"L'arbre d'aquest escocell serà plantat en la propera campanya de plantació, que coincidirà amb el període d'aturada vegetativa d'aquesta espècie". Aquest text en una petita placa de metall és la mostra més evident que queda, a banda del forat buit, de la mort de la majoria d'arbres de la recentment estrenada plaça de les Dones del 36, al districte de Gràcia.
La plaça, que va ser inaugurada el passat 18 d'agost acompanyada per una guerra de banderes entre els dirigents polítics locals, presenta des de fa pocs dies un aspecte encara més despullat que el d'una clàssica plaça dura per l'absència de nou dels tretze arbres que hi havien plantat a l'abril els operaris de la immobiliària que també gestiona els nous pisos aixecats al seu voltant. Concretament, tots els cirerers bords (prunus avium plena) han sucumbit a la calor i s'han assecat, mentre que les espècies de roure australià (grevillea) són les que aguanten.
Fonts consultades del districte de Gràcia han apuntat en els últims dies en dues direccions per argumentar aquesta mort tan prematura d'uns arbres en una plaça nova de trinca: o bé una malaltia o bé un assecament. Operaris de manteniment a peu de plaça han subscrit aquesta última versió per la característica fruitera dels arbres morts, i han atribuït l'eliminació a un manteniment deficitari, pel fet que necessiten molta aigua. Fonts del comitè d'empresa de Parcs i Jardins han vinculat aquest dèficit de manteniment a la manca de personal a Parcs i Jardins, que aquest estiu no ha cobert les baixes per vacances.
Encara hi havia una tercera versió, que subscriuen tant membres del consell municipal de Gràcia com el comitè d'empresa de Parcs i Jardins: l'abril ja no era la millor època per plantar arbres, perquè ja fa massa calor. El districte ha anunciat que al gener hi haurà arbres nous.
El 17 de setembre del 2009, coincidint amb el primer aniversari de la publicació CRISI, s'inicia la vaga d'usuaris de bancs com acció de deserció col·lectiva de la banca. Juntament amb això, s'ha convocat una acció consistent en muntar punts de trobada en els espais més transitats de l'espai públic, incloent-hi taules informatives, amb l'objectiu de posar en contacte persones que vulguin canviar les coses per viure sense capitalisme.
En aquests punts, a les 19:30 del mateix dia es convocaran assemblees temàtiques amb les persones interessades. Cada iniciativa local pot enriquir la convocatòria amb, per exemple, actuacions artístiques, teatre etc.
Ànim que podem viure sense capitalisme! Siguem el canvi que volem!!
Ha dicho la Presidenta de la Comunidad de Madrid que es indecente que mientras la inflación es -1%, los funcionarios además de tener plaza fija, tengan una subida salarial del 5% (gran mentira por cierto). Objetivo: congelarles el sueldo.
Me gustaría transmitirle a esta Sra. lo que considero indecente.
INDECENTE, es que el salario mínimo de un trabajador sea de 624 €/mes y el de un diputado de 3.996 pudiendo llegar con dietas y otras prebendas a 6.500 €/mes.
INDECENTE, es que un catedrático de universidad o un cirujano de la sanidad pública ganen menos que el concejal de festejos de un ayuntamiento de tercera.
INDECENTEes que los políticos se suban sus retribuciones en el porcentaje que les apetezca, (siempre por unanimidad, por supuesto, y al inicio de la legislatura).
INDECENTE es comparar la jubilación de un diputado con la de una viuda.
INDECENTE es que un ciudadano tenga que cotizar 35 años para percibir una jubilación y a los diputados les baste sólo con siete yque los miembros del gobierno para cobrar la pensión máxima solo necesiten jurar el cargo.
INDECENTE es que los diputados sean los únicos trabajadores (¿?) de este paísque están exentos de tributar un tercio de su sueldo del IRPF.
INDECENTE es colocar en la administración a miles de asesores (léase amigotes con sueldo) que ya desearían los técnicos más cualificados.
INDECENTE es el ingente dinero destinado a sostener a los partidos aprobados por los mismos políticos que viven de ellos.
INDECENTE es que a un político no se le exija superar una mínima prueba de capacidad para ejercer su cargo (y no digamos intelectual o cultural).
INDECENTE es el coste que representa para los ciudadanos sus comidas, coches oficiales, chóferes, viajes (siempre en gran clase) y tarjetas de crédito por doquier.
INDECENTE es que sus señorías tengan seis meses de vacaciones al año.
INDECENTE es que sus señorías cuando cesan en el cargo tengan un colchón del 80% del sueldo durante 18 meses.
INDECENTEes que ex ministros, ex secretarios de estado y altos cargos de la política cuando cesan son los únicos ciudadanos de este país que pueden legalmente percibir dos salarios del erario público.
INDECENTE es que se utilice a los medios de comunicación para transmitir a la sociedad que los funcionarios sólo representan un coste para el bolsillo de los ciudadanos.
INDECENTE es que nos oculten sus privilegios mientras vuelven a la sociedad contra quienes de verdad les sirven.
¿Y mientras, hablan de política social y derechos sociales?
¡¡QUÉ INDECENTE!!
ESTA SI DEBERIA DE SER UNA DE ESAS CADENAS QUE NO SE DEBE ROMPER, PORQUE SOLO NOSOTROS PODEMOS PONERLE REMEDIO A ESTO, Y ESTA, SI QUE TRAERA AÑOS DE MALA SUERTE SI NO PONEMOS REMEDIO.
Manuel Subirá trabajador eventual en Parcs i Jardins ha denunciado la decisión adoptada por el tribunal de la OPO 08, de no valorarle como méritos el tiempo trabajado en el Institut Municipal porqué ostentaba la categoría de Chofer, aunque durante los 24 meses que acredito, estuvo realizando labores de jardinería (poda y riego manual).
Tras realizar las correspondientes alegaciones, estas fueron desestimadas por una resolución genérica en donde no se concretaba el motivo por el que se desestimaba la reclamación.
Por este motivo y tras realizar la pertinente denuncia en el juzgado de lo social (le ha tocado el 12), el juez ha citado al juicio que se celebrará el 17 de diciembre a 80 personas (la mayoría trabajadores/as eventuales de Parcs i Jardins) dado que si es atendida la demanda, estos opositores se verían afectados por el resultado del juicio (79 bajarían una plaza en la bolsa y el último admitido de la OPO podría perder la plaza)
Enèsima imprudència temerària en l’espai públic poblenoví:
La seguretat dels vianants que fan us del espai públic, no sembla ser el punt fort dels carrers del Poblenou. En els últims mesos, hem vist morir una veïna sota els cascots de la caiguda d’un mur de les tàpies dels descampats i un noi esclafat mentre jugava per una canonada gegant. No sembla que, de moment, ningú respongui penalment per cap dels dos casos, tot i que un acarament judicial entre el “senyor” regidor del districte i el president d’AAVV Diagonal mar, permet mantenir alguna esperança de justícia.
Mentre esperem carregats de paciència que s’aclareixin i depurin (o no) responsabilitats al respecte, ens trobem amb que en el “magnífic” parc de disseny del centre del barri, es descuiden de tancar la porta dels quadres elèctrics del costat del transformador. Milers de volts a l’abast de qualsevol que hi poses la ma, on suposadament hi hauria d’haver nens jugant. Cap rastre de valisament, ni cap operari pels voltans, ni cap senyal de perill que adverteixi.
Afortunadament, la inhospitalitat del parc disseyat pel l’arquitecte de la torre Agbar, ha jugat a favor de minimitzar el risc, donat el pauperim volum d’usuaris d’aquest equipament de més de 20 milions d’Euros de cost pels soferts contribuents.
De tota manera,l’absència afortunada d’electrocutats no hauria de ser raó per a la impunitat i la vista grossa. Fets com el que les fotografies evidencien haurien de tenir conseqüéncies contra els responsables, si volem evitar que es continuïn produint. Des de l'associació de veïnes i veïns de can Ricart no volem més morts al 22@ per causes del tot evitables.
Juan Gérvas, médico de la Sierra Norte madrileña y profesor de Salud Pública en la Facultad de Medicina de la Universidad Autónoma de Madrid, entre otras cosas, hace una llamada a la paciencia y la tranquilidad ante la posible expansión de la gripe A.
" La gripe es una enfermedad viral que se suele padecer durante el invierno en forma de epidemia (epidemia estacional) que afecta a gran parte de la población. Como bien dice el refrán: la gripe dura siete días con tratamiento, y una semana sin él. La gripe es enfermedad leve, con fiebre y síntomas varios como dolor de cabeza y muscular, náusea, diarrea y malestar general, que obliga a guardar un par de días de reposo. No conviene bajar la fiebre (ni en niños siquiera), y el tratamiento es para el dolor y el malestar”, explica.
En la línea de otros médicos que desde este blog están llamando a la calma, me manda este artículo (para el que ha revisado la literatura mundial al respecto) con vocación informativa que sigue:
Pese a la levedad de la gripe, se puede demostrar que la mortalidad aumenta en la población con dos picos anuales, uno en los días del verano con el máximo de calor y otro en los días del invierno con la epidemia de gripe. Por ello se aconseja vacunar contra la gripe, aunque se discute si esta vacunación es útil. La epidemia de gripe A, que empezó en Méjico hace unos meses, es de menor gravedad que la epidemia habitual. Es una gripe que se contagia muy fácilmente y por eso es una “pandemia”, porque puede llegar a afectar a la mitad de la población.
Pero la contagiosidad de la gripe A no dice nada de su gravedad y de hecho es menos grave que ninguna gripe previa. Afecta a mucha gente, pero mata menos que la gripe de todos los años. Las cifras son variables según la fuente de datos, pero por ejemplo, en el Reino Unido ha habido cientos de miles de casos y sólo unas 30 muertes y en EE.UU. con un millón de casos sólo 302 muertos. En el invierno boreal (verano en España), en la Argentina han muerto unas 350 personas y en Australia unas 77 personas. Para ponerlo en situación, se calcula que en España mueren durante el invierno por gripe estacional unas 3.000 personas.
Hemos tenido muchas pandemias y la más letal, la “española” de 1918, mató sobre todo por neumonías bacterianas a los pobres (mal alimentados, hacinados, con viviendas insalubres y mal protegidos del frío). En las otras dos grandes pandemias, de 1957 y 1968, no hubo tal letalidad, entre otras cosas por la existencia de los antibióticos.
¿Qué se puede hacer ante la gripe A? Cuando en 2005 la Organización Mundial de la Salud (OMS) pronosticó que podrían morir de gripe aviar hasta siete millones de personas, se desató el pánico en el mundo. Después hubo sólo 262 muertes. Hubo, pues, un grave error pronóstico. En 2009, con la gripe A, conviene no repetir el mismo error. Por ello es central evitar el pánico. Es absurdo tener pánico frente a la epidemia de gripe A, por más que nos llegará a afectar (levemente) a muchos. Ante la gripe A conviene hacer lo que siempre se hace ante la gripe: cuidarse con prudencia y tranquilidad. Buena hidratación, buena alimentación, buena higiene, y recurrir al médico cuando haya síntomas de importancia, tipo tos con expulsión de sangre y gran deterioro de la respiración.
Conviene no “toserle” a nadie, no tocarse la nariz, taparse la boca al estornudar y lavarse las manos antes de comer, después de ir al servicio y si uno se mancha con los mocos. El virus se elimina por la mucosidad nasal aproximadamente durante los primeros cinco días de la enfermedad. El uso de mascarillas no parece que ayude a evitar la propagación de la epidemia. Conviene no hacer mucha vida social esos primeros días. Respecto al embarazo, no hay nada que decir, pues es saludable en cualquier caso, y también durante la epidemia de gripe A.
No hay tratamiento preventivo alguno: los medicamentos contra la gripe A no previenen la enfermedad (ni el oseltamivir ni el zanamivir). Una vez que se tiene la enfermedad estos mismos medicamentos son también casi inútiles (acortan medio día la evolución de la enfermedad). Además, tienen efectos adversos. Por ejemplo, en niños tratados en Londres con oseltamivir, tuvieron efectos adversos la mitad, generalmente vómitos, y en el 18% fueron alteraciones neuropsiquiátricas. Quizá en algunos casos valga la pena su uso como tratamiento, por ejemplo en enfermos graves y en pacientes con enfermedades crónicas importantes, pero no son útiles ni en niños ni en adultos sanos.
La vacuna contra la gripe es de poca utilidad en niños y adolescentes, con una efectividad del 33%, y absolutamente inútil en los menores de dos años. Hay dudas sobre su eficacia en adultos y ancianos. Sobre la vacuna contra la gripe A no sabemos nada, pero en 1976 se produjo en EE.UU. una vacuna parecida, también con todas las prisas del mundo por el peligro de pandemia y el resultado fue una epidemia de efectos adversos graves (síndrome de Guillain-Barré, enfermedad neurológica) que obligó a parar la vacunación. Las prisas no son buenas para nada y menos para parar una gripe como la A, que tiene tan baja mortalidad. Conviene no repetir el error de 1976. En todo caso, es exigible la firma de un “consentimiento informado” que deje claro los beneficios y riesgos, y el procedimiento a seguir ante los daños por efectos adversos.
¿Algo más? Las pruebas diagnósticas rápidas de la gripe A tienen poca sensibilidad (del 10 al 60%). Es decir, no vale la pena hacer la determinación para saber si uno tiene gripe A en realidad. Da igual, pues los consejos son los mismos y la prueba no añade la seguridad de no tener la gripe A. Tanto el virus de la gripe A como el de la gripe estacional pueden mutar dejando por completo inútiles las vacunas. No hay protección ante la gripe A con la vacunación contra la gripe estacional. Conviene no olvidar que un niño (y un adulto) puede tener otras enfermedades, además de la gripe A.
En el Reino Unido ha habido casos de niños muertos por meningitis tras ser diagnosticados en falso de gripe A. Durante la pandemia de gripe A seguirá habiendo infartos de miocardio, apendicitis, insuficiencia cardiaca, diabetes, asma, intentos de suicidio, fracturas de cadera, depresión, esquizofrenia y las otras mil enfermedades que requieren atención médica. El comportamiento sereno, paciente y tranquilo de los pacientes con gripe A es esencial para que funcionen bien los servicios sanitarios y su médico pueda dedicarse a los enfermos que lo necesitan, con o sin gripe A.
L’autor exposa quin és l’horitzó immediat que espera a l’economia espanyola: més atur, dèficit i insolvència bancària.
Previsions de com pot evolucionar la crisi en els pròxims dos anys.
1- ATUR EN LA CONSTRUCCIÓ.
El sector de la construcció està tocat de mort, sense capacitat de generar ocupació en els pròxims anys. La caiguda de visats d’obra nova està sent de fins a un 90%. L’obra pública també ha descendit, segons SEOPAN, la patronal dels constructors, la licitació d’obra pública ha caigut un 70% en el primer trimestre, i tan aviat com acabi el pla E, la destrucció d’ocupació serà major. L’activitat que generarà aquest sector serà semblant a la de l’any 1995, quan hi havia un milió de persones emprades en la construcció. L’efecte multiplicador de la construcció és 1,4, és a dir, per cada ocupació que es crea o destrueïx en construcció es creen o destruïxen 1,4 ocupacions en sectors auxiliars. Sabent això, és gairebé segur que acabem el 2009 amb una xifra de desocupats de cinc milions (o molt propera), i és possible que en els pròxims anys s’arribin als sis milions de desocupats abans de tocar fons.
2- ABSÈNCIA DE RECUPERACIÓ.
Des dels mitjans de comunicació i des del Govern es llança el missatge que ja hi ha “brots verds” i que cal aguantar fins que arribi la recuperació, però en el cas de l’Estat espanyol la recuperació del sector de la construcció simplement no arribarà. Perquè tal que el pitjor passi ha d’aparèixer una indústria capaç d’absorbir els desocupats creats per la construcció. És previsible que hàgim de recórrer al model que donava treball abans de la bombolla, és a dir, a treballar per menys diners que els nostres veïns, amb l’esperança que ens passin producció que seria més cara en el seu país. Desafortunadament, la globalització ha fet que la competència en costos de mà d’obra sigui molt dura, bàsicament per l’entrada en escena de la Xina i els països de l’Est, que ja tenen salaris i preus inferiors als nostres. I en l’exterior, la resta de les economies tampoc estan en condicions de “estirar” de l’Estat espanyol; tots estan malament, és complicat esperar un miracle via exportacions i la pertinença a l’euro impedeix devaluar la moneda per a guanyar competitivitat per aquesta via.
3- BAIXADA DELS PREUS DE L’HABITATGE I DELS TERRENYS.
Amb la sobreoferta existent és previsible apuntar a baixades de preus d’un 50% o més en les grans ciutats i de fins a un 80% en la costa. Això serà un drama per als afectats; descobriran que es troben en immobilitzat negatiu (negative equity), això és, que el que resta per pagar de la hipoteca és més que el valor real de l’habitatge. En aquesta situació, cap banc els podrà donar cap tipus de crèdit. El consum de les famílies es retraurà encara més.
4- DÈFICIT DE L’ESTAT.
La hiperactivitat econòmica durant la bombolla havia sanejat els comptes de l’Estat. Conforme els treballadors són acomiadats l’Estat passa d’ingressar a pagar. El tancament d’empreses també resta ingressos. El superàvit ja no existeix. En endavant serà necessari recórrer al deute extern (el Govern ja ho està fent), el tipus d’interès del qual anirà augmentant a mesura que el deute sigui major.
5- FALLIDA DE BANCS I CAIXES.
S’han donat crèdits que no serà possible retornar, especialment els donats als promotors. Molts faran fallida i els deixaran impagats. Com part dels crèdits que s’han donat aquests anys és diners prestats de l’interbancari europeu i no es podran retornar, ara els bancs i caixes espanyols tindran al seu torn problemes de solvència i hi haurà més fusions i intervencions del Banc d’Espanya. En el vessant bancari de la crisi, només estem començant, l’any 2010 serà molt pitjor.
Addicionalment, són els bancs qui més lluiten per a mantenir la valoració actual dels habitatges. En molts casos, quan el promotor no pot retornar els préstecs, en lloc de donar el préstec com fallit i haver de provissionar-lo, han preferit “cobrar en espècie” (dació en pagament) i han rebut pisos com pagament.
Els bancs tenen en els seus balanços aquests habitatges valorats a preu de bombolla (d’aquesta forma els seus balanços es mantenen bé), però actualment és impossible que els venguin a aquest preu. Estan intentant vendre’ls el més cars possible, i per aquest motiu el poc finançament que donen és per a vendre (a preus de bombolla o amb petits descomptes) els habitatges que tenen en els seus balanços, en lloc de destinar-los a la creació d’empreses en l’economia productiva.
Tot això ho saben els bancs europeus que desconfien de la solvència de la banca espanyola i els presten pocs diners i cars. La fallida d’un banc és contagiosa perquè hi ha molta dependència financera entre bancs i per la desconfiança dels dipositants que possiblement correrien a treure els seus ingressos produint noves fallides (millor no parlem del coeficient de reserva). Per tot això, el nostre govern decideix crear un fons de rescat bancari, que consisteix a demanar prestat uns fons que enviarà als bancs. Novament, hauríem de pagar amb els nostres impostos els interessos d’aquest préstec en les pròximes dues dècades.
Article de Roberto Calera extret del Diagonal núm. 106
Si el ingeniero Jean-Claude Nicolas Forestier resucitase y viese el jardín de Teatre Grec creería que el tiempo se había detenido en 1929, año de la Exposición Internacional y de la plenitud de los muchos parterre que dibujó a lo largo y ancho de Montjuïc. Pero lo único que ha resucitado, por obra y gracia de Parques y Jardines, ha sido precisamente el mencionado vergel, donde se han invertido 2,16 millones de euros y nueve meses de trabajo para recuperar el esplendor y la vegetación perdida con el paso de los años. Forestier se enfrentó al reto de crear una enorme rosaleda (bautizada Amargós, en honor al padre de las grandes avenidas de la montaña) para conectar la plaza del Solstici, en el jardín Laribal, con la parte baja del paseo de Santa Madrona y los palacios de la Exposición, salvando un desnivel de 44 metros. Ahora, al ingeniero le sorprendería descubrir que la apariencia final es casi la misma, con la diferencia de que la tecnología se ha colado en la que fue una de sus joyas. Así, bajo los arbustos y flores y tras una fina capa de tierra, se encuentra oculta una malla de plástico que permite mantener la tierra blanda y la transpiración, pero evita la evaporación, un factor clave para que los rosales se mantengan frescos, apunta el técnico de Medio Ambiente que ha llevado las obras, Lluís Capilla.
CASI 15.000 METROS CUADRADOS / En ruta por este pequeño oasis de 14.294 metros cuadrados (casi un tercio de los cuales son verdes), Lluís Abad, maestro jardinero y técnico de Educación Ambiental, explica con conocimiento enciclopédico que a principios del siglo XX la pretensión de Francesc Cambó era que los palacios de la zona de la muestra internacional estuviesen rodeados de jardines mediterráneos, por lo que contactó con Forestier, quien sufrió lo suyo para adaptar las especies necesarias y tuvo que optar por «importar un estilo un poco hispano-árabe».
Al mes d’agost dur el pantaló antitall et fa suar de valent. Treballar és converteix en una gesta mig heroica. Heroica del tot quan s’acosta algú només per a titllar-te de botxí arbori. Es pensen que estem suant la cansalada per esport, que anem amb la pebrotera escaldada per caprici. Poca gent veu l’esforç que representa resoldre els conflictes derivats de la nostra relació amb els arbres. A l’estiu desactivar un perill arbori és dur. Ja sé que les condicions mediambientals són les que són i no vinc ara a denunciar els incompliments del conveni.
Hi ha però la satisfacció de la feina ben feta i la sorpresa dels petits descobriments. I és d’agrair que no sigui mai una feina rutinària aquesta: cada actuació és un exercici sempre diferent. Normalment, i per si un cas, un parell de fotos documenten el procés.
Sovint d’una observació atenta se'n desprenen petites descobertes. Això sol passar a casa, hores o dies després, quan et dediques a la reflexió d’aquelles fotos fetes d’esgarrapada. Com deia en Jordi Sabater Pi: "Observar és aprendre, aprendre és estimar i estimar és protegir...”
Es tractava d'una morera de paper amb branques seques i un braç trencat. Calia eliminar el perill i, a ser possible que quedés amb un mínim interès paisatgístic.
Era un cas d'escorça inclosa, amb podrició blanca tova. Això havia provocat el fracàs de mig arbre i que nosaltres féssim una bona suada per a deixar-lo enllestit. Vaig fer les fotos de rigor pensant en que tornaríem a passar: era una qüestió de temps, en funció dels estralls que anés fent la podrició.
I vet aquí el fet sorprenent: tot repassant les fotos de la capçada, vaig veure que l'arbre havia fruitat només en el braç trencat !
Un comportament totalment natural per a l'arbre i ben curiós per a mi!
Suposo que la branca, en sentir-se col·lapsada, havia fet un darrer esforç per a fruitar i així poder perpetuar l'arbre.
Acostumat a veure peus mascles o estèrils, descobrir els fruits va ser tot un esdeveniment per a mi.
Vaig anar a un racó farcit de moreres de paper per tal de comprovar les meves intuïcions i… no vaig trobar ni una sola morera florida !
Per contra després de traspassar una cortina de fulles vaig accedir a un submón intrigant. Una morera de paper “tribessada” em va indicar l’accés a l’escena del crim. Balissada amb cinta groga, amb la recomanació en anglès (!?) de no traspassar-la allà estava l’indret en qüestió.
- “ Massa treballar al sol, massa pensar i dormir poc. Aleshores passa el que passa: somnies despert… “
- “Aviam si això serà Hol·lywood ? “ Vaig pensar.
Vaig marxar com fugint d’un “thriller” dolent. La broussonètia no era culpable d’haver estat el testimoni mut d’un hipotètic crim, però no sé per què ja la veia perillar. No es pot jugar ni amb els escapats del preventori ni amb els mossos…
Avui, ja de nit , he descarregat les fotos de la setmana a l’ordinador. He constatat que no vaig patir cap al·lucinació. Ja veieu les fotos…
Originària de Japó i de Taiwan, la morera de paper és una espècie dioïca, de fulla molt variable i fortament invassiva. Com a arbre de carrer és gens habitual.
A les Illes del Pacífic on fou introduïda no floreix. En canvi si que ho fa a Birmània i Tailàndia on està naturalitzada. A Islamabad sembla ser que està donant problemes per la seva invassivitat.
La infrutescència s’anomena tècnicament sorosi o sincarp. Un cas espectacular d’aquesta mena de fruit el podem observar dins la mateixa família en l’arbre tropical anomenat Jackfruit. Poder contemplar l’evolució de la inflorescència fins arribar a l’agrupació de fruits tan peculiar que hem observat ha de ser més que interessant.
Si hi ha algú que em pugui fer arribar alguna experiència en aquest sentit, serà molt ben rebuda.
Al pas que vaig - amb una mica de sort - quan em retiri encara podré fer algun curs d’escriptura. Després ja em podré dedicar a la novel·la negra i a viure del “cuentu”. De fato, com podeu veure, ara per ara no me’n falta…
Amb la presència de diversos mitjans de comunicació (BTV, El Periódico, l'agència Europa Press ...) i actuant com portaveus el President i el Secretari del Comitè d'Empresa (ambdós en funcions) Joan Carles Vázquez i Antonio Cano respectivament, ha tingut lloc avui dia 19 d’agost de 2009 als Jardins de Joan Brossa una roda de premsa per denunciar públicament la degradació del verd públic de Barcelona per la manca de contractació de personal per la substitució de les vacances del personal fix.
En la roda de premsa on han assistit delegats de CGT, UGT i USOC (els delegats de CCOO no han assistit a pesar de l'acord unitari) se ha denunciat expressament la contractació de tan sols 7 persones per substituir les vacances d’una plantilla d’aproximadament 1050 treballadors/es; quant a d’altres ocasions (tot i ser insuficients) la mitjana era de 70-80 contractacions per al període d’estiu. La situació s’agreuja per l’augment de la superfície de verd públic respecte altres anys, el que hauria d’anar acompanyat del personal suficient per a realitzar un manteniment adequat; el contrari causa també un risc afegit a la feina, per l’augment de la càrrega de treball que suposa no respectar el personal mínim per hectàrea recollit en conveni.
En un marc general de crisi econòmica i d'ocupació és inadmissible que, la Direcció de l'Institut, no mantingui el personal suficient per al manteniment del verd públic de la ciutat i no ajudi a la ocupació, amb el que això suposarà d’augment de despesa per a recuperar les zones degradades, amb els diners públics que es derivaran cap als beneficis d’empreses privades amb la justificació permanent de la manca de mitjans. Manca de mitjans que no es posen al moment adient per assumir un servei públic de qualitat.
Davant aquests fets hem informat als mitjans de comunicació, que el Comitè d'Empresa de l’I.M. de Parcs i Jardins, i les seccions sindicals que el composen, reclamem al Sr. Alcalde de l'Ajuntament de Barcelona Jordi Hereu, que intervingui i fes la ordre a la Sra. Imma Mayol com a Presidenta de l'Institut i al Sr. Jordi Campillo com a Gerent, per a què estableixin, amb el Comitè d’Empresa, les actuacions necessàries per a modificar aquesta situació.
També se ha aprofitat la roda de premsa per informar sobre la querella interposada, per aquest comitè d’empresa, contra la Presidenta, el Gerent i la responsable jurídica de l’Institut per atemptar contra la llibertat sindical.
DIFERENCIA DE TEMPERATURA EN GRADOS EN UNA PLAZA O CALLE CON ÁRBOLES Y OTRAS SIN ELLOS.
La diferencia es importantísima.
En mi escrito de fecha martes 30 de diciembre comentaba que en las calles o plazas donde hay árboles la temperatura es muy inferior a la zona donde no los hay. Bien, pues los días 18, 21, 23, y 25 /07/2009, hice varias medidas de temperatura a la sombra y como es natural también al sol a diferentes horas y espacios de tiempo, en plazas con arena o baldosas, lo que aclarare a cada paso y dato que vaya introduciendo. Las medidas son orientativas pero me han quitado muchas dudas que tenía sobre la diferencia de grados, ya que tenía entendido que era menor de lo que en realidad es, quise hacerlo también en diferentes lugares de España, Barcelona, L´Hospitalet, Vilanova i la Geltru, Ponferrada León etc.
Estos datos no son Científicos - son Estimativos-Orientativos que pueden servirnos para entender el Cambio Climático.
En dos calles medí los grados a diferentes horas y días.
Ponferrada León: día 18/07/2009 medición de temperatura a las 13,30 Sol = 47Cºsuelo de asfalto sombra suelo de tierra 27Cº. (Árbol Nogal)
L´Hospitalet Barcelona: día 20/07/2009 Varias calles y Plazas C/ Anselm Clave al Sol = 46Cºsuelo de baldosas –Sombra suelo de baldosas= 26Cº a las 12 h. (Árbol Morera)
Plaza Pio XII= Plaza del Mercado de Sta. Eulalia: suelo de baldosas a la sombra= 26Cºal Sol= 46Cº a las 12,30 h. (Arboles Plátanos y Pinos.)
Avenida del Metro:Suelo de baldosas Sombra = 27CºSol= 47Cº a las 13 h Arboles Moreras.
Día 24/07/2009C/ Anselm Clave:suelo de baldosas sombra= 34Cºal sol= 48Cº (Arboles Moreras) a las 13,15 h
Día 24/07/2009Avenida del Metro:suelo de baldosas sombra = 27Cºsuelo de baldosas al sol =36Cº a las 9h. (Arboles Moreras)
Plaza de la Palmera Santa Eulalia: día 23/07/2009Suelo de arena a la sombra = 34Cºal Sol= 44Cº a las 12,30 (Arboles Pinos y Plátanos.)
Parterre de césped con riego:a la Sombra 34Cºal Sol 40Cº hora 12,45,como podemos comprobar hay diferencia de un parterre de césped con riego, a una zona dura=plazas de cemento o con baldosas (Arboles Plátanos)
Calle Castelao:sombra suelo de baldosas=37Cºal sol suelo con baldosas 48Cº a las 13h. (Arboles Pinos)
Día 25/07/2009 Vilanova i La Geltru Camping Vilanova Playa:suelo de arena a la sombra = 30Cºsuelo de arena al sol = 45Cº a las 12h. (Arboles Pinos)
El árbol como dice la Declaración del Derecho del Árbol en la Ciudad - Carta de Barcelona 1995 donde dice: La ciudad necesita el Árbol como un elemento esencial para garantizar la Vida.
Los beneficios que nos aporta el árbol son y serán necesarios para el desarrollo de nuestra propia vida, el árbol es vida, el jardín es vida, el bosque es vida, es tranquilidad, es sosiego, es naturaleza, es aspirar aire limpio de contaminaciones, es salud, es (oxigeno) etc.
La sequera va atacar Catalunya fa un any i mig. Una de les mesures immediates que es va prendre a Barcelona, després que la Conselleria de Medi Ambient decretés la preocupant fase d’excepcionalitat 2, va ser regular el reg de les zones verdes i buidar algunes fonts i llacs que no comptaven amb mecanismes automàtics de tancament ni sistemes de reutilització de l’aigua. L’estany del parc de la Pegaso, a la Sagrera, no obstant, ja feia diversos mesos que estava buit, des del novembre del 2007, per unes filtracions que obligaven a mantenir l’aixeta sempre oberta perquè no s’assequés. Quan es va posar a ploure, Barcelona va començar a recuperar el verd de l’herba i el blau de les fonts, però a la Pegaso, on les pintades s’estan apoderant de les parets del canal, no hi va haver indici de reforma més enllà d’incloure el parc en un pla de millores globals.
Fonts de la regidoria de Medi Ambient reconeixen que els mesos que ha estat sense aigua «han propiciat que les esquerdes augmentessin de mida a causa dels canvis bruscos de temperatura, de manera que el risc de filtracions és superior», i asseguren que l’ajuntament «està estudiant i valorant quin és el millor projecte per mirar de rehabilitar el llac i omplir-lo d’aigua». Les mateixes fonts reafirmen que el problema ja hi era «abans de la sequera» i que s’havien realitzat algunes actuacions d’urgència que van aconseguir alleujar la ferida però no tapar l’hemorràgia. Un empleat de Parcs i Jardins reconeixia dijous davant de l’estany que quan el llac estava ple d’aigua «no es podia tancar l’aixeta perquè es corria el risc que es buidés amb gran rapidesa». El manteniment era molt costós perquè no aprofitava aigua freàtica, sinó que es feia servir el fluid potable, de manera que a part del seny que exigia la sequera, el més sensat era deixar que es buidés per buscar una solució que avui encara no ha arribat.
«ENS DONEN ALLARGUES» / Oleguer Méndez, president de l’associació de veïns de la Sagrera, assegura que ja han fet tres reclamacions formals i moltes altres informals al districte de Sant Andreu per saber més detalls. «Ens van donant allargues dient que hi estan treballant, però el fet és que va passant el temps i ja ha passat més d’un any i mig sense que es faci res ni se’ns informi del que es pensa fer», lamenta. Méndez és conscient que l’obra d’impermeabilitzar tot l’estany necessita «una forta inversió», però avisa que si l’ajuntament decideix tapar-lo, «tota la gent se’ls tirarà a sobre perquè el parc és un símbol del barri».
QÜESTIÓ DE PRIORITATS / Segons el departament que dirigeix Imma Mayol, la reforma dels canals de la Pegaso està inclosa en el pla d’inversió municipal 2010-2012, tot i que no es concreta quin lloc ocupa aquesta actuació en la llista de prioritats. Les mateixes fonts tampoc detallen quin tipus d’actuació és la més idònia per a aquest parc, ideat a principis dels anys 80 pel despatx Batlle i Roig Arquitectes. La web de Parcs i Jardins assegura que el canal de la Pegaso «és un element determinant del paisatge del parc» perquè «l’aigua passa entre una vegetació exuberant i ombrívola que ens recorda la dels boscos de la ribera». Potser aviat es recuperarà aquesta postal.
Publicat per CARLOS MÁRQUEZ DANIEL en el diari El Periódico
Els plàtans perden les fulles dos mesos abans del previst a BCN
Els plàtans de Barcelona, especialment al centre de la ciutat, ja han perdut bona part de les fulles en un procés que, encara que fonts municipals qualifiquen de «normal cada any per aquestes dates», no hauria de ser tan habitual si la salut dels arbres fos impecable. Hauria de passar a la tardor, a partir del setembre o l’octubre. De fet, altres espècies de fulla caduca que també són molt abundants a Barcelona, com el lledoner, la sòfora, el pollancre, la tipuana i el braquiquíton, presenten una copa encara molt densa, sense signes de decaïment.
No tots els arbres caducifolis perden la fulla al mateix temps, ja que depèn de la genètica de l’espècie, però el més habitual és que el procés comenci al reduir-se la longitud dels dies, quan el fred i la falta de sol dificulten la fotosíntesi. «És normal que alguns arbres perdin les fulles durant els mesos d’estiu –explica Guillem Nicolàs, tècnic especialista en hortofructicultura–. Ho fan perquè tenen menys superfície i, per tant, menys transpiració». Perdre menys aigua és una manera de protegir-se. «No obstant, això no vol dir que s’hagin de quedar pelats –prossegueix-. Si la caiguda de fulles és excessiva, el més lògic és que hi hagi algun problema».
A més d’un problema ambiental, la caiguda prematura de la fulla obliga a una ràpida recollida. Si no és així, es corre el risc que la fullaraca embussi les clavegueres just abans de l’arribada de les tradicionals tempestes de finals d’agost i setembre. Moltes fulles que no han caigut ja estan groguenques.
FONGS I PODES EXCESSIVES
La sequera i la calor extremes del mes de juliol –l’anomenat estrès hídric– n'han estat el factor determinant, però no poden ser considerats els únics responsables. Els fongs i els insectes, les podes excessives d’anys enrere –actualment limitades–, la contaminació, el ciment, les petites dimensions dels escocells i l’escassetat de terra davant la proliferació dels aparcaments i els transports subterranis, entre altres factors, hi aporten el seu gra de sorra. No és exagerat afirmar, com assumeix l’ajuntament, que una part substancial dels plàtans, potser desenes de milers, o estan malalts o són exemplars molt vells.
Els plàtans d’ombra (Platanus x hispanica, segons la nomenclatura científica) han perdut el domini aclaparador que van exercir temps enrere als carrers de Barcelona, però continuen sent els arbres més freqüents: n’hi ha aproximadament 50.000 sobre un total de 150.000 exemplars. A causa de les grans dimensions que arriben a tenir, la seva debilitada salut i les freqüents al·lèrgies que ocasionen, l’ajuntament ha deixat de considerar-los arbres prioritaris. Si es moren, són substituïts per altres espècies i es reserven únicament per a grans avingudes o emplaçaments tradicionals. Potser d’aquí poques dècades, com pronostiquen alguns, l’aspecte dels carrers barcelonins serà molt diferent.
Aquí teniu un comunicat per signar exigim a la Presidenta de l’Institut Imma Mayol que doni per nul·la la sanció imposada al secretari del Comitè d’Empresa.
Hem rebut la següent email on ens denuncien un nou atemptat als arbres de la ciutat en aquest cas contra quatre FIRMIANA SIMPLEX
El Ayuntamiento de Barcelona está realizando obras en la calle Garcilaso del barrio de Sagrera para instalar un colector de aguas y otras actuaciones en general, debido a la construcción de una nueva linea de metro en las cercanías. Se arregló el pavimento de la calle Garcilaso en su cruce con Olesa, de tal modo que no han plantado ni un solo árbol.Respecto a 7 de los árboles de ese cruce, por acción de trabajadores encargados de dicha obra, han quedado sepultados bajo una capa de cemento que impedirá que el agua se filtre hasta sus raices cuando llueva, de modo que se secarán y enfermarán. Las imágenes que les envío
L’autor exposa quin és l’horitzó immediat que espera a l’economia espanyola: més atur, dèficit i insolvència bancària.
Previsions de com pot evolucionar la crisi en els pròxims dos anys.
1- ATUR EN LA CONSTRUCCIÓ.
El sector de la construcció està tocat de mort, sense capacitat de generar ocupació en els pròxims anys. La caiguda de visats d’obra nova està sent de fins a un 90%. L’obra pública també ha descendit, segons SEOPAN, la patronal dels constructors, la licitació d’obra pública ha caigut un 70% en el primer trimestre, i tan aviat com acabi el pla E, la destrucció d’ocupació serà major. L’activitat que generarà aquest sector serà semblant a la de l’any 1995, quan hi havia un milió de persones emprades en la construcció. L’efecte multiplicador de la construcció és 1,4, és a dir, per cada ocupació que es crea o destrueïx en construcció es creen o destruïxen 1,4 ocupacions en sectors auxiliars. Sabent això, és gairebé segur que acabem el 2009 amb una xifra de desocupats de cinc milions (o molt propera), i és possible que en els pròxims anys s’arribin als sis milions de desocupats abans de tocar fons.
2- ABSÈNCIA DE RECUPERACIÓ.
Des dels mitjans de comunicació i des del Govern es llança el missatge que ja hi ha “brots verds” i que cal aguantar fins que arribi la recuperació, però en el cas de l’Estat espanyol la recuperació del sector de la construcció simplement no arribarà. Perquè tal que el pitjor passi ha d’aparèixer una indústria capaç d’absorbir els desocupats creats per la construcció. És previsible que hàgim de recórrer al model que donava treball abans de la bombolla, és a dir, a treballar per menys diners que els nostres veïns, amb l’esperança que ens passin producció que seria més cara en el seu país. Desafortunadament, la globalització ha fet que la competència en costos de mà d’obra sigui molt dura, bàsicament per l’entrada en escena de la Xina i els països de l’Est, que ja tenen salaris i preus inferiors als nostres. I en l’exterior, la resta de les economies tampoc estan en condicions de “estirar” de l’Estat espanyol; tots estan malament, és complicat esperar un miracle via exportacions i la pertinença a l’euro impedeix devaluar la moneda per a guanyar competitivitat per aquesta via.
3- BAIXADA DELS PREUS DE L’HABITATGE I DELS TERRENYS.
Amb la sobreoferta existent és previsible apuntar a baixades de preus d’un 50% o més en les grans ciutats i de fins a un 80% en la costa. Això serà un drama per als afectats; descobriran que es troben en immobilitzat negatiu (negative equity), això és, que el que resta per pagar de la hipoteca és més que el valor real de l’habitatge. En aquesta situació, cap banc els podrà donar cap tipus de crèdit. El consum de les famílies es retraurà encara més.
4- DÈFICIT DE L’ESTAT.
La hiperactivitat econòmica durant la bombolla havia sanejat els comptes de l’Estat. Conforme els treballadors són acomiadats l’Estat passa d’ingressar a pagar. El tancament d’empreses també resta ingressos. El superàvit ja no existeix. En endavant serà necessari recórrer al deute extern (el Govern ja ho està fent), el tipus d’interès del qual anirà augmentant a mesura que el deute sigui major.
5- FALLIDA DE BANCS I CAIXES.
S’han donat crèdits que no serà possible retornar, especialment els donats als promotors. Molts faran fallida i els deixaran impagats. Com part dels crèdits que s’han donat aquests anys és diners prestats de l’interbancari europeu i no es podran retornar, ara els bancs i caixes espanyols tindran al seu torn problemes de solvència i hi haurà més fusions i intervencions del Banc d’Espanya. En el vessant bancari de la crisi, només estem començant, l’any 2010 serà molt pitjor.
Addicionalment, són els bancs qui més lluiten per a mantenir la valoració actual dels habitatges. En molts casos, quan el promotor no pot retornar els préstecs, en lloc de donar el préstec com fallit i haver de provissionar-lo, han preferit “cobrar en espècie” (dació en pagament) i han rebut pisos com pagament.
Els bancs tenen en els seus balanços aquests habitatges valorats a preu de bombolla (d’aquesta forma els seus balanços es mantenen bé), però actualment és impossible que els venguin a aquest preu. Estan intentant vendre’ls el més cars possible, i per aquest motiu el poc finançament que donen és per a vendre (a preus de bombolla o amb petits descomptes) els habitatges que tenen en els seus balanços, en lloc de destinar-los a la creació d’empreses en l’economia productiva.
Tot això ho saben els bancs europeus que desconfien de la solvència de la banca espanyola i els presten pocs diners i cars. La fallida d’un banc és contagiosa perquè hi ha molta dependència financera entre bancs i per la desconfiança dels dipositants que possiblement correrien a treure els seus ingressos produint noves fallides (millor no parlem del coeficient de reserva). Per tot això, el nostre govern decideix crear un fons de rescat bancari, que consisteix a demanar prestat uns fons que enviarà als bancs. Novament, hauríem de pagar amb els nostres impostos els interessos d’aquest préstec en les pròximes dues dècades.
Article de Roberto Calera extret del Diagonal núm. 106