La Dirección de la empresa ya ha comunicado al Comité de Empresa que ya ha sido publicado el decreto de la alcaldía que autoriza el abono en la nómina de noviembre del 26,23% de la paga sustraida en el año 2012 como ya nos comunicó vía twitter.
De momento la presidenta Janet Sanz cumple su palabra. Veremos en enero de 2016 si nos ingresa el 50% restante.
Al personal municipal que tenía concedida una bestreta para ir adelantando las pagas se les abonará también el 50% restante en la nómina de diciembre.
¿Cuál es la diferencia entre España y Portugal?: un
año. Basta mirar al país vecino para adivinar el futuro que nos espera:
más recortes, más paro, más dolor y más recesión. "La verdadera crisis
empieza ahora", me cuenta una directiva de una de las principales
empresas del Ibex 35, que teme que este lustro de crisis que ya llevamos
haya sido solo el aperitivo, que cree que es a partir de ahora cuando
vamos a pasarlo realmente mal. Tiene bastante razón. Así lo han
confirmado las nuevas previsiones del FMI, unos datos que dejan cinco
pistas de lo que está por llegar.
1. Los Presupuestos son papel mojado.
El FMI cree que la recesión del año próximo será casi tres veces mayor
de lo que calcula el Gobierno: una caída del PIB del 1,3%, en vez del
0,5% que aparece en los Presupuestos Generales del Estado. Incluso si el
Gobierno acertase y la recesión solo fuese del 0,5%, los ingresos
previstos en las cuentas públicas para 2013 son extremadamente
voluntarias. Si además la recesión se agrava, como dice el FMI, esos
ingresos dejan de ser optimistas para convertirse en un cuento de la
lechera imposible de cumplir.
2. Los recortes van a ir a peor. Si
se hunden los ingresos, el presidente Rajoy hará honor a su propia
definición. "Voy a ser un presidente previsible", nos contó, y
previsiblemente pondrá de nuevo el cumplimiento del imposible déficit
pactado con Europa por delante de todo lo demás. ¿Despedir a la mitad de
los trabajadores interinos de la Administración? ¿Rebajar las
pensiones? ¿Aumentar otra vez el IVA, o el IRPF, o un nuevo impuesto en
la gasolina, o rebajar todos los salarios del país, incluso los
privados? Todas estas medidas, hasta ahora inimaginables, ya están en
marcha o en estudio en los demás países rescatados y en España pronto
llegarán. Al igual que el primer Presupuesto del Gobierno Rajoy fue
enmendado varias veces con nuevos recortes, el segundo será también
podado sin piedad, en cuanto los gallegos y los vascos hayan terminado
de votar.
3. Un nuevo rescate, de una forma u otra, llegará.
Más allá del eufemismo con el que disfracen la realidad, el segundo
rescate está al caer. El Gobierno recurrirá a una ayuda exterior que
estará condicionada con una política interior: dinero a cambio de
sacrificios. A eso juega Mariano Rajoy y eso pide también abiertamente
la mayor parte de la comunidad internacional.
4. Alemania está por el rescate.
Las objeciones que ahora pone el Gobierno alemán al rescate español
responden a dos cosas: a una estrategia de negociación para endurecer
las condiciones para España y a la necesidad de Angela Merkel de evitar
pasar por el Parlamento alemán otro enorme rescate total. La coalición
de la canciller alemana no está para muchas más tensiones: por eso es
probable que Europa encuentre cualquier otra fórmula que haga más
sencilla la digestión. Es una solución que también le gusta a Rajoy, tan
interesado como Merkel –por otros motivos– en que no lo llamen rescate
para evitar el oprobio personal de ser el presidente del Gobierno que
firmó el gran fracaso nacional.
5. Y el FMI, también. El consejero financiero del FMI, el español José Viñals, lo ha dejado claro esta mañana en la SER:
el fondo valoraría "positivamente" que España pida el rescate. Tampoco
hacía falta. Con sus pronósticos, el FMI no le ha dejado al Gobierno
otra opción. Cabe preguntarse si tanto negro pronóstico no es una
profecía interesada: si el FMI no ha exagerado ese apocalipsis que
dibuja para España precisamente para forzar un rescate que sin duda
interesa a nuestros acreedores, pero que está por demostrar que sea
bueno para el país.
Vicenç Navarro Catedrático de Ciencias Políticas y Políticas Públicas de la Universidad Pompeu Fabra
Estos últimos días de septiembre ocurrieron cuatro hechos que definen con toda claridad la raíz del problema al que España se enfrenta. Uno fue la presentación del presupuesto por parte del Gobierno español en el que se indica que el Estado tendrá que pagar casi 40.000 millones de euros a los acreedores (la mayoría bancos extranjeros y españoles) para cubrir lo que se les debe como consecuencia de tener que abonarles los intereses de la deuda pública española que poseen. Esta elevada cantidad se debe a los altos intereses de tal deuda, consecuencia, en gran parte, no de la especulación de los mercados financieros –como constante y erróneamente se asume en los medios donde la sabiduría convencional se reproduce– sino de la oposición del Banco Central Europeo a comprar deuda pública en los mercados primarios, es decir, directamente al Estado español, como hace cualquier Banco Central digno de su nombre (tal como el Federal Reserve Board de EEUU, el Banco de Inglaterra en Gran Bretaña o el Banco de Japón). Los máximos beneficiarios de estos pagos del Estado a los acreedores son los bancos españoles y europeos (entre los cuales sobresalen los alemanes que tienen una excesiva dimensión, influencia y protagonismo en las instituciones de la Eurozona) que recibieron prestado dinero del mismo BCE a unos intereses por debajo de un 1%, con el cual compraron deuda pública española a unos intereses del 6% y el 7%. Un negocio redondo para tales instituciones financieras, que consiguieron gracias a la ayuda del BCE, que no es un banco central sino un lobby de la banca y muy en especial de la banca alemana. A aquellos que consideren el término lobby una exageración les aconsejo que lean, no ya las actas del BCE (que son secretas) sino las publicaciones de tal institución. Y verán si dicho término es o no adecuado para definir el BCE, el mayor promotor hoy en la Eurozona de las políticas de austeridad (austeridad, por cierto, que no aplica a su propio comportamiento, pues acaba de estrenar una sede exuberante en Frankfurt que ha costado seis veces más de lo inicialmente calculado y que albergará a los funcionarios mejor pagados del establishment público europeo). En tales boletines, la defensa de los intereses de la banca es central en la percepción de lo que el BCE considera ser su función. Tal defensa se viste con el traje de que “su misión es controlar la inflación”. En esta defensa de sus intereses, irán a extremos que van desde desmantelar la Seguridad Social en España, hasta recuperar la semana laboral de seis días. Es, como bien dice Noam Chomsky, la lucha de clases unilateral de una minoría –la banca– en contra de todos los demás.
El poder de la banca: el endeudamiento de España
Esta deuda, sin embargo, está basada, en parte, en la enorme influencia de la banca no solo sobre el BCE sino también sobre el Estado español. Hoy, la influencia de la banca sobre la sociedad española rebasa cualquier límite tolerable en un sistema democrático. Todos –desde los partidos políticos, a la prensa, las empresas y las familias– están enormemente endeudados con la banca. La actitud tan poco crítica de los medios de información hacia el comportamiento de la banca y su dominio de la vida política y mediática del país se basa precisamente en este hecho. En lugar de denunciar esta relación obvia entre las instituciones financieras y las instituciones políticas, los medios de mayor difusión y los partidos mayoritarios atribuyen el endeudamiento al comportamiento supuestamente irresponsable de las familias, de las pequeñas y medianas empresas (las grandes tienen ya más dinero de lo que necesitan para invertir) y del Estado. Es lo que se llama en inglés, el “victim blaming”, es decir responsabilizar a la víctima de su propia tragedia.
En tal argumentación se ignoran y/u ocultan varios hechos. El endeudamiento de las familias se debe a la disminución de su capacidad adquisitiva, resultado del descenso de las rentas del trabajo como porcentaje de la renta total del país, descenso que ha sido mucho más acentuado durante los últimos años debido a las reformas laborales y a la disminución salarial que tales reformas intentaron y alcanzaron exitosamente.
El endeudamiento de las medianas y pequeñas empresas se debe, en parte, al descenso de la demanda de sus productos y servicios, consecuencia de la disminución de la capacidad adquisitiva de las clases populares y también a la gran carestía del crédito, resultado de la desviación de la actividad crediticia de la banca hacia actividades especulativas más rentables como las inversiones inmobiliarias, habiéndose establecido el maridaje banca-sector inmobiliario que llevó al desastre.
El endeudamiento del estado se debe a las políticas fiscales regresivas que han beneficiado sistemáticamente a las rentas del capital y a las rentas superiores a costa de las rentas del trabajo. Esta regresividad explica la gran pobreza del estado (los ingresos al estado español son los más bajos de la UE-15, un 31% del PIB, comparado con un 44% en el promedio de la UE-15 y un 54% en Suecia). Y este problema se acentuó todavía más mediante las reformas fiscales regresivas aprobadas en el momento de expansión económica (estimulada por la burbuja inmobiliaria). Así, como resultado de la reforma tributaria del 2006, el estado dejó de recoger en 2008 19.600 millones de euros (según los datos del Servicio de Estudios y Estadísticas Fiscales del Ministerio de Economía y Finanzas). Los impuestos sobre el capital descendieron un 39% y los de las rentas superiores un 11%.
España no se hubiera endeudado tanto si hubiera tenido un sistema tributario más justo y más avanzado. La bajada de impuestos explica que el estado tuviera que pedir prestado a los bancos para cubrir el agujero creado en sus arcas precisamente como consecuencia de la bajada de impuestos a las rentas del capital y rentas superiores. Como resultado de esta situación, el estado, además de bajarles los impuestos a los súper ricos, ahora les paga unos intereses muy altos, a través de los bancos, por los bonos que han comprado con el dinero conseguido en los recortes de impuestos. Otro negocio más que redondo, para el beneficio primordialmente de lo que se llamaba burguesía financiera y los súper ricos.
Pero esta enorme necesidad de endeudamiento fue una gran golosina, no sólo para la banca española sino también para la banca europea y, muy en especial, la banca alemana. De ahí que la banca alemana tenga hoy casi 200.000 millones de euros prestados en el territorio español, tanto en deuda pública como privada. Y está hoy muy preocupada pues el estallido de la burbuja inmobiliaria (a la que contribuyó en gran medida a que se inflara) puede arrasar toda la banca, incluida la alemana.
El llamado rescate al sistema bancario
Lo cual me lleva al segundo hecho acaecido el 28 de septiembre. La decisión del gobierno español de pedir el rescate a la banca, mediante el préstamo de 40.000 millones de euros (casi la misma cifra que el estado español tendrá que pagar a la banca por la deuda), para asegurarse lo que se llama “la viabilidad del sistema bancario español”, a lo que tendría que haberse añadido “y de la banca alemana”. Es decir que el estado pide dinero (que tendrá que devolver el propio estado, pagado por el ciudadano español) a las autoridades de la eurozona, donde la banca alemana es muy influyente, para ayudar a la banca, asegurándose así que no quiebre y que se pague a la banca alemana (entre otras). Como bien dijo el asesor económico al gobierno alemán, el Sr. Peter Bofinger, en su comentario sobre la aprobación de 100.000 millones de euros para el rescate a la banca española “Esta ayuda no es a estos países en problemas (como España) sino a nuestros propios bancos que poseen una gran cantidad de deuda privada en estos países”.
Las condiciones leoninas del rescate: el presupuesto del Estado
Este rescate se hace en condiciones leoninas que tendrán que pagar las clases populares a base de enormes sacrificios y recortes, incluidos los recortes que recoge el presupuesto propuesto por el gobierno el día 27 de septiembre, el tercer hecho digno de mención. La falta de medidas de protección de la capacidad adquisitiva de los pensionistas y de los desempleados es un ejemplo más de la insensibilidad social del presupuesto que aparece con toda intensidad en los recortes de gasto público social y disminución muy notable de la protección social. Su brutalidad queda demostrada en que incluso la Troika indicó que las medidas tomadas por el gobierno iban incluso más allá de lo que la propia Troika les exigía. El gobierno español ha sido siempre el alumno aventajado del establishment neoliberal que domina las estructuras de la gobernanza de la eurozona.
Y todas estas políticas se presentan como las únicas posibles, negando y ocultando la evidencia fácilmente accesible de que sí las hay. El BCE podría actuar, por ejemplo, como un banco central, con el objetivo de estimular la economía y no sólo controlar la inflación. El estado español podría haber tenido ya en anteriores presupuestos y en los actuales una política fiscal mucho más progresiva, de manera que en lugar de recortar las pensiones (para conseguir 1.200 millones de euros) podría haber mantenido el impuesto de patrimonio (consiguiendo 2.100 millones) o anulado la bajada del impuesto de sucesiones (consiguiendo 2.552 millones) o anulado la bajada de impuestos a las personas que ingresen más de 120.000 euros al año (consiguiendo 2.500 millones). O en lugar de recortar 6.000 millones en sanidad, podrían haber anulado la bajada del impuesto de sociedades de las grandes empresas que facturan más de 150 millones de euros al año (y que representan sólo el 0,12% de todas las empresas), consiguiendo con ello 5.300 millones.
O en lugar de recortar 200 millones a los servicios de atención a las personas con dependencias, podrían haber eliminado el subsidio del estado a la Iglesia Católica para que enseñe religión católica en las escuelas públicas del estado. Y así una larga, larga lista mostrando que sí que hay alternativas, como Juan Torres, Alberto Garzón y yo hemos documentado en el libro Hay alternativas.
Y el estado español podría dejar colapsar bancos en España (Bankia es un caso claro), estableciendo bancas públicas o subvencionando cooperativas de crédito que lo garanticen. El rescate financiero es una ayuda más a la banca y a las rentas superiores que son los mayores accionistas de tales bancos, sin que se garantice el crédito. Hoy el obstáculo mayor al ofrecimiento de crédito es la banca, cuyo poder en España es único en la UE y en la OCDE. Lo que ocurre con los desahucios es un escándalo sin paralelo en otros países.
Estos tres hechos ocurridos al final de septiembre son indicadores del enorme poder de una minoría que está consiguiendo lo que siempre desearon: la destrucción de los sindicatos, la eliminación de la protección social, la bajada de salarios y la desaparición del estado del bienestar.
Permítanme que añada otro hecho digno de mención. El cuarto hecho: las movilizaciones del movimiento 15-M y otros movimientos para denunciar al Congreso, en Madrid. Fue sabio de este movimiento renunciar a la ocupación del congreso. Pero fue digno de ser aplaudido que intentaran denunciar lo que estaba ocurriendo dentro de él, pues los otros tres hechos son un indicador de la violación a la democracia que está ocurriendo en España. Ninguna de tales políticas traducidas en aquellos tres hechos tiene un mandato popular. Hoy, la mayoría del Congreso es un instrumento que claramente ni representa ni está al servicio de la mayoría de la población española. Sus políticas no han sido aprobadas por la ciudadanía española. No son los que se manifiestan los que están atacando a la democracia sino los que están dentro (refiriéndome a los partidos que están aprobando tales políticas sin mandato popular) que están violando la democracia.
Hoy, 6 de septiembre, se encuentran en Madrid los gobiernos de Alemania y España, Merkel llega con la elite empresarial para dar un claro espaldarazo a Rajoy acompañados de un nutrido grupo de empresarios, y donde seguro hablarán sobre las condiciones para poder otorgar más ayudas financieras a España o a su sistema bancario. En los dos lados se ha elevado el tono en los últimos meses y es con gran expectación que España espera ahora la decisión que va a tomar el Tribunal Constitucional alemán, que esa sí es crucial, el día 12, sobre la conformidad o no del rescate europeo y las obligaciones derivadas para los alemanes.
En Alemania crece la critica contra la supuesta "mentalidad de fiesta" de los españoles; en España los medios cada vez son más negativos con la supuesta dureza de la canciller Merkel. Pensamos que la situación es mucho más compleja de lo que presentan ambos gobiernos y la mayoría de los medios. España no es Grecia, pero España puede ser un paciente crónico si Alemania, junto con Europa, no contribuye a solucionar sus verdaderos problemas.
España no debería recibir más dinero sin que se cambie a fondo el sistema político y económico, hoy en manos de una oligarquía política aliada con la oligarquía económica y financiera, y sin que se aumente la participación ciudadana real en las decisiones políticas. Para no perpetuar la crisis y endeudar a los españoles durante generaciones, el Gobierno español debe reformar a fondo la administración de las comunidades autónomas y los ayuntamientos, en su mayoría en bancarrota y completamente fuera de control, sometiendo a referéndum el modelo de Estado.
Este tema es la clave del futuro de España, porque las regiones, ayuntamientos y diputaciones son los responsables de los dos tercios del gasto público -234.000 millones frente a 118.000 el Estado en 2011-, excluyendo la Seguridad Social -23.000 millones-, y este gasto se realiza en condiciones de descontrol, despilfarro y corrupción totalmente inaceptables. Las razones verdaderas de la crisis del país, en consonancia con lo dicho, nada tienen que ver con salarios demasiado altos -un 60 % de la población ocupada gana menos de 1.000 euros/mes-, pensiones demasiado altas -la pensión media es de 785 euros, el 63% de la media de la UE-15- o pocas horas de trabajo, como se ha trasmitido a veces desde Alemania. A España tampoco le falta talento, ni capacidad empresarial ni creatividad. Tiene grandes pensadores, creativos, ingenieros, médicos excelentes y gestores de primer nivel.
La razón de la enfermedad de España es un modelo de Estado inviable, fuente de todo nepotismo y de toda corrupción, impuesto por una oligarquía de partidos en connivencia con las oligarquías financiera y económica, y con el poder judicial y los organismos de control a su servicio. En España no existe separación de poderes, ni independencia del poder judicial, ni los diputados representan a los ciudadanos, solo a los partidos que los ponen en una lista. Todo esto lleva también a una economía sumergida que llega al 20% del PIB y que frena la competencia, la eficacia y el desarrollo del país. Además, detrae recursos con los que podrían financiarse educación y sanidad.
Las ayudas para España, igual que para otros posible candidatos de rescates, no deben ir a bancos ya casi en bancarrota y fuertemente politizados. En la CAM, el Gobierno ha comprometido 16.000 millones de dinero público en lugar de cerrarla; en Bankia, 23.000, y el Ejecutivo acaba de darle 5.000 millones urgentemente para cubrir pérdidas en vez de cerrarla, y además de forma tan extraña que despierta todo tipo de recelos. ¿Por qué se ha utilizado el dinero de los españoles (FROB) en vez de esperar los fondos de la UE? Es lícito suponer que la razón es la siguiente: los bancos no quieren que la UE investigue sus cuentas.
Control estricto y duras condiciones. Ya el caso de Grecia ha demostrado que las ayudas europeas tienen que estar vinculadas a un control estricto y condiciones duras. Esas condiciones no pueden solamente representar recortes sociales o subidas brutales de impuestos, como hace ahora el Gobierno de Mariano Rajoy con la excusa de Europa . Se tiene que cambiar más en España que cortar gasto social, que de todos modos es mucho más bajo que en Alemania, y hay otros gastos infinitamente más relevantes que se pueden eliminar. Además, los casos de corrupción resultan tan escandalosos, incluso en el propio Gobierno, que uno solo puede llegar a una conclusión: el dinero de Europa no puede ser manejado por personas tan increíblemente venales.
La pasada semana el ministro de Industria Soria -imputado también por corrupción urbanística en Canarias- acusó al ministro de Hacienda en el Consejo de Ministros de favorecer descaradamente a la empresa líder de renovables, Abengoa, de la que había sido asesor, en la nueva regulación de estas energías, que reciben más de 7.000 millones de euros de subvenciones anualmente. Y Rajoy, al que entregó una carta probatoria, ni dijo ni hizo absolutamente nada.
No puede permitirse por más tiempo este nivel de corrupción, y menos aún a 17 regiones funcionando como estados independientes, con todos los organismos multiplicados por 17, desde 17 servicios meteorológicos a 17 defensores del pueblo, con 200 embajadas, 50 canales de TV regionales en pérdida, 30.000 coches oficiales o 4.000 empresas públicas que emplean a 520.000 personas, creadas específicamente para ocultar deuda y colocar a familiares y amigos sin control ni fiscalización alguna. En conjunto, unos 120.000 millones, equivalentes al 11,4% del PIB, se despilfarran anualmente en un sistema de nepotismo, corrupción y falta de transparencia.
Y con esto se tiene que acabar, entre otras cosas, porque ya no hay dinero. Los últimos datos de las cuentas públicas conocidos la pasada semana son escalofriantes. El déficit del Estado a julio ascendió al 4,62% del PIB, frente a un déficit del 3,5% comprometido con la UE para todo el año (del 6,3% incluyendo regiones y ayuntamientos). Pero lo realmente inaudito es que España está gastando el doble de lo que ingresa. 101.000 millones de gasto a julio frente a 52.000 millones de ingresos, y precisamente para poder financiar el despilfarro de regiones y ayuntamientos, que no están en absoluto comprometidos con la consolidación fiscal.
El tema del déficit público es algo que roza la ciencia ficción, y que ilustra perfectamente la credibilidad de los dos últimos gobiernos de España. En noviembre de 2011, el Gobierno dijo que el déficit público era del 6% del PIB; a finales de diciembre, el nuevo Gobierno dijo que le habían engañado y que el déficit era superior al 8%, y que se tomaba tres meses para calcularlo con toda precisión. A finales de marzo, se dijo que definitivamente era del 8,5%, y ésta fue la cifra que se envió a Bruselas. Dos semanas después, la Comunidad de Madrid dijo que sus cifras eran erróneas y el Ayuntamiento de la capital igual… el déficit era ya del 8,7%.
Sin embargo, la semana pasada el INE dijo que el PIB de 2011 estaba sobrevalorado y, con la nueva cifra, el déficit era del 9,1%; dos días después, Valencia dijo que su déficit era de 3.000 millones más; o sea, que estamos en el 9,4% y las otras 15 CCAA y 8.120 ayuntamientos aún no han corregido sus cifras de 2011. Lo único que sabemos es que están todas infravaloradas. El déficit real de 2011 puede estar por encima del 11%, y en 2012 se esta gastando el doble de lo que se ingresa. Como dice el Gobierno de Rajoy, “estamos en la senda de convergencia”. Y es verdad… de convergencia hacia Grecia.
Claramente, la joven democracia española tiene todavía muchos déficits de representatividad y de democracia que deberían interesar a la canciller Merkel y también a Europa, si queremos evitar una Grecia multiplicada por cinco y salvar el euro. Esto es lo que ha hecho posible el despilfarro masivo de las ayudas europeas, con una asignación disparatada de las mismas, a pesar de que estas ayudas han supuesto una cifra mayor que la del Plan Marshall para toda Europa.
Es frustrante que a causa de este sistema oligárquico nepotista y corrupto se destroce talento y creatividad y que ahora muchos jóvenes se vean forzados a trabajar fuera, muchos en Alemania. Esa situación nos ha llevado a una distribución de riqueza que es de las más injustas de la OECD. La antaño fuerte clase media española está siendo literalmente aniquilada.
Resumiendo: no es una falta de voluntad de trabajo, como se piensa tal vez en algunos países del norte de Europa, lo que hace que España sufra la peor crisis económica de su Historia. Es un sistema corrupto e ineficiente. La crítica del Gobierno alemán y sus condiciones para un rescate de España se deberían concentrar en la solución de esos problemas. En caso contrario, solo conseguirán que una casta política incompetente y corrupta arruine a la nación para varias generaciones.
*Stefanie Claudia Müller es corresponsal alemana en Madrid y economista;
El 17 de setembre del 2009, coincidint amb el primer aniversari de la publicació CRISI, s'inicia la vaga d'usuaris de bancs com acció de deserció col·lectiva de la banca. Juntament amb això, s'ha convocat una acció consistent en muntar punts de trobada en els espais més transitats de l'espai públic, incloent-hi taules informatives, amb l'objectiu de posar en contacte persones que vulguin canviar les coses per viure sense capitalisme.
En aquests punts, a les 19:30 del mateix dia es convocaran assemblees temàtiques amb les persones interessades. Cada iniciativa local pot enriquir la convocatòria amb, per exemple, actuacions artístiques, teatre etc.
Ànim que podem viure sense capitalisme! Siguem el canvi que volem!!
L’autor exposa quin és l’horitzó immediat que espera a l’economia espanyola: més atur, dèficit i insolvència bancària.
Previsions de com pot evolucionar la crisi en els pròxims dos anys.
1- ATUR EN LA CONSTRUCCIÓ.
El sector de la construcció està tocat de mort, sense capacitat de generar ocupació en els pròxims anys. La caiguda de visats d’obra nova està sent de fins a un 90%. L’obra pública també ha descendit, segons SEOPAN, la patronal dels constructors, la licitació d’obra pública ha caigut un 70% en el primer trimestre, i tan aviat com acabi el pla E, la destrucció d’ocupació serà major. L’activitat que generarà aquest sector serà semblant a la de l’any 1995, quan hi havia un milió de persones emprades en la construcció. L’efecte multiplicador de la construcció és 1,4, és a dir, per cada ocupació que es crea o destrueïx en construcció es creen o destruïxen 1,4 ocupacions en sectors auxiliars. Sabent això, és gairebé segur que acabem el 2009 amb una xifra de desocupats de cinc milions (o molt propera), i és possible que en els pròxims anys s’arribin als sis milions de desocupats abans de tocar fons.
2- ABSÈNCIA DE RECUPERACIÓ.
Des dels mitjans de comunicació i des del Govern es llança el missatge que ja hi ha “brots verds” i que cal aguantar fins que arribi la recuperació, però en el cas de l’Estat espanyol la recuperació del sector de la construcció simplement no arribarà. Perquè tal que el pitjor passi ha d’aparèixer una indústria capaç d’absorbir els desocupats creats per la construcció. És previsible que hàgim de recórrer al model que donava treball abans de la bombolla, és a dir, a treballar per menys diners que els nostres veïns, amb l’esperança que ens passin producció que seria més cara en el seu país. Desafortunadament, la globalització ha fet que la competència en costos de mà d’obra sigui molt dura, bàsicament per l’entrada en escena de la Xina i els països de l’Est, que ja tenen salaris i preus inferiors als nostres. I en l’exterior, la resta de les economies tampoc estan en condicions de “estirar” de l’Estat espanyol; tots estan malament, és complicat esperar un miracle via exportacions i la pertinença a l’euro impedeix devaluar la moneda per a guanyar competitivitat per aquesta via.
3- BAIXADA DELS PREUS DE L’HABITATGE I DELS TERRENYS.
Amb la sobreoferta existent és previsible apuntar a baixades de preus d’un 50% o més en les grans ciutats i de fins a un 80% en la costa. Això serà un drama per als afectats; descobriran que es troben en immobilitzat negatiu (negative equity), això és, que el que resta per pagar de la hipoteca és més que el valor real de l’habitatge. En aquesta situació, cap banc els podrà donar cap tipus de crèdit. El consum de les famílies es retraurà encara més.
4- DÈFICIT DE L’ESTAT.
La hiperactivitat econòmica durant la bombolla havia sanejat els comptes de l’Estat. Conforme els treballadors són acomiadats l’Estat passa d’ingressar a pagar. El tancament d’empreses també resta ingressos. El superàvit ja no existeix. En endavant serà necessari recórrer al deute extern (el Govern ja ho està fent), el tipus d’interès del qual anirà augmentant a mesura que el deute sigui major.
5- FALLIDA DE BANCS I CAIXES.
S’han donat crèdits que no serà possible retornar, especialment els donats als promotors. Molts faran fallida i els deixaran impagats. Com part dels crèdits que s’han donat aquests anys és diners prestats de l’interbancari europeu i no es podran retornar, ara els bancs i caixes espanyols tindran al seu torn problemes de solvència i hi haurà més fusions i intervencions del Banc d’Espanya. En el vessant bancari de la crisi, només estem començant, l’any 2010 serà molt pitjor.
Addicionalment, són els bancs qui més lluiten per a mantenir la valoració actual dels habitatges. En molts casos, quan el promotor no pot retornar els préstecs, en lloc de donar el préstec com fallit i haver de provissionar-lo, han preferit “cobrar en espècie” (dació en pagament) i han rebut pisos com pagament.
Els bancs tenen en els seus balanços aquests habitatges valorats a preu de bombolla (d’aquesta forma els seus balanços es mantenen bé), però actualment és impossible que els venguin a aquest preu. Estan intentant vendre’ls el més cars possible, i per aquest motiu el poc finançament que donen és per a vendre (a preus de bombolla o amb petits descomptes) els habitatges que tenen en els seus balanços, en lloc de destinar-los a la creació d’empreses en l’economia productiva.
Tot això ho saben els bancs europeus que desconfien de la solvència de la banca espanyola i els presten pocs diners i cars. La fallida d’un banc és contagiosa perquè hi ha molta dependència financera entre bancs i per la desconfiança dels dipositants que possiblement correrien a treure els seus ingressos produint noves fallides (millor no parlem del coeficient de reserva). Per tot això, el nostre govern decideix crear un fons de rescat bancari, que consisteix a demanar prestat uns fons que enviarà als bancs. Novament, hauríem de pagar amb els nostres impostos els interessos d’aquest préstec en les pròximes dues dècades.
Article de Roberto Calera extret del Diagonal núm. 106
De Washington, el novembre del 2008, els poderosos del món (G-20+2) van treure unes conclusions clares: més controls per part de les “guineus” - FMI, BM, OMC i Bancs Centrals- sobre les "gallines" dels productes financers, per a que tot continuï igual, a més de reforçar les mesures més liberalitzadores comercials, és a dir, que a través de l’OMC, les economies i governs dominants, EUA, UE, Japó, Canadà, la Xina, Índia i en part Brasil, continuïn amb els seus intercanvis comercials absolutament desiguals i continuïn espletant els recursos energètics, econòmics i socials de la resta de països.
Per a arribar a Londres el 2 d’abril de 2009, els poderosos del món (G-20 +2), han posat a disposició del sector financer privat, fonamentalment, més de 4 bilions d’euros, de diners públics. Han permès, consentit i executat, que les grans multinacionals es portin per davant més d’un milió de llocs de treball: les finances més de 250.000 acomiadats; les farmacèutiques prop de 40.000; les indústries d’informàtica, tecnològiques i telecomunicacions més de 180.000 acomiadaments; l’automoció a prop de 200.000 i els que vindran; acers, manufactures, distribució, mineria, electrònica, línies aèries, d’altres, sumen en total unes altres 500.000 persones desnonades.
L’OIT estima que en el 2009, uns altres 38 milions de treballadors, engrossiran la desocupació, col·locant la xifra d’aturats a nivells mundials en el 7% de la població activa mundial, és a dir, entorn de 250 milions de persones desocupades.
Qualsevol reunió a nivells mundials, dels poderosos, bé sota les sigles del G-8, del G-10, del G-20, bé de les seves estructures retòriques, FAO, OCDE, NNUU, bé sobre la gana, el clima, l’energia, la sida, etc., etc., no deixen al món pitjor del qual estava en cada un dels problemes globals que aborden, el quals, a poc que s’ho proposin, segur que ho aconseguiran. El que si deixen és a milions de persones amb gana, amb pandèmies, amb desastres ecològics, i és encara més desesperançador per a qui confien en la retòrica i buida de continguts ètics en línia amb la resolució dels problemes alimentaris de la població mundial, de les rendes i els seus repartiments, de les desigualtats.
Els que manegen les idees que el lliure comerç és la condició del desenvolupament i, per tant, la solució als problemes de diversos cents de països del Sud i de milions d’éssers humans dels països del Nord, sostenen una lògica interessada, la lògica del benefici i les taxes de guany de diverses centenes de Multinacionals mundials i els seus amos.
Les polítiques d’ajust estructural i liberalització dels mercats de països empobrits, subdesenvolupats o emergents (segons la seva lògica), portades a efecte per les "guineus" internacionals -FMI, BM,OMC,etc. -, en la dècada dels finals dels 80 fins a finals del segle XX, a tot Amèrica Central i Amèrica del Sud, a més d’en altres zones del planeta, com a "remeis" per impulsar el seu desenvolupament, no van servir sinó per empobrir milions de persones, descohesionar les seves societats, incrementar les desigualtats, espletar-los els seus recursos i fer-los encara més dependents de les economies del Nord (el famós deute).
El capitalisme d’un moralista com Adam Smith, considerava que la recerca del benefici privat, individual, deixant actuar al mercat de manera absolutament lliure (el "laisser fair" o, dit a la seva manera, l’autoregulació) aconseguiria la felicitat per a tots. Doncs bé, aquesta "mà invisible" ha resultat ser un "anar-se-n’els les mans" fins al risc d’amenaçar el capitalisme desenvolupat, a més a més de carregar-se el planeta amb aquest model de desenvolupament, progrés i consum. I les pràctiques segueixen en la mateixa línia suïcida per a la majoria de la població mundial.
Els plans de rescat, les mesures polítiques salvadores del capitalisme, confirmen el nul interès que tenen en "salvar" a la gent i al planeta.
Les sortides són concretes i no n’hi ha d’altres dins del model: transferències de les rendes (escasses) de la majoria social (assalariats, classes mitjanes, camperols, terra, recursos, etc.) a la minoria que sosté el domini (capital financer, multinacionals, executius, etc.). És un sistema pervers i salvatge, alhora que racional (racionalitat econòmica), basat en l’individualisme més ranci metodològic.
Aquestes polítiques explicitades en les mesures que els governs del món estan imposant, de manera absolutament antidemocràtica (ni tan sols no es consulta, es debat…), com utilitzar més de 4 bilions d’euros (a nivells planetaris) per mantenir el "chiringuito" financer multinacional, és a dir el capitalisme.
Què fer perquè els poderosos deixin de fer aquestes barbaritats? Des de CGT considerem que o els milions, milers, de treballadors i explotats i espletats i desnonats que habitem aquest planeta, sortim al carrer i imposem un altre model social basat en el suficient per a tots i totes, o la barbàrie serà caòtica encara en graus superiors.
Un altre món, altres relacions socials són possibles a condició que les exigim amb la força de la raó i la raó de la força social.
Milers de treballadors/es són acomiadats setmanalment als Països Catalans i a la resta de l’Estat per una crisi que han provocat “els rics” (Bancs,especuladors, i multinacionals) .
Aquests veritables “prínceps de capital” han fet el que han volgut amb lleis financeres usuràries (et poden treure de casa i et quedes amb el deute) i lleis precaritzadores del treball i del medi ambient, amb el beneplàcit dels governs de les administracions de dretes i “d’esquerres”.
Els mateixos governs que ara els salven de la fallida , els hi paguen els acomiadaments, els hi accepten les EROS, o impulsen reestructuracions privatitzadores i recentralitzadores com el Barcelona 2.0.
Les i els treballadores/ors municipals no estem al marge, ens està afectant la manera en que es resolt la crisi des de fa molt de temps : precarietat municipal a dojo , manca RLT, arbitrarietats, desmantellament dels serveis públics municipals, congelacions salarials .
Us fem una crida a mobilitzar-se contra les no-solucions dominants a la crisi. Hi ha alternatives: que la paguin els que l’han provocat, que no financin a les constructores i els transports més insostenibles, que dediquin els diners PÚBLICS a crear MÉS SERVEIS PÜBLICS amb llocs de treball sense precarietat : SERVEIS MÈDICS, SERVEIS URBANS , SERVEIS i EQUIPAMENTS CULTURALS , SERVEIS SOCIALS, A TOTS ELS BARRIS, que condonin els deutes hipotecaris per habitatge propi i castiguin l’especulació immobiliària. Mesures que donen solució immediata i directa als llocs de treball i aporten riquesa i benestar al país sense contaminar més ni especular més.
Participeu a la manifestació de Barcelona del 28 de març a les 17′30 a la Pl Urquinaona
Milers de treballadors/es són acomiadats setmanalment als Països Catalans i a la resta de l'Estat per una crisi que han provocat "els rics" (Bancs,especuladors, i multinacionals) .
Aquests veritables "prínceps de capital" han fet el que han volgut amb lleis financeres usuràries (et poden treure de casa i et quedes amb el deute) i lleis precaritzadores del treball i del medi ambient, amb el beneplàcit dels governs de les administracions de dretes i "d'esquerres".
Els mateixos governs que ara els salven de la fallida , els hi paguen els acomiadaments, els hi accepten les EROS, o impulsen reestructuracions privatitzadores i recentralitzadores com el Barcelona 2.0.
Les i els treballadores/ors municipals no estem al marge, ens està afectant la manera en que es resolt la crisi des de fa molt de temps : precarietat municipal a dojo , manca RLT, arbitrarietats, desmantellament dels serveis públics municipals, congelacions salarials .
Us fem una crida a mobilitzar-se contra les no-solucions dominants a la crisi. Hi ha alternatives: que la paguin els que l'han provocat, que no financin a les constructores i els transports més insostenibles, que dediquin els diners PÚBLICS a crear MÉS SERVEIS PÜBLICS amb llocs de treball sense precarietat : SERVEIS MÈDICS, SERVEIS URBANS , SERVEIS i EQUIPAMENTS CULTURALS , SERVEIS SOCIALS, A TOTS ELS BARRIS, que condonin els deutes hipotecaris per habitatge propi i castiguin l'especulació immobiliària. Mesures que donen solució immediata i directa als llocs de treball i aporten riquesa i benestar al país sense contaminar més ni especular més.
Participeu a la manifestació de Barcelona del 28 de març a les 17'30 a la Pl Urquinaona
MOVILIZACIONES DE LA CGT CONTRA LA CRISIS: “HACIA UNA HUELGA GENERAL”
1. LLAMAMIENTO A LA PARTICIPACION Y EL COMPROMISO.
El trabajo de acción sindical y social para llevar a cabo el calendario de movilizaciones aprobado, y que se hará bajo la perspectiva de que “Hace falta ya una Huelga General”, precisa de la participación de toda la afiliación de la CGT, de todos sus delegados y delegadas, secciones sindicales, sindicatos, federaciones, confederaciones, secretariados, comités, del trabajo cooperativo, conjunto, comprometido, coordinado de todos y de todas.
CGT está en la calle y asume su responsabilidad para ser la organización sindical y social referente de la clase trabajadora, asume su compromiso de lucha junto con los movimientos sociales, movimientos y luchas populares, estudiantil, movimiento feminista, redes de inmigración, juventud, personas desempleadas, despojadas, explotadas… la organización capaz de trabajar a favor de la rebeldía, la subversión, la lucha, la movilización social contra la explotación que el sistema capitalista genera a diario. CGT está luchando en la calle mostrándose como una organización con capacidad de respuesta y de encuentro con la sociedad que lucha.
2. AUTONOMÍA DE LOS ENTES CONFEDERALES
Este calendario de movilizaciones asumido por toda la CGT, se adaptará a las circunstancias concretas de cada sindicato, Federación, Territorial, debiendo dirigirnos y abrirnos a todas las organizaciones sociales y sindicales que compartan la lucha contra el sistema capitalista para buscar apoyos y complicidades en ese proceso de movilización y transformación social.
3. CAMPAÑAS CONFEDERALES
Se editará, de forma inminente, una nueva campaña masiva (cartel, pegatina, octavilla) “Hacia la huelga general” y la campaña de “1º de Mayo” en las que se presenten a la sociedad, de forma didáctica, las propuestas y reivindicaciones básicas que CGT plantea contra la crisis.
CALENDARIO DE MOVILIZACIONES:
MANIFESTACIÓN ESTATAL: 18 DE ABRIL EN ZARAGOZA
Esta manifestación convocada por la Federación del Metal es asumida por toda la CGT y apoyada como Manifestación contra la crisis, en defensa del empleo, por lo que hacemos un llamamiento a la participación.
1º DE MAYO.
Potenciar la participación en el 1º de Mayo como jornada de agitación contra la crisis.
SEMANA DE LUCHA DEL 11 AL 16 DE MAYO
Desarrollar cuantas acciones sindicales y sociales seamos capaces en todos y cada uno de los lugares en los que exista CGT: manifestaciones, concentraciones, marchas, asambleas, reparto octavilla, lectura manifiestos, mítines, actos públicos, cadenas humanas, ocupaciones, ruedas prensa, encierros… cualquier acción de agitación contra la crisis.
Para esta semana de lucha se buscarán todos los apoyos de los movimientos sociales, sindicales, vecinales, estudiantiles, etc.
ACTO SINDICAL EN MÁLAGA
En el contexto del Congreso Confederal (4 al 7 de junio), tendrá lugar un acto sindical (manifestación, encierro, ocupación, concentración…) en apoyo de las luchas sindicales y sociales de Málaga.
CAMPAÑA CONTRA LA UNIÓN EUROPEA.
En los meses de Abril, Mayo y Junio, se intensificará y renovará la campaña “LA UE ¿PA QUÉ, PA QUIÉN?, organizada conjuntamente con Ecologistas en Acción y Baladre, aprovechando que en junio son las elecciones al parlamento europeo y la UE representa la Europa capitalista, neoliberal, militarista, antidemocrática, antisocial, xenófoba…
Movilización Internacional contra las políticas de la UE. CGT participará en una previsible Concentración en Bruselas (Abril).
HACIA UNA HUELGA GENERAL
El calendario de acciones y movilizaciones acordadas se hacen bajo la perspectiva de una futura y deseada convocatoria de Huelga General en el próximo otoño, tras su previsible aprobación en el próximo Congreso Confederal.
Salud, libertad y lucha.
Por el Comité Confederal Jacinto Ceacero Cubillo Secretario General
No volem reformar ni revisar però en el camí cap a una societat més justa i solidària… ens plantegem un paquet de mesures concretes per a intentar la seva engegada a curt i mig termini:
1.- Reducció de la jornada laboral a 35 hores sense disminució salarial, amb eliminació total de les hores extres.
2.- Internalització de les plantilles externalitzades o subcontrates per part de l’empreses matrius i consolidació de l’ocupació temporal en fixa.
3.- Derogació de la legislació que permet l’acomiadament lliure i abolició dels Expedients de Regulació d’Ocupació, la subcontractació, els contractes temporals i les ETT. Anulació dels articles 52d i 56 de l’Estatut dels Treballadors segons la nostra campanya de ILP.
4.- Flexibilitat per a qui treballa, incloent els temps de viatge en la jornada laboral, i permetent la gestió personal i col·lectiva de l’oci i les cures.
5.- Tota empresa amb amenaça de tancament, deslocalització o ERO ha de possibilitar la seva cessió en usdefruit al col·lectiu de treballadors disposat a fer-se càrrec de la mateixa, de la seva viabilitat i producció, amb ajuda pública per al seu reflotament i assessorament.
6.- Renda Bàsica o salari social – individual i incondicional- garantida i universal per a totes i tots, quantia per atur mai inferior al SMI i elevació del SMI al considerat com salari digne.
7.- Els preus d’habitatge, transport, energia, vestit i aliments, mai han de superar conjuntament el 60% del SMI o de la Renda Bàsica garantida, destinant els habitatges nous buits als qui ho necessiten mitjançant crèdits sense interès.
8.- Eliminar l’interès en els préstecs, i crear la Banca pública, que faciliti finançament a qui realment ho necessita i a projectes socials i ambientals. Control públic de la banca.
9.- Desenvolupament i universalització dels serveis públics, i abaratiment progressiu fins a la seva gratuïtat del transport públic, els medicaments i el material escolar.
10.- Gravar els beneficis empresarials i patrimonials i les operacions especulatives i destinar el 50% dels beneficis nets (després d’impostos i reinversions) a objectius socials.
11.- Incrementar la inversió social, el transport i les infraestructures de proximitat, l’agroecologia i l’eliminació progressiva de les indústries contaminants.
12.- Reorganització, gestió democràtica i autogestió dels sistemes de producció i consum a escales locals, amb inversió en energies renovables i desinversió en energies fòssils i nuclears.
13.- Promoure l’autogestió com mitjà i fi en l’economia i en la societat, com garantia dels drets socials i de la cura de la vida, enfront de l’especulació i el creixement econòmic. Consumir menys per a viure millor. Avançar cap a una societat solidària i sostenible.
Punts proposats pel Secretariat Permanent de la Confederació General del Treball (CGT)
El Govern ens diu que “els patrons” són els que creen ocupació i els concedeix "contractes gratis" a través d’incentius i bonificacions, reducció de les seves quotes de seguretat social i ajornaments dels pagaments patronals a la seguretat social. Al febrer, "la patronal, l’empresariat" han decidit augmentar les persones parades en 154.058, bé al no donar treball a qui ho sol·licita per primera vegada, bé acomiadant als quae ja tenien treball.
Així fins a arribar a les 3.481.859 persones parades, a qui ni tan sols els requereixen per a "explotar-los" o millor dit, a qui els utilitzen com reserva de mà d’obra barata per a seguir acumulant avantatges, dintre d’un mercat i una economia al servei exclusiu de l’obtenció de beneficis (quants més millor) que seran apropiats privadament per una minoria d’accionistes (financers, sobretot), executius, consellers i directius de qualsevol empresa i qualsevol sector.
Mentre l’atur va augmentar en 1.166.528 persones de febrer 2008 a febrer 2009, és a dir, un 50,38% més, les Empreses de l’Ibex 35, entre elles els grans Bancs: Santander, BBVA, Popular, La Caixa, Caixa Madrid; les grans de l’Energia: ENDESA, IBERDROLA, UNION FENOSA, GAS NATURAL, REPSOL; les grans de la Comunicació: Telefònica, Telecinco i de la Construcció: ACS, Albertis, Acciona, Sacyr, Ferrovial, van obtenir 47.000 Milions d’euros de beneficis nets en el 2008.
Els “patrons” han "convençut" al Govern i a l’oposició -ja fa molt temps- que els amos del treball són ells, per tant, són ells qui "prenen o donen treball", qui tenen en el seu poder la mà "invisible del mercat", elevada a la categoria "sagrada" de paraula de "déu".
Presoner d’aquesta lògica, el govern, a qui li mou no l’interès general, sinó exclusivament l’interès del benefici privat de botins, vulfraus, aliertas, entrecanales, florentinos, fernández ordóñez, gonzález, etc., actua com representant dels seus amos i decideix, perquè crein ocupació -els amos de l’univers-, engegar un nou "decretazo".
Amb aquest nou decret en marxa, en el que sembla ser una avançadilla d’una pròxima reforma laboral, garanteix a l’empresariat:
Reducció de quotes de seguretat social fins al 100% en els contractes parcials (erari públic).
Contractes gratuïts, subvencionats amb l’atur (erari públic), quan es contracti un desocupat amb dret a prestació.
Bonificacions del 50% de la quota a pagar per atur per part dels empresaris en els ERO suspensius fins a 240 dies (erari públic).
I, de manera generalitza, ajornament de pagaments de les quotes patronals a la seguretat social (erari públic).
En definitiva, que els finança amb altres 1.500 Milions d’euros que, directament van al compte de resultats dels "senyors empresaris". Una vegada més l’evidència que la "propietat privada" és un "robatori legal i constitucional", es demostra certa.
Les persones assalariades, tenim la paraula i la possibilitat de dir: PROU. Fa falta ja una VAGA GENERAL.
Ja fa gairebé un any que els mitjans de comunicació van començar a parlar de l’existència d’una crisi que no és només financera, com ens volen fer creure, sinó també de producció, energètica, ecològica i alimentària.
La situació financera actual és el reflex d'un model econòmic en el qual és millor negoci especular financerament que produir béns reals, fins que les bombolles exploten, com va ocórrer també en aquesta ocasió. Aquesta no és una més de les crisis cícliques del capitalisme; la d'avui és molta més profunda, doncs a més de la inevitable sobreproducció que comporta de seu el capitalisme, significa l'explosió d'un model econòmic que ha detingut la producció en el Sud, generant atur i aprofundint la pobresa.
El capitalisme, en la seva obsessió malaltissa per acumular més i més beneficis pels rics, necessita créixer permanentment per evitar entrar en Crisi: Créixer en especulació financera o de vivenda, en explotació laboral dels treballadors, en sous miserables i precarització, en espoli dels recursos naturals i el medi ambient, en més i més privatitzacions dels serveis públics...
Com si no en tinguéssim prou, ara tot just estem començant a pagar amb molt més patiment la seva Crisi. L’Unió Europea amb las sevas políticas ultraliberals i antisocialses incapaç de trobar una sortida a la crisis que no sigui regalar diner als bancs, amenaçar els drets socials dels treballadors y de la ciutadanía, amb creixents contradiccións entre els diferents estats que la composen.
Un any després de l’inici, aprofitant quea prop d’una tercera part del mercat laboral a l’estat espanyol es precari, milers de treballadors i treballadores som acomiadats cada dia a la fí del seu contracte precari,o be a causa dels tancaments d’empreses o por aprobació d’ERO’s, alhora que la patronal intenta reduir les indemnitzacions per acomiadament a una propineta. Tot i que tothom està amenaçat, alguns col·lectius estan rebent més durament aquestes agressions: dones, joves, immigrants, famílies sense feina.
Els grans deutes que els bancs i constructors ens van obligar a tenir per accedir a una vivenda, ara poden fer-se servir per fer-nos fora. Per una altre part el enorme deutegenerat al torn del greu déficit comercial espanyol posa el repte de trovar sortidas a la crisis dintra de la política monetaria de l’UE. Mentrestant, el Govern Zapatero utilitza 150.000 milions d’euros a la Banca sense cap tipus de condició, el 15% del PIB de l’Estat. Amb els nostres impostos paguem l’especulació capitalista.
No es pot obviar el silenci còmplice de les burocràcies sindicals: Mentre a tota Europa s’estenen les lluites de la classe treballadora, vagues generals incloses, aquí participen en les crides a la tranquil·litat i la pau social per mantenir-nos a tots i totes quiets a casa. No podran. No esperem a ser 4 milions d´aturats.
S’ha de dir clar: no hi haurà prou llocs de treball abans que s’acabin les prestacions d’atur dels acomiadats i les seves famílies. I després què?
Només la mobilització dels treballadors i treballadores, estudiants i classes populars podrà aturar la dramàtica situació que tenim a sobre. Si no actuem els governs de dreta o de l'actual esquerra acomodada seguiran actuant com consells d'administració dels poderosos, que ens amenacen amb tancar o deslocalitzar empreses si no s'accedeix als seus desitjós de reduir els ja insuficients salaris Hem de lluitar per aconseguir primer protecció immediata per a tothom i després per decidir si el capitalisme ha de seguir governant i explotant-nos la resta de la nostra vida.
El més d’un centenar de sindicats, moviments socials, partits polítics, comitès d’empresa i les dones i homes en lluita per un món sense explotació, des de la campanya “Que la crisi la paguin els rics!” volem construir assemblees unitàries, que acullin a tots los explotats (aturats, temporals, mileuristes, autònoms, subcontractes,...) i exigim:
· Aturada immediata dels EROs (expedients de regulació per acomiadar) Ni un acomiadament més, garantia de treball estable i digne per a tothom. Modificar la legislació actual que permet acomiadar amb beneficis del grup i eliminar ETTs i la temporalitat.
Prestació de l'atur indefinit fins a l'obtenció d'un nou treball ( avui només pots gaudir de 720 dies amb 70% de base reguladora o del 60% a partir del setè mes) No es de rebut un subsidi caritatiu de prop de 400 euros si no pots treballar com passa a mes de 1 milió de persones que han finalitzat la prestació d´ atur.
· Repartiment del treball assalariat; 35h setmanals sense reducció de salari, com s'ha fet a diversos països d'Europa.· Salari mínim a 1200 EUR.(avui son 624€) i pensions a 1000 € (avui molta gent gran viu amb 494 € per 14 pagues o 336 € la no contributiva als que no ingressen 4708 € l´any i no van cotitzar 15 anys.
· Dret a un habitatge digne (amb un preu màxim del 20% dels ingressos per lloguer) , cap desnonament per motius econòmics
· Nacionalització amb control dels treballadors, en el cas d'intent d'acomiadaments, tancaments o deslocalització, de grans empreses.
· Aposta per un teixit productiu sostenible, social i ecològicament. Planificació de la producció i l'explotació dels recursos naturals, fomentar formes de propietat de interès social, la propietat pública, la propietat cooperativa, la propietat comunal y col·lectiva i les xarxesde consum alternatiu, en funció de les necessitats de les persones i no pels beneficis dels capitalistes. Garantir la sobirania alimentaria i el màxim de l´energètica.
· Nacionalització sense indemnització y amb control social, dels sectors estratègics, és a dir, Banca, Energia,Infrastructures. Democratitzar la comunicació perquè el 70% de las noticies son de 7 multinacionals de premsa. Socialització del Coneixement, que condiciona amb patents la medicina i l´agricultura.
· Contra la privatització i mercantilització de l’ensenyament. No a la nova Llei d’educació de Catalunya (LEC) que va en contra de l’escola pública, de l’organització democràtica dels centres i de les condicions laborals del professorat. No al pla Bolonya de la UE que supedita la Universitat als interessos empresarials i dificulta l’accés de l’alumnat amb menys recursos econòmics.
· Tancament dels centres d’internament per a estrangers!. No a les restriccions de la regularització per arrelament i del reagrupament familiar. Davant de l’allau d’acomiadaments, els papers no poden dependre d’un contracte. Prou reformes regressives de la Llei d’Estrangeria. Regularització sense condicions.
· Serveis públics universals, gratuïts i de qualitat. Recuperació dels serveis ja privatitzats que fan negoci amb els recursos públics.
· Reconeixement social i econòmic i repartiment del treball domèstic i de cura.(les dones pateixen mes carrega de treball en la societat actual i no es reconeix ni com a feina)
· Control dels capitals financers. Eliminació dels paradisos fiscals. Impostos pels rics per arreglar la crisi, ja que amb PP i PSOE els han reduït molt (20.000 milions €)i acabar amb el frau fiscal i el 25% d´ economia submergida.
· Dissolució de l' OMC, FMI, BM i del G-20 donat que són organismes no democràtics. (En el Fons Monetari manen 5 països, en el Banc Mundial 8, en la OrganitzacióMundial de Comerç mai s’ha votat res i sonresponsables de la crisi.)Per unes institucions financeres sota control democràtic al servei d’una economia solidària sense especulació ni usura. No ens deixarem enganyar amb la reunió del G20 a Londres al 28 de març i la seva sortida per la crisi favorable als rics. Abolició del deute extern del països empobrits i de l'intercanvi desigual al comerç internacional.
· Reinversió de les despeses militars en serveis socials. La despesa militar mundial el2007 va ser d'1,5 bilions de dòlars. Segons la FAO amb 150.000 milions de dòlars anuals es podria eradicar la pobresa el 2015. D'aquests bilions, l'Estat espanyol (1) va col·laborar amb 17.977 milions d'euros, equivalent a l'1,73 del PIB espanyol. 4.200 milions d'euros a cooperació España.
· Denunciar i aturar l'acció destructiva i d'espoli dels pobles per part de les multinacionals. Les multinacionals mes importants tenen mes poder real que la meitat de los països de la ONU y generen grans corrupcions al Sud i al Nord, invertint cada cop mes en publicitat per la marca.
· Compliment del dret d'autodeterminació dels pobles reconegut a la Carta de Drets Humans de l’ONU, com a forma de poder decidir democràticament, els millors camins per sortir de la crisi i autogovernar-se.
. Defensa dels drets democràtics, de vaga, llibertat d'expressió, associació i manifestació. Prou repressió als moviments i persones que lluiten contra la crisi Absolució dels imputats per lluites socials
Per aconseguir els objectius necessitem unir-nos. Cal començar a crear plataformes- assembleeslocals en contra de la crisi. Perquè sols som febles, però units ho podem aconseguir. PARTICIPA, ORGANITZA'T PELS TEUS DRETS, CONTRA LA CRISI. Només amb la lluita de molts podrem sortir favorits de la crisi. Es necessari el treball de base, la conscienciació i la mobilització sostinguda.
Contacte a la teva localitat amb el telèfon nº 690823564 .
Als “Caps de tot això”: banquers, executius, directius, consellers, i polítics…, els va “de cinema” i aquest any se segueixen repartint dividends sobre la base de la llibertat de mercat… Per a quan la Justícia Social?
Ignacio Galán, president d’IBERDROLA va percebre 6,37 milions d’euros en salaris més 10,23 milions en gratificacions: Total 16,60 milions d’euros.
César Alierta, president de TELEFÒNICA va percebre 3,125 milions d’euros.
Emilio Botín, president del SANTANDER, va percebre 3,9 milions d’euros en salaris més 1,8 milions al seu fons de pensions. Total: 5,7 milions d’euros.
Francisco González, president de BBVA, va percebre en el 2008, 5,3 milions d’euros més 3,2 milions d’incentius plurianuals i 11,2 milions aportats al seu fons de pensions. Total 19,7 milions d’euros.
Antonio Brufau, president de REPSOL, va percebre 2,6 milions d’euros més 2,3 Milions en el seu fons de pensions. Total: 4,9 milions d’euros.
Salvador Gabarró, president de GAS NATURAL, va percebre per pertànyer al Consell, 1,1 milions d’euros, més 1,45 Milions per ser president, més el seu fons de pensions sense especificar. Total: 2,55 milions d’euros.
Florentino Pérez, cap de la constructora ACS, es va embutxacar 3,33 milions d’euros, més 111.111 euros en pensions. Total: 3,5 milions d’euros.
Juan Ignacio Entrecanales, d’ACCIONA, va percebre 2,3 milions d’euros.
I així, fins a 11.518 milions d’euros en dividends solament en els sis primers mesos del 2008, en les 176 majors empreses cotitzades a Espanya.
Les 35 empreses de l’Ibex, van elevar la retribució satisfeta al conjunt dels seus Consells d’Administració en un 48,2% de mitjana, durant el període comprès entre 2004 i 2007. Els honoraris –sous- mitjans per administrador executiu van augmentar en el 2007, el 66,9%. Si en el 2004 percebien d’honoraris mitjos 1,37 milions d’euros, en el 2007 van percebre 2,28 milions d’euros.
En el període de 1999 a 2006, els beneficis empresarials van créixer el 73%, i les rendes salarials van descendir en 3 punts la seva aportació al PIB.
Segons l’INE, a través de la seva enquesta de l’Estructura Salarial 2006, més de sis milions d’assalariats van percebre una mitjana anual de 17.640 euros per assalariat. Altres quatre milions d’assalariats van percebre una mitjana anual de 22.050 euros per assalariat.
Segons la CNMV, el conseller “tipus” (membre de consell d’administració sense càrrec executiu), percep de guanys -“salaris”-, 540.000 euros, és a dir 30 vegades més que un assalariat dels sis milions amb ingressos mitjos de menys de 18.000 euros. O dita d’altra forma, un sol membre “tipus” de qualsevol Consell d’Administració de qualsevol Empresa, guanya anualment el que 30 assalariats de qualsevol empresa.
Si la comparança la fem, amb Ignacio Galán que va percebre 16,60 milions d’euros en el 2008 i ho dividim pel salari mig d’aquests quatre milions d’assalariats que perceben anualment 22.000 euros, ens trobem amb l’explicació de la llei de l’embut: Ignacio Galán ha guanyat ell solet el que 754,5 assalariats.
JA N’HI HA PROU. Necessitem Justícia Social i, aquesta, no vindrà de la mà dels “Caps de tot això”, sinó de la MOBILITZACIÓ de la classe obrera. La majoria social ningunejada pel capital i el seu sistema: polítics, mitjans de comunicació, gran consum, especulació, corrupció,…
ÉS NECESSÀRIA UNA VAGA GENERAL, social i laboral, per una veritable JUSTÍCIA SOCIAL.
En los meses de Abril, Mayo y Junio, se intensificará y renovará la campaña “LA UE ¿PA QUÉ, PA QUIÉN?, organizada conjuntamente con Ecologistas en Acción y Baladre, aprovechando que en junio son las elecciones al parlamento europeo y la UE representa la Europa capitalista, neoliberal, militarista, antidemocrática, antisocial, xenófoba…
Reducció de quotes de seguretat social fins al 100% en els contractes parcials (erari públic).
