Dissabte 15, manifestació de d'#StopPujadesTransport! Hi haurà columnes des dels barris, pobles i viles per arribar a Sant Jaume
Nunca traces tu frontera, ni cuides de tu perfil; eso es cosa de fuera
divendres, 28 de febrer del 2014
ATUREM LA PUJADA DEL PREU DEL TRANSPORT PÚBLIC
Dissabte 15, manifestació de d'#StopPujadesTransport! Hi haurà columnes des dels barris, pobles i viles per arribar a Sant Jaume
dijous, 27 de febrer del 2014
La nostra ciutat es mereix una jardineria de qualitat
Benvolgut
Alcalde de Barcelona,
El meu ofici
és jardiner, vaig estudiar a l’escola Rubió i Tudurí i fa deu anys que treballo
per l’Institut Municipal de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona, ningú
em va regalar el meu lloc de treball ni em va endollar a dit, vaig fer unes
oposicions i em guanyo el meu sou dia a dia amb esforç i constància, com la
gran majoria dels meus companys i companyes, que a demés i gràcies a la nostra
professionalitat tenim una motivació extra, oferir a la ciutat una jardineria
de qualitat.
Com sap, fa
anys que l’Ajuntament ha reorganitzat la gestió dels serveis municipals i ha
englobat Parcs i Jardins dins de Medi Ambient, alhora que s’han anat
privatitzant parcialment feines com la poda d’arbrat viari i els jocs infantils
que ara fan empreses privades subcontractades, suposadament per temes logístics
i econòmics, assumint així, com s’ha pogut comprovar, menys qualitat en el
servei i menys drets laborals i salarials pels treballadors de les empreses
subcontractades.
Precisament
fins ara semblava que l’empresa pública havia de servir de model per les
privades i no viceversa, al menys pel que fa prevenció de riscos laborals,
formació continuada, plans d’igualtat, ajuts socials o les jornades de 7 hores
per afavorir la conciliació de la vida laboral amb la personal i familiar i
així de retruc enriquir la vida cultural i social dels ciutadans i per tant
afavorir una societat més saludable on es treballi menys per viure més i no
només es visqui per treballar...
Però el que
s’ha fet és anar privatitzant el manteniment de molts parcs de Barcelona, que
ara porten empreses privades per a la integració laboral i social de persones
amb discapacitats, objectiu molt lloable però difícil, crec jo, quan es fa en
brigades on tots menys el monitor són discapacitats...mentre que a Parcs i
Jardins ja se’ls integra de manera natural a les colles, amb gairebé un 10% de
la plantilla amb alguna discapacitat, percentatge que es podria doblar o
triplicar per reforçar les nostres colles, que falta ens fa si volem seguir
oferint un bon nivell de qualitat.
Però el reforç
que rebem, si en rebem, són persones sense els mínims coneixements de
jardineria que venen a pagar una multa per falta de solvència o a complir una
pena substitutòria per un delicte... així, lamentablement, no només estan
rebaixant la dignitat de la nostre feina a la d’un simple càstig que pot fer
qualssevol, sinó que a demés ofenen a molts ciutadans i ciutadanes amb estudis
de jardineria que estant esperant a la borsa de treball la seva oportunitat per
poder treballar.
En resum,
estic enfadat i alhora preocupat perquè després de molts anys d’esforços per
part de Parcs i Jardins per ensenyar, per professionalitzar i posar en valor la
jardineria i el seu paper fonamental en la societat moderna, al costat de
l’arquitectura, el paisatgisme i fins i tot l’art... ara sembla que es vulgui
regalar la nostre feina, amb tot el respecte, a gent amb discapacitats, que
segur que cobren menys, i a empreses més barates, que segur que exploten els
seus treballadors, generant així un problema d’intrusisme laboral i sobretot
posant en perill la qualitat de la jardineria de la nostra ciutat.
Vostè sap que
per damunt de la mala imatge que tenen els polítics i funcionaris en general,
molts cops de forma estereotipada i injusta, hi ha persones amb vocació de
servei que creuen en el seu ofici, en l’empresa pública i en una societat més
humanitzada i menys explotada, i és per això que li demano que es repensi la
privatització de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins perquè pugui seguir
sent una empresa pública emblemàtica de Barcelona, amb una llarga història al
darrera, amb un bon nom i un bon prestigi com a referent en jardineria a tot
arreu, i sobretot perquè la nostra ciutat es mereix una jardineria de qualitat.
Sincerament,
Marc Oller
Manifestació en Solidaritat amb la vaga dels treballadors/es de Panrico
Manifest
Manifestació en Solidaritat amb la vaga dels
treballadors/es en vaga de Panrico: dissabte 1 de març a les 11:30h a la
Plaça de Catalunya de Barcelona
Al febrer del 2012 Panrico per mitjà del xantatge i amb la
col·laboració del Govern de Catalunya retallava els salaris dels
treballadors/es en un terme mitjà d’un 25%, justificant que amb aquesta
mesura assegurava la viabilitat futura de l’empresa per bastants anys.
Els treballadors de Panrico de Santa Perpètua de Mogoda es van oposar
a aquesta mesura però davant l’acceptació de la resta de fàbriques del
Grup es van veure obligats a acceptar-la. 19 mesos després, al setembre
de 2013, l’empresa, incomplint el Conveni Col·lectiu, torna a la càrrega
pretenent reduir en un altre 25% els salaris i un 50% de reducció de la
plantilla. La plantilla de Santa Perpètua va rebutjar rotundament en un
referèndum aquesta brutal agressió.
Després de diverses maniobres i xantatges el Comitè Intercentres va
acabar claudicant davant l’empresa signant l’acord dels acomiadaments i
la rebaixa salarial. Els treballadors de Santa Perpètua van mantenir el
seu rebuig a aquesta agressió i el 14 d’octubre passat van iniciar una
Vaga Indefinida que es manté fins al dia d’avui.
L’empresa i la Generalitat de Catalunya han intentat trencar la Vaga
per mitjà de tot tipus de pressions i enganys, l’empresa demandant al
Comitè de Vaga per considerar la vaga il·legal i exigint una
indemnització de 5 milions d’euros al comitè de Vaga, la Generalitat per
no prendre mesures per a impedir la vulneració del dret de vaga per
part de Panrico al portar productes d’altres fàbriques de la resta de
l’estat per a subministrar a Catalunya.
Davant l’exemplar resistència de la Plantilla de Panrico, es perceben
els primers símptomes que l’empresa i la Generalitat comencen a dubtar
que puguin derrotar als treballadors i que la seva lluita pot ser un
exemple per a la resta de treballadors. Així han proposat retirar la
demanda per la Vaga i que els treballadors acceptin retirar la Vaga però
mantenint els acomiadaments i la rebaixa salarial. Els treballadors han
rebutjat aquesta trampa i exigeixen 0 acomiadaments i 0 rebaixes de
salaris.
Després de la llarga vaga que van mantenir els treballadors de
Laminación de Bandas de Echevarri que va durar 163 dies entre novembre
de 1966 i maig de 1967, la vaga dels treballadors de Panrico és la més
llarga des de la guerra civil a l’Estat Espanyol. Els treballadors de
Laminación de Bandas de Echevarri a pesar de caure sobre ells tot el pes
de l’aparell repressiu del franquisme amb tortures, presons i l’exili
no van perdre i la seva lluita va contribuir decisivament a perdre la
por a la dictadura i la reconstrucció del poderós moviment obrer del
nostre país de finals dels anys 60 i de tota la dècada dels 70.
Avui, impedir que la lluita de Panrico acabi en una derrota més de la
cadena ininterrompuda que portem des de fa bastants anys és una
obligació de tots els treballadors i treballadores. Per tant, és més
necessària que mai la més àmplia Solidaritat amb aquesta lluita, fent
tots els esforços per a impedir que aquesta exemplar lluita obrera pugui
ser derrotada i amb això poder contribuir a donar els primers passos
per a la recuperació del moviment obrer.
El pròxim dia 1 de març els treballadors de Panrico ens convoquen a
una cita molt important. Ens convoquen a una Manifestació a la Plaça de
Catalunya de Barcelona. Aquesta no és una Manifestació més. És una
Manifestació perquè tots i totes els treballadors i treballadores de
l’àrea de Barcelona i la seva província, que durant els 133 dies de vaga
que porta la plantilla de Panrico en vaga ens hem identificat amb la
seva lluita, fem un gran esforç de difusió i explicació d’aquesta
convocatòria i del que pot representar per al futur de les treballadores
i treballadors.
Barcelona, a 23 de febrer de 2014.
Grup de Suport a la Lluita dels Treballadors/as de PANRICO
dijous, 20 de febrer del 2014
RESUM DE LA COMISSIÓ D’HÀBITAT URBÀ I MEDI AMBIENT
Concentración de l@s
jardiner@s contra la privatización
Un@s 200 trabajadores
y trabajadoras de Parcs i Jardins hemos protestado este jueves ante
las puertas del edificio
consistorial, en la plaza
Sant Miquel, para rechazar la privatización del Institut
L@s jardiner@s, nos
hemos concentrado a partir de las 15 horas, manifestando
nuestro malestar y rechazo a la voluntad privatizadora del alcalde Trias, con
pancartas contra la privatización y por la ocupación, gritando consignas contra
las contratas “les contractes us omplem les butxaques”¨ y las privatizaciones ”no, no, no a la privatización”... Precisamente, desde la sala del Ayuntamiento donde se
celebra la comisión se oyen los gritos de protesta y los silbatos de los
trabajadores.
La protesta coincide con la comisión municipal de Hàbitat Urbà i Medi
Ambient, en la que está
previsto que el responsable municipal Joan Puigdollers responda
sobre la voluntad del Ayuntamiento de cambiar los Estatutos y privatizar Parcs
i Jardins.
COMISSIÓ D’HÀBITAT URBÀ I MEDI AMBIENT.
El President de l’Institut, Puigdollers CIU diu: el
passat dia 5 de febrer jo mateix i la direcció de l’Institut es va reunir amb
el comitè d’empresa en el qual els hi vam entregar un esborrany no de
modificació d’estatuts sinó de nous estatuts amb la voluntat de plantejar la
possibilitat de convertir l’Institut de parcs i jardins que avui és un EPEL en
organisme autònom municipal
Diu que un organisme autònom municipal és mes propera a l’administració pública.
Aquest es un tema
que plantegem sempre i quan el comitè d’empresa hi estigui d’acord
Diu que hi ha 200
persones que estan en nomina de parcs i jardins i realment treballen a l’Ajuntament,
i per regular la situació d’aquestes persones volen passar a organisme autònom municipal.
Iniciativa:
Exposen que tenen
constància que han donat aquesta proposta a algunes forces polítiques i a d’altres
no. Els ha arribat per part del comitè d’empresa.
Exposen que si CIU
tingués recolzament ja haurien aprovat els nous estatuts, i això ja va passar
anteriorment. La qüestió no és si te suport o no dels treballadors i arribar a
un acord amb ells, sinó el suport polític que tenen.
Ens han explicat la
idea de canviar l’estructura jurídica (de EPEL
a OA), però no diuen res de la proposta d’eliminar la gestió directa,
eliminar gran part de les competències, eliminar el punt que especifica que l’Institut
s’ha de dotar de recursos humans, tècnics, materials i econòmics suficients per
desenvolupar totes aquestes competències i funcions.
Veuen que l’ajuntament
està seguint fil per randa l’informe konsac.
Tenen informació
respecte a que no s’està fent el seguiment de les contractes, cosa que ja han
denunciat.
Fan referència al art
28 del conveni que diu que l’Institut no disminuirà la plantilla, i fixa una ràtio
de 1,2 persones per ha i actualment (ultimes dades del consell d’administració)
hi ha 0,96 persones/ha. S’està incomplint un conveni que està signat pel mateix
Puigdollers.
PSC:
Fa referència a l’informe
konsac i als diferents intents de canviar els estatut anteriorment.
No veuen clar el
pas del personal de parcs al cicle de l’aigua
Reiteren els
arguments d’iniciativa (pèrdua de competències, reducció de personal...)
No donen suport als
nous estatuts.
PP:
Creuen que s’hauria
de clarificar la situació del personal que treballa per habitat urbà i pertany
a Parcs i Jardins.
Diu que presentar
un canvi d’estatus tampoc és tan greu si es manté l’operativa de l’Institut.
Es important conèixer
quines implicacions tindrà una possible modificació dels estatuts tant en els
treballadors com a l’institut. Els preocupa el diàleg i les formes.
No creuen que s’estigui
desmantellant cap servei.
Recorden que ja es
va crear una comissió de seguiment de les contractes.
Demanen informació
per poder valorar la proposta, sense descartar cap resposta negativa.
ERC:
Creuen que s’està
seguint l’informe konsac, externalitzant els serveis de jardineria
Veuen que els nous
estatus eliminen competències de l’institut (esmentades per Iniciativa i PSC)
No veuen adient
aquest canvi d’estatuts, posant com exemple la privatització B:SM (pàrkings
municipals...)
Creuen que tot això
és un element clarament privatitzador, i hi estan en contra. Una empresa pública
és més eficient, i veuen la falta de control de les contractes, les quals no
compleixen les condicions amb les quals se les havia contractat.
dimecres, 19 de febrer del 2014
.png)
El Gobierno de Trias privatizará la Oficina para la No Discriminación
El Ayuntamiento de Barcelona externalizará la gestión de la Oficina para la No Discriminación (OND), después de 16 años de dar servicio a los ciudadanos de Barcelona. Esta nueva privatización se suma a la de la gestión de los 26 aparcamientos públicos más rentables de la ciudad, que se conoció el lunes tras el anuncio del PP de apoyar la propuesta del alcalde Xavier Trias (CiU).
La privatización de la OND preocupa a los sindicatos con representación municipal, porque temen que los nuevos trabajadores “serán víctimas de una contratación precaria” y que el servicio que ofrece la oficina —normalmente a los colectivos más vulnerables— empeorará con total seguridad, según denuncia Paco Jiménez, de la sección sindical de la CGT.
La concejala de Derechos Civiles del Ayuntamiento de Barcelona, Francina Vila, confirmó la “externalización” pero aseguró que el servicio no saldrá perjudicado, sino todo lo contrario: “Queremos darle un peso más importante a la oficina y que sea más transversal”, explicó. Según adelantó, el objetivo del Ayuntamiento es aumentar la plantilla actual, que es de cuatro trabajadores, pero “el Estado impide contratar a nuevos trabajadores públicos” de manera que según Vila, “la única vía es la externalización”. Según su compromiso, en un futuro el Ayuntamiento ampliará el presupuesto que se destina a la oficina. La externalización se efectuará en otoño a partir de un concurso público.
La promesa de la concejal no ha servido para calmar los ánimos tras la nueva privatización del Gobierno del alcalde Xavier Trias. Además de los sindicatos, también están preocupadas las entidades que se dedican a defender los derechos de las personas inmigrantes. De los 500 casos que trató la oficina en 2012, un 30% eran sobre personas inmigradas que se sintieron discriminadas por alguna razón.
La portavoz de SOS Racismo, Jose Peñín, mostró su “sorpresa” tras conocer la noticia y aseguró que la entidad estaba “intranquila” porque se trata de “un servicio que afecta al derecho de las personas, con la responsabilidad que esto supone y la sensibilidad que requiere”.
CiU y PP privatizan los aparcamientos de la ciudad de Barcelona
El Ayuntamiento de Barcelona privatizará durante 25 años los 26 aparcamientos más rentables de la ciudad, gracias a un acuerdo entre el Gobierno de CiU y el PP. El alcalde de Barcelona, Xavier Trias,presentó su plan antes del verano pero no prosperó porque no contaba con el apoyo político necesario. Los partidos de izquierdas criticaron duramente la propuesta, mientras que el PP no lo veía nada claro. Hasta el lunes.
El líder del PP en Barcelona, Alberto Fernández Díaz, anunció en rueda de prensa que, tras negociar con el equipo de Trias, han llegado a un acuerdo, que permitirá al Ayuntamiento ingresar 115 millones por esta privatización, 15 más de lo que estaba previsto en la propuesta inicial. El alcalde Trias había anunciado que con los ingresos de esta operación, se construirían 1.000 viviendas de protección social.
La privatización de los aparcamientos se hará a partir de la creación de una nueva empresa mixta, llamada BAMSA, que tendrá el 60% de capital privado. El otro 40% quedará en manos de la empresa municipal BSM.
De los 26 aparcamientos que se privatizarán, 15 dependen del Ayuntamiento y los otros 11 están en manos de privados, pero sus concesiones expiran en los próximos años.
La nueva privatización provocó las críticas de PSC y ICV-EUiA. El presidente del PSC en el Ayuntamiento, Jordi Martí, dijo que los aparcamientos urbanos tienen que estar en manos del Ayuntamiento, porque “son un instrumento esencial en las políticas de movilidad”. También consideró “indigno” aprovechar el problema de la vivienda para “encubrir la privatización más inexplicable que hará el Ayuntamiento”.
El portavoz de ICV-EUiA en Barcelona, Quim Mestre, recordó que el Ayuntamiento “tiene capacidad financiera” para construir los pisos de protección sin necesidad de privatizar los aparcamientos públicos.
dilluns, 17 de febrer del 2014
COMISSIÓ DE SEGUIMENT 14 DE FEBRER 2014
En primer lugar se firma el acta de la reunión anterior (la del 27 de enero) y se hace una
previa con la entrega del comunicado del Comité de Empresa sobre la propuesta
de la Gerencia
del Institut sobre el cambio de Estatutos.
Asimismo, esta misma mañana, se recibe escrito del Gerente Roman Llagostera
donde nos dice: “Un cop hem conegut el posicionament contrari a la proposta de
reforma per part del comitè d’empresa…., donem per finalitzat aquets
procediment i, per tant, es mantenen els estatuts actuals.”
A continuación se pasa a tratar los diferentes puntos del orden del día:
* Formación online
Se nos explica que este año habrán 7 cursos (1 de jardinería y 3 de
informática. con dos niveles – inicial y avanzado-)
Cada curso constara de 7 temas y habrá que responder a un cuestionario de
10 pregunta sobre cada tema y un cuestionario final de 20 preguntas para poder
aprobar el cursillo online.
* Situación Cubas
El Comité denuncia que hay cubas paradas por falta de personal y exige que
se contrata al personal necesario para cubrir el servicio o que se destine de
forma voluntaria al personal de plantilla con carnet de camión a este puesto de
trabajo.
* Sanción trabajador
Se solicita a la dirección del Institut que no se aplique la sanción hasta
que haya resolución firme de la última Instancia que dictamine sobre la misma.
La norma de actuación de la dirección es que aplica la sanción y después
negocia en los juzgados la rebaja de la misma.
* Destino del personal de Parcs i Jardins ubicados en el Ciclo del
Agua
Se nos informa que dos trabajadores han sido destinados a Torrent de la Olla para llevar el control
del consumo del agua. Que el resto de personal continua en la calle Tarragona y
que la trabajadora relevista que se acogió a la subrogación voluntaria continúa
como relevista del jubilado parcial de Parcs i Jardins pero que cobra la nomina
de BCASA (Barcelona Ciclo del Agua Sociedad Anónima)
*Turnos de Semana Santa y Verano
Semana Santa turnos (orientativos) de 14 al 17 de abril y del 22 al 25 de
abril
Verano del 7 de julio al 1 de agosto y del 4 al 29 de agosto
* Plus de Especial Dedicación
Este Plus se paga por la realización de las 40 horas y a partir de ahora se
nos informa que habrá un importe único por categoría
*Paga de Asistencia 2013
Se nos informa que han regularizado
(ingreso bancario) a 114 trabajadores la diferencia de calculo de la
paga, que ha sido debido a no haber contemplado correctamente las
hospitalizaciones, la intervenciones quirúrgica…., por lo cual se les había
ingresado menos dinero del que le correspondía
* Días de EBEP 2013
Por un lado nos informa que no hay ningún problema para la justificación
por parte de los responsables del día de recuperación del 2013. Por otro lado, nos dicen, que están comprobando por medio de
los Conservadores si 30 trabajadores han realizado más días de permiso que los
acordados.
A Barcelona, res no és casualitat
Un article d’Ivan Miró
A la primavera del 2011, l’aleshores alcalde de Barcelona, Jordi Hereu (us en recordeu, d’en Jordi Hereu?) entomava la campanya per les eleccions municipals amb un original i premonitori lema: “A Barcelona, res no és casualitat”. En un dels seus espots electorals, una veu en off declamava: “Que aquesta sigui la ciutat europea que més s’ha transformat en els últims vint anys, no és casualitat”. Al vídeo, apareixien palmeres i mercats, ciutadans riallers i patinadores, referències ambigües a l’habitatge i a l’educació, així com algun brindis al sol (“ser la ciutat més preparada per sortir de la crisi”) just quan s’enfocava un vaixell mercant del Port. La veu en off, clarivident, reblava: “Que siguem un referent turístic a tot el món, no és casualitat”. Efectivament. A Barcelona, res no és casualitat.
Jordi Hereu, l’alcalde que havia de superar la grandiloqüència banal de l’etapa Joan Clos, aquell altre que ballava samba mentre fracassava, ridículament i ruïnosament pels ciutadans, en el Fòrum de les Cultures. L’alcalde Hereu, que li hagués agradat entrar a la història per protagonitzar un mandat de microurbanisme, de les persones-són-l’èxit-de-la-ciutat, l’alcalde del Bicing, però que segurament passarà a la microhistòria per fracassos com la consulta sobre la Diagonal o els Jocs Olímpics d’Hivern (beneïts fracassos!).
També, no oblidem ni perdonem, per “èxits” dolorosos com el cas Palau (vessant hotel), la corrupció mafiosa de Ciutat Vella i les amenaces de mort a Itziar Gonzàlez Virós. O pel cas Vilaró i la Unitat d’Antiavalots de la Guàrdia Urbana, els UPAS, la versió contemporània de la decimonònica “ronda d’en Tarrés”. Aquell alcalde, Jordi Hereu, que ja com a exalcalde es prodiga en conferències a les universitats privades –la darrera, a finals del 2013- sota el títol de “La ciutat com a generadora de nous esdeveniments”, on pontifica sobre la importància estratègica de l’activitat del turisme de negocis i esdeveniments. Perquè res, a Barcelona, no és casualitat.
Avui, el polític que capitalitzà el daltabaix del cacofònic Hereu, l’actual alcalde Xavier Trias, batejat Alcalde Cinc Estrelles no per les seves prestacions sinó per l’obsessió d’omplir d’hotels de luxe la ciutat, és a Davos, a l’edició anual de l’exclusiu Fòrum Econòmic Mundial. Des de Suïssa, Trias assegura que hi ha trobat “un enorme interès dels inversors internacionals per la ciutat”. Fabulós. Tres alcaldes, dos partits polítics, un sol projecte estratègic. El Model. A Barcelona, res no és casualitat.
“La venda de la ciutat en la seva totalitat”
Qui s’enriqueix a Barcelona? En quins sectors d’activitat es concentra l’acumulació de capital? Quina és l’economia política metropolitana que promou un model validat alcalde rere alcalde? A primer cop d’ull, el turisme sembla ser-ne un sector imbatible: les fonts més generoses li atribueixen un 16% del PIB barceloní. Un dels seus actors estratègics és Turisme de Barcelona, consorci presidit per Joan Gaspart, integrat per la Cambra de Comerç, la Fundació Barcelona Promoció i l’Ajuntament. Gestiona des del monument a Colom fins el Bus Turístic i té programes com el Barcelona Convention Bureau (turisme de negocis i congressos) o el Barcelona Sports, que promou esdeveniments internacionals com el GP Fórmula 1 o el Trofeu Comte de Godó. Per Gaspart, el Consorci ha estat fonamental en l’auge turístic de la ciutat: “És el que ha venut la ciutat en la seva totalitat, des dels negocis a la cultura”. Més sinceritat, impossible [1].
Gaspart, que confessa agradar-li tant el turisme de Roll Royce com el de xancleta, no es dedica, però, al sector descamisat. És l’alma mater d’un dels poders fàctics de la ciutat, el Gremi d’Hotelers de Barcelona, presidit per Jordi Clos (Claris Hotel) i integrat per homes com Jordi Mestre (Expo Hotel), Joan Granados (Princesa Sofia) o Alejandro Hernández-Puértolas (Mandarín). Hi són tots: Majestic, Arts, Hesperia, Melià: la crème de la crème. Ells són els que fan calers amb els més de 15,5 milions de turistes estrangers que visitaren Catalunya l’any passat, un 8% més que el 2012. Doncs malgrat la disminució de la facturació mitjana per habitació ocupada en establiments hotelers, els cinc estrelles són els únics que han registrat increments (3,9%).
El sector hoteler, juntament amb el turisme de creuers (2,6 milions de creueristes anuals, amb Royal Caribbean, de Pullmantur, al capdavant) és una força de xoc amb un poder de decisió política fonamental a la ciutat, capaç d’intervenir en la planificació urbana de forma determinant, com s’ha demostrat amb la revisió neoliberal del Pla d’usos de Ciutat Vella. Malgrat tot, els seus beneficis socials són cada vegada més qüestionats, fins i tot en la quinta essència del seu discurs: l’ocupació. Doncs mentre la inversió hotelera creix un 71% per l’aposta dels mercats financers per Barcelona, la població ocupada en el sector turístic en el 2013, segons l’Idescat, ha caigut en un 6% respecte l’any anterior. Si en l’economia financiaritzada que aterra a la ciutat, les treballadores i ciutadanes sobren, per què necessitem del lobby hoteler i les seves joguines d’alt standing? Per treballar gratis, com els guies turístics de Barcelona?
El negoci dels contenidors
Tal i com assenyala Albert Recio en el recent dossier “El port, lluny de la ciutat”, del sempre imprescindible Carrer, el Port de Barcelona és un dels altres nodes fonamentals de l’economia metropolitana [2]. El port de mercaderies és el primer de l’estat espanyol en facturació: 160,8 milions d’euros, un benefici net de 43,2 milions (2012) i 830 hectàrees ocupades. El seu principal operador és Terminal Catalunya S.A., propietat del grup Hutchinson Whampoa, amb orígen a Hong Kong i el més gran del món, prou poderós per a desempallegar-se de la màfia local portuària, el Grup Mestre.
Al Port, a més, hi trobem infraestructures com la planta de gasificació de Gas Natural Fenosa, i tota l’àrea no dedicada a la recepció i emmagatzematge de mercaderies, que no és altra que la gran privatització de l’espai públic ubicada al Port Vell. Del Maremàgnum al qatarià Hotel Vela, dels 11.000 m2 de Desigual a la marina de luxe promoguda per Salamanca Investments. Si hi afegim el transport regular de passatgers controlat pel grup Acciona (Transmediterrània) i, alternativa fatal, la Baleària d’Abel Matutes, o la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL), on l’Autoritat Portuària està associada a SABA i sota control de Caixa Bank, trobem que, en definitiva, més que un front litoral tenim un clúster marítim desregulat i sense control democràtic. Una maquila global. Qui li posarà el cascavell al gat del Port de Barcelona?
Els Top Ten de l’economia metropolitana
Analitzant la classificació de les principals empreses catalanes sabrem que més es cou a les nostres ciutats. Abertis (3.000 milions de beneficis), Gas Natural (1.300), Endesa Distribución (870), Endesa Red (830), ACESA (772), Unión Fenosa (300), Criteria Caixaholding (300), Gas Natural Distribució (276), Aigües de Barcelona (236) i Fomento de Construcciones y Contratas (235) [3] són les Top Ten de l’economia metropolitana. Entre elles es reparteixen les infraestructures, l’energia, els proveïments, el sanejament. És a dir, la tecnoestructura urbana o “el suport vital de les ciutats” [4], en mans privades.
No és fins la posició 22 que trobem Barcelona Serveis Municipals (B:SM), societat anònima participada al 100% per l’Ajuntament, que proporciona serveis vinculats a la mobilitat i al patrimoni urbà. La posició de l’economia pública en la gestió de les necessitats col·lectives de la ciutat, doncs, està clarament subordinada. Tindrem prou força per invertir la tendència? Com impulsem la reapropiació social dels béns comuns urbans?
Altres pols econòmics que practiquen intensament l’expropiació urbana són les grans superfícies comercials. D’entre la plaga del monopoli de la gran distribució, és destacable el paradigma que representa La Maquinista, a Bon Pastor-La Sagrera, propietat de la multinacional Unibail Rodamco i la més gran de Catalunya [5 ]. Una empresa que no es conforma en la venda d’articles de consum sinó que, com es vanta el seu CEO Christophe Cuvillier, també es dedica al city planning, la planificació urbana. Dels centres comercials que desfan ciutat, als centres comercials que fan ciutat a la seva imatge i interessos. Malls que requalifiquen sòl industrial, urbanitzen i edifiquen escoles: la privatització de les polítiques estratègiques de la ciutat.
Finalment, vells coneguts com el sector immobiliari (li canviem ja el nom al Passeig de Gràcia pel Passeig d’Armancio Ortega?) acaben de conformar l’economia política barcelonina. Una riquesa urbana en mans de multinacionals: la impugnació pràctica i material del nostre dret a la ciutat. Apropiació capitalista de la típica i dura. On quedarà tot el discurs de l’smart city de Xavier Trias? Cortina de fum o propaganda?
Cap a la revolució urbana
Si els mercats financers ens arravaten Barcelona, l’imparable creixement de les desigualtats ho fa amb la vida de les barcelonines. Un 75% dels nostres barris disposen d’una renda per sota de la mitjana i, d’entre ells, Nou Barris, Sant Martí o Sants s’empobreixen a marxes forçades [6]. Quins beneficis obtenen els barris populars del fet que Barcelona sigui la nineta dels ulls dels inversors internacionals? S’encadenen els desnonaments, es desborden els bancs d’aliments, es dispara la pobresa energètica, els cent mil aturats es cronifiquen. La precarietat existencial serà aviat norma per a la majoria.
Urgeix un canvi de règim polític i econòmic metropolità. L’actual arquitectura institucional de la ciutat ha de ser desballestada. Per opaca, per estar copada per la partitocràcia, per articular de forma estructural la connivència amb el capital privat. Hem de posar fi al Model, a la concertació público-privada que posa el municipi al servei de la depredació de la vida urbana. Cal una nova governança metropolitana, basada en formes de democràcia radical que garanteixin que les decisions polítiques estan en mans de la majoria social. En aquesta necessària revolució urbana, els barris han de ser un instrument polític no sols d’una certa descentralització administrativa sinó, sobretot, d’autogestió popular.
Revolució política i econòmica. La ciutat ha de ser sustentada per una nova economia metropolitana, governada per les seves treballadores, per les comunitats veïnals i amb coordinació municipal, una concertació público-cooperativa-comunitària que possibiliti la democràcia econòmica urbana. Crear ciutats cooperatives, travades per una economia solidària i autocentrada en allò local, protagonitzada per les usuàries i basada en la resolució de necessitats des de la proximitat.
El treball, el consum, el crèdit, els transports, els abastiments, els serveis comunitaris, són dimensions que han de ser progressivament assumides per un nou cooperativisme urbà, autogovernades amb formes de propietat col•lectiva i gestió democràtica. Un aprenentatge que ens capaciti per a la col·lectivització dels béns comuns de la ciutat i per l’apropiació social dels sectors estratègics de la productivitat urbana. Turisme, patrimoni, infraestructures, energia, cultura, habitatge, cures, comunicació, serveis: tots els recursos de Barcelona han d’estar en mans de la majoria social.
En una mateixa setmana, en una mateixa ciutat
Dèiem que a Barcelona, res no és casualitat. Els Alcaldes malvenen la ciutat. S’enriqueixen hotelers, inversors, logistes. Creix la pobresa i la desigualtat. Per tant, la lluita repunta i repunten les experiències d’autogestió popular. En una mateixa setmana, i en una mateixa ciutat, s’han seguit aturant desnonaments, i arreu de l’àrea metropolitana es combat la pujada de preu de TMB. La Barceloneta guanya el Segle XX. A l’Eixample s’inaugura Germanetes, espai públic guanyat per la lluita veinal. A Can Batlló, equipament autogestionat de Sants, es presenta una cooperativa d’habitatges en cessió d’ús. A Poblesec inauguren l’Ateneu Cooperatiu La Base. A Poblenou celebren la resistència de la Flor de Maig. Arreu estem construint, des d’avui mateix, barris, pobles, ciutats cooperatives. Ens encaminem cap a la reapropiació col·lectiva de la vida a la ciutat.
* Article publicat al setmanari Directa
[1] Joan Gaspart: "Quiero un turismo de Rolls Royce y también de chancleta". Entrevista de Patrícia Castán, a El Periódico, 14 de novembre del 2013.
[2] Recio, A. “Nous negocis i nous operadors” a Carrer núm. 130, desembre del 2013, FAVB.
[3] Les dades són del 2012 http://www.economiadigital.es/es/ranking-empresas.php
[4] Ash, A. “Collective culture and urban public space”, CCCB, 2006.
[5] Mombrú, J. “La Maquinista, nou laboratori del pelotazo” a Carrer núm. 130, desembre del 2013, FAVB.
[6] http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/01/05/catalunya/1357414914_291755.html
A la primavera del 2011, l’aleshores alcalde de Barcelona, Jordi Hereu (us en recordeu, d’en Jordi Hereu?) entomava la campanya per les eleccions municipals amb un original i premonitori lema: “A Barcelona, res no és casualitat”. En un dels seus espots electorals, una veu en off declamava: “Que aquesta sigui la ciutat europea que més s’ha transformat en els últims vint anys, no és casualitat”. Al vídeo, apareixien palmeres i mercats, ciutadans riallers i patinadores, referències ambigües a l’habitatge i a l’educació, així com algun brindis al sol (“ser la ciutat més preparada per sortir de la crisi”) just quan s’enfocava un vaixell mercant del Port. La veu en off, clarivident, reblava: “Que siguem un referent turístic a tot el món, no és casualitat”. Efectivament. A Barcelona, res no és casualitat.
Jordi Hereu, l’alcalde que havia de superar la grandiloqüència banal de l’etapa Joan Clos, aquell altre que ballava samba mentre fracassava, ridículament i ruïnosament pels ciutadans, en el Fòrum de les Cultures. L’alcalde Hereu, que li hagués agradat entrar a la història per protagonitzar un mandat de microurbanisme, de les persones-són-l’èxit-de-la-ciutat, l’alcalde del Bicing, però que segurament passarà a la microhistòria per fracassos com la consulta sobre la Diagonal o els Jocs Olímpics d’Hivern (beneïts fracassos!).
També, no oblidem ni perdonem, per “èxits” dolorosos com el cas Palau (vessant hotel), la corrupció mafiosa de Ciutat Vella i les amenaces de mort a Itziar Gonzàlez Virós. O pel cas Vilaró i la Unitat d’Antiavalots de la Guàrdia Urbana, els UPAS, la versió contemporània de la decimonònica “ronda d’en Tarrés”. Aquell alcalde, Jordi Hereu, que ja com a exalcalde es prodiga en conferències a les universitats privades –la darrera, a finals del 2013- sota el títol de “La ciutat com a generadora de nous esdeveniments”, on pontifica sobre la importància estratègica de l’activitat del turisme de negocis i esdeveniments. Perquè res, a Barcelona, no és casualitat.
Avui, el polític que capitalitzà el daltabaix del cacofònic Hereu, l’actual alcalde Xavier Trias, batejat Alcalde Cinc Estrelles no per les seves prestacions sinó per l’obsessió d’omplir d’hotels de luxe la ciutat, és a Davos, a l’edició anual de l’exclusiu Fòrum Econòmic Mundial. Des de Suïssa, Trias assegura que hi ha trobat “un enorme interès dels inversors internacionals per la ciutat”. Fabulós. Tres alcaldes, dos partits polítics, un sol projecte estratègic. El Model. A Barcelona, res no és casualitat.
“La venda de la ciutat en la seva totalitat”
Qui s’enriqueix a Barcelona? En quins sectors d’activitat es concentra l’acumulació de capital? Quina és l’economia política metropolitana que promou un model validat alcalde rere alcalde? A primer cop d’ull, el turisme sembla ser-ne un sector imbatible: les fonts més generoses li atribueixen un 16% del PIB barceloní. Un dels seus actors estratègics és Turisme de Barcelona, consorci presidit per Joan Gaspart, integrat per la Cambra de Comerç, la Fundació Barcelona Promoció i l’Ajuntament. Gestiona des del monument a Colom fins el Bus Turístic i té programes com el Barcelona Convention Bureau (turisme de negocis i congressos) o el Barcelona Sports, que promou esdeveniments internacionals com el GP Fórmula 1 o el Trofeu Comte de Godó. Per Gaspart, el Consorci ha estat fonamental en l’auge turístic de la ciutat: “És el que ha venut la ciutat en la seva totalitat, des dels negocis a la cultura”. Més sinceritat, impossible [1].
Gaspart, que confessa agradar-li tant el turisme de Roll Royce com el de xancleta, no es dedica, però, al sector descamisat. És l’alma mater d’un dels poders fàctics de la ciutat, el Gremi d’Hotelers de Barcelona, presidit per Jordi Clos (Claris Hotel) i integrat per homes com Jordi Mestre (Expo Hotel), Joan Granados (Princesa Sofia) o Alejandro Hernández-Puértolas (Mandarín). Hi són tots: Majestic, Arts, Hesperia, Melià: la crème de la crème. Ells són els que fan calers amb els més de 15,5 milions de turistes estrangers que visitaren Catalunya l’any passat, un 8% més que el 2012. Doncs malgrat la disminució de la facturació mitjana per habitació ocupada en establiments hotelers, els cinc estrelles són els únics que han registrat increments (3,9%).
El sector hoteler, juntament amb el turisme de creuers (2,6 milions de creueristes anuals, amb Royal Caribbean, de Pullmantur, al capdavant) és una força de xoc amb un poder de decisió política fonamental a la ciutat, capaç d’intervenir en la planificació urbana de forma determinant, com s’ha demostrat amb la revisió neoliberal del Pla d’usos de Ciutat Vella. Malgrat tot, els seus beneficis socials són cada vegada més qüestionats, fins i tot en la quinta essència del seu discurs: l’ocupació. Doncs mentre la inversió hotelera creix un 71% per l’aposta dels mercats financers per Barcelona, la població ocupada en el sector turístic en el 2013, segons l’Idescat, ha caigut en un 6% respecte l’any anterior. Si en l’economia financiaritzada que aterra a la ciutat, les treballadores i ciutadanes sobren, per què necessitem del lobby hoteler i les seves joguines d’alt standing? Per treballar gratis, com els guies turístics de Barcelona?
El negoci dels contenidors
Tal i com assenyala Albert Recio en el recent dossier “El port, lluny de la ciutat”, del sempre imprescindible Carrer, el Port de Barcelona és un dels altres nodes fonamentals de l’economia metropolitana [2]. El port de mercaderies és el primer de l’estat espanyol en facturació: 160,8 milions d’euros, un benefici net de 43,2 milions (2012) i 830 hectàrees ocupades. El seu principal operador és Terminal Catalunya S.A., propietat del grup Hutchinson Whampoa, amb orígen a Hong Kong i el més gran del món, prou poderós per a desempallegar-se de la màfia local portuària, el Grup Mestre.
Al Port, a més, hi trobem infraestructures com la planta de gasificació de Gas Natural Fenosa, i tota l’àrea no dedicada a la recepció i emmagatzematge de mercaderies, que no és altra que la gran privatització de l’espai públic ubicada al Port Vell. Del Maremàgnum al qatarià Hotel Vela, dels 11.000 m2 de Desigual a la marina de luxe promoguda per Salamanca Investments. Si hi afegim el transport regular de passatgers controlat pel grup Acciona (Transmediterrània) i, alternativa fatal, la Baleària d’Abel Matutes, o la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL), on l’Autoritat Portuària està associada a SABA i sota control de Caixa Bank, trobem que, en definitiva, més que un front litoral tenim un clúster marítim desregulat i sense control democràtic. Una maquila global. Qui li posarà el cascavell al gat del Port de Barcelona?
Els Top Ten de l’economia metropolitana
Analitzant la classificació de les principals empreses catalanes sabrem que més es cou a les nostres ciutats. Abertis (3.000 milions de beneficis), Gas Natural (1.300), Endesa Distribución (870), Endesa Red (830), ACESA (772), Unión Fenosa (300), Criteria Caixaholding (300), Gas Natural Distribució (276), Aigües de Barcelona (236) i Fomento de Construcciones y Contratas (235) [3] són les Top Ten de l’economia metropolitana. Entre elles es reparteixen les infraestructures, l’energia, els proveïments, el sanejament. És a dir, la tecnoestructura urbana o “el suport vital de les ciutats” [4], en mans privades.
No és fins la posició 22 que trobem Barcelona Serveis Municipals (B:SM), societat anònima participada al 100% per l’Ajuntament, que proporciona serveis vinculats a la mobilitat i al patrimoni urbà. La posició de l’economia pública en la gestió de les necessitats col·lectives de la ciutat, doncs, està clarament subordinada. Tindrem prou força per invertir la tendència? Com impulsem la reapropiació social dels béns comuns urbans?
Altres pols econòmics que practiquen intensament l’expropiació urbana són les grans superfícies comercials. D’entre la plaga del monopoli de la gran distribució, és destacable el paradigma que representa La Maquinista, a Bon Pastor-La Sagrera, propietat de la multinacional Unibail Rodamco i la més gran de Catalunya [5 ]. Una empresa que no es conforma en la venda d’articles de consum sinó que, com es vanta el seu CEO Christophe Cuvillier, també es dedica al city planning, la planificació urbana. Dels centres comercials que desfan ciutat, als centres comercials que fan ciutat a la seva imatge i interessos. Malls que requalifiquen sòl industrial, urbanitzen i edifiquen escoles: la privatització de les polítiques estratègiques de la ciutat.
Finalment, vells coneguts com el sector immobiliari (li canviem ja el nom al Passeig de Gràcia pel Passeig d’Armancio Ortega?) acaben de conformar l’economia política barcelonina. Una riquesa urbana en mans de multinacionals: la impugnació pràctica i material del nostre dret a la ciutat. Apropiació capitalista de la típica i dura. On quedarà tot el discurs de l’smart city de Xavier Trias? Cortina de fum o propaganda?
Cap a la revolució urbana
Si els mercats financers ens arravaten Barcelona, l’imparable creixement de les desigualtats ho fa amb la vida de les barcelonines. Un 75% dels nostres barris disposen d’una renda per sota de la mitjana i, d’entre ells, Nou Barris, Sant Martí o Sants s’empobreixen a marxes forçades [6]. Quins beneficis obtenen els barris populars del fet que Barcelona sigui la nineta dels ulls dels inversors internacionals? S’encadenen els desnonaments, es desborden els bancs d’aliments, es dispara la pobresa energètica, els cent mil aturats es cronifiquen. La precarietat existencial serà aviat norma per a la majoria.
Urgeix un canvi de règim polític i econòmic metropolità. L’actual arquitectura institucional de la ciutat ha de ser desballestada. Per opaca, per estar copada per la partitocràcia, per articular de forma estructural la connivència amb el capital privat. Hem de posar fi al Model, a la concertació público-privada que posa el municipi al servei de la depredació de la vida urbana. Cal una nova governança metropolitana, basada en formes de democràcia radical que garanteixin que les decisions polítiques estan en mans de la majoria social. En aquesta necessària revolució urbana, els barris han de ser un instrument polític no sols d’una certa descentralització administrativa sinó, sobretot, d’autogestió popular.
Revolució política i econòmica. La ciutat ha de ser sustentada per una nova economia metropolitana, governada per les seves treballadores, per les comunitats veïnals i amb coordinació municipal, una concertació público-cooperativa-comunitària que possibiliti la democràcia econòmica urbana. Crear ciutats cooperatives, travades per una economia solidària i autocentrada en allò local, protagonitzada per les usuàries i basada en la resolució de necessitats des de la proximitat.
El treball, el consum, el crèdit, els transports, els abastiments, els serveis comunitaris, són dimensions que han de ser progressivament assumides per un nou cooperativisme urbà, autogovernades amb formes de propietat col•lectiva i gestió democràtica. Un aprenentatge que ens capaciti per a la col·lectivització dels béns comuns de la ciutat i per l’apropiació social dels sectors estratègics de la productivitat urbana. Turisme, patrimoni, infraestructures, energia, cultura, habitatge, cures, comunicació, serveis: tots els recursos de Barcelona han d’estar en mans de la majoria social.
En una mateixa setmana, en una mateixa ciutat
Dèiem que a Barcelona, res no és casualitat. Els Alcaldes malvenen la ciutat. S’enriqueixen hotelers, inversors, logistes. Creix la pobresa i la desigualtat. Per tant, la lluita repunta i repunten les experiències d’autogestió popular. En una mateixa setmana, i en una mateixa ciutat, s’han seguit aturant desnonaments, i arreu de l’àrea metropolitana es combat la pujada de preu de TMB. La Barceloneta guanya el Segle XX. A l’Eixample s’inaugura Germanetes, espai públic guanyat per la lluita veinal. A Can Batlló, equipament autogestionat de Sants, es presenta una cooperativa d’habitatges en cessió d’ús. A Poblesec inauguren l’Ateneu Cooperatiu La Base. A Poblenou celebren la resistència de la Flor de Maig. Arreu estem construint, des d’avui mateix, barris, pobles, ciutats cooperatives. Ens encaminem cap a la reapropiació col·lectiva de la vida a la ciutat.
* Article publicat al setmanari Directa
[1] Joan Gaspart: "Quiero un turismo de Rolls Royce y también de chancleta". Entrevista de Patrícia Castán, a El Periódico, 14 de novembre del 2013.
[2] Recio, A. “Nous negocis i nous operadors” a Carrer núm. 130, desembre del 2013, FAVB.
[3] Les dades són del 2012 http://www.economiadigital.es/es/ranking-empresas.php
[4] Ash, A. “Collective culture and urban public space”, CCCB, 2006.
[5] Mombrú, J. “La Maquinista, nou laboratori del pelotazo” a Carrer núm. 130, desembre del 2013, FAVB.
[6] http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/01/05/catalunya/1357414914_291755.html
dimarts, 11 de febrer del 2014
El gerente de Parcs i Jardins, Román Llagostera, adjudicó a su ex empresa un contrato de 10 millones de €
El gerente de Parcs i Jardins Román Llagostera participó en la adjudicación en 2010 de un contrato de casi 10 millones de euros a la empresa privada de gestión de aguas en la que trabajó hasta sólo dos años antes de entrar en la estructura municipal.
divendres, 7 de febrer del 2014
FULL INFORMATIU
Es confirmen els rumors :
La proposta de canvi d'Estatuts de Parcs i Jardins és un
fet : un pas més cap a la privatització
Com ja us vam comunicar tant en l'anterior Full informatiu del Comitè , com en l'assemblea del dia 31 de gener, arran de la informació de que els responsables de l'Institut estaven treballant novament en una proposta de canvi d'Estatuts, el Comitè d'Empresa va decidir sol·licitar una reunió amb els grups polítics municipals, per conèixer el seu posicionament sobre el tema.
Igualment,
el Comitè va sol·licitar una reunió urgent amb el president de l'Institut, Joan
Puigdollers, per contrastar la informació i conèixer les intencions de l'equip
de Govern respecte al futur de Parcs i Jardins .
En les reunions mantingudes amb tots els grups polítics de l'oposició, PSC, PPC, ICV-EUiA, i Unitat per Barcelona, aquests ens van comunicar que no coneixien de l'existència de cap document de canvi d'estatuts, i van manifestar estar en contra de qualsevol modificació dels Estatuts que no comptés amb l'aprovació de la plantilla.
A la reunió mantinguda el passat dia 5 de febrer amb el president de l'Institut, Joan Puigdollers, aquest va dir desconèixer, a la recepció de la carta enviada pel Comitè d'Empresa, que l'Institut i l'equip de Govern estigués treballant en un document de canvi d'Estatuts, però que aprofitant la petició d'aquesta reunió havien decidit elaborar una proposta de nous Estatuts, que se'ns va lliurar, i ens va emplaçar a que ens pronunciéssim sobre el seu contingut en el termini d'un mes.
De la primera lectura del document, es desprèn que els nous Estatuts, amb estructura d'Organisme Autònom, respecte dels Estatuts en vigor, en el seu redactat proposa:
·
Eliminar el punt que preveu que Parcs i Jardins realitzarà les seves
funcions atenent al model de gestió directa (Art. 1.5).
·
Eliminar funcions fonamentals, com són les competències en matèria
d'infraestructures del verd, la creació de nous espais enjardinats, la
coordinació de la gestió integral del litoral, la promoció del verd urbà i del
medi ambient, redueix la competència sobre l’emissió d'informes sobre les
afectacions del verd, les seves instal·lacions i infraestructures, el mobiliari
urbà i els jocs infantils, com recullen les ordenances municipals, i la
realització de serveis i obres de jardineria (Art. 3, punts c), d), i), j), k).
·
Eliminar el punt que cita que l'Institut s'ha de dotar amb els mitjans
humans, tècnics, materials i econòmics necessaris per prestar els seus serveis
(art. 3.2).
·
És evident que l'eliminació d'aquests punts
dels actuals Estatuts de Parcs i Jardins persegueix aprofundir encara més en el
procés de privatització gradual per la qual està apostant l'actual equip de
Govern de CiU.
Des del Comitè d'Empresa entenem que els treballadors no podem avalar qualsevol canvi que suposi una reducció de les nostres competències, perquè suposa quedar-nos sense futur. Si no garantim el nostre treball específic en Parcs i Jardins, tampoc podrem garantir la nostra continuïtat com a treballadors públics.
Davant aquesta situació, el Comitè de forma unitària entén que només hi cap una resposta possible: la defensa del Servei Públic mitjançant la denúncia sistemàtica del deterior del verd de la ciutat sota l'execució de les contractes, i la mobilització sostinguda de tota la plantilla de l'Institut.
Comitè d’Empresa
Estatuts actuals
Subscriure's a:
Missatges (Atom)