Per què cauen els arbres amb una ventada forta?

opinió
(amb l'assessorament de J. Bordas, mestre jardiner)

Article de Rosalia Casas publicat en el Punt

El 24 de gener malauradament van caure molts arbres arreu de Catalunya. Els dies han passat i pertot arreu on vas descobreixes restes d'arbres totalment destrossats, danys importants i pèrdues irreparables. Molts es pregunten per què aquell arbre es va desplomar i en canvi aquell altre que semblava més fràgil no es va tombar. La resposta és que amb un arbre no es va fer una plantació correcta i amb l'altre, sí. Quan un es decideix a plantar un arbre, ha de prendre unes certes mesures, ja que no es tracta de plantar un vegetal qualsevol. De fet, existeixen unes normes europees de plantació per evitar disgustos. Si en el moment de plantar un arbre no es fa un forat ben profund i la terra que troben està molt compactada, les arrels no poden profunditzar i en comptes d'allargar-se fins al subsòl creixen horitzontalment, i és llavors quan no poden aguantar les velocitats del vent i cauen. Per plantar, després de fer un sot aproximadament d'un metre cúbic, haurem de comprovar que la terra del subsòl no està compactada; si no és així, haurem de continuar fent el sot fins que la terra deixi d'estar-ho.

Fent una plantació correcta aconseguirem: a) millorar l'estabilitat de l'arbre, ja que les arrels principals aniran ben al fons; b) una oxigenació i sanejament de la terra; c) un creixement més vigorós de l'arbre; d) un estalvi considerable d'aigua (fins a un 60%, aproximadament), perquè l'aigua de reg o de pluja podrà arribar fins al subsòl, allà on hi ha les arrels, i aconseguir una terra fresca i humida; e) menys males herbes, perquè es mantindrà la humitat al fons i les herbes no rebran aigua; f) la bona conservació de paviments, voreres i construccions. Les arrels no aixecaran res, ja que no creixeran de manera horitzontal.

Ens podem trobar el cas que un hagi seguit els passos correctes per a una bona plantació i que l'arbre hagi caigut? Pot passar el cas que l'arbre faci poc que s'hagi plantat i no s'hi hagi posat cap tutor. L'arbre no té temps d'arrelar, i sense el tutor no pot aguantar. El tutor és imprescindible, ja que el protegeix del vent i d'altres possibles agressions.

Hi ha arbres més resistents al vent que d'altres? Sí. Sempre que s'hagin plantat correctament. Hi ha diverses espècies: Cupressus sempervirens, Cupressus macrocarpa, Casuarina stricta, Populus nigra Italica, Populus texana, Broussonetia papyrifera, Robinia pseudoacacia i el lledoner, la morera i l'om. També, palmeres i bambús. Quin és l'arbre que pateix més pel vent? El pi bord (Pinus halapensis). Quan en una pineda de pins bords se n'arrenquen per fer-hi habitatges o altres construccions, els pins restants queden en fals i a la llarga cauen. Un bosc de pins originals, quan estan tots junts i no en falta cap, tots tenen força resistència al vent, però quan se n'arrenca algun, la resta del grup queda debilitat i cauen amb el transcurs del temps, sobretot si la capa de terra és poc profunda per l'existència de capes de pedra al subsòl o per una terra molt compactada. Amb vents huracanats com els del 24 de gener, es comprova que els pins arrancats i tombats han tingut un creixement horitzontal i no pas vertical.

La gran estafa de la Llei de Dependència

L’1 de gener de 2007 va entrar en vigor una de les lleis "estrella" del Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero, l’anomenada Llei de la Dependència, llei 39/2006, que segons la propaganda oficial havia de suposar un nou pilar dels drets dels ciutadans, dignificant alhora les condicions de les persones, sobretot dones, que porten a terme aquesta tasca, moltes vegades sense percebre cap remuneració.

Poc menys de dos anys després pràcticament totes les forces polítiques, sindicals i socials coincideixen a qualificar unàniment de fracàs el seu desenvolupament, per la manca de finançament dels drets que la normativa diu regular, i les pròpies dades oficials deixen constància d’aquesta realitat.

Passats els focs d’artifici inicials dels polítics, la realitat és que la història de la Llei de dependència és la d’un fracàs anunciat, que no només no ha portat més drets a la immensa majoria dels dependents, sinó que ha fet augmentar la privatització i la precarietat laboral en un dels sectors amb sous més baixos, consolidant alhora el model d’atenció familiar de les dones a les llars.

Només els grans dependents

Inicialment, la llei va establir que durant l’any 2007 només es donarien les ajudes als anomenats "grans dependents", aquells que necessiten d’atenció contínua de terceres persones, per anar ampliant l’aplicació de les lleis a la resta de persones dependents els anys 2008 i 2009.

La realitat és que acabat l’any 2008 el 65% de les persones que haurien de gaudir de nous drets segons la llei encara resten a l’espera del Programa Individual d’Atenció (PIA). La resta de dades de les pròpies administracions no deixen lloc a cap dubte: només ha accedit a alguna ajuda el 7,34 % de les persones que ho han sol·licitat, essent la comunitat més afectada la de Catalunya, on més de 30.000 Grans Dependents no obtenen cap ajuda, a pesar d’estar reconeguts com a tals, i fins i tot la consellera de Benestar, Carme Capdevila, ha calculat que el 10% dels beneficiaris tindran efectivament el seu dret reconegut quan ja estiguin morts. A més, les dades oficials reflecteixen a dia d’avui que al Principat només 16 persones disposen d’ajuda per servei d’atenció domiciliària, i 8 més d’un assistent personal.

A nivell dels Països Catalans, del País Valencià i de les Illes ni tan sols hi ha dades oficials de les respectives administracions autonòmiques. En tot cas, sembla que pel proper any la situació no sembla que millorarà, ja que segons les previsions a Catalunya 20.000 noves persones tindran drets reconeguts segons la llei a ajudes a partir de gener de 2009.

Ajudes en qüestió

Un altre dels aspectes polèmics de la llei ha estat la incompatibilitat de les ajudes de la norma amb prestacions i altres ajudes existents anteriorment, com poden ser les de Gran Invalidesa de la Seguretat Social o polítiques socials municipals. Aquest és el cas, per exemple, de l’actriu Mercè Comes i la seva parella Carles Candel, recollit als mitjans de comunicació. En Carles, amb mig cos immòbil i parla inintel·ligible a causa d’un infart, va rebre una ajuda de dependència, després de múltiples visites i burocràcies, de 0,99 euros mensuals.

Alhora, els serveis assistencials dels ajuntaments, on es gestionen aquestes ajudes, s’estan veien col·lapsats i sense els mínims recursos per afrontar els drets reconeguts a la norma, i els conflictes de competències entre les diferents administracions acaben de complicar encara més els tímids desenvolupaments de la norma.

Privatitzacions i precarietat

Un altre de les crítiques rebudes per la llei de dependència ha estat que conforma un model on la iniciativa privada és la gran protagonista, fet que ha representat un deteriorament de les ja precàries condicions laborals dels treballadors del sector. Actualment, a Catalunya els 30.000 treballadors del sector de la dependència (dels que el 90% són dones i el 30% persones immigrades) pateix sous per sota dels 779 euros bruts mensuals, amb llargues jornades laborals i altissimes taxes de temporalitat. Ara, i amb la nova llei, es multiplica la feina pel mateix personal.

Alhora, les dades oficials han deixat constància de que la gran majoria d’ajudes de la llei corresponen a cuidadores (en l’aplastant majoria, dones) no professionals, mantenint per tant en molts casos el model d’atenció que recau en la família, afectant que moltes dones continuïn atrapades en les tasques de la llar.

Pressupostos insuficients pel 2009

Les perspectives d’aplicació de la Llei de dependència pels propers anys no permet ser més optimista. A l’octubre, el govern autonòmic de José Montilla va anunciar que estava estudiant la seriosa possibilitat de deixar en suspens a Catalunya el desenvolupament de la norma per manca de fons econòmics per aplicar-la als Pressupostos de l’Estat.

Segons la Generalitat caldria un pressupost de 200 milions d’euros per aplicar els drets reconeguts per la llei, però el pressupost estatal de 2009 només l’ha dotat amb 18 milions per als dependents de Catalunya. Si finalment es porta a terme la suspensió, la Generalitat seria el primer govern autonòmic que deixa sense aplicació la llei, deixant milers de dependents catalans sense protecció durant el 2009. Diferents polítics catalans ja estan preparant el terreny per a aquesta realitat, i així el conseller d’ERC Josep Huguet va declarar darrerament que "la crisi econòmica crea certa complicació en l’aplicació de la llei", mentre la consellera socialista d’Acció Social, Carme Capdevila, ha proposat posposar les ajudes als dependents ja que "la Generalitat no pot assumir la càrrega pressupostària".

Primeres demandes judicials

La situació de clara no aplicació dels drets reconeguts a la llei ha comportat les primeres demandes als jutjats socials. El primer judici en aquesta matèria es va donar el passat setembre a Barcelona, quan el fill d’Antonio Moreno, persona valorada com a Gran Dependent, va reclamar a la Generalitat en el judici 2.400 euros pels endarreriments des de l’entrada en vigor de la norma, que li reconeixien aquesta quantitat.

A l’espera de la primera sentència, és previsible que en els propers mesos molts dels afectats puguin reclamar en via judicial els seus drets, que no són reconeguts per les administracions.

Les xifres de la Llei de dependència

65% són les persones que haurien de gaudir de nous drets segons la llei que encara resten sense prestació.

779 euros bruts mensuals és el salari mitjà dels treballadors de la dependència. 30.000 Grans Dependents a Catalunya encara no obtenen cap ajuda, tot i tenir el dret reconegut a la norma.

20.000 són les noves persones tindran dret a ajudes a Catalunya a partir de gener de 2009 segons les previsions.

10% és la taxa dels beneficiaris que ha calculat la Generalitat que tindran efectivament el seu dret reconegut quan ja estiguin morts.

Com es mesura la dependència?

S’estableixen tres graus de dependència:

Grau I: Dependència Moderada: quan la persona necessita ajuda almenys una vegada al dia o té necessitats d’ajuda intermitent o limitada.

Grau II Dependència Severa: quan la persona necessita ajuda dues o tres vegades al dia, però no requereix de la presència permanent d’un cuidador.

Grau III Gran Dependència: quan la persona necessita ajuda vàries vegades al dia i necessita la presència indispensable i contínua d’una altra persona.

Article publicat al número 104 de la revista Catalunya, gener 2009.

La CGT denuncia al govern, al capital financer i a l’empresariat com responsables de la crisi capitalista

Resulta patètic contemplar com espectadors al govern oferint milions d’euros públics al capital financer privat per a refinanciar el seu deute i, alhora, escoltar d’aquests, que la culpa de la situació la té l’economia real i l’elevat cost dels acomiadaments.

Igualment patètic resulta contemplar com empresaris de qualsevol sector -industrial, serveis, construcció o agricultura-, amb només insinuar la paraula “crisi” -en totes les seves variants (caiguda de la demanda, adequació de recursos al mercat, causes organitzatives, productives o tècniques…)-, en un ERO, o en un Concurs Voluntari de Creditors, o en els acomiadaments individuals, governants de qualsevol administració, central o autonòmica i jutges de qualsevol tipus, autoritzen sense cap objecció l’acomiadament massiu o individual, o les suspensions d’ocupació temporals.

Assistim a un joc pervers de previsions, realitzades per les grans corporacions mundials del capital (FMI, BM, OMC, Comissió Europea, G-20, Reserva Federal EEUU, Banc Central Europeu, Gurús de les Agències de Qualificació, Executius de les Consultores “més prestigioses”, teòrics-catedràtics-experts i “tertulians de tot tipus”), sobre el nombre de desocupats, mundials, nacionals, europeus; les persones que (a milions) passaran fam o més fam; fons d’inversió o índexs borsaris que s’enfonsaran, etc. etc.

Sembla que ens trobem en apreciacions del món i de la realitat, que depenguessin dels designis d’un “ordre supra-natural” que escapa a les decisions dels éssers humans i més en concret de qui té poder econòmic, polític i militar d’adoptar aquestes decisions, és a dir, governs de tot tipus, entitats financeres, empresariat de tot pelatge i executius i teòrics d’alt “copete”, com si ells no haguessin trencat un plat.

Ignoren que sabem que la Gran Banca “espanyola” es va embutxacar en un any de crisi com el passat, 20.000 milions d’euros de beneficis nets, augmentant el crèdit concedit del 2002 al 2008 fins a 1,838 bilions d’euros, és a dir en sis anys un 161% (es partia en el 2002 d’un volum de crèdit concedit de 701.000 milions d’euros). I aquí es troba el problema: el 70% d’aquest increment es va dedicar a finançar el "totxo": el crèdit immobiliari va passar de 347.000 milions en el 2002 a 1,1 bilions d’euros en el 2008.

La Banca “espanyola” capta diners públics del Banc Central europeu diàriament i ho deixa en dipòsit, en gran part, en el mateix banc. Rep diners (milers de milions) del govern espanyol i ho dedica a refinançar el seu deute. Les grans Empreses del totxo, en el període d’especulació “sense límits” van pastar fortunes inimaginables. Les multinacionals de l’automòbil, l’empresariat dels grans centres comercials, de les grans cadenes hoteleres, les multinacionals de l’energia, de la comunicació, han pastat, igualment, fortunes i fortunes. I governants de qualsevol color van aplaudir d’allò més el “model de creixement espanyol” i es van apressar a situar-se en els centres del poder mundial.

I ara, tots ells, ens tracten com si nosaltres, treballadors autòctons i immigrants de qualsevol sector, homes, dones, pensionistes, joves, tinguéssim la culpa que ens facin fora de les ocupacions a centenars de milers (3,3 milions de desocupats obligats); que ens treguin de les nostres cases per no tenir rendes per a pagar les seves “usureres hipoteques”; que ens robin qualsevol futur de vida digna davant un aire contaminat, un planeta que no aguanta més, unes ciutats insostenibles, una sanitat cada vegada més escassa en assistència, qualitat i cada vegada més privativa; una educació mercantilitzada i selectiva, per a qui pagui; una absència de llibertat gairebé total en tot el referent als drets de ciutadania…

CGT denuncia a la classe política, governants, banquers i empresariat, així com al sistema judicial, de ser els responsables i causants d’aquest desastre de model capitalista, on l’única cosa que garanteixen són les seves maneres de vida a tot tren (cases, luxes, iots, viatges, etc., etc.) i els seus comptes de resultats. La seva forma de vida, la de molt pocs, és directament responsable de l’actual desastre i, en conseqüència, exigim que s’abandoni aquest model.

La societat, la majoria social, milers de milions de persones, 44 milions a l’Estat espanyol, tenim dret a un nou contracte social, basat en el públic i suficient per a tots. Parlem de sanitat pública, de banca pública no regida pel crèdit ni l’interès sinó per la suficiència per a cobrir les necessitats bàsiques per a tots i, especialment, l’habitatge; parlem de béns bàsics i essencials per a la vida, públics i suficients per a tots: aigua, gas, electricitat, transport; educació pública, laica i lliure; parlem d’un altre model polític, basat en l’autogestió i la participació horitzontal de treballadors, ciutadans, joves, dones, pensionistes.

CGT no consenteix que banquers, governants, empresaris, teòrics-experts-executius i “tertulians de tot tipus” intentin mantenir el seu “status” especulatiu, augmentant el desastre per a la majoria i crida als treballadors i treballadores, ciutadania, homes i dones, joves, immigrants, pensionistes a sortir al carrer i exigir un nou model social.

CGT crida a la mobilització de qui estem sent ignorats, espoliats, enganyats, perquè estem convençuts que altres mons són possibles i ara és el moment de començar-los.

PEL REPARTIMENT … MOBILITZACIÓ!

Secretariat Permanent Comitè Confederal CGT

Darwin-Kropotkin: Dos visiones del evolucionismo

Ayer 12 de febrero se cumplio 200 años del nacimiento de Charles Darwin, padre de la teoría de la evolución. La publicación de “El origen de las especies” representa uno de los mayores golpes asestados por la ciencia y la razón contra la religión, el mito y la fé desde que Copérnico demostrara que la tierra no era el centro del universo.

A Darwin corresponde el mérito de ser pionero en la construcción de una teoría evolutiva. Menos reconocida es la figura de Kropotkin, quien reinterpreta la visión meramente competitiva de Darwin y señala la colaboración como factor determinante en la evolución. “El origen de las especies” de Darwin y “El apoyo mutuo” de Kropotkin compiten y se apoyan mutuamente en una metáfora de las propias teorías contenidas en estas dos grandes obras del pensamiento humano.

La relevancia del primero sobre el segundo no sólo se debe al hecho de ser pionero en esta materia. Aunque las ciencias de la naturaleza no deberían confundirse con las ciencias humanas, es obvio que de ambas teorías se desprenden dos interpretaciones, dos visiones del mundo y del hombre. La competencia, la rivalidad y la ley del más fuerte frente al apoyo mutuo, el compañerismo y la solidaridad. No hay duda de cual de estas visiones es hoy la dominante.

Eso no significa que este día no deba ser celebrado por todos los que “creemos” y tenemos “fé” en la razón. Pero precisamente hoy que se celebra la efeméride de Darwin es un buen momento para reclamar la figura del príncipe Kropotkin, quien hizo evolucionar la propia teoría evolutiva.

Rescatemos pues algunos extractos de la introducción a “El apoyo mutuo: un factor de la evolución” escrita por Piotr Kropotkin en 1902:

“Dos rasgos característicos de la vida animal de la Siberia Oriental y del Norte de Manchuria llamaron poderosamente mi atención durante los viajes que, en mi juventud, realicé por esas regiones del Asia Oriental.

Me llamó la atención, por una parte, la extraordinaria dureza de la lucha por la existencia que deben sostener la mayoría de las especies animales contra la naturaleza inclemente, así como la extinción de grandes cantidades de individuos, que ocurría periódicamente, en virtud de causas naturales, debido a lo cual se producía extraordinaria pobreza de vida y despoblación en la superficie de los vastos territorios donde realizaba yo mis investigaciones.

La otra particularidad era que, aun en aquellos pocos puntos aislados en donde la vida animal aparecía en abundancia, no encontré, a pesar de haber buscado empeñosamente sus rastros, aquella lucha cruel por los medios de subsistencia entre los animales pertenecientes a una misma especie que la mayoría de los darwinistas (aunque no siempre el mismo Darwin) consideraban como el rasgo predominante y característica de la lucha por la vida, y como la principal fuerza activa del desarrollo gradual en el mundo de los animales.

Por consiguiente, ya desde entonces comencé a abrigar serias dudas, que más tarde no hicieron sino confirmarse, respecto a esa terrible y supuesta lucha por el alimento y la vida dentro de los límites de una misma especie, que constituye un verdadero credo para la mayoría de los darwinistas. Exactamente del mismo modo comencé a dudar respecto a la influencia dominante que ejerce esta clase de lucha, según las suposiciones de los darwinistas, en el desarrollo de las nuevas especies.

[…] en todas estas escenas de la vida animal que se desarrollaba ante mis ojos, veía yo la ayuda y el apoyo mutuo llevado a tales proporciones que involuntariamente me hizo pensar, en la enorme importancia que debe tener en la economía de la naturaleza, para el mantenimiento de la existencia de cada especie, su conservación y su desarrollo futuro.”

“El apoyo mutuo” de Kropotkin (Libro on-line):

José García- CGT

Full Febrer 2009

COMITÉ DE SEGURIDAD Y SALUD 2-02-09

Empieza la reunión presentando-nos las Actas anteriores para su firma, pero encontramos una pequeña irregularidad, que entendemos que si no la subsanamos seguirá reiteradamente como mala costumbre, que transmiten en las mismas solo el redactado de la Presidencia i de la Secretaria i las alegaciones que presentamos los Delegados de Prevención se incluyen como anexos, indicamos que deberían incluirse en el Acta para que así conste como tal.

Seguidamente se registran los cambios que el Comité ha sufrido que son:

Presidente CSSL Oriol Salvat en lugar de Celia Piqué

Lourdes Carrera en lugar de Albert Francolí

Delegada Prevención CGT Núria Porta en lugar de Natalia Alberca.

Se pusieron al día las auditorías OHSAS y el estado de las obras y traslados de distintas casetas y centros de mantenimiento.

Está previsto en breve instalar barracones en Can Cadena para poder empezar su remodelación, se ha retrasado un poco porque se estaba buscando el mejor emplazamiento para los módulos ya que había problemas para conectar con la canalización de desagüe.

La brigada de Poeta Boscà se ha trasladado a Carlos I, y la caseta ha quedado vacía y se desconoce el futuro de dicha caseta.

Una vez cambiados los módulos de Zona Franca se buscaba una ubicación de los WC móviles en la zona que queda más alejada, pero el consorcio no da permiso para su colocación.

En Diagonal 3ª están pendientes de que se les instale el agua corriente directamente de contador, ya que se están duchando con el agua que subministra al riego de la zona. Los compañeros padecen de leves irritaciones de piel y ojos y por supuesto no se atreven a beber de esa agua porque sospechan que pasa por canalizaciones de uralita. Las obras están pendientes de la compañía de agua para la instalación del contador.

Este pasado mes de enero se acabaron de distribuir todas las nuevas taquillas a todas las casetas que no las tenían. Falta por distribuir al centro de Platges porque esperan a que quede limpia la caseta del último temporal para instalar-las.

Hemos quedado para reunir-nos una vez por semana para agilizar diversos protocolos: Estudios de riesgos psicosociales, discriminación laboral, adicciones, adaptación al lugar de trabajo por cuestiones de salud, aplicaciones fitosanitarias, etc.

En la caseta de Costa y Llovera está pendiente la conexión de agua potable a los módulos. En el estudio de puntos de agua y servicios WC en la zona se ha solucionado encontrando una fuente el la plaza de Miramar y el consentimiento del Centro de Neteja de Urbaser para usar sus instalaciones para ir al baño.

Después de muchas quejas tanto por parte de los trabajadores como de la propia empresa, se ha cambiado la vigilancia de la salud, el médico de empresa i de hacer los reconocimientos médicos laborales a los trabajadores:

MC PREVENCION

C/ Valéncia, 171, entresuelo 4ª Barcelona

La circular informativa ha sido enviada a todas las casetas.

¡Que se vayan todos!

Viendo a las multitudes en Islandia blandiendo y golpeando ollas y cacerolas hasta hacer caer a su gobierno me acordaba yo de una popular consigna coreada en los círculos anticapitalistas en 2002: "Ustedes son Enron; nosotros, la Argentina".

Su mensaje era suficientemente simple. Ustedes –políticos y altos ejecutivos amalgamados en alguna que otra cumbre comercial— son como los temerarios estafadores ejecutivos de Enron (claro que entonces no sabíamos ni la mitad de lo ocurrido)—. Nosotros –el populacho mantenido al margen— somos como los argentinos, quienes, en medio de una crisis económica misteriosamente parecida a la nuestra, salieron a la calle con ollas y cacerolas al grito de: "Que se vayan todos". Forzaron la dimisión de cuatro presidentes en menos de tres semanas. Lo que hizo única la rebelión argentina de 2001-2002 fue que no iba dirigida contra ningún partido político concreto, ni tampoco contra la corrupción en abstracto. Su objetivo era el modelo económico dominante: fue la primera revuelta de una nación contra el capitalismo desregulado de nuestros días.

Ha tomado su tiempo, pero, finalmente, desde Islandia hasta Letonia, pasando por Corea del Sur y Grecia, el resto del mundo está llegando al mismo resultado: ¡que se vayan todos!

Las estoicas matriarcas islandesas que sacaban sus cacerolas mientras sus hijos buscaban proyectiles en el frigorífico (huevos, desde luego, ¿también yogures?) reproducen las tácticas que se hicieron famosas en Buenos Aires. Un eco de la rabia colectiva contra unas elites que destruyeron un país otrora próspero pensando salir de rositas. Como dijo Gudrun Jonsdottir, una oficinista islandesa de 36 años: "Estoy hasta el moño de todos esto. No me fío del gobierno, no me fío de los bancos, no me fío de los partidos políticos y no me fío del FMI. Teníamos un país estupendo, y se lo han cargado".

Llegir article