Informe CGT: Accidents de treball i malalties professionals a Espanya 2010

Amb aquest informe, analitzem l’accidentabilitat i les malalties professionals a l’estat espanyol el 2010 i esperem que ens serveixi per a la nostra intervenció sindical i social diària, constant en la defensa de la SALUT laboral, social i mediambiental.

Les dades referides a Espanya utilitzades en aquest informe provenen de l’Estadística d’accidents de treball i malalties professionals, del Ministeri de Treball i Immigració, així com de l’explotació que dels mateixos elabora l’Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball. Les dades es refereixen al col·lectiu de treballadors assalariats amb cobertura de les contingències d’accidents de treball i malaltia professional i als treballadors autònoms que han optat per la cotització d’aquestes contingències. La interpretació de les variacions pel que fa a altres anys ha de realitzar-se amb cautela, atès que les dades de 2009 i anys anteriors són consolidades i per tant definitives, mentre que les corresponents a 2010 són provisionals d’avanç degut al fet que, al tancament de l’estadística, no s’han incorporat tots els accidents i malalties professionals en el període de referència, al no haver-se recepcionat per l’autoritat laboral competent. Les dades referides a la Unió Europea provenen de Eurostat.

Us el podeu descarregar a:

Informe Accidentes de Trabajo 2010 web.pdf

L’atur pot multiplicar per set el risc de contreure malalties mentals

L’última gran crisi del capitalisme, generada i aprofitada per banquers, grans empresaris i governs conservadors, ha augmentat la desigualtat, la pobresa i l’atur en el món, una gran part de la població de la qual està desprotegida. Dels més de 205 milions de desocupats, solament el 13% té protecció social, i solament una de cada cinc persones accedeix a una pensió i a la protecció de la salut.

A Espanya, uns pocs anys de profunda crisi han empitjorat dramàtica i desigualment l’atur, el més alt dels països rics. Les xifres ho diuen gairebé tot: Espanya ha generat un de cada 20 nous desocupats en el món. Des del 2007 s’ha passat de 1,7 a 4,7 milions de desocupats (del 8% a més del 20% de la població activa) afectant més als joves (43%), immigrants (més del 30%) i classes socials pobres amb menys educació (43% en analfabets i 30% amb educació primària enfront del 11,7% i al 2% en qui tenen educació superior o doctorats). En 1,3 milions de llars ningú té treball, hi ha un milió de desocupats de llarga durada (més de dos anys), i 1,5 milions de desocupats sense ingressos.

Encara que molt menys visible que un terratrèmol o una inundació de grans proporcions, el brutal impacte de l’atur sobre la vida i la salut de la població comporta una situació que es pot qualificar com d’emergència nacional. L’atur produeix una incomptable cascada d’efectes que incideix sobre molts aspectes quotidians.

La inseguretat de desocupats i treballadors incrementa la desesperança i la por, la xenofòbia i la violència. L’amenaça de quedar sense treball es converteix en un mecanisme disciplinari i de pressió sobre la classe treballadora, que augmenta a mesura que creix l’atur.

L’atur paralitza carreres professionals, reduïx l’autoestima, genera estrès psicològic i nombrosos riscos que danyen la salut. Augmenta la probabilitat d’emmalaltir, tenir problemes d’ansietat o depressió (tres vegades més que en qui treballen), enganxar-se a drogues com l’alcohol o tabac, morir prematurament o suïcidar-se. Els problemes empitjoren en les famílies obreres, els pobres i les mares soles amb fills.

En els desocupats sense subsidi, per exemple, els problemes de salut mental es multipliquen per tres si són professionals i per set si són obrers, riscos que es reduïxen molt quan hi ha ajudes.

Darrera de cada dada, s’amaga una invisible tirallonga d’històries vitals plenes de desesperació, lluita i dolor: «Estic sense treball i pagament un préstec hipotecari, si deixo de cobrar em prendran el pis, no vull ni pensar-hi»; «sóc una mare de 35 anys desesperada, en poc temps em veig en el carrer i sense res, tinc una filla de 13 anys a la qual no puc oferir res»; «a casa vivim vuit persones, amb tres nens, solament una treballa i no entren ingressos, estic disposat a robar si és necessari per a treure endavant a la meva família»; «vaig a cometre alguna bogeria si això no s’arregla»…

Els efectes de l’atur sobre la societat i la salut pública són la punta de l’iceberg d’altres condicions d’ocupació. Al costat dels aturats oficials hi ha desocupats encoberts (que deixen de buscar treball), subempleats (que volen treballar més hores o busquen un treball més regular), múltiples formes d’autoocupació marginal i ocupació informal (activitats laborals remunerades sense cotitzar a la Seguretat Social de les quals es beneficien empresaris sense escrúpols) i la precarietat laboral (assalariats insegurs amb salaris baixos, alta vulnerabilitat, escassa protecció i drets i incapacitat d’exercir-los).

A diferència de l’atur, els indicadors d’aquestes ocupacions són molt menys precisos o no existeixen. Per exemple, l’elevada xifra de contractes temporals (25%) no reflecteix la situació real de precarietat laboral que es distribueix desigualment (90% en dones obreres immigrants joves, per 20% en homes professionals espanyols majors de 30 anys).

La precarietat, o treballar intermitentment amb períodes d’atur i precarietat, danya la salut: a pitjor situació laboral, pitjor salut.

Les polítiques neoliberals que flexibilitzen una suposada rigidesa laboral, retallen serveis públics i afebleixen la negociació col·lectiva i la protecció social creen inseguretat en els treballadors forçant-los a ser submisos i acceptar l’explotació.

Un Estat del benestar mereixedor d’aquest nom ha de tenir polítiques de protecció social que permetin viure dignament i amb bona salut. El devastador impacte de l’atur i la precarietat requereixen realitzar amb urgència polítiques fiscals progressives i redistributives que permetin millorar la protecció social.

Instaurar una renda bàsica universal no condicionada, per exemple, reduiria la pobresa (nou milions de pobres; 650.000 d’ells amb menys de 250 euros al mes), desmercantilitzaria les relacions laborals i augmentaria el poder de negociació d’uns treballadors que no haurien d’acceptar ocupacions degradants, injustes i perilloses.

Sense polítiques com aquestes, milions de persones seguiran pagant els efectes de la crisi amb la seva salut i amb la seva vida.

* Joan Benach i Carles Muntaner són membres del Grup d’Investigació en Desigualtats en Salut (GREDS-EMCONET, UPF).

1r de Maig: El Joc s’acabat… Ara ens toca a nosaltres! Manifestació a Barcelona

Aquest joc consta de guanyadors i vençuts. En aquest joc nosaltres sempre perdem. Sembla que la nostra situació sigui fruit de la mala sort en el joc de la vida. NO, Això és el que ens volen fer creure.

Que no tinguem mitjans per a subsistir, que el lloguer sigui impossible, que perdem la feina, que a partir d’ara ens jubilarem més tard i haurem de cotitzar més anys, no és fruit de les nostres errades o de la mala sort, NO.

Es tracta d’un sistema que ens fa còmplices en la seva producció de desigualtat. A aquesta forma de fer-nos còmplices en la nostra pròpia explotació li diem PRECARIETAT i EXPLOTACIÓ. Aquest és el seu joc. Es tanquen hospitals i s’acomiaden a mestres per a salvar bancs. Es tolera la corrupció mentre gent és a la presó per robar menjar. NO, diem no a les retallades i aquesta estafa, aquesta situació té responsables, i són els mateixos de sempre -Polítics, grans empresaris i banquers- treballen per al seu propi benefici a costa de la nostra vida precària.

Ha arribat l’hora que aquest joc acabi. Ara ens toca a Nosaltres!.

Juntem-nos totes les que vivim aquesta precarietat, el 1 de Maig comencem: els i les joves,els desocupats, els hipotecats, els que no ens jubilarem, les que no tenim futur, els i les metges, els professors i els alumnes, els pares i les mares. Tothom tenim alguna cosa a dir!

! de Maig, als Jardinets de Gràcia a les 17.00 h. Línies 3 i 5 Diagonal

• Manifest

Ara ens toca a nosaltres!

Amb l’excusa de la crisi, les úniques “solucions” que ens proposen els diferents poders (polítics, financers, empresarials) passen per una forta retallada dels drets socials i econòmics que ja estem patint el conjunt de la ciutadania.

Les seves receptes neoliberals, casualment les que ens han portat a aquesta situació, ens han conduit a un carreró sense sortida on:

* El 20% de la població estem sota el llindar de la pobresa.

* El 20% de la població activa estem a l’atur. Som un milió i mig de persones ja als Països Catalans. Aquesta xifra s’eleva al 40% quan parlem dels joves.

* La nova reforma laboral no afavoreix la contractació, sinó l’acomiadament i condicions de treball encara més precàries.

* Amb el nou “acord social” de les pensions, haurem de treballar més anys i cobrarem menys.

* Milers de famílies hipotecades hem perdut el nostre sostre o estem ofegats pels deutes. Des de l’any 2007 hi ha hagut més de 40.000 desnonaments a Catalunya.

* Desmantellament dels serveis públics. Drets universals com l’ensenyament i la sanitat estan en perill de ser privatitzats, el que crearia ciutadans de primera i de segona, els que podran i els que no podran pagar-se’ls.

* La manca d’inversió en despesa pública contrasta amb els ajuts que reben els grans bancs, que són els mateixos que obtenen beneficis multimilionaris per als seus accionistes i evadeixen capital a paradisos fiscals.

* Les polítiques d’igualtat d’oportunitats entre homes i dones, i contra la violència de gènere, són ineficients, i la conciliació de la vida personal, familiar i laboral, en termes d’igualtat de gènere, continuen sent una quimera.

* Augmenten els tòpics que alimenten els discursos feixistes, quan està demostrat que les persones nouvingudes no són una càrrega sinó que aporten més del que reben.

* La corrupció dels partits polítics ens han portat a la desconfiança i deslegitimació de l’actual sistema de representació. Ens imposen mesures d’ajust quan ells no són capaços de revisar els seus escandalosos sous i dietes.

És per tot això que ens manifestarem en un Primer de Maig unitari i alternatiu, que englobi diferents veus però amb un sol crit ben fort. L’actual sistema fa aigües. Ja no aguantem més. Hem de canviar les regles de joc. És hora de treure’ns la por. Ajuntem-nos totes: les joves, les desocupades, les precàries, les hipotecades, les que no ens jubilarem, les que no tenim futur, les que ens diuen il·legals o sense papers.

Entre la precarietat existencial de totes hem d’apostar per un canvi estructural d’organització de la vida, un canvi que posa l’autonomia i la dignitat de les persones en el centre, un canvi que trenqui el model que diu que som mercaderia, un número, passaport o compte bancari. Un canvi que posi l’economia al servei de les persones i de la societat, i no en mans d’uns pocs per al seu propi benefici.

Sortim juntes al carrer. El seu moment s’acabat. Ara ens toca a nosaltres començar una sortida de la crisi favorable a la majoria de la població: l’única sortida possible. On les desposseïdes prenguem la paraula i exigim una nova justícia social, una veritable democràcia.

I la democràcia només serà possible si es materialitzen uns nous drets socials, una reducció dràstica de les desigualtats, que permeti l’accés a la cultura, una justa distribució de la riquesa, una estabilitat de renda garantida per a tothom, una política de la diferència i del compartir. Del contrari, el paisatge social serà cada vegada més fosc i la crisi es convertirà en el destí d’Europa.

El 1r de maig, nosaltres ja hem començat!

>>> @1deMaig Mira també:

http://www.aranosaltres.org

BARCELONA. UNA RUTA BIÒFILA DENUNCIA LES ACTUACIONS DE LES INSTITUCIONS SOBRE ELS ESPAIS VERDS DE LA CIUTAT.

La biòfilia és el nostre sentit de connexió amb la naturalesa i amb altres formes de vida de caràcter innat i producte evolutiu de la selecció na­turai que actua en espècies intel-ligents, la supervivència de les quals depèn de la connexió estreta amb l'ambient i d'apreciació a la pràctica de les plantes i dels animals. El contrari és necrofilia. Aixi és com comenta la publicació editada per la secció sindical de la CGT a Parcs i Jardins amb motiu de la Ruta Biofila a través dels parcs de Barcelona que organitzen juntament amb el Col.lectiu Agudells-Ecologistes en Acciò Catalunya. Tot i que la ruta es fa amb el pretext de "descobrir l'entranyable relació entre les barcelonines i la natura que les envolta" -motius aparentment biòfils-, la ruta fa parada a cinc parcs i jardins de Barcelona caracteritzats, precisament, per l'actuació necròfila que l'Ajuntament de Barcelona o altres institucions han fet sobre ells al llarg de la història. És a dir, parcs que han estat tancats i parcialmentcom és el cas dels Jar­dins Costa i Llobera del Parc de Montjuìc, dissenyats enmig d'una gran operació urbanistica. També es pot destacar el cas del Parc del Centre del Poblenou, fet "per ser vist des dels hotels"; o dels parcs que s'han vist deteriorats per l'abandonament de la institució, com els Jardins del Laberint d'Horta. Tanmateix, aquestes actuacions necròfiles s'han vist contrarestades per moviments veìnals i ecologistes que, tossuts, s'hi han alçat en con­tra. La plataforma SOS Laberint, a Horta; les mobilitzacions contra el 22@ al Poblenou, o els projectes de Can Masdeu i Can Soler, a Collserola, són algunes de les resistències que han trobat "els voltors especuladors" que, segons els grups naturalistes, "sobrevolen la ciutat de Barcelona".

La polftica 'necròfila' del consistori ha fet que es tanquessin i es privatitzessin parcialment diversos parcs, com els Jardins Costa i Lloera

Cinc anys tancats per culpa de l'Hotel Miramar

Els Jardins Costa i Llobera són uns dels jardins més prestigiosos del món en el seu sector, segons el New York Times. Jardì de cactàcies situat a Montjuiic, des de 1970 va ser victima de la construcció d'un tùnel, fet per allunyar el trànsit d'un hotel de luxe i de la pràctica del tir al colomi. El tir al colomì, que es practicava des del Castell al cim de la muntanya, provocava autèntiques pluges de plom, que, un cop tocaven terra, mataven les plantes. Abolida aquesta pràctica el 1996 gràcies a la lluita del Col-ectiu Agudells i les jardineres de la CGT, els jardins van haver de fer front a l'arribada d'un hotel de luxe a uns jardins situats a tocar, els de Miramar. L'Ajuntament, inversor de la construcció de l'hotel en un 10%, va tenir la pensada de construir un tùnel per allunyar el trànsit rodat de l'hotel. La pensada va costar 6,9 milions d'euros i va suposar el desviament d'aquìfers i l'assecament dels aiguaneixos del Poble-sec, que van provocar el tren-cament d'una canonada interior a causa dels lliscaments de terrenys. Les conseqùències: una reforma que havia de durar un any i havia de costar 2,5 milions d'euros ha esdevingut una obra que ha tingut el parc tancat durant prop de cinc anys i que ha costat 4 milions d'eu­ros. Mentrestant, l'hotel s'ha quedat part dels jardins Costa i Llobera i s'ha situat privilegiadament davant els Jardins Miramar, que serveixen de parc privat durant recepcions i banquets.

Un parc contra-natura per ser vist des dels hotels

EL Parc Central del Poblenou és, segons una de les jardineres que hi treballa, Natàlia, "un parc fet contranatura". Dissenyat al mateix temps que el projecte urbanistic 22@ i com a enclavament clau de l'obertura de la Diagonal fins al Besós, Jean Nouvelle no va tenir en compte les necessitats dels éssers vius. El parc està basat en un somni del famós arquitecte , també autor de la Torre Agbar. Per exemple, la pluja (un dels elements del somni) està representada per tot d'arbres plantats sense respectar el marc de plantació (separació necessaria entre arbre i arbre perquè puguin créixer adequadament), cosa que està fent que molts arbres s'estiguin morint. Segons Natàlia, "s'ha fet una mala selecció d'espècies, que ha propiciat la proliferació de plagues i no s'han tingut en compte criteris de seguretat", ja que "les branques d'alguns arbres pengen fins a terra i dificulten el trànsit a peu". De fet, és un parc dissenyat per ser vist des de dalt i, com diuen algunes veìnes, "per ser vist des dels hotels". Cal destacar l'elevat cost de la cons­trucció del parc (44 milions d'eu­ros) o el fet que cada cadira valgui 6.000 euros. Un exemple del sense sentit que suposa aquest parc és el Pou del Món, una zona del parc on un carni descendent fet en forma d'espirai condueix a una petita construcció amb una tapa. A dins, hi ha una pantalla on s'hi hauria de veure Guayaquil (ciutat de l'Equador) a través d'una carn. l’arqui­tecte no va tenir en compte que, a Guayaquil, és de nit quan aqui és de dia i que, quan alla és de dia, aqui, el parc és taneat

Parc pùblic deteriorai a 2,17 euros l'entrada

Els jardins del Laberint d'Horta són els jardins històrics més antics de Catalunya. L'Ajuntament de Barcelona va adquirir-ne la propietat l'any 1967 a canvi de la com-mutació d'uns terrenys a l'avinguda de Pedralbes amb la f amflia Desvalls. Després de 40 anys de propietat municipal, diverses enti-tats ciutadanes denuncien el deteriorament i l'abandonament al qual estan sotmesos els jardins, el fet que s'hagi de pagar entrada des de l'any 1994 (excepte els dimecres i els diumenges) per gaudir d'un espai pùblic i que, una de les zones, el Jardi Eclèctic, romangui tancada al pùblic. Un dels edificis que pateix més l'abandonament és el palau, on les balustrades, els esgrafiats i els merlets es desdibuixen, s'esfondren les teulades i els pisos s'omplen de runes. El palau compta amb detalls neogòtics, barrocs i motius neoàrabs, fet que fa que les entitats el qualifiquin “d’inigualable" o "magnìfic". La deixadesa municipal no arriba, però, al Jardì Eclèctic, que conti­nua tancat tot i que, al seu interior, hi trobem dos grans arbres catalogats d'interès local, un til-ler i un cedre. Per exigir la restauració del palau i reclamar l'obertura del Jardì Eclèctic el Col-lectiu Agudells i altres enti­tats com associacions vemals, assemblees de joves, centres socials i sindicats van redactar el manifest SOS Laberint d'Horta


Escrit per en Manu Simarro i publicat a la DIRECTA el 20 abril 2011

MANIFEST DE LA CGT. 1r de MAIG 2011

CONTRA LA CRISI. ÉS HORA DE PASSAR A L'ACCIÓ!

El Primer de Maig és una data especialment simbòlica per a la classe treballadora de tot el món. Amb ella recordem i recuperem l'heroica lluita de treballadors i treballadores assassinats per la patronal a Chicago en demanda de la jornada de vuit hores, allà per l'any 1886.

Avui, les i els treballadors hem de seguir la lluita amb la mateixa contundència perquè l'atac que estem sofrint per part del capital recorda el salvatgisme patronal del segle XIX.

La classe treballadora, les classes populars, els col·lectius socials més desfavorits, dones, migrants, joventut, persones majors, estudiants, el poble, patim en primera línia l'explotació laboral i social, la reducció dels drets més bàsics, l'exclusió, la precarietat, la temporalitat, la marginació, l'atur... en un sistema capitalista sostingut i gestionat pels governs i polítics professionals, la patronal, les grans multinacionals i el sindicalisme institucional que ens ven miserablement per meres engrunes.

Estan degradant i retallant tot tipus de drets laborals, socials, sindicals i humans. Avui hem de treballar més per cobrar menys, hem de treballar més anys per tenir dret a una menor pensió pública, ens obliguen a signar contractes en blanc podent acomiadar-nos lliurement i sense indemnització, han eradicat el referent dels convenis col·lectius que posaven fre als excessos i abusos de les empreses.

No podem seguir suportant que la política econòmica i antisocial la pacti Zapatero i el seu govern amb els grans empresaris d'aquest país, com si fossin els amos de les nostres vides, tot això sense cap legitimitat democràtica.

Des de la CGT, els homes i dones diem no a aquesta societat violenta, masclista i agressiva. No a aquesta societat segregadora, racista i xenòfoba. No a aquest sistema consumista i pro desenvolupament que anteposa els interessos privats, les plusvàlues, la competitivitat, la productivitat, als drets humans i a la pròpia vida, que accepta la sinistralitat laboral com alguna cosa natural, que ens utilitza a les persones com a simples mercaderies.

Diem no a un sistema que censura la llibertat d'expressió, la llibertat de comunicació, la llibertat d'associació, que privatitza els serveis públics, que negocia amb les dictadures, una societat a la qual se li imposa l'oblit de la seva memòria històrica, que no anul·la les sentències franquistes, que fonamenta el seu funcionament en la por i la repressió cap a els qui s'oposen i lluiten per la dignitat, per la justícia social, per la llibertat.

Des de la CGT diem no a l'energia nuclear perquè no hi ha cap raó per acceptar el més mínim risc que posi en perill la vida de l'ésser humà i el planeta. Diem no a la guerra com a mètode de resolució de conflictes, no a l'intervencionisme militar.

Per a la CGT és l'hora de prendre la paraula i l'hora de passar a l'acció per construir un societat justa i lliure. És l'hora de la mobilització social i laboral perquè siguin els treballadors i les treballadores els protagonistes del seu futur.

VISCA el PRIMER de MAIG.

Salut i anarcosindicalisme

Falleció el compañero Entrevino Fernández López

Ayer día 18 de abril falleció en Zamora donde estaba de vacaciones de Semana Santa nuestro compañero Entrevino Fernández López.

Que la tierra te sea leve

Objecció Fiscal 2011 - Donem el pas …

Fa 10 anys que va desaparèixer a l’estat espanyol el servei militar obligatori, eliminant l’obligatorietat de realitzar 9 mesos de mili o de Prestació social substitutòria. Lluny, molt lluny, de ser el regal d’un govern comprensiu, va ser el fruit d’una campanya de desobediència civil portada a terme per milers de persones al llarg de gairebé 30 anys, ja des de principis dels anys 70. Hem de ser conscients que sense insubmissió la mili no hauria deixat d’existir.

Les polítiques militaristes dels successius governs han facilitat pràctiques polítiques com que La R + D militar sigui més de tres vegades superior a la dedicada a la investigació sanitària o que, dels crèdits concedits a la indústria militar espanyola en els últims 15 anys, només hagi estat retornat l’1% d’un total de 14.205,7 M €. També és important saber que la despesa militar per cada habitant de l’estat és de ni més ni menys que 374 euros l’any.

En aquest estat de coses la campanya d’objecció fiscal a la despesa militar proposa, des de fa gairebé 30 anys, que si no volem la guerra ni desitgem plegar-nos a una lògica militar de construir la societat hem de començar per no finançar-la. La campanya és, en aquest sentit, directa i contundent: implica deduir en la declaració de la renda la part corresponent a la despesa militar.

Es tracta d’un gest que és al mateix temps una acció de desobediència civil, que no et portarà més d’una estona fer i al que possiblement mai li hagis donat importància. Potser perquè mai t’hagis plantejat que passaria si milers i milers de persones li diguéssim alt i clar a l’estat que no volem de cap manera finançar la indústria militar ni el model de societat que defensa.

No hem de menysprear la potència d’aquesta acció aparentment simbòlica: si els milers de persones que vam acudir a les manifestacions contra les guerres, en la lluita anarcosindicalista del dia a dia, en la defensa de postulats antimilitaristes, féssim aquest gest, aquesta acció de desobediència civil , estaríem davant d’una campanya que podria tenir semblant repercussió (fins i tot més àmplia) a la que va acabar amb una estructura tan aparentment ferma com la mili.

Informa’t, pregunta’ns, trenca la teva por, practica aquest plaer desobedient que agrairan les generacions futures. I recorda que no estàs sol @: cada any milers de persones objectores fiscals trenquem la norma i ens atrevim a cridar NO A LA GUERRA, A CAP GUERRA. Soles no podem i no té sentit, juntes és més divertit i efectiu.

Secretaria d’Acció Social Comitè Confederal CGT

>>>>> Més informació sobre Projectes Alternatius i Com fer Objecció Fiscal en el díptic adjunt.