Si hi ha una cosa tan incommovible i rígid com la pedra, això és,
sens dubte, la nostra classe política i els que ens governen, encara que
no ens representen. Les recents mobilitzacions a Barcelona (29 de març)
i les marxes a Madrid del dia 22 de març han estat tractades pels
governs d’aquí i d’allà amb la coneguda recepta d’aquesta democràcia:
desaparició dels mitjans de comunicació, ocultació de les
reivindicacions, violència policial i detencions. Davant la raó, silenci
i menyspreu; davant la protesta, repressió.
La classe política, els empresaris, els sindicalistes de
estilogràfica i tertúlia televisiva, la banca i la delinqüència
organitzada entorn dels parlaments i alcaldies, la justícia polititzada,
la policia brutal i repressora, tots ells i alguns més, són el problema
.
El moment actual és un moment de lluita i reivindicació. No una altra
cosa ha estat fent l’anarcosindicalisme al llarg de la història; una
història que té un punt de referència en el 1r de maig, commemoració
dels fets ocorreguts a Chicago que es van endur la vida dels que
lluitaven per la dignitat i els drets de la classe treballadora i als
que honrem en aquesta data, al costat de tot / es els que han donat la
seva lluita i la seva sang per millorar les nostres condicions de vida,
alguns dels quals segueixen enterrats a les cunetes d’aquest país, per
mal de les consciències dels molt catòlics cardenals i ministres
populars i convergents, devots de sagristia.
Davant la repressió, lluita. Aquesta és la nostra recepta davant la
barbàrie capitalista i el discurs polític. Lluita a les empreses i als
carrers, davant del sindicalisme pactista i claudicant i davant els qui
exerceixen la violència uniformada. L’oligarquia i l’empresariat
continuen abocant als treballadors/es a la precarietat, l’atur i
l’exclusió social. Mentre va dessagnant a la classe treballadora i es
desmunten tots els béns i serveis públics, el capital i la banca
prossegueixen amb l’espoli d’una riquesa que generem nosaltres amb la
nostra feina.
La consciència social progressa i la unió de la lluita sindical i la
lluita social és una necessitat ja que els enemic són els mateixos. Per
això la CGT està implicada amb moviments socials combatius i
assemblearis, per sumar des de la participació i la solidaritat.
La defensa dels drets és una de les causes per les quals la CGT
sortirà al carrer l’1 de Maig i moltes vegades més al llarg del que
resta d’any. Mirem al passat perquè estem convençuts que tenim futur i
que el present és de tots / es els que lluiten per una societat
d’iguals, per una societat llibertària en el nostre cas. Que la nostra
lluita d’avui sigui el millor homenatge a la memòria de la classe
obrera, i la garantia que la revolució social està cada dia més pròxima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada