En el quart any que el capitalisme imposa amb mà de ferro “democràtica” el saqueig i espoli d’allò comú, del de tots i totes, els seus agents han decidit que el binomi Democràcia/Mercat que ha vingut regint l’ordre mundial econòmic, financer, comercial i polític durant un llarg cicle històrica passi a ser simplement MERCAT.
Sembla que les “societats occidentals” ja estan suficientment domesticades i aterroritzades, com per a empassar-se qualsevol mesura política que adoptin els oligarques i poderosos, per més antidemocràtica i autoritària que sigui. Sobretot, si tenim en compte que la crisi, que des dels seus orígens és una gegantesca estafa, ha estat qüestionada de manera poc efectiva i menys alternativa per aquestes societats submisses i ningunejades.
Cap de les polítiques d’ajustament i o austeritat, tenien com objectiu salvar una situació econòmica que ha deixat en la vella Europa a més de 30 milions de ciutadans i ciutadanes en l’atur i ha sumit en la pobresa al 19% de tota la seva població (500 milions de persones), a més de precaritzar a la immensa majoria de les i els assalariats. Per contra, diàriament, es demostra que aquestes polítiques només tenen una finalitat: el reforçament dels interessos de les elits financeres i econòmiques i de la classe política.
La financiarització de l’economia, la liberalització absoluta dels fluxos financers, la llibertat dels capitals per a localitzar-se o deslocalitzar-se arreu del planeta, entra en una contradicció forta amb els sistemes democràtics formals o representatius.
Les últimes decisions adoptades a Europa, per decisió unànime dels organismes mundials del saqueig i l’espoliació (FMI, OCDE, Comissió Europea i tots els Bancs Centrals), són autèntics “cops d’estat antidemocràtics”, hi hagi o no hi hagi pel mig militars o canons.
El Pacte de l’Euro imposa als estats membres la constitucionalització de l’equilibri financer (limitar el dèficit i assegurar el cobrament del deute per part dels creditors), impedeix la independència del poder legislatiu (sigui del color polític que sigui) i limita el seu poder de sobirania com estat.
El “derrocament” de governs o caps de Govern (casos de Grècia i Itàlia), és una ruptura en tota regla amb la sobirania popular. Entren els “tècnics” –tecnòcrates-, com “salvadors” i se’ls dota de força normativa directa dels mercats financers, per a imposar i gestionar les reformes estructurals com “únic programa” per a tots i totes. La conclusió és òbvia: qui mana és el mercat perquè s’ha acabat la democràcia, la formal, perquè l’altra no existia de fet.
La resistència a l’estat d’excepció econòmic que degrada i redueix drets socials, democràtics i polítics, comença a ser àmplia, des de la plaça de Sintagma, passant per Londres, Lisboa, París, Madrid, Barcelona…, fins a Wall Strett, Tel Aviv, països àrabs, Àsia. És una actuació de les i els subjectes socials, assalariats/des, joves, pensionistes, desnonats de les seves cases, pobres i exclosos, que es resisteixen a permetre la degradació contínua de l’autonomia de les persones, el debilitament de la societat civil i es neguen a una vida pitjor, infinitament pitjor, per a totes i tots i per al medi en el qual es desenvolupa la vida.
El món, Europa aquí i ara, no només ens juguem la pensió, el salari, la casa, la salut, l’educació i el coneixement… sinó que avui, amb característiques i complexitats diferents i desconegudes, ens juguem la possibilitat d’un futur on la llibertat sigui una cosa concreta i materialitzable: la possibilitat de viure lliurement com éssers humans en un món factible per a la vida. El contrari és la barbàrie.
Secretariat Permanent – Comitè Confederal CGT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada