que detecti els sectors i les empreses que incompleixen la normativa vigent en matèria de salut laboral, condicions mediambientals, riscos laborals (inclosos els psicosocials) que sancioni aquelles empreses els treballadors de les quals mostrin malalties de caràcter reiterat. La prevenció en matèria de salut evita les baixes laborals.
  • Que l’avaluació de les Incapacitats permanents no es determini amb criteris d’estalvi econòmic sinó de la necessitat del treballador en benifici de la seva salut.
  • La retirada immediata d’incentius als professionals mèdics per la reducció de baixes d’IT.

VOLEM UN ICAM AL SERVEI DE LA SALUT

I NO AL SERVEI DEL CAPITAL

diumenge, 28 de març del 2010

L’atur afecta 643.000 persones mentre la banca guanya 12.709 milions d’euros


Higínia Roig - Setmanari Directa

Fets, no paraules: el 2010 continuarà sent l’any de la crisi. Si més no, per la majoria socialcatalana. Les dades del quart trimestre de 2009 van situar Catalunya en rècords històrics de destrucció d’ocupació i la converteixen en el territori –només superat per Andalusia– on va créixer més l’atur durant els darrers tres mesos de l’any passat. El 2010 ja ha començat amb 643.000 persones a l’atur, 265.600 de les quals són dones i amb un atur juvenil que frega el 40% en la franja de població compresa entre els 16 i els 24 anys. En total, 1.200.247 aturats i aturades als Països Catalans, comptant les 112.400 persones aturades registrades a les Illes i les 447.847 del País Valencià.

Tot plegat, el mateix any que els expedients de regulació d’ocupació a Catalunya es van quintuplicar fins arribar als 4.000 ERO i afectar 120.000 persones treballadores. I mentrestant, entitats de marcat caràcter neoliberal –des d’ESADE fins a organismes internacionals com l’FMI– ja han advertit que el 2010 no serà pas l’any de la recuperació. Per tercer any consecutiu, doncs, l’atur es dispara, mentre els índex de temporalitat i precarietat de la població assalariada se situen al 20% i superen el 85% en la nova contractació registrada. On més colpeja la precarietat, però, és dins els sectors juvenils, on la precarietat laboral ja supera el 45%. Cal recordar que, fins el mes de novembre de 2009, 113 treballadores van perdre la vida en accidents laborals, a les quals cal afegir les 143 persones mortes durant el 2008, segons les dades oficials del Departament de Treball.

Des de la perspectiva de la distribució de la renda i l’estructura salarial, amb una pèrdua de poder adquisitiu constant, cal recordar que el 56,3% de la classe treballadora catalana cobra menys de 1.100 euros mensuals: un total de 1.500.000 catalans i catalanes perceben un salarianual brut inferior a 13.400 euros, quan la mitjana se situa en els 2 .097 euros. Tot plegat, el mateix any que s’han tornar a apujar i encarir –per sobre de l’IPC i sense cap millora en el servei– les tarifes de serveix bàsics com la llum (2,64%), el gas butà (3,6%) o, particularment, el transport públic. I també l’any que l’augment de la fiscalitat directa i indirecta, via augment de l’IRPF des del gener i a través de l’anunciada pujada de l’IVA, minvarà més el poder adquisitiu.

Les mateixes desigualtats, més exclusió

Les dades sobre l’impacte de la crisi també es reflecteixen en la consolidació dels índexs de pobresa que fa anys que afecten més d’1.300.000 persones a Catalunya, el 18% de la població total. Segons les dades de l’Obra Social de Caixa Catalunya, 240.000 menors d’entre zero i setze anys anys viuen en situació de pobresa en graus elevats de severitat a Catalunya, en un context on apareixen nous escenaris d’empobriment i marginació social: llars monoparentals, gent gran, joves precaris, migrants abocats a l’atur o els rostres feminitzats de la pobresa. Aquests escenaris, però, no són pas fruit de l’actual crisi, ja que es tracta d’una desigualtat cronificada fa dècades: l’actual col·lapse econòmic només aguditzarà una densa exclusió social de llarg abast, que dura des de fa dècades i que cada cop és més polifacètica.

Perquè ni tan sols durant el darrer cicle llarg d’expansió econòmica, previ a la crisi, els poders públics van atrevir-se a reduir i combatre l’exclusió. Aquestes són les dades contundents que es desprenen del darrer informe sobre exclusió i desenvolupament social de la Fundació Foessa, que assenyala que la taxa de pobresa ja era massa elevada abans de la crisi i que, ara, augmentarà. També hi destaquen la llunyania de l’Estat espanyol respecte les polítiques socials de la UE i l’esquerda oberta pel miratge del miracle espanyol: la tupinada generada de la fal·lera constructora sustentada en el tsunami immobiliari només va enriquir uns pocs, que van saber provocar que el 46% de la renda familiar anés destinat a l’habitatge.

Sense papers, sense sostre i sense llibertat

Qui més patirà les conseqüències directes i indirectes d’una crisi que exclou i precaritza seran, un cop més, els sectors més vulnerables: fonamentalment, persones immigrants, dones i joves. Respecte a la població nouvinguda, cal assenyalar que va experimentar un creixement de l’atur del 93,8% només durant el 2008. A aquests indicadors socials, cal afegir-hi l’augment de la població presa –que ja supera les 10.000 persones– i les 8.000 persones sense sostre que sobreviuen a Catalunya, segons les dades recollides als informes del Síndic de Greuges (1.878 de les quals ho fan a Barcelona, segons l’informe Qui dorm al carrer de la Fundació Un Sol Món).

Respecte als ciutadans de segona, mà d’obra barata i desproveïda de qualsevol dret social, les darreres estimacions xifren en 240.000 les persones migrants sense papers. En aquest àmbit dels nous sobreexplotats invisibles, cal destacar que, a Catalunya, l’economia submergida –tant en frau fiscal com en frau a la Seguretat Social– ja es xifra en 39.000 milions d’euros, ben bé un 19% del diner negre que es mou a tot l’Estat espanyol. Economia submergida encapçalada per la província de Barcelona amb una estimació de 29.000 milions defraudats i on el principal focus d’evasió es detecta en la compravenda d’immobles.

Un any més, beneficis bancaris

Per contra, a l’altre pes de la balança d’un desequilibri social creixent, trobem els que mai no hi perden. Segons les dades de l’Associació Espanyola de Banca (AEB) fetes públiques el desembre de 2009, els guanys de la banca espanyola durant els nou primers mesos de 2009 ascendia a 12.709 milions d’euros, descomptant les nombroses partides per provisions assignades durant l’exercici. Només el Banc Santader d’Emilio Botin, durant els nou primers mesos, s’havia apuntat 6.470 milions d’euros de guanys. En el mateix període, La Caixa ja acumulava beneficis per valor de 1.410 milions d’euros. Durant el 2008, la banca tampoc no havia deixat de perdre res: només els cinc primers grans bancs (Santander, BBVA, Caja Madrid, La Caixa i Banco Popular) van registrar uns guanys consolidats de 17.500 milions, que es van traduir ens uns guanys de dos milions d’euros durant el 2008. Un càlcul de benefici que es va tornar a igualar el 2009, en què la banca espanyola va embutxacar-se dos milions d’euros per hora.

Aquestes dades del lucre bancari contrasten de manera dràstica amb les 120.000 execucions hipotecàries, que acabaran en desnonament, signades durant l’any 2009. La previsió del Consell General del Poder Judicial pel 2010 no és pas millor i se’n xifren 180.000. En total, durant el període 2008-2010, a tot l’Estat, es rubricaran 350.000 execucions hipotecàries que seguiran engreixant els guanys bancaris mentre, només a Catalunya, hi ha 452.921 habitatges buits. El miracle econòmic espanyol sempre va ser això i continua essent així: socialitzar pèrdues, privatitzar beneficis. Una bona prova d’això és la dada que les grans fortunes tampoc no hi han perdut res. Durant el 2009, les grans fortunes espanyoles van atresorar 6.800 milions més que durant l’any 2008 i van elevar el seu patrimoni un 27% després de la pujada en borsa registrada el mes de març. Amancio Ortega (de l’imperi Inditex), les germanes Koplowitz o Emilio Botin és compten entre els que han continuat guanyant desorbitadament.

Tanmateix, en plena època de crisi, les previsions per les grans empreses espanyoles no són pas negatives. De les principals empreses que cotitzen a l’Ibex 35, deu van augmentar el benefici entre un 10% i un 40%. D’entre elles, destaquen Telefònica (5.610 milions de benefici els tres primers trimestres de 2009) o Repsol (1.257 milions durant el mateix període). Ara per ara, aquesta és la cartografia social de la crisi i la radiografia de la desigualtat al país del tripartit. Pressió patronal per l’enèsima reforma laboral; polítiques socialistes per allargar la jubilació fins als 67 anys i banquers que sempre guanyen i mai perden. Fet i fet, en la cloenda d’aquest darrer Fòrum Social Català i davant la imposició dels patrons neoliberals, una activista feminista de Dones x Dones ho anunciava i ho reblava: “Clar que es poden fer polítiques públiques d’esquerres… el problema és que no es fan… que fa molt i massa que no es fan”.

La Banca March és la vuitena fortuna de l’Estat espanyol

100 FAMÍLIES CONTROLEN ELS PODERS PÚBLICS I PRIVATS

Les nissagues de poder de la burgesia catalana, concentrada en 100 elits familiars enxarxades entre elles en cercles de poder real, sempre han dut amb discreció, silenci i opacitat el volum del seu enriquiment. Una elit endogàmica on els mateixos cognoms copen sempre els espais de presa de decisió de l’esfera pública i privada. “Som uns 400, però sempre som els mateixos”, reconeixia el 2002 el mateix Fèlix Millet als periodistes Pere Cullel i Andreu Farràs, autors de L’oasi català. Les dades sobre el rànquing dels més rics, però, sempre són variablement canviants segons les fonts, tot i que les dades més recents les va facilitar aquest mes de gener el periodista especialitzat Josep Maria Cortés, que va destriar les deu primeres fortunes catalanes (vegeu quadre adjunt).

Tanmateix, l’índex de referència del rànquing mundial de multimilionaris, la revista Forbes, va publicar el llistat dels 100 multimilionaris de l’Estat espanyol l’any 2008. Entre els cinquanta primers, hi figuraven Juan i Carlos March Delgado, de la Banca March (8); Antoni i Jorge Gallardo Ballart, presidents de la farmacèutica Almirall (11); Josep Maria Serra Farré, president de Catalana Occidente (13); José Manuel Lara Bosch, president de Planeta i accionista d’Antena 3 TV (16); el mallorquí Gabriel Escarrer Juliá, president de la cadena Sol Meliá (26); José Luis Bartibás Herrero, president d’Inbesòs (31); Víctor Grifols Roura, president del Grup Grifols (35); Carmen i Liliana Godia Bull i Guardiola, accionistes d’Abertis i Fersa (36); José Castro de Sousa, president d’Hoteles Hesperia i accionista de NH Hoteles (44); Joaquim Molins Gil, vocal del consell d’administració de Cementos Molins (46).

Altres mitjans especialitzats en premsa econòmica no obliden pas les fortunes acumulades per Juan Roig Alfonso, propietari de Mercadona; Isak Andic, de Mango; Francisco Rubiralta Vilaseca, propietari de la siderúrgica Celsa; Jesús Ger García, amo i senyor de Marina D’Or; Manuel Lao, de Corporación Nortia; els germans Lluís i Artur Carulla Font, d’Agrolimen; Demetrio Carceller Arce, president de DISA i DAMM ; Sol Daurella Comadrán, vicepresidenta de Cobega, concessionària de Coca-Cola; Mariano Puig García, propietari d’Exea i Corporación Puig; Antoni Esteve Cruella, gerent de Laboratoris del Dr. Esteve; Maria Reig Molés, presidenta del Reig Capital Group; Abel Matutes Juan, exministre del PP i president de Fiesta Hotels i Resorts; Josep Terradellas Arcarons, president de Casa Tarradellas; Josep Ferrer Sala, president d’Honor de Freixenet; Carmen Riu Güell, màxima accionista d’Hoteles Riu; Jose Luís Carrillo (Mecalux); Jorge Miarnau (Grup Comsa) o Josep Maria Pujol (Ficosa Internacional).

Aquells que representen fidelment els seus interessos econòmics (Institut d’Economia Familiar, Foment de Treball o Cercle d’Economia) no paren de demanar mai l’enèsima reforma laboral, nous incentius fiscals i més contenció salarial, rebaixa de costos i abaratiment dels acomiadaments. Els mateixos que no han deixat mai de guanyar exigeixen de nou no perdre mai. Així rondina el repartiment del pastís al país del tripartit heretat de CiU: són 400 i sempre són els mateixos. Per ells, queden els fets, concretats en guanys i més patrimoni. Per tota la resta, les paraules, les desigualtats socials i els índexs inacabables de l’atur i la precarietat.

>>> Article extret del núm. 170 del setmanari Directa.

divendres, 26 de març del 2010

Enfront de la nova volta de rosca: vaga general

Han transcorregut molts mesos des que “oficialment” entréssim en període de crisi, el que ha suposat una nova volta de rosca a l’explotació de la classe treballadora.

La patronal, amb la complicitat de governs i cúpules sindicals dels sindicats pactistes, ha assolit resoldre magníficament bé el “fracàs” capitalista. Així, hem vist que s’han apoderat dels diners públics en milers de milions d’euros, han enviat a l’atur a milions de persones, s’utilitzen els Expedients de Regulació d’Ocupació per a seguir guanyant diners, s’aprovarà una nova reforma laboral en la qual l’acomiadament resulti gratis, es reduïxen les cotitzacions a la seguretat social, es congelen i fins i tot reduïxen els salaris d’empleades i empleats públics i resta de treballadors o s’augmenta l’IVA com impost directe sense cap tipus de mesura fiscal progressiva perquè paguin més els que més tenen.

La resposta de CGT sempre ha estat i serà la defensa dels drets i llibertats de la classe treballadora. Lluita frontal contra la pèrdua d’ocupació, negativa radical a la signatura de ERO temporals o d’extinció, reduir la jornada laboral sense reduir el sou, negar-se a les hores extraordinàries, repartir el treball per a treballar tots, repartir la riquesa ja que l’hem creat entre tots, sense repartir la misèria ni acceptar cap almoina de 420 euros, exigir serveis públics i socials gratuïts i de qualitat.

En definitiva, és necessari plantejar un nou model econòmic i social basat en la sostenibilitat, en el qual consumisme, productivitat i competitivitat deixin pas als nous valors de la igualtat social, la justícia, la llibertat, el decreixement i el desenvolupament harmònic amb el planeta. Un model nou social al servei de les persones, autogestionari i no al servei del mercat i el capital.

A la CGT som conscients que hem de seguir treballant per una gran mobilització social i una vaga general que planti cara al capitalisme i els seus responsables.

>>> Article de Jacinto Ceacero, Secretari General de la CGT, publicat al núm. 117 de la revista Diagonal.

dijous, 25 de març del 2010

Resoluciones de Inspección de Trabajo

Aquí tenéis diversas resoluciones de Inspección de Trabajo que tras la celebración de la citación del día 22 de febrero hemos recibido. Las cuatro resoluciones que publicamos corresponden a denuncias presentadas sobre los vehículos en desuso en el vivero de Tres Pins, sobre el derecho a la huelga (ambas archivadas una de de Tres Pins porque esta solventado el problema y la de la huelga porqué esta pendiente del Tribunal Superior de Justicia) y las otras dos corresponde a peticiones de información denegadas por la dirección del Institut que la Inspectora les requiere a que las faciliten










dimecres, 24 de març del 2010

PP i PSOE pacten l’assalt a la Sanitat pública


Cara a la galeria, són adversaris irreconciliables. Però a l’hora de la veritat la seva política econòmico-social, desmaquillada, és més del mateix. PP i PSOE, govern i oposició, tenen idèntica fórmula per a conjurar la crisi: que la paguin els pobres. Per això acaben de posar-se d’acord per a ficar la tisora en el pressupost sanitari. Com es tracta d’una competència transferida a les autonomies, el primer acte que desenfunda el pla d’austeritat compromès per Zapatero davant Davos i Brussel·les ha fet inevitable l’enteniment de l’Estat central amb els governs de les comunitats del Partit Popular i del Partit Socialista Obrer Espanyol, tanto monta, monta tanto.

Es tracta d’un acord antisocial que han titulat pel costat més “mediàtic” de la retallada en despesa farmacèutica en uns 1.500 milions d’euros, però que en realitat oculta una agressió a un dels pilars de l’Estat del Benestar. I com correspon a les polítiques neoliberals compartides pels dos partits majoritaris, evidencia la voluntat de carregar els costos de la crisi i del sanejament del sistema financer-immobiliari que la va originar sobre les esquenes dels treballadors en successives i bé administrades píndoles. Tot això ovacionat pels mitjans de comunicació placebos com una mostra més de l’altura de mires dels contraents.

L’ajustament “sanitari”, executat quan el dia abans el Parlament havia escenificat el divorci-parany entre el govern i el primer partit de l’oposició, no només implica una racionalització de la partida farmacèutica, també comporta la congelació dels sous dels gairebé 500.000 treballadors del sector, demostrant en la pràctica que existeix una estratègia per a reduir els salaris dels funcionaris, a pesar dels desmentits-truc d’última hora dels portaveus governamentals. I el que és més greu, amb el pla recentment formalitzat a Sanitat, limitant els seus recursos i precaritzant serveis, es beneïx la mateixa filosofia reaccionària que amb les pensions. L’anunci d’inflació de costos que es proclama com justificació per a la defensa d’un presumpte interès general encobreix en realitat un intent de transferència de renda social als interessos estratègics del sector privat.

Tot indica que l’agenda oculta postcrisi s’ha activat. Amb la seva habitual brutalitat, Corbacho va assenyalar en direcció a la banca al recomanar que se subscrivissin plans privats per a complementar la cobertura de jubilació estatal. I ara el forçat empobriment dels serveis públics de salut, en equip humà, mitjans i recursos, aplanarà el camí cap a la privatització d’aquest important segment de negoci que se’ls resistia per la qualitat de l’atenció mèdico-clínica i el nivell de les prestacions socials. Fent de la necessitat virtut i davant l’escassa contestació ciutadana, PP i PSOE junts estan convertint la crisi en una extraordinària pedrera d’inversions per al capital sostenible.

Es tracta d’un atac a l’Estat de Benestar tan important com els projectes fins a ara frustrats per a intervenir a la baixa en el mercat de treball i les pensions, mentre els sectors responsables de la crisi que ha provocat ja uns 4,5 milions de desocupats augmenten els seus beneficis exponencialment sense que el Govern s’atreveixi a fer-los passar per caixa. Solament complint les recomanacions del ministeri de Sanitat sobre prescripció de genèrics, un informe del Servei de Salut de Galícia (SERGA) realitzat en 2009 xifrava en uns 6.000 milions d’euros l’estalvi anual que reportaria aquesta mesura. Una proposta subtilment “sabotejada” pel lobby de les multinacionals farmacèutiques, la mateixa indústria que ha causat un forat de despesa sobrevinguda de desenes de milions d’euros en els comptes de Sanitat amb la compra a l’engròs de les inútils vacunes contra la pandèmia de Grip que mai va existir.

L’acord per a precaritzar la Sanitat que ha unit als suposats rivals polítics no és una excepció sinó la regla. PP i PSOE porten temps pactant polítiques endògenes. La nòmina de la cohabitació és abundant: govern compartit al País Basc; associació d’interessos per aliat interposat (UPN) en l’executiu de Navarra; votació comuna per a l’elecció del president de la Comissió Europea en la persona de Durao Barroso, el candidat del Partit Popular Europeu, i acords parlamentaris en assumptes rellevants com la retallada del principi de Justícia Universal i el desbloqueig de la normativa que condicionava la fusió de canals privats de televisió, entre altres.

La crisi ha unit a PP i PSOE en una espècie de govern en l’ombra per a implantar l’agenda oculta de la refundació del capitalisme sostenible a costa del patrimoni i els recursos públics, presents i futurs. Addictes a l’obediència deguda que dicten els mercats financers, els governs de la Unió Europea basculen entre desconvocar una cimera sobre atur “per falta d’idees” i ajornar una altra sobre la regulació dels fons especulatius per pressions dels propis afectats. No hi ha oposició que s’oposi. Encara que a Islàndia, Grècia, Romania i Letònia (on el Tribunal Constitucional ha llençat a baix la contrarreforma de les pensions) la gent s’està tirant al carrer farta d’estar farta.

Rafael Cid

Article extret del web de la Red Libertaria Apoyo Mutuo:

www.red-libertaria.net/noticias/modules.php?name=News&file=article&sid=2337

diumenge, 21 de març del 2010

Els arbres de la Diagonal de Barcelona

No deixem que eliminin arbres de la Diagonal


Quan els ciutadans de Barcelona pensem en els atractius de la ciutat solem recórrer als tòpics més estesos, la convivència ciutadana, el clima , la riquesa arquitectònica, amb peces de vàlua incalculable, la racionalitat de l’Eixample, els parcs, desgraciadament escassos, etc. Poques vegades pensem en l’arbrat d’alineació dels nostres carrers.

Per adonar-nos del que aquest representa només cal que comparem qualsevol dels carrers amb arbres amb els que no en tenen, con ara alguns dels trams del carrer Balmes, la Ronda Universitat, etc.

Segurament no hi pensem perquè és un element que la generació actual de barcelonins sempre ha vist, sense parar-hi atenció, i si bé forma part del nostre subconscient col·lectiu ningú no ens ha fet reflexionar sobre la seva existència i la seva importància. Els nostres modestos plàtans no surten a les guies turístiques ni cap guru de la moderna arquitectura esmerça gaire temps en parlar-ne. Ho haurien de fer.

La riquesa i la potència del nostre arbrat i el confort que proporciona és difícil de trobar en ciutats equiparables a Barcelona. Moltes tenen parcs millors i més abundants que els nostres, però poques compten amb un arbrat d’alineació als seus carrers tan dens i de tanta qualitat.

Això ho hem d’agrair al geni de la generació que va fer l’Eixample que a més a més de bastir un barri admirable des del punt de vista urbanístic, es va preocupar de plantar-hi arbres, encertant tant en la seva disposició com en l’espècie escollida. En efecte el plàtan, que ara tant es critica, ha perviscut all llarg d’un centenar d’anys donant ombra a l’estiu i deixant passar el sol a l’hivern, al temps que la lluminositat que proporciona no el supera cap de les altres espècies que s’ha provat.

El mal estat que presenten molts dels nostres plàtans potser caldria buscar-lo en la mala cura que se’n té, especialment caldria veure si el sistema de poda que actualment s’hi aplica és el més escaient al nostre clima i a les condicions que han de suportar d’estrès hídric, contaminació, impermeabilització del sòl, que s’ha agreujat des que es van substituir les llambordes per l’asfalt, etc.

Tal ha estat la importància de l’arbrat en els nostres carrers que actualment no es concep cap actuació urbanística sense preveure la plantació d’arbres o la reposició dels que per un o altre motiu resulten danyats.

Capítol especial entre els carrers amb arbres a Barcelona, mereix l’Avinguda Diagonal, especialment en el seu tram comprès entre la plaça Francesc Macià i la plaça de les Glòries.

En aquest tram d’avinguda hi trobem una alternança d’arbres caducifolis, els tradicionals plàtans, i perennifolis, alzines i palmeres segons els sectors, que disposats al tresvol permeten la presència de verd tot l’any i major o menor insolació a l’hivern o a l’estiu.

Quan els plàtans broten a la primera, la contemplació de la volta vegetal que formen sobre l’avinguda d’una punta a l’altra, és un espectacle d’un bellesa difícil de trobar en una ciutat tant dura com Barcelona.


Malgrat tot, la ciutat no ha dedicat la cura que es mereixen aquests arbres centenaris. Així, s’ha permès la proliferació dels nius de les cotorres que darrerament s’han instal·lat a les palmeres, fins que el seu pes excessiu, probablement combinat amb l’atac de l’escarabat morrut, n’ha fet caure algun exemplar, s’ha tingut poca cura amb la poda dels plataners, fet que sembla que es va corregint darrerament i no s’han pres mesures de control de les plagues, especialment en les alzines però també en les altres espècies.

Ara l’Ajuntament de Barcelona anuncia la intenció de reformar la Diagonal instal·lant-hi un tramvia.

Encara es desconeixen els projectes concrets que es presentaran a la consideració dels ciutadans però convé estar amatents a la incidència que puguin tenir sobre els arbres actuals. Cal recordar el que va passar quan es va construir el tramvia entre la plaça Francesc Macià i la zona universitària i la eliminació d’arbres que va comportar.

Segons les informacions que van apareixent de manera fraccionada i incompleta en els mitjans de comunicació, la construcció de la plataforma del tramvia, pot afectar a una de les fileres dels arbres. Els tècnics urbanístics tendeixen a considerar l’arbrat un element més del mobiliari urbà que es pot traslladar, substituir, o eliminar en funció de les necessitats d’un projecte concret, amb la certesa de que en el nou projecte es preveurà la implantació de nou arbrat que compensarà els exemplars que s’eliminin.



Això és particularment inapropiat en el cas de la Diagonal. Els exemplars que eventualment es puguin afectar no es poden traslladar amb garanties donat la seva grandària. Si es substitueixen els arbres actuals per exemplars nous, es trigaran molts anys en tenir un arbrat com l’actual, si és que mai s’aconsegueix, i si s’aprofita per plantar lladoners com s’està fent en molts carrers de l’Eixample, es perdrà l’harmonia que presenta la plantació actual.

En una recent conversa, un alt responsable de l’urbanisme de la ciutat, em va manifestar que els arbres que s’afectessin es podrien substituir per exemplars grossos. L’experiència em demostra que plantar arbres grossos mai no dona bon resultat a mitjà o llarg termini. Els arbres trasplantats grossos, excepte les palmeres, vegeten malament, no creixen i en molts casos acaben morint en pocs anys.

Capítol a banda mereix la consideració de si un sostre arbrat com ara tenim a la Diagonal, és compatible amb la presencia de la catenària del tramvia pel perill de caiguda de branques sobre els cables en cas de fenòmens meteorològics adversos. S’ha dit que el tramvia, al tram central de la Diagonal, anirà sense catenària, però pel que em diuen la tecnologia actual no permet fer un tramvia sense catenària en un tram de més de tres quilòmetres com el sector objecte de la reforma.

Cal tenir en compte per altra banda, que quan un projecte ja està aprovat resulta molt difícil modificar-lo, per moltes actuacions que s’emprenguin.

Per tot plegat cal que tots els ciutadans que ens estimem els arbres, i diria que ens estimem la ciutat, estiguem amatents a les noticies que vagin sortint al respecte i participem activament, en qualsevol iniciativa ciutadana que s’emprengui o que puguem promoure per fer arribar a l’Ajuntament la oposició més ferma a qualsevol projecte que representi la eliminació d’arbres de la Diagonal.

Antoni Obiols Franquesa

Fotos: · Viento de poniente · Otto Hans · Otto Hans · Otto Hans ·
· Ferran Nogués · Mike =) · Ricard Cugat. El Periodico ·

(( * )) Escolta aquest escrit (amb veu sintètica)

Article extret de Amics arbres-Arbres amics