Nascut el 1972 a Barcelona, però veí de Terrassa, és
arqueòleg, doctor en Prehistòria i professor a la UAB. El 2014 fou
elegit secretari general a Catalunya del sindicat anarcosindicalista
CGT. Va afiliar-se al sindicat el 1998 procedent de l’Assemblea d’Okupes
de Terrassa. Des del 2007 és delegat del comitè d’empresa de la UAB.
L’entrevisto dimarts passat al local de la CGT al carrer Rosselló
(Ca n’Oriac) on participa en una xerrada sobre l’educació lliure i
gratuïta organitzat per la secció d’Activitats Diverses del seu sindicat
i el sindicat Comisiones de Base (co.bas)
Quina ha estat la seva trajectòria política? Què li va portar a afilar-se a la CGT?
De feina molt temps havia militat a moviments socials. Primer, al
moviment d’insubmissió, als finals dels anys 80 que volia trencar el
clima de consens de la Transició que ara està molt de moda però que
llavors ningú criticava. Molta gent que estaven en aquest moviment van
anar a parar a les assembles okupes i participaren en centres socials
okupats, lluitant contra l’especulació i cercant models alternatius de
participació política en els barris. Sempre tenia la consciència de
classe, com treballador precari que era, i pensava que havia de militar
en un sindicat; però no trobava cap sindicat que em fes el pes. Arran de
l’estreta relació entre la CGT de Terrassa i l’Assemblea d’Okupes em
vaig afiliar a la CGT. Durant molt temps la meva militància a la CGT era
social com okupa o en col·lectius diversos. A partir del 2004 començo a
entrar en el món laboral i participar en lluites contra la precarietat a
la Universitat Autonòma de Barcelona (UAB) on llavors tenia un
contracte de professor associat. Acabo sent delegat sindical al comitè
d’empresa des del 2007. Posteriorment em vaig vincular més a
l’estructura de l’organització i el 2010 em faig càrrec de la secretaria
d’Acció Social.
Darrerament la CGT ha experimentat un gran creixement. A què creu que es degut?
Potser pel desencís dels treballadors amb els sindicats majoritaris CC.OO i UGT?
Segurament. El creixement l’hem de situar en la seva mesura. En termes
absoluts hem augmentat en delegats, tot i que continuem lluny del
bipartidisme sindical. Estem creixent en afiliació, en els últims cinc
anys hem crescut un 33 per cent. No és un augment aclaparador, però si
tenim en compte que els sindicats majoritaris han perdut entre el 35 i
40 per cent d’afiliació, segons reconeixen, és un augment important. Hem
guanyat molt en notorietat en les lluites en un context de baixa
mobilització i d’increment de l’atur. La CGT és el sindicat majoritari
en les lluites de caràcter laboral i social. De vegades com a una
organització més i moltes vegades tirant del carro. Malgrat no ser
majoritaris en representació institucional als comitès d’empresa, som la
força majoritària al carrer i a la lluita a les empreses.
És cert que alguns quadres sindicals de CC.OO i UGT han passat a militar a la CGT?
Com sindicat que està creixent tenim gent de nova afiliació i gent que prové d’altres sindicats.
Per
què Espanya és un dels països amb més baixa afiliació sindical
d’Europa? Respon això una fenomen general europeu o particular
d’Espanya?
Sí, l’Estat espanyol és un dels Estats amb menor afiliació, amb major
precarietat d’Europa i amb una de les dates més tardanes d’incorporació
al món laboral. Aquí hi ha dos factors. Primer, la Guerra Civil i la
Dictadura, tota la derrota del moviment obrer que va suposar el
franquisme. L’Estat espanyol és l’únic lloc on el feixisme es va
mantenir després del 1945. Això s’ha fet pagar, ha desaparegut tota la
tradició sindical que hi havia als anys 30. El segon factor és el model
sindical de concertació que es tanca durant la Transició i que dona
molta força a un sindicalisme molt professionalitzat de delegats. Això
fa que molts espais de militància obrera que hi havia als anys 70, a
través de la participació, a través de l’assemblea, són desactivats.
Això es tradueix en un desencís cap el sindicalisme. A molts llocs de
treball es veu al delegat sindical -vull dir als dels sindicats
majoritaris- com una persona poc compromesa amb la feina, que no passa
mai pel seu lloc de treball, que es reitera en el temps en la tasca de
delegat sindical… Això, que reflecteix determinades pràctiques del
sindicalisme majoritari, ens afecta negativament a tot el sindicalisme.
D’ençà
l’esclat de la crisi financera les condicions de vida i laborals dels
treballadors s’han endurit terriblement amb la precarització, baixada de
salaris o pèrdua de drets adquirits. És possible revertir aquesta
situació?
Estem en una ofensiva del capital que ja dura bastant temps. Si mirem
la història de les reformes laborals a l’Estat espanyol,
independentment del govern de torn, jo diria des del 1976 i de manera
clara des del règim parlamentari, veiem que hi ha un retrocés de drets
laborals. Això, a nivell internacional, es fa palès amb les victòries de
Thatcher i Reagan i després amb la descomposició del model
socialdemòcrata a França, Alemanya i fins i tot a Suècia. Per tant, la
tendència és cap a una classe treballadora desposseïda de la seva eina
de lluita que havia estat un sindicalisme arrelat en l’assemblea de
treballadors i la que se l’ha imposat un sindicalisme que forma part del
sistema institucional.
És això irreversible? No. Per això existeix la CGT i altres sindicats de
caràcter alternatiu. Pensem que la classe treballadora són la immensa
majoria de la població. En determinats moments en què hem sortit
massivament al carrer hem fet trontollar governs. La prova més recent la
tenim al 15M que és cert que li va mancar una capacitat
d’estructurar-se i de mantenir-se en el temps, però que va demostrar la
capacitat de mobilització que tenim.
Es
considera la CGT una organització hereva de l’històrica CNT? Fins a
quin punt han renovat el cos doctrinal de la CNT? De fet vostès
participen a les eleccions sindicals cosa impensable a la CNT.
A nosaltres ens agrada pensar que som hereus de la CNT. Perquè
compartim els principis bàsics de l’acció sindical de la CNT i ens els
fem nostres que són el poder en l’assemblea de treballadors, el
sindicalisme basat en l’acció directa, que vol dir en la participació
dels membres del sindicat en la pressa decisions i en les accions de
lluita, i en el suport mutu com a forma d’anar més enllà de la lluita
empresa a empresa i dotar-lo d’un contingut de classe. Aquests són els
nostres principis bàsics de funcionament. L’anarcosindicalisme,
històricament, no ha estat mai un cos doctrinal estàtic. La seva riquesa
ha estat en la seva capacitat de respondre a les necessitats i
requeriments de cada època. Òbviament, davant de noves situacions, la
manera com responem als reptes és específica de cada moment. Per això
podem comparar en el que fa la CGT amb el que feia la CNT quan es va
crear? No. Perquè la participació sindical dels treballadors i
treballadores és molt diferent, perquè els mecanismes de participació
institucional han canviat. Nosaltres som fruit d’això. També, i això és
una opinió personal però que reflecteix una part de la nostra
organització, en algun moment haurem de asseure i revaluar quin és el
sentir de la nostra participació en les eleccions sindicals. I, en tot
cas, reforçar molt els espais de lluita fora de la institucionalitat de
les relacions laborals. Caldrà veure com encaixem tot això.
Quines són les seves relacions amb l’esquerra independentista? És cert que la CGT és el sindicat de referència de la CUP?
No, no és cert. Si un mira els cartells de l’esquerra
independentista, veurà que hi ha tota una sèrie d’organitzacions, entre
d’altres un sindicat, la Coordinadora Obrera Sindical (COS). Una
organització petita, amb poca presència, ara per ara, en el món del
treball. És cert que hi ha moltíssima gent afiliada a la CUP o de
l’esquerra independentista que alhora són afiliats o afiliades a la CGT
en la mesura que la CGT és el sindicat més gran a l’esquerra de CC.OO i
UGT. Ara bé, la CGT com a tal no és un sindicat de l’esquerra
independentista. És un sindicat dels seus afiliats, afiliades i
militants i venim d’una tradició anarcosindicalista. De la mateix manera
que podem tenir gent que defensa l’acció política dins l’esquerra
independentista, podem tenir gent amb un sentiment antiestatalista.
És vostè partidari de la independència de Catalunya?
Sóc partidari de les lluites d’alliberament de qualsevol col·lectiu,
de qualsevol poble. Sóc partidari que tots els pobles de la Península
Ibèrica, d’Europa i de la Mediterrània puguin decidir lliurement el seu
dia a dia. Això no passa únicament per un referèndum d’autodeterminació,
sinó per una revolució que va molt més enllà. Hem de decidir com volem
treballar, com volem produir, com volem relacionar-nos entre nosaltres.
Ara mateix en l’Estat espanyol això no és possible. Per tant,
l’alliberament dels pobles d’Ibèria passa per la destrucció de l’Estat
espanyol. Si això comporta la independència dels Països Catalans doncs
ho haurà de comportar. Tot i que és possible que la fórmula, en el
moment en què poguessin decidir, fos una altre. Ara mateix no veuria amb
mals ulls la independència dels Països Catalans.
Què opina de la irrupció de Podemos en la vida pública espanyola i catalana?
De la mateixa manera que tenim molta afiliació de la CUP, també hi ha
molta de Podemos en un percentatge rellevant i important. En certa
mesura, tot que i amb un caràcter diferent, Podemos i la CUP són el
reflex del descontentament d’una part important de la població i de la
classe treballadora amb la política institucional tant a Catalunya com
al conjunt de l’Estat espanyol. Valoro amb molt respecte que part dels
nostres afiliats i afiliades participin a la CUP o a Podemos. A nivell
estrictament personal he optat per no donar tant pes a la lluita
institucional i centrar-me més en la lluita social i sindical. Caldrà
veure cap a on van tant la CUP com Podemos. Espero que siguin capaces de
mantenir això que diuen i mantenir-se al marge de la política
institucional. El temps dirà.
Vostè
està imputat, amb 26 persones més, per les mobilitzacions del 2011 i
2013 que culminaren amb l’ocupació del rectorat de la UAB i amb una
petició del fiscal de 11 anys i mig de presó. Una acusació presentada,
entre d’altres, per Sílvia Carrasco, llavors vicerectora i militant
d’ICV a Sabadell. A què creu que és degut aquest procediment?
Determinar qui ens va acusar en aquesta causa és una mica complicat.
La professora que ha esmentat va efectuar una denúncia contra una sèrie
d’accions de protesta que van prendre la forma d’escrache. Recordem que
era l’època en què la PAH feia escraches contra els desnonaments i aquí a
Sabadell també. Aquesta professora va presentar inicialment aquesta
denúncia. Després l’antic rector de la Universitat, Ferran Sancho,
l’antiga secretaria general Judith Soler, que en la Universitat seria
l’equivalent a la vicepresidenta del govern, i Sílvia Carrasco, que en
aquell moment era vicerectora d’estudiants, que seria un càrrec
ministerial en un govern, es van personar a la policia, van explicar una
sèrie de coses i van aportar una sèrie de noms, producte d’una sèrie de
seguiments a activistes i militants. Això és l’inici d’aquesta causa
penal que comporta que 27 persones ens enfrontem a penes de més de onze
anys de presó. A més, la UAB es va personar com acusació particular i
prèviament la professora Sílvia Carrasco també ho havia fet. Ella forma
part d’una denúncia i a més és activa en aquest procés. En el seu moment
van argumentar que a la UAB havia un entramat amb finalitats
delictives, format per la Coordinadora d’Assemblees de Facultats, el
Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, la CGT i fins i tot algunes
persones de la CUP que tenia com a finalitat desestabilitzar la
institució.
Segons l’atestat policial i la documentació dels Mossos d’Esquadra va
ser la professora Sílvia Carrasco qui va donar els noms i cognoms de 27
persones amb el seu DNI, entre ells el meu. Arran de tot això, el fiscal
va formular un escrit d’acusació, recollint els arguments, els
seguiments dels cossos de seguretat privada de la Universitat però per
ordres del que llavors era l’equip de govern. A partir d’aquesta
informació el fiscal fa un escrit d’acusació. Davant això, molta gent
pensa ‘alguna cosa hauran fet’. A mi, llegint l’escrit d’acusació del
fiscal i les denúncies, se’m vincula per haver participat com a delegat
sindical en una roda de premsa amb Jordi García, un altre treballador
imputat que també és delegat sindical. Per haver participat en aquesta
roda de premsa, suposadament, som membres d’aquest entramat que hauríem
desenvolupat un pla criminal i cito paraules del fiscal.
Actualment com està la causa?
L’advocada d’una de les persones imputades ha presentat un recurs.
Quan es resolgui se’ns citarà al jutjat d’instrucció per donar-nos
personalment l’escrit d’acusació. Llavors començarà el termini perquè
els nostres advocats o advocades presentin l’escrit de defensa i llavors
caldrà esperar que es fixi la data del judici que presumiblement no
serà abans de la meitat de l’any que ve. Un cop el fiscal va fer la
acusació, primer la UAB i després la resta d’acusacions particulars
s’han retirat de la part penal. Ho han fet sense fer un posicionament de
part on es demanés la retirada de l’acusació. Una acusació particular
només té sentit quan qui acusa demana més pena que el ministeri fiscal.
No queda clar si l’han retirat perquè es donen per satisfets amb la
petició fiscal o perquè no estan d’acord amb el procés judicial. En tot
cas, públicament, cap de les parts ho ha dit.
És
cert que el lletrat de l’acusació és Cristóbal Martell, l’advocat de
Manuel Bustos en el cas Mercuri i d’altres imputats per corrupció?
És cert. El lletrat de la UAB, de Sílvia Carrasco i d’altres estudiants,
que llavors eren becaris d’ella i que es van personar com acusació
particular, era Cristóbal Martell. Una persona que, com a mínim, la part
de la Universitat com acusació particular va pagar-la l’Autònoma.
Sabent que té una minuta de més de 500 euros l’hora, vull pensar que la
resta d’acusacions particulars la van pagar ells, encara que pugi sobtar
que uns estudiants o una professora d’universitat tinguin aquesta
quantitat de diners.
Han rebut mostres de suport d’altres sindicats o col·lectius socials o polítics?
Hem rebut suport de molts col·lectius socials, sindicals i polítics.
Hem rebut suport del teixit associatiu de moltes poblacions de Catalunya
i de la resta de l’Estat. No donem a l’abast per anar als llocs on ens
conviden per explicar el cas. M’ha arribat que circula un manifest
signat per més de 1.000 acadèmics contra aquest cas de criminalització.
També hi hagut iniciatives a molts ajuntaments de presentar mocions i
fins i tot la Diputació de Barcelona, els ajuntaments de Barcelona o
Badalona han aprovat mocions contra la judicialització d’aquest cas.
Des del seu punt de vista a quin model universitari anem?
Anem a un model on a la universitat pública hi cada vegada més espais
d’intervenció privada. Podem anar a un model semblant al de la sanitat
catalana on hi ha infraestructures públiques amb molta intervenció
privada. Això ja ve de fa temps, que està in crescendo i està generant
un fort dèficit a les universitats públiques. La UAB ha de cobrir cada
any més de cinc milions de dèficit de la seva fundació privada. Per
altra banda, el desenvolupament d’aquest model es fa des d’una visió
dels estudiants com a clients i no com una part més de la comunitat
universitària. Això va acompanyat de l’increment de l’autoritarisme que
comporta menystenir la capacitat dels estudiants per plantejar debats i
participar activament en la construcció del que hauria de ser una
universitat pública, crítica i popular. També amb un autoritarisme cap a
la plantilla i amb un model del que jo dic de rellotge de sorra. Una
part del professorat molt ben retribuït i molt ben considerat a nivell
professional, juntament amb algun gerent i altre personal
d’administració i serveis. Després poques figures estables a nivell
entremig i una gran part de treballadors i professorat en precari que
assumeix una gran part important de la docència. Avui a la UAB més de la
meitat de la docència la fan professors i professores precaris. I això
segons la LOU [Llei Orgànica d’Universitats] és il·legal.
Vostè
com arqueòleg ha participat en l’exhumació de foses comuns de víctimes
del franquisme. Quines han estat les seves experiències?
He participat assumint un paper de tècnic, a través d’iniciatives de
moviments socials de recuperació de la memòria històrica, com
associacions de familiars o en contra de l’oblit, la impunitat i el
feixisme. Ho he fet tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, en
general amb més èxit a la resta de l’Estat, perquè a Catalunya costa
trobar les fosses comunes de la repressió franquista. Ens hem format amb
personal forense principalment dels Estats Units, amb gent que va
participar a les Torres Bessones. Hem intentar aplicar amb el major
rigor del qual hem estat capaços els protocols de l’arqueologia forense.
Però amb una particularitat, quan un equip d’arqueologia forense, per
exemple a Bòsnia, constata l’enterrament de gent morta en circumstàncies
violentes, allò que documenta té un caràcter probatori als tribunals de
crims contra la humanitat. Quan ho fem aquí, com que no hi ha cap tipus
d’empara o reconeixement judicial del que fem, no té cap validesa
legal. De fet és un problema que la ONU ha denunciat de manera
reiterada.
* Entrevista realitzada per Antonio Santamaria publicada a iSabadell
