(ENCARA QUE SEMBLI UNA PARADOXA)
Voldria, amb aquest escrit, tractar algunes qüestions de fons sobre la política sistemàtica de l’Ajuntament de Barcelona de deixar deserts els concursos que convoca: s’està donant en totes les categories, de les més altes a les més baixes. La pregunta primera que els treballadors i treballadores afectats es fan, i de retruc tota la resta de companys que observen impotents el dolor en que cauen els rebutjats (manca d’autoestima, sensació d’injustícia, de sentir-se minusvalorats, de revenja, de que el temps passa i no dóna fruits ni el pots aturar, etc.), la pregunta primera és: per què? per què em passa a mi? per què passa això?
Encara que el que exposaré sembli molt teòric, trec les reflexions de les més pura pràctica: dels casos als que he assistit, de l’observació i anàlisi dels membres components dels tribunals (que vagin veient que no només observen ells, algú també els observa i analitza les seves paraules, els seus gestos, els tons de veu i els rictus mal dissimulats), de la meva pròpia experiència dins l’Ajuntament, però també de l’empresa privada.
Finalment, i això és potser el més important, voldria aportar elements de com la lluita contra la precarietat no és només qüestió dels precaris, sinó de tots; que ells sols no podran emprendre res sinó és amb l’ajut dels no-precaris; de com aquesta és la principal divisió que avui patim els treballadors globalment i de vegades, egoistament, fomentem, molt especialment els funcionaris; de com la cosa té implicacions psicològiques, sociològiques i ideològiques que afecten la vida, la formació i les professions dels que es creuen definitivament instal·lats en la seguretat.
Seria molt fàcil donar la culpa de que els concursos es declaren deserts a allò de: “per col·locar als amics d’algú”. Massa fàcil, i ho tindríem nosaltres també molt fàcil: bastaria només descobrir els nexes de la connexió amical. A més, també per l’Ajuntament és fàcil col·locar els qui ells volen: tenen l’EBEP, la figura del personal directiu, els concursos de lliure designació que acostumen a ser a partir del nivell 26 i, finalment, la pròpia dinàmica subjectiva de criteris de valoració a l’hora d’adjudicar un lloc de treball o un càrrec. No, la cosa va més enllà.
Els concursos es declaren deserts perquè al carrer hi ha centenars i milers de persones, joves, esperant per entrar i disposats a fer el que sigui per aconseguir-ho. No oblidem que segons enquestes molt recents, el somni daurat de molts joves és convertir-se en funcionaris. En definitiva, l’oferta i la demanda en el mercat de treball és abundant (parlo del mercat de les forces de treball, és a dir, els treballadors, no de l’oferta de llocs de treball) i en ser tan abundant, el valor baixa. El preu i el valor del treballador baixen, tant pels de dins com pels de fora. Pels de dins perquè, encara que aparentment no tingui relació, estan competint invisiblement amb els de fora que fan cua a les bosses de treball i estan a l’aguait dels nous concursos d’oferta pública, per tant el seu “valor” baixa davant els esplèndids currículums que esperen a la porta i davant d’unes actituds psicològiques que tot seguit veurem. Pels de fora també baixa el valor per dues raons: 1) moltes vegades aquests currículums esplendorosos, pels que tenen sort i han estat acceptats, no els valdran de res, aniran a fer ocupacions molt per sota i molt pitjor pagades del que pel que realment estan preparats i 2) aniran a parar, en la majoria dels casos, a engreixar les bosses de treball temporal eventual o la nòmina d’una empresa privada externa amb sous que no arriben als mil euros.
Si, a més a més, afegim en el cas de l’Administració Pública que, pel que fa als sous (i no estem parlant en absolut dels càrrecs directius) estan pràcticament congelats des de mitjans dels anys 80; que l’oferta pública d’ocupació ha estat mínima, que les jubilacions no es reposen en molts casos i que el temps ha fet el seu curs i ha envellit el personal, el panorama no és gaire afalagador. La reposició de la força de treball –els treballadors- els hi surt molt fàcil, econòmica i sense complicacions. Només han de declarar desert un concurs. No els tremola la mà per signar l’acta ni la veu per proclamar el veredicte: NO APTE.
Durant els 5 anys que vaig estar d’excedència, jo també vaig formar part de l’exèrcit dels precaris i un bon dia vaig anar a raure a una gran multinacional, la famosa IBM, a la seva seu central de Madrid. Un treball de telemàrketing. Empresa privada pura i dura. Els meus companys eren pràcticament tots llicenciats: en física, matemàtiques, informàtica, medicina, història, psicologia…. Els preguntava: com és que amb aquests currículums aguanteu això? La resposta era invariable: hem de tenir un currículum laboral, no de titulacions. Per a l’empresa privada, amb tanta competència de títols, ja no val només aportar la formació, s’ha d’aportar experiència. Valoren haver treballat al MacDonalds, al telemarketing, de repartidor de pizzes, tot, i ho hem de posar en primer llocs, no en l’últim.
No sé si va ser per les xerrades amb algun d’aquests llicenciats en psicologia o amb algú altre, però vaig veure que la qüestió és senzilla. L’hàbit del treball no s’adquireix amb títols, l’hàbit s’adquireix treballant. La disciplina de les normes, la disciplina horària, el saber aguantar frustracions, el saber aguantar ser l’últim i el més nou (com a l’exèrcit), el treball en equip, les relacions jeràrquiques, el saber obrir-se camí…. tot això ho valora molt l’empresa privada. Valora tenir treballadors madurs, ja formats en aquests hàbits. L’Administració pública no. L’administració pública va molt per sota dels estàndards dels criteris de productivitat, eficàcia i eficiència, que són exactament els criteris que haurien d’orientar una empresa pública competent, una empresa finançada amb diner públic i que se suposa ha de servir els ciutadans i ciutadanes d’aquest país i d’aquesta ciutat.
Es dóna la circumstància de que a l’Administració Pública es valora, per damunt de tot una cosa: la capacitat de mantenir silenci, l’actitud del servilisme i l’adulació, de fer favors als caps per treure’ls les castanyes del foc, la capacitat de ser hipòcrites perquè tot i sabent que una cosa no surt bé fent-la així, per no molestar els de dalt ho acceptarem. A la bossa de treball hi haurà gent agraïdíssima de ser altament valorada (adulació) i que els ha fet l’immens favor de ficar-los dintre. I això per les camarilles de poder existents és altament rendible: es renoven i rejoveneixen i s’amplien (poquet, no us penseu).
Tota la munió de caps grossos, intermitjos i petits nomenats a dojo recentment –alguns, no hi ha dubte, merescudament- han de demostrar que s’ho mereixen, que tenen grans aptituds tècniques, de comandament de personal, etc…i aquests són els pitjors, els menys humans, els més inflexibles… en una paraula: és la nova fornada de tecnòcrates. En tot grup social ascendent, ai amics!, es donen les actituds més ferotges. Els falcons, eren anomenats en la cort de Felip IV d’Espanya, els del partit cortesà que més favors devia al monarca. Els nous falcons de l’Ajuntament PSC-IC, aquests són els que decanten la balança en els veredictes dels tribunals per a la selecció del personal de l’Ajuntament de Barcelona.
Després de 29 anys d’ajuntament monocolor (PSC) seriem il·lusos si ens penséssim que la composició social del consistori ha romàs idèntica a la del primer dia. Més enllà de noms concrets, alcaldes fins i tot, hi ha un teixit social, uns grups i uns interessos que conformen les polítiques.
Ni estic capacitada, ni tinc elements suficients, ni és la meva intenció, analitzar fraccions polítiques. Allà ells amb el seu rotllo. No m’interessa fer comentaris de comentarista polític. Estic intentant explicar uns fets amb els que ens trobem cada dia quan anem a la feina.
Si la plantilla de l’Ajuntament ha envellit la política de l’Ajuntament ha envellit de ranci perquè ja cada cop poden enganyar menys gent: 29 anys d’aguantar-los convencen fins i tot els més crèduls.
Crec que en aquests moments, especialment des de les darreres eleccions municipals, estem assistint a un canvi. Canvi que no respon a un veritable canvi real per als interessos populars ni per als treballadors de l’Ajuntament, ans al contrari: més opacitat i falta de transparència, menys democràcia, més privatització, menys escoltar veus que no són la seva, més arbitrarietat.
Canvi que correspon a l’ascens de noves capes. En primeríssim lloc al repartiment de prebendes per a IC, amb tots els ets i uts. A antics carreristes que, justament, han anat fent carrera “professional” i ara reben els premis de tanta paciència en l’ombra (aquí, aquí, podríem dir noms d’antics pipiolos que van entrar els darrers, com avui els de les bosses de treball, i ara són jefassos, lògic i normal) i, a noves capes dintre del PSC.
Eren millor les antigues que les noves? No, en posicions polítiques les mateixes. En verborrea i fets que contradiuen la fraseologia que gasten, els darrers s’emporten la palma per allò que dèiem dels falcons.
Algú, llegint expressions de mala bava, podria dir que en el fons sóc revantxista, que em consumeix l’enveja…. No, GRÀCIES. No som revantxistes ni envejosos. GRÀCIES per no ser partícips de la merda.
Un missatge final a tots els afectats per la política de personal de l’Ajuntament de Barcelona: no us deixeu abatre, no esteu sols. Si heu esmerçat esforços per millorar la vostra formació i renovar les vostres aspiracions, l’esforç és vostre. Si teniu aptituds que no valoren, són vostres. No són d’ells, a qui nosaltres no podem jutjar amb la força a les mans (la tenen ells). Mantinguem l’esperit lliure. Ara que ja acabo, amics, sento que aquests darrers pensaments són ben bé els que diria a un pres de la presó.
Laura Coll
Juliol 2008
