No a aquesta Europa

Hi ha la percepció generalitzada que les crisis econòmica i financera a la Unió Europea (UE) en general, i en l’Eurozona en particular, estan mostrant la necessitat de "tenir més Europa", expressió àmpliament utilitzada en cercles polítics i mediàtics de diferent sensibilitat política per definir la necessitat d’establir un sistema federal a la UE que tindria certes semblances amb el Govern federal dels Estats Units (EUA). La cancellera alemanya, la senyora Merkel, reticent a aquesta possibilitat en el passat, ha evolucionat i està prenent el lideratge per establir un Govern europeu que tingui un caràcter federal.

Conseqüència d’aquesta postura és que el Govern Merkel ha pressionat intensament perquè els Estats membres de la UE aprovin en les seves Constitucions el Pacte Fiscal (conegut formalment com el Tractat d’Estabilitat, Coordinació i Governança en la Unió Econòmica i Monetària) segons el qual els Estats no podrien tenir un dèficit estructural superior a un 0,5% del seu PIB.

El Pacte d’Estabilitat i Creixement insta els Estats a tenir un dèficit públic menor a un 3% del PIB. Tal Pacte Fiscal va més enllà i és un enorme, repeteixo, enorme, atac al sector públic de qualsevol Estat i, molt en particular, al seu Estat del Benestar i condemna a Espanya a estar per sempre a la cua de la UE-15 en seva despesa pública social. La absurditat d’aquesta Pacte (i no hi ha altra manera de definir) és semblant a què es prohibís a les famílies que s’endeutessin.

Prego al lector que consideri com seria el seu futur si no pogués endeutar per fer inversions en la seva tasca familiar per tal de millorar el benestar de la seva família. Com podrà comprar-se una casa, o un cotxe, o pagar els estudis dels seus fills?

Per tal de justificar aquesta mesura, portaveus de l’Estat alemany han indicat que els Estats dels EUA tenen ja aquest mandat, cosa que no és cert. Els Estats dels EUA han de tenir un pressupost equilibrat, però tal pressupost no inclou inversions i, a més, cada Estat té un Estat federal (que controla el 20% del PIB) que li dóna suport. Els Estats de l’Eurozona no tenen aquest suport i suport. Ans al contrari, les institucions existents a nivell federal, com el Banc Central Europeu (BCE), els dificulta l’obtenció de crèdit, en no protegir els Estats enfront de l’especulació dels mercats financers.

Però, per si no fos poc, ara la cancellera Merkel ha proposat una autoritat financera que actuaria com a màxima autoritat per aprovar els pressupostos dels Estats, amb plena capacitat de veto, per assegurar-se la seva rectitud fiscal. Tal autoritat seria part de la Comissió Europea i com a tal no tindria cap responsabilitat amb vista al Parlament Europeu. En realitat, aquest Parlament no ha intervingut per a res (repeteixo, per res) en totes les decisions que s’han pres a l’Eurozona referents a l’establiment de les institucions que governarien les polítiques monetàries i fiscals de la UE.

La cancellera Merkel està així proposant, no una estructura federal, sinó una dictadura (com bé la defineix John Weeks en el seu article "A Modest Proposal from Berlin: End Democracy in the European Union") en què s’establiria una estructura que ella defineix com tecnòcrata, però que, com tots els mal anomenats tecnòcrates, estaria composta per banquers i persones afins a la banca. Seria impensable que, als EUA, el Govern federal hagués de aprovar el pressupost dels seus Estats.

Que la cancellera alemanya estigui fent aquestes propostes és un indicador de l’extrem a què s’ha arribat a Europa, on la democràcia ni està ni se l’espera. La pèrdua de sobirania és ja total. És això el que es vol?

FONT: ATTAC

Article de Vicenç Navarro