De Washington, el novembre del 2008, els poderosos del món (G-20+2) van treure unes conclusions clares: més controls per part de les “guineus” - FMI, BM, OMC i Bancs Centrals- sobre les "gallines" dels productes financers, per a que tot continuï igual, a més de reforçar les mesures més liberalitzadores comercials, és a dir, que a través de l’OMC, les economies i governs dominants, EUA, UE, Japó, Canadà, la Xina, Índia i en part Brasil, continuïn amb els seus intercanvis comercials absolutament desiguals i continuïn espletant els recursos energètics, econòmics i socials de la resta de països.
Per a arribar a Londres el 2 d’abril de 2009, els poderosos del món (G-20 +2), han posat a disposició del sector financer privat, fonamentalment, més de 4 bilions d’euros, de diners públics. Han permès, consentit i executat, que les grans multinacionals es portin per davant més d’un milió de llocs de treball: les finances més de 250.000 acomiadats; les farmacèutiques prop de 40.000; les indústries d’informàtica, tecnològiques i telecomunicacions més de 180.000 acomiadaments; l’automoció a prop de 200.000 i els que vindran; acers, manufactures, distribució, mineria, electrònica, línies aèries, d’altres, sumen en total unes altres 500.000 persones desnonades.
L’OIT estima que en el 2009, uns altres 38 milions de treballadors, engrossiran la desocupació, col·locant la xifra d’aturats a nivells mundials en el 7% de la població activa mundial, és a dir, entorn de 250 milions de persones desocupades.
Qualsevol reunió a nivells mundials, dels poderosos, bé sota les sigles del G-8, del G-10, del G-20, bé de les seves estructures retòriques, FAO, OCDE, NNUU, bé sobre la gana, el clima, l’energia, la sida, etc., etc., no deixen al món pitjor del qual estava en cada un dels problemes globals que aborden, el quals, a poc que s’ho proposin, segur que ho aconseguiran. El que si deixen és a milions de persones amb gana, amb pandèmies, amb desastres ecològics, i és encara més desesperançador per a qui confien en la retòrica i buida de continguts ètics en línia amb la resolució dels problemes alimentaris de la població mundial, de les rendes i els seus repartiments, de les desigualtats.
Els que manegen les idees que el lliure comerç és la condició del desenvolupament i, per tant, la solució als problemes de diversos cents de països del Sud i de milions d’éssers humans dels països del Nord, sostenen una lògica interessada, la lògica del benefici i les taxes de guany de diverses centenes de Multinacionals mundials i els seus amos.
Les polítiques d’ajust estructural i liberalització dels mercats de països empobrits, subdesenvolupats o emergents (segons la seva lògica), portades a efecte per les "guineus" internacionals -FMI, BM,OMC,etc. -, en la dècada dels finals dels 80 fins a finals del segle XX, a tot Amèrica Central i Amèrica del Sud, a més d’en altres zones del planeta, com a "remeis" per impulsar el seu desenvolupament, no van servir sinó per empobrir milions de persones, descohesionar les seves societats, incrementar les desigualtats, espletar-los els seus recursos i fer-los encara més dependents de les economies del Nord (el famós deute).
El capitalisme d’un moralista com Adam Smith, considerava que la recerca del benefici privat, individual, deixant actuar al mercat de manera absolutament lliure (el "laisser fair" o, dit a la seva manera, l’autoregulació) aconseguiria la felicitat per a tots. Doncs bé, aquesta "mà invisible" ha resultat ser un "anar-se-n’els les mans" fins al risc d’amenaçar el capitalisme desenvolupat, a més a més de carregar-se el planeta amb aquest model de desenvolupament, progrés i consum. I les pràctiques segueixen en la mateixa línia suïcida per a la majoria de la població mundial.
Els plans de rescat, les mesures polítiques salvadores del capitalisme, confirmen el nul interès que tenen en "salvar" a la gent i al planeta.
Les sortides són concretes i no n’hi ha d’altres dins del model: transferències de les rendes (escasses) de la majoria social (assalariats, classes mitjanes, camperols, terra, recursos, etc.) a la minoria que sosté el domini (capital financer, multinacionals, executius, etc.). És un sistema pervers i salvatge, alhora que racional (racionalitat econòmica), basat en l’individualisme més ranci metodològic.
Aquestes polítiques explicitades en les mesures que els governs del món estan imposant, de manera absolutament antidemocràtica (ni tan sols no es consulta, es debat…), com utilitzar més de 4 bilions d’euros (a nivells planetaris) per mantenir el "chiringuito" financer multinacional, és a dir el capitalisme.
Què fer perquè els poderosos deixin de fer aquestes barbaritats? Des de CGT considerem que o els milions, milers, de treballadors i explotats i espletats i desnonats que habitem aquest planeta, sortim al carrer i imposem un altre model social basat en el suficient per a tots i totes, o la barbàrie serà caòtica encara en graus superiors.
Un altre món, altres relacions socials són possibles a condició que les exigim amb la força de la raó i la raó de la força social.
Dilluns 30 de març de 2009
Secretariat Permanent Comitè Confederal CGT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada