Entrevista a Ermengol Gassiot, secretari general de la CGT Catalunya: “Ens agrada pensar que som hereus de la CNT”

Nascut el 1972 a Barcelona, però veí de Terrassa, és arqueòleg, doctor en Prehistòria i professor a la UAB. El 2014 fou elegit secretari general a Catalunya del sindicat anarcosindicalista CGT. Va afiliar-se al sindicat el 1998 procedent de l’Assemblea d’Okupes de Terrassa. Des del 2007 és delegat del comitè d’empresa de la UAB.

L’entrevisto dimarts passat al local de la CGT al carrer Rosselló (Ca n’Oriac) on participa en una xerrada sobre l’educació lliure i gratuïta organitzat per la secció d’Activitats Diverses del seu sindicat i el sindicat Comisiones de Base (co.bas)

 

 Quina ha estat la seva trajectòria política? Què li va portar a afilar-se a la CGT?
De feina molt temps havia militat a moviments socials. Primer, al moviment d’insubmissió, als finals dels anys 80 que volia trencar el clima de consens de la Transició que ara està molt de moda però que llavors ningú criticava. Molta gent que estaven en aquest moviment van anar a parar a les assembles okupes i participaren en centres socials okupats, lluitant contra l’especulació i cercant models alternatius de participació política en els barris. Sempre tenia la consciència de classe, com treballador precari que era, i pensava que havia de militar en un sindicat; però no trobava cap sindicat que em fes el pes. Arran de l’estreta relació entre la CGT de Terrassa i l’Assemblea d’Okupes em vaig afiliar a la CGT. Durant molt temps la meva militància a la CGT era social com okupa o en col·lectius diversos. A partir del 2004 començo a entrar en el món laboral i participar en lluites contra la precarietat a la Universitat Autonòma de Barcelona (UAB) on llavors tenia un contracte de professor associat. Acabo sent delegat sindical al comitè d’empresa des del 2007. Posteriorment em vaig vincular més a l’estructura de l’organització i el 2010 em faig càrrec de la secretaria d’Acció Social.
 Darrerament la CGT ha experimentat un gran creixement. A què creu que es degut?
Potser pel desencís dels treballadors amb els sindicats majoritaris CC.OO i UGT?
Segurament. El creixement l’hem de situar en la seva mesura. En termes absoluts hem augmentat en delegats, tot i que continuem lluny del bipartidisme sindical. Estem creixent en afiliació, en els últims cinc anys hem crescut un 33 per cent. No és un augment aclaparador, però si tenim en compte que els sindicats majoritaris han perdut entre el 35 i 40 per cent d’afiliació, segons reconeixen, és un augment important. Hem guanyat molt en notorietat en les lluites en un context de baixa mobilització i d’increment de l’atur. La CGT és el sindicat majoritari en les lluites de caràcter laboral i social. De vegades com a una organització més i moltes vegades tirant del carro. Malgrat no ser majoritaris en representació institucional als comitès d’empresa, som la força majoritària al carrer i a la lluita a les empreses.
 És cert que alguns quadres sindicals de CC.OO i UGT han passat a militar a la CGT?
Com sindicat que està creixent tenim gent de nova afiliació i gent que prové d’altres sindicats.
 Per què Espanya és un dels països amb més baixa afiliació sindical d’Europa? Respon això una fenomen general europeu o particular d’Espanya?
Sí, l’Estat espanyol és un dels Estats amb menor afiliació, amb major precarietat d’Europa i amb una de les dates més tardanes d’incorporació al món laboral. Aquí hi ha dos factors. Primer, la Guerra Civil i la Dictadura, tota la derrota del moviment obrer que va suposar el franquisme. L’Estat espanyol és l’únic lloc on el feixisme es va mantenir després del 1945. Això s’ha fet pagar, ha desaparegut tota la tradició sindical que hi havia als anys 30. El segon factor és el model sindical de concertació que es tanca durant la Transició i que dona molta força a un sindicalisme molt professionalitzat de delegats. Això fa que molts espais de militància obrera que hi havia als anys 70, a través de la participació, a través de l’assemblea, són desactivats. Això es tradueix en un desencís cap el sindicalisme. A molts llocs de treball es veu al delegat sindical -vull dir als dels sindicats majoritaris- com una persona poc compromesa amb la feina, que no passa mai pel seu lloc de treball, que es reitera en el temps en la tasca de delegat sindical… Això, que reflecteix determinades pràctiques del sindicalisme majoritari, ens afecta negativament a tot el sindicalisme.
 D’ençà l’esclat de la crisi financera les condicions de vida i laborals dels treballadors s’han endurit terriblement amb la precarització, baixada de salaris o pèrdua de drets adquirits. És possible revertir aquesta situació?
Estem en una ofensiva del capital que ja dura bastant temps. Si mirem la història de les reformes laborals a l’Estat espanyol, independentment del govern de torn, jo diria des del 1976 i de manera clara des del règim parlamentari, veiem que hi ha un retrocés de drets laborals. Això, a nivell internacional, es fa palès amb les victòries de Thatcher i Reagan i després amb la descomposició del model socialdemòcrata a França, Alemanya i fins i tot a Suècia. Per tant, la tendència és cap a una classe treballadora desposseïda de la seva eina de lluita que havia estat un sindicalisme arrelat en l’assemblea de treballadors i la que se l’ha imposat un sindicalisme que forma part del sistema institucional.
És això irreversible? No. Per això existeix la CGT i altres sindicats de caràcter alternatiu. Pensem que la classe treballadora són la immensa majoria de la població. En determinats moments en què hem sortit massivament al carrer hem fet trontollar governs. La prova més recent la tenim al 15M que és cert que li va mancar una capacitat d’estructurar-se i de mantenir-se en el temps, però que va demostrar la capacitat de mobilització que tenim.
 Es considera la CGT una organització hereva de l’històrica CNT? Fins a quin punt han renovat el cos doctrinal de la CNT? De fet vostès participen a les eleccions sindicals cosa impensable a la CNT.
A nosaltres ens agrada pensar que som hereus de la CNT. Perquè compartim els principis bàsics de l’acció sindical de la CNT i ens els fem nostres que són el poder en l’assemblea de treballadors, el sindicalisme basat en l’acció directa, que vol dir en la participació dels membres del sindicat en la pressa decisions i en les accions de lluita, i en el suport mutu com a forma d’anar més enllà de la lluita empresa a empresa i dotar-lo d’un contingut de classe. Aquests són els nostres principis bàsics de funcionament. L’anarcosindicalisme, històricament, no ha estat mai un cos doctrinal estàtic. La seva riquesa ha estat en la seva capacitat de respondre a les necessitats i requeriments de cada època. Òbviament, davant de noves situacions, la manera com responem als reptes és específica de cada moment. Per això podem comparar en el que fa la CGT amb el que feia la CNT quan es va crear? No. Perquè la participació sindical dels treballadors i treballadores és molt diferent, perquè els mecanismes de participació institucional han canviat. Nosaltres som fruit d’això. També, i això és una opinió personal però que reflecteix una part de la nostra organització, en algun moment haurem de asseure i revaluar quin és el sentir de la nostra participació en les eleccions sindicals. I, en tot cas, reforçar molt els espais de lluita fora de la institucionalitat de les relacions laborals. Caldrà veure com encaixem tot això.
 Quines són les seves relacions amb l’esquerra independentista? És cert que la CGT és el sindicat de referència de la CUP?
No, no és cert. Si un mira els cartells de l’esquerra independentista, veurà que hi ha tota una sèrie d’organitzacions, entre d’altres un sindicat, la Coordinadora Obrera Sindical (COS). Una organització petita, amb poca presència, ara per ara, en el món del treball. És cert que hi ha moltíssima gent afiliada a la CUP o de l’esquerra independentista que alhora són afiliats o afiliades a la CGT en la mesura que la CGT és el sindicat més gran a l’esquerra de CC.OO i UGT. Ara bé, la CGT com a tal no és un sindicat de l’esquerra independentista. És un sindicat dels seus afiliats, afiliades i militants i venim d’una tradició anarcosindicalista. De la mateix manera que podem tenir gent que defensa l’acció política dins l’esquerra independentista, podem tenir gent amb un sentiment antiestatalista.
 És vostè partidari de la independència de Catalunya?
Sóc partidari de les lluites d’alliberament de qualsevol col·lectiu, de qualsevol poble. Sóc partidari que tots els pobles de la Península Ibèrica, d’Europa i de la Mediterrània puguin decidir lliurement el seu dia a dia. Això no passa únicament per un referèndum d’autodeterminació, sinó per una revolució que va molt més enllà. Hem de decidir com volem treballar, com volem produir, com volem relacionar-nos entre nosaltres. Ara mateix en l’Estat espanyol això no és possible. Per tant, l’alliberament dels pobles d’Ibèria passa per la destrucció de l’Estat espanyol. Si això comporta la independència dels Països Catalans doncs ho haurà de comportar. Tot i que és possible que la fórmula, en el moment en què poguessin decidir, fos una altre. Ara mateix no veuria amb mals ulls la independència dels Països Catalans.
 Què opina de la irrupció de Podemos en la vida pública espanyola i catalana?
De la mateixa manera que tenim molta afiliació de la CUP, també hi ha molta de Podemos en un percentatge rellevant i important. En certa mesura, tot que i amb un caràcter diferent, Podemos i la CUP són el reflex del descontentament d’una part important de la població i de la classe treballadora amb la política institucional tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat espanyol. Valoro amb molt respecte que part dels nostres afiliats i afiliades participin a la CUP o a Podemos. A nivell estrictament personal he optat per no donar tant pes a la lluita institucional i centrar-me més en la lluita social i sindical. Caldrà veure cap a on van tant la CUP com Podemos. Espero que siguin capaces de mantenir això que diuen i mantenir-se al marge de la política institucional. El temps dirà.
 Vostè està imputat, amb 26 persones més, per les mobilitzacions del 2011 i 2013 que culminaren amb l’ocupació del rectorat de la UAB i amb una petició del fiscal de 11 anys i mig de presó. Una acusació presentada, entre d’altres, per Sílvia Carrasco, llavors vicerectora i militant d’ICV a Sabadell. A què creu que és degut aquest procediment?
Determinar qui ens va acusar en aquesta causa és una mica complicat. La professora que ha esmentat va efectuar una denúncia contra una sèrie d’accions de protesta que van prendre la forma d’escrache. Recordem que era l’època en què la PAH feia escraches contra els desnonaments i aquí a Sabadell també. Aquesta professora va presentar inicialment aquesta denúncia. Després l’antic rector de la Universitat, Ferran Sancho, l’antiga secretaria general Judith Soler, que en la Universitat seria l’equivalent a la vicepresidenta del govern, i Sílvia Carrasco, que en aquell moment era vicerectora d’estudiants, que seria un càrrec ministerial en un govern, es van personar a la policia, van explicar una sèrie de coses i van aportar una sèrie de noms, producte d’una sèrie de seguiments a activistes i militants. Això és l’inici d’aquesta causa penal que comporta que 27 persones ens enfrontem a penes de més de onze anys de presó. A més, la UAB es va personar com acusació particular i prèviament la professora Sílvia Carrasco també ho havia fet. Ella forma part d’una denúncia i a més és activa en aquest procés. En el seu moment van argumentar que a la UAB havia un entramat amb finalitats delictives, format per la Coordinadora d’Assemblees de Facultats, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, la CGT i fins i tot algunes persones de la CUP que tenia com a finalitat desestabilitzar la institució.
Segons l’atestat policial i la documentació dels Mossos d’Esquadra va ser la professora Sílvia Carrasco qui va donar els noms i cognoms de 27 persones amb el seu DNI, entre ells el meu. Arran de tot això, el fiscal va formular un escrit d’acusació, recollint els arguments, els seguiments dels cossos de seguretat privada de la Universitat però per ordres del que llavors era l’equip de govern. A partir d’aquesta informació el fiscal fa un escrit d’acusació. Davant això, molta gent pensa ‘alguna cosa hauran fet’. A mi, llegint l’escrit d’acusació del fiscal i les denúncies, se’m vincula per haver participat com a delegat sindical en una roda de premsa amb Jordi García, un altre treballador imputat que també és delegat sindical. Per haver participat en aquesta roda de premsa, suposadament, som membres d’aquest entramat que hauríem desenvolupat un pla criminal i cito paraules del fiscal.
 Actualment com està la causa?
L’advocada d’una de les persones imputades ha presentat un recurs. Quan es resolgui se’ns citarà al jutjat d’instrucció per donar-nos personalment l’escrit d’acusació. Llavors començarà el termini perquè els nostres advocats o advocades presentin l’escrit de defensa i llavors caldrà esperar que es fixi la data del judici que presumiblement no serà abans de la meitat de l’any que ve. Un cop el fiscal va fer la acusació, primer la UAB i després la resta d’acusacions particulars s’han retirat de la part penal. Ho han fet sense fer un posicionament de part on es demanés la retirada de l’acusació. Una acusació particular només té sentit quan qui acusa demana més pena que el ministeri fiscal. No queda clar si l’han retirat perquè es donen per satisfets amb la petició fiscal o perquè no estan d’acord amb el procés judicial. En tot cas, públicament, cap de les parts ho ha dit.
 És cert que el lletrat de l’acusació és Cristóbal Martell, l’advocat de Manuel Bustos en el cas Mercuri i d’altres imputats per corrupció?
És cert. El lletrat de la UAB, de Sílvia Carrasco i d’altres estudiants, que llavors eren becaris d’ella i que es van personar com acusació particular, era Cristóbal Martell. Una persona que, com a mínim, la part de la Universitat com acusació particular va pagar-la l’Autònoma. Sabent que té una minuta de més de 500 euros l’hora, vull pensar que la resta d’acusacions particulars la van pagar ells, encara que pugi sobtar que uns estudiants o una professora d’universitat tinguin aquesta quantitat de diners.
 Han rebut mostres de suport d’altres sindicats o col·lectius socials o polítics?
Hem rebut suport de molts col·lectius socials, sindicals i polítics. Hem rebut suport del teixit associatiu de moltes poblacions de Catalunya i de la resta de l’Estat. No donem a l’abast per anar als llocs on ens conviden per explicar el cas. M’ha arribat que circula un manifest signat per més de 1.000 acadèmics contra aquest cas de criminalització. També hi hagut iniciatives a molts ajuntaments de presentar mocions i fins i tot la Diputació de Barcelona, els ajuntaments de Barcelona o Badalona han aprovat mocions contra la judicialització d’aquest cas.
 Des del seu punt de vista a quin model universitari anem?
Anem a un model on a la universitat pública hi cada vegada més espais d’intervenció privada. Podem anar a un model semblant al de la sanitat catalana on hi ha infraestructures públiques amb molta intervenció privada. Això ja ve de fa temps, que està in crescendo i està generant un fort dèficit a les universitats públiques. La UAB ha de cobrir cada any més de cinc milions de dèficit de la seva fundació privada. Per altra banda, el desenvolupament d’aquest model es fa des d’una visió dels estudiants com a clients i no com una part més de la comunitat universitària. Això va acompanyat de l’increment de l’autoritarisme que comporta menystenir la capacitat dels estudiants per plantejar debats i participar activament en la construcció del que hauria de ser una universitat pública, crítica i popular. També amb un autoritarisme cap a la plantilla i amb un model del que jo dic de rellotge de sorra. Una part del professorat molt ben retribuït i molt ben considerat a nivell professional, juntament amb algun gerent i altre personal d’administració i serveis. Després poques figures estables a nivell entremig i una gran part de treballadors i professorat en precari que assumeix una gran part important de la docència. Avui a la UAB més de la meitat de la docència la fan professors i professores precaris. I això segons la LOU [Llei Orgànica d’Universitats] és il·legal.
 Vostè com arqueòleg ha participat en l’exhumació de foses comuns de víctimes del franquisme. Quines han estat les seves experiències?
He participat assumint un paper de tècnic, a través d’iniciatives de moviments socials de recuperació de la memòria històrica, com associacions de familiars o en contra de l’oblit, la impunitat i el feixisme. Ho he fet tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, en general amb més èxit a la resta de l’Estat, perquè a Catalunya costa trobar les fosses comunes de la repressió franquista. Ens hem format amb personal forense principalment dels Estats Units, amb gent que va participar a les Torres Bessones. Hem intentar aplicar amb el major rigor del qual hem estat capaços els protocols de l’arqueologia forense. Però amb una particularitat, quan un equip d’arqueologia forense, per exemple a Bòsnia, constata l’enterrament de gent morta en circumstàncies violentes, allò que documenta té un caràcter probatori als tribunals de crims contra la humanitat. Quan ho fem aquí, com que no hi ha cap tipus d’empara o reconeixement judicial del que fem, no té cap validesa legal. De fet és un problema que la ONU ha denunciat de manera reiterada.
* Entrevista realitzada per Antonio Santamaria publicada a iSabadell