dimarts, 13 de desembre del 2011

Parcs i Jardins alerta d’una possible privatització de l’empresa

Els treballadors de l'empresa municipal Parcs i Jardins mantenen obert un conflicte amb l'Ajuntament. El Comitè d'Empresa tem que el consistori acabi privatitzant aquest servei públic. Els representants dels treballadors han denunciat aquest dimarts que un 30% del pressupost de Parcs i Jardins es destina a empreses privades.

Segons el comitè, l’Ajuntament justifica l’externalització del servei per falta de personal, però els sindicats alerten que l’empresa no cobreix les baixes i jubilacions. A més, denuncien que amb la manca de treballadors hi ha un deteriorament d’espais verds, que adverteixen que l’Ajuntament pot fer servir de coartada per externalitzar tot el servei.


www.btvnoticies.cat

Manifest en defensa del patrimoni verd de la ciutat


Els parcs i jardins de Barcelona componen un patrimoni ciutadà irrenunciable, herència de diverses generacions de barcelonins i barcelonines i fruit de molts anys de reivindicacions veïnals i de l’esforç pel manteniment d'aquests espais per part de la plantilla de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins. El govern municipal ha de ser garant d'aquest patrimoni, amb l'objectiu d'ampliar-lo i millorar-lo, mai per especular i afavorir interessos privats a través de la seva gestió.

La transformació de l’Institut en entitat pública empresarial local, l’any 2005, va suposar una ruptura respecte al model de gestió directa que el primer ajuntament democràtic havia recuperat als anys 80. En aquella etapa, el manteniment de la jardineria de Barcelona va ser un referent reconegut arreu. Des de llavors fins avui, Parcs i Jardins ha sofert la externalització -del 30 % dels treballs encomanats- a empreses privades, que subcontracten maquinària i treballadors i, en una espiral d’interessat descontrol, acaben deteriorant el servei que presten, augmentant gradualment el pressupost inicial i sense assumpció de responsabilitats pels reiterats incompliments.

Amb la privatització del servei, estem tornant al model fracassat dels anys 60 i 70, quan el manteniment del verd de la ciutat estava en mans d’empreses privades que mantenien un servei degradat, amb pràctiques corruptes.

Per tot això:

  • Manifestem la necessitat d’augmentar el patrimoni verd públic, que manté a cada ciutadà de Barcelona molt per sota dels 10 metres quadrats aconsellats per l'Organització Mundial de la Salut.
  • Denunciem la política de privatització de serveis, actualment més del 30%, cedint a empreses privades el manteniment dels jocs infantils, part de la poda d'arbrat, tractaments fitosanitaris etc, renunciant fins i tot a exercir un control de qualitat de les privatitzacions, el qual també s'externalitza.
  • Mostrem el nostre rebuig a la política de contractació de personal. La supressió de la contractació de l’estiu, coincidint amb les vacances del personal fix (aprox. 80 eventuals), amb el consegüent deteriorament del verd, en èpoques de gran ús ciutadà. No es convoquen Ofertes Públiques d'Ocupació, obertes a tots els ciutadans, per tal de mantenir les ràtios necessàries per Ha. que permetin realitzar el manteniment suficient dels serveis encomanats. Es permet la contractació de personal (majoritàriament tècnic) sense procés selectiu conegut, ni tenint en compte els criteris de publicitat, mèrit i capacitat per accedir a un lloc de treball públic. Es vulnera l’acord signat l’any 2007 de Promoció de l’Ocupació a Parcs i Jardins, impedint l’accés a la jubilació parcial a persones que compleixen els requisits per fer-ho i nega el dret a treballar als integrants de la borsa de peons de l'Institut.
  • Reclamem que es fomenti la participació de les organitzacions veïnals en el control de la gestió del patrimoni verd de la ciutat, reconeixent el seu dret a formar part del Consell d’Administració de Parcs i Jardins.
  • Demanem que es faci una auditoria de l’estat actual dels treballs externalitzats, pel que fa al cost i la qualitat de servei prestada.
  • Exigim una política d’ocupació de l’espai públic més sostenible, que eviti les grans inversions per la seva “posta a punt” o plans integrals i aposti per dotar-lo de manera justa de mitjans humans i materials propis, prioritzant l’ús de la ciutadania de Barcelona, i ens manifestem en contra de la mercantilització d’espais com el Parc Güell, a través del cobrament d’entrades o de les facilitats amb les que l’empresa privada ocupa espais públics, com la plaça Catalunya aquest Nadal amb la pista de patinatge. Mentre que la ocupació ciutadana de la Plaça pel moviment 15- M es va criminalitzar, l’autorització municipal pel seu ús nadalenc ha estat aprovada en temps rècord.

La política de reducció de plantilla i la creixent externalització de serveis mitjançant contractes a companyies privades, s’emmarquen en les polítiques de retallades que utilitzen d’excusa la crisi actual, sense entendre ni explicar a la ciutadania que la privatització implica pagar dues vegades, finançant el servei prestat per algú sovint mal pagat i en precari, i el guany empresarial d’intermediaris privilegiats. D’altra banda, es fomenta una elit polític-administrativa només dedicada a ordenar i parar la mà.

Es per tot això que els sota signants demanem el retorn al model de gestió directa amb personal propi que permeti dur a terme els treballs encomanats pels estatuts de l’Institut i que la ciutat mereix. Pel manteniment sostenible de la jardineria pública No a la privatització de Parcs i Jardins de Barcelona Barcelona, desembre 2011

- Comitè d'Empresa de l’I.M. de Parcs i Jardins de Barcelona

- Seccions Sindicals de CCOO, CGT, UGT, USOC

- Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB)

Entitats adherides...(podeu fer-nos arribar la vostra adhesió).

http://favb.cat/node/634

Informe en defensa del patrimoni verd de la ciutat

dilluns, 12 de desembre del 2011

Assemblea personal afectat, 15 D




Dijous 15 de desembre, a les 17,30 h
en el Centre de Manteniment de Canyelles
Assemblea personal afectat

Una nova Europa?

En aquestes dates, la classe política europea ens ha amenaçat a tota la població amb un nou tractat que redefineixi a la Unió Europea. El Pacte Fiscal subscrit pels països de la UE, amb excepció del Regne Unit, aboca els més de 500 milions de persones que habitem la UE27 a una situació insuportable en condicions de vida, de treball i de qualitat mediambiental.

Totes i cadascuna de les polítiques subscrites en el Pacte de l’Euro, han estat ratificades per la cimera de la UE.

Els estats garantiran per llei, el cobrament del deute i els seus interessos, per sobre de qualsevol altra despesa social, mentre que els banquers i especuladors s’enriquiran encara més a costa de la privatització dels sistemes públics de pensions, de la sanitat i de l’educació.

Els països que en els seus pressupostos contemplin la "imprudència", la "vel·leïtat" de gastar en els interessos generals de la població, de voler cobrir les necessitats socials (pensions públiques, salut pública, educació pública, prestacions de desocupació, prestacions a la dependència, etc.), amb criteris de justícia social i redistribució de la riquesa social i posin en risc el dèficit del 0,5%, seran "castigats" amb multes del 0,2% del seu PIB, alhora que el Consell de la UE, podrà intervenir els seus pressupostos al mateix temps que corregir-los.

Els estats a més, estan obligats a reduir la despesa en pensions i així, tots han de dur a terme reformes en les dates de jubilació, apropant-les als 67 anys, al mateix temps que exigint majors anys de cotització per tenir dret a jubilar-se als 67 anys.

Els estats reduiran significativament la despesa corrent en les seves plantilles d’empleats/des públics, reduint despeses i serveis públics, destruint ocupació i rebaixant els seus salaris.

Pel que fa als mercats privats, acorden reformar de manera "dràstica" el mercat de treball en dos sentits. D’una banda, reducció dels costos salarials, deslligant els increments salarials del cost de la vida i creant contractes de treball, no ja "escombraries" sinó de cost gairebé "0" per a l’empresariat, en ser el/la treballadora qui pagarà la cotització si vol.

L’altra banda la reforma de la Negociació Col·lectiva: que les empreses decideixin una per una quines són les condicions laborals i els preus que paguen per salaris.

En aquest context europeu, ni Rajoy, ni Rossell, ni Toxo, ni Méndez, necessiten empobrir i precaritzar encara més, als treballadors i treballadores de l’estat espanyol amb una nova Reforma Laboral, pactada o no pactada.

Des de la Reforma Laboral del 2010, imposada pel PSOE i avalada per tota la classe política (excepció d’IU, ERC i BNG), amb el PP al capdavant i l’empresariat, els acomiadaments per qualsevol causa han augmentat al facultar els empresaris disponibilitat unilateral del contracte de treball i abaratir l’acomiadament fins a extrems indecents.

L’atur ha augmentat en gairebé 600.000 persones i les contractacions totals, les fixes i les temporals, són les menors en tot el cicle de la crisi.

Els salaris i els costos salarials mitjans créixer la meitat que l’IPC, és a dir la meitat que el cost de la vida, perdent novament poder adquisitiu i van ja quatre anys.

La pressió fiscal ha seguit un camí invers als ingressos: empresaris, executius, directius, cada vegada tributen menys i les persones assalariades ja suportem més del 85% del total de la recaptació.

La bretxa entre rics i pobres és la més alta dels últims 30 anys, situant-se l’estat espanyol en desigualtat per sobre de la mitjana de tota l’OCDE.

Des de CGT, un cop més, fem una crida a la Mobilització i la Revolta Social, com única garantia contra el robatori, l’espoli del de tots i totes, del comú, de la sanitat, educació, cures, treball, rendes suficients, pensions suficients i per a això es fa necessari que els milions i milions de persones precaritzades, empobrides material i psicològicament, trenquem la por i el terror a què ens sotmeten els empresaris, la classe política, els poderosos i lluitem amb esperança per un altre món, una altra societat, on el repartiment de la riquesa social i del treball, és un primer pas per sortir d’aquesta crisi d’un sistema capitalista que ens porta a la barbàrie.

SECRETARIAT PERMANENT DEL COMITÈ CONFEDERAL DE LA CGT.

dilluns, 5 de desembre del 2011

Aturem l'Audiència, 13 i 14 desembre


El 14 de desembre l'Audiència Nacional es trasllada a Catalunya. Tots els protagonistes que estan intentant criminalitzar el moviment 15M1, abanderats pel sindicat feixista Manos Limpias i seguits pel jutge Eloy Velasco i la fiscal Teresa Sandoval, vénen a prendre declaració als diputats2 del Parlament denunciants pels fets ocorreguts el 15 de juny.

Totes recordem aquell dia. Milers de persones sortint al carrer per protestar en la mateixa cara dels polítics contra les seves retallades socials. Aquell dia vam passar de la indignació a la acció i ens van témer. Així que com a càstig, quatre mesos després 20 persones van ser detingudes i citades per declarar a Madrid per ordre del jutge de l'Audiència Nacional com a conseqüència d'aquells fets.

Però nosaltres no ens callem davant els seus càstigs, de manera que el 14 de desembre tenim l'oportunitat de cridar ben alt i ben clar que JO TAMBÉ ERA AL PARLAMENT i que, si cal, ho tornarem a fer, per tornar a dir-los de nou a la seva cara que no aprovem les seves retallades socials, que no els volem i que no els necessitem.

El 14 de desembre tenim l'oportunitat de demostrar un altre cop la nostra solidaritat amb les companyes detingudes pels fets del Parlament i no només amb elles, sinó amb tota la gent que està patint la repressió per portar a la pràctica les seves idees, ja sigui parant desnonaments o ocupant habitatges pels desnonats, tallant carrers o fent acampades a les places, ocupant hospitals o fent protestes laborals...

Ens sobren els motius per prendre el carrer un cop més.

13 de desembre 19:30h.
Pl. Catalunya
Manifestació en solidaritat amb els encausats del Parlament i contra la repressió al moviment 15M

14 de desembre 07:30h.
Arc de Triomf
Aturem l'Audiència Provincial de Barcelona

Perquè ja hem passat de la indignació a l'acció. Perquè juntes ho podem tot!

Descarregar octaveta Aturem l'Audiència

La gran regresión

Está claro que no existe, en el seno de la Unión Europea (UE), ninguna voluntad política de plantarle cara a los mercados y resolver la crisis. Hasta ahora se había atribuido la lamentable actuación de los dirigentes europeos a su desmesurada incompetencia. Pero esta explicación (justa) no basta, sobre todo después de los recientes “golpes de Estado financieros” que han puesto fin, en Grecia y en Italia, a cierta concepción de la democracia. Es obvio que no se trata sólo de mediocridad y de incompetencia, sino de complicidad activa con los mercados.

¿A qué llamamos “mercados”? A ese conjunto de bancos de inversión, compañías de seguros, fondos de pensión y fondos especulativos (hedge funds) que compran y venden esencialmente cuatro tipos de activos: divisas, acciones, bonos de los Estados y productos derivados.

Para tener una idea de su colosal fuerza basta comparar dos cifras: cada año, la economía real (empresas de bienes y de servicios) crea, en todo el mundo, una riqueza (PIB) estimada en unos 45 billones (1) de euros. Mientras que, en el mismo tiempo, a escala planetaria, en la esfera financiera, los “mercados” mueven capitales por un valor de 3.450 billones de euros. O sea, setenta y cinco veces lo que produce la economía real...

Consecuencia: ninguna economía nacional, por poderosa que sea (Italia es la octava economía mundial), puede resistir los asaltos de los mercados cuando éstos deciden atacarla de forma coordinada, como lo están haciendo desde hace más de un año contra los países europeos despectivamente calificados de PIIGS (cerdos, en inglés): Portugal, Irlanda, Italia, Grecia y España.

Lo peor es que, contrariamente a lo que podría pensarse, esos “mercados” no son únicamente fuerzas exóticas venidas de algún horizonte lejano a agredir nuestras gentiles economías locales. No. En su mayoría, los “atacantes” son nuestros propios bancos europeos (esos mismos que, con nuestro dinero, los Estados de la UE salvaron en 2008). Para decirlo de otra manera, no son sólo fondos estadounidenses, chinos, japoneses o árabes los que están atacando masivamente a algunos países de la zona euro.

Se trata, esencialmente, de una agresión desde dentro, venida del interior. Dirigida por los propios bancos europeos, las compañías europeas de seguros, los fondos especulativos europeos, los fondos europeos de pensiones, los establecimientos financieros europeos que administran los ahorros de los europeos. Ellos son quienes poseen la parte principal de la deuda soberana europea (2). Y quienes, para defender –en teoría– los intereses de sus clientes, especulan y hacen aumentar los tipos de interés que pagan los Estados por endeudarse, hasta llevar a varios de éstos (Irlanda, Portugal, Grecia) al borde de la quiebra. Con el consiguiente castigo para los ciudadanos que deben soportar las medidas de austeridad y los brutales ajustes decididos por los gobiernos europeos para calmar a los “mercados” buitres, o sea a sus propios bancos...

Estos establecimientos, por lo demás, consiguen fácilmente dinero del Banco Central Europeo al 1,25% de interés, y se lo prestan a países como, por ejemplo, España o Italia, al 6,5%... De ahí la importancia desmesurada y escandalosa de las tres grandes agencias de calificación (Fitch Ratings, Moody’s y Standard & Poor’s) pues de la nota de confianza que atribuyen a un país (3) depende el tipo de interés que pagará éste por obtener un crédito de los mercados. Cuanto más baja la nota, más alto el tipo de interés.

Estas agencias no sólo suelen equivocarse, en particular en su opinión sobre las subprimes que dieron origen a la crisis actual, sino que, en un contexto como el de hoy, representan un papel execrable y perverso. Como es obvio que todo plan de austeridad, de recortes y ajustes en el seno de la zona euro se traducirá en una caída del índice de crecimiento, las agencias de calificación se basan en ello para degradar la nota del país. Consecuencia: éste deberá dedicar más dinero al pago de su deuda. Dinero que tendrá que obtener recortando aún más sus presupuestos. Con lo cual la actividad económica se reducirá inevitablemente así como las perspectivas de crecimiento. Y entonces, de nuevo, las agencias degradarán su nota...

Este infernal ciclo de “economía de guerra” explica por qué la situación de Grecia se ha ido degradando tan drásticamente a medida que su gobierno multiplicaba los recortes e imponía una férrea austeridad. De nada ha servido el sacrificio de los ciudadanos. La deuda de Grecia ha bajado al nivel de los bonos basura.

De ese modo los mercados han obtenido lo que querían: que sus propios representantes accedan directamente al poder sin tener que someterse a elecciones. Tanto Lucas Papademos, primer ministro de Grecia, como Mario Monti, Presidente del Consejo de Italia, son banqueros. Los dos, de una manera u otra, han trabajado para el banco estadounidense Goldman Sachs, especializado en colocar hombres suyos en los puestos de poder (4). Ambos son asimismo miembros de la Comisión Trilateral.

Estos tecnócratas deberán imponer, cueste lo que cueste socialmente, en el marco de una “democracia limitada”, las medidas (más privatizaciones, más recortes, más sacrificios) que los mercados exigen. Y que algunos dirigentes políticos no se han atrevido a tomar por temor a la impopularidad que ello supone.

La Unión Europea es el último territorio en el mundo en el que la brutalidad del capitalismo es ponderada por políticas de protección social. Eso que llamamos Estado de bienestar. Los mercados ya no lo toleran y lo quieren demoler. Esa es la misión estratégica de los tecnócratas que acceden a las riendas del gobierno merced a una nueva forma de toma de poder: el golpe de Estado financiero. Presentado además como compatible con la democracia...

Es poco probable que los tecnócratas de esta “era post-política” consigan resolver la crisis (si su solución fuese técnica, ya se habría resuelto). ¿Qué pasará cuando los ciudadanos europeos constaten que sus sacrificios son vanos y que la recesión se prolonga? ¿Qué niveles de violencia alcanzará la protesta? ¿Cómo se mantendrá el orden en la economía, en las mentes y en las calles? ¿Se establecerá una triple alianza entre el poder económico, el poder mediático y el poder militar? ¿Se convertirán las democracias europeas en “democracias autoritarias”?

(1) Un billón = un millón de millones.

(2) En España, por ejemplo, el 45% de la deuda soberana lo poseen los propios bancos españoles, y los dos tercios del 55% restante, los detentan establecimientos financieros del resto de la Unión Europea. Lo cual significa que el 77% de la deuda española ha sido adquirida por europeos, y que sólo el 23% restante se halla en manos de establecimientos extranjeros a la UE.

(3) La nota más elevada es AAA, que, a finales de noviembre pasado, sólo poseían en el mundo algunos países: Alemania, Australia, Austria, Canadá, Dinamarca, Francia, Finlandia, Países Bajos, Reino Unido, Suecia y Suiza. La nota de Estados Unidos ha sido degradada, en agosto pasado, a AA+. La de España es actualmente AA-, idéntica a la de Japón y China.

(4) En Estados Unidos, Goldman Sachs ya consiguió colocar, por ejemplo, a Robert Rubin como Secretario del Tesoro del Presidente Clinton, y a Henry Paulson en esa misma función en el gabinete de George W. Bush. El nuevo presidente del Banco Central Europeo, Mario Draghi, fue también vicepresidente de Goldman Sachs para Europa de 2002 a 2005.

Ignacio Ramonet | Le Monde Diplomatique