Listado bolsa de trabajo de peones

Aquí os presentamos el listado de la bolsa de trabajo actualizado a agosto de 2010. Vereis que hay unos saltos en algunos contratos de relevo porque la empresa se empeñó en que una de las formas de llegar al 65%de la cotización de la seguridad social en los contratos de relevo, era, primar a la GENTE QUE TUVIERA CARNET DE CONDUCIR, para facilitar (según ellos) alcanzar algunas cotizaciones de personal con categorías superiores y por tanto cotizaciones elevadas. Esto ha sido caballo de batalla en todas las reuniones que hemos tenido con la empresa los miembros de la comisión de contratación del comité, que finalmente la dirección impone.
Tambien se pueden observar saltos donde vemos los turnos de integración, hay que remitirse al reglamento de la bolsa de trabajo donde explica el por qué del tema.

No hemos puesto los nombres de las personas porque así se solicita para la protección de datos pero sí el número de carnet y el puesto de la lista de la bolsa para que podais consultarla, procuraremos conforme nos lleguen más datos irla actualizando.

De haber algún error pedimos disculpas por adelantado.
!SALUDOS!

Posició de CGT contra les retallades, el decretazo, la reforma laboral i l’atac a les pensions

Les mesures antisocials del Govern per a sortir de la crisi són la reforma laboral, el pla d’ajustament per a reduir el dèficit públic i la reforma del sistema de pensions.

PER A LA CGT LA SORTIDA DE LA CRISI NOMÉS POT SER EL REPARTIMENT DE LA RIQUESA I DEL TREBALL EN UN NOU MODEL SOCIAL I PRODUCTIU.

Fa ja diversos anys que com classe treballadora estem sofrint les conseqüències de la crisi. Els diferents governs, independentment del color polític, estan engegant una sèrie de mesures que suposen una reculada i una retallada dels drets laborals i socials. Ara, aquestes mesures clarament antisocials s’estan intensificant per a corregir el dèficit provocat per la diferència entre els ingressos i les despeses. Les mesures imposades per decret des del govern només incideixen en el capítol de reducció de despeses, ignorant que la despesa pública social de l’Estat Espanyol és la més baixa de tota la zona euro (fins i tot que la de Portugal o Grècia), ja que representa el 21% del PIB mentre que la mitjana europea és del 27%…

Per tant, el veritable problema del dèficit no està en l’excés de despeses, sinó en la falta d’ingressos, a causa de una baixa càrrega fiscal a empresaris i a les rendes del capital. L’eliminació de l’impost del patrimoni o el paradís fiscal que representen les societats d’inversió SICAV són un clar exemple i el que els empresaris espanyols declarin de mitjana 6.500 euros menys que les persones treballadores resulta significatiu, per no dir escandalós.

A això hem d’afegir un elevat frau fiscal, situat ja en 90.000 milions d’euros i una economia submergida que suposa el 23,3% del PIB, 10 punts per sobre de la zona euro. Per què no es busquen els ingressos allí on estan els diners en lloc de seguir robant als treballadors, a les treballadores i a les classes populars?

Durant els últims temps hem assistit a la privatització de grans empreses en sectors estratègics com l’energètic, les telecomunicacions, els transports, la gestió d’aigua i a poc a poc l’educació, la sanitat, els serveis socials…

També hem pogut veure com augmenta la privatització de les pensions amb el foment constant dels plans privats de jubilació (el 1995 els fons privats de pensions en el món gestionaven 4,9 bilions d’euros, arribant en el 2009 a la xifra de 12,7 bilions, és a dir, el 27% del PIB mundial).

Si a tot aquest procés generalitzat de privatitzacions, li afegim la pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora a causa de la reducció o congelació dels salaris i les constants reduccions d’impostos a les classes adinerades, tenim com resultat que grans quantitats de diners han passat de mans públiques a mans privades, més concretament a poques mans, les grans multinacionals i sector financer, és a dir, el nucli dur del sistema capitalista.

Aquest sistema, obeint a la seva lògica de màxim rendiment, ha seguit buscant el benefici il·limitat, utilitzant aquest excedent de capital en la concessió de crèdits sense mesura a les classes populars perquè poguéssim seguir consumint els productes que genera el propi sistema, creant una espiral infernal fins a arribar al col·lapse. Un col·lapse que es traduïx en l’impagament de préstecs dels consumidors als bancs i al seu torn, l’impagament d’aquests als mercats financers i a altres bancs. Com colofó, el govern opta per protegir a la banca perquè no faci fallida, però sobretot perquè els creditors (aquests mateixos mercats que han generat aquesta dinàmica) no deixin de cobrar. Per a això, es presta diners públics a la banca, però com els estats tampoc tenen diners han de recórrer novament als mercats financers per a demanar més diners, el que provoca més augment de la despesa pública.

Doncs bé, aquesta bogeria és l’eix central d’una política econòmica globalitzada que porta a les poblacions a la pobresa i exclusió social. I que en el cas concret de l’Estat Espanyol implica:

1,3 milions de llars tenen tots els seus membres actius en l’atur.

600.000 persones porten sense poder treballar més de dos anys i a juny 2010, gairebé 2 milions porten més d’un any.

El nombre de persones parades ha augmentat en 602.000 l’últim any.

El 20% de la població es troba en la pobresa.

LES MESURES D’AJUSTAMENT PER A REDUIR EL DÈFICIT PÚBLIC: LES RETALLADES

El govern, seguint les instruccions dels mercats, els bancs i les mateixes institucions que han generat la crisi, ha engegat diverses mesures, una d’elles coneguda com el Tijeretazo , que afecten a:

Les i els treballadors públics del sector públic, ja que, per decret i de forma autoritària, estan veient reduïts els seus salaris, suficientment baixos ja en la major part de l’escala salarial, o estan veient com només es cobriran 3 vacants de cada 10 jubilacions, el que dóna com resultat un deteriorament encara més gran dels serveis públics com la salut, l’ensenyament dels nostres fills i filles o la gestió de les prestacions socials tan necessàries en aquests temps dramàtics (atur, dependència, jubilació).

Els jubilats i jubilades, que veuran congelades les seves pensions en l’any 2011, quan més del 70% dels 8,7 milions de pensionistes no cobra els 830 euros de la pensió mitja mensual.

3,2 milions de persones treballadores en situació d’atur amb prestació d’atur, els quals tenen de mitjana un atur de 820 € i més de 554.000 d’ells només perceben durant 6 mesos 426 €.

A més de 2,5 milions de treballadors/es que han estat acomiadats impunement des del 2008 fins a ara. El 92% dels contractes segueixen sent precaris i temporals.

Centenars de milers de dones i homes que opten per no tenir fills i filles, ja que, no poden comptar amb escoles infantils públiques i tampoc existeixen polítiques d’ajuda familiar.

LA REFORMA LABORAL: EL DECRETAZO

No considerant suficient les mesures anteriors, el govern ha engegat el Reial decret 10/2010 de mesures urgents per a la Reforma del Mercat de Treball, amb un contingut que insisteix, una vegada més, a fer pagar les conseqüències de la crisi a les persones que no som responsables de la mateixa. Aquesta enèsima reforma farà més fàcil i barat l’acomiadament per als empresaris, segueix subvencionant la contractació i elimina qualsevol llibertat o dret al treballador en el control de l’organització del treball, fent que l’entrada, la permanència i la sortida del mercat de treball, és a dir, tot el recorregut del contracte, es caracteritzi per la precarietat i inestabilitat.

Els aspectes més regressius d’aquesta Reforma Laboral són:

Rebaixa dels costos del contracte, ja que estableix bonificacions als empresaris a càrrec de l’erari públic de 2.800 milions d’euros, en pràcticament tots els contractes a la carta amb els quals compten.

Reducció d’indemnitzacions per acomiadament. Facilitat absoluta per als empresaris en acomiadaments objectius, bé individuals, bé col·lectius, per qualsevol causa: econòmica, tècnica, productiva, organitzativa i reduint sensiblement les indemnitzacions empresarials en aquests acomiadaments, 20 dies i damunt l’Erari Públic (tots nosaltres) a través del FOGASA assumeix l’equivalent a 8 dies, igualant d’aquesta manera el cost entre un contracte temporal (12 dies per any en el 2015, ara 8) i un contracte fix.

Eliminació en la pràctica del dret fonamental a la tutela judicial en els acomiadaments objectius, doncs el Jutge no podrà entrar, sinó és molt tangencialment, a analitzar si existeix o no raó, doncs a l’empresari només se li exigeix una mínima raonabilitat en la causa extintiva.

Es generalitza el Contracte de Foment a la Contractació Indefinida (CFCI), el dels 33 dies, passant a ser el contracte ordinari mentre que el de 45 dies quedarà com una relíquia.

Privatització dels Serveis Públics d’Ocupació. Facilita l’entrada de les ETTs en sectors que fins a ara tenien restringits com l’Administració Pública i es dóna entrada a les Agències de Col·locació Privades en la gestió dels Serveis d’Ocupació.

Flexibilitza les condicions de treball (horaris, jornada, funcionalitat, sistemes de torns i sistemes de retribució), eliminant el control administratiu i afeblint el control per part dels treballadors i treballadores de les condicions col·lectives.

Precaritza encara més la contractació juvenil.

Fa inservible la negociació col·lectiva al possibilitar que les empreses pactin convenis i es modifiquin condicions de treball substancials, bé col·lectives, bé individuals: jornada, mobilitat funcional, horaris, sistemes de torns i sistemes de retribució, a l’endemà de pactar-los, deixant els mateixos en paper mullat, alhora que facilita a les empreses el no-compliment (clàusules de despenjament) de les pujades salarials.

LA REFORMA DEL SISTEMA PÚBLIC DE PENSIONS: EL PENSIONAZO

Pendent de plasmar les mesures concretes, els polítics, els banquers, la patronal, els mercats, les institucions que ens governen, insistiran una vegada i una altra fins a aconseguir que l’opinió pública els sigui favorable per a aplicar mesures com:

Augmentar l’edat de jubilació fins als 70 anys.

Considerar tota la vida laboral per a calcular la pensió a percebre.

Augmentar fins a 20-25 anys el nombre mínim d’anys cotitzats per a tenir dret a la pensió de jubilació.

Reduir i congelar la pensió a percebre.

Pretenen que les persones visquem per a treballar negant-se’ns el dret al benestar.

Els Beneficis de les empreses de l’IBEX 35

Els guanys que les principals Empreses i Multinacionals privades han obtingut explotant als treballadors i treballadores i aprofitant tot tipus d’ajudes públiques, no han revertit a la societat, més aviat el contrari, el repartiment ha estat inexistent, quedant tot en mans dels accionistes, directius i executius d’aquestes multinacionals.

Els beneficis fins a març de 2010 de les 35 majors empreses i bancs, van créixer un 25% fins a situar-se, solament en un trimestre, en 11.598 Milions d’euros. Només un Banc, el Santander, va obtenir uns guanys nets en aquest primer trimestre de 2.215 Milions d’euros. Telefònica va obtenir 1.656 Milions d’euros, Endesa 1.535 Milions d’euros, el BBVA 1.249 Milions d’euros… Els 584 consellers executius i alts directius de les empreses de l’Ibex 35, van cobrar un milió d’euros de mitjana, en el pitjor any de la “crisi”.

Els sous dels qui proposen i defenen el tijeretazo, el decretazo i el pensionazo

Alguns pensionistes i funcionaris de luxe són qui defensen i promouen ferventment les retallades i restriccions per a les classes populars. Alguns exemples: José Ignacio Goirigolzarri –conseller delegat del BBVA- es va jubilar anticipadament amb 68,7 milions d’euros de pensió. Francisco González, actual President del BBVA, al jubilar-se percebrà una pensió de 79,8 milions d’euros. La d’Emilio Botín, President del Banc Santander, serà de 24,6 milions d’euros. El Conseller Delegat d’aquest mateix banc, percebrà una pensió de 85,7 milions…. I així un llarg etcètera.

Conclusions

Des de la CGT estem denunciant des de sempre aquesta situació d’injustícia i proposant com ALTERNATIVA el contrari al que s’ha fet: el repartiment de la riquesa, entesa no com repartiment de dividends o accions entre la població, sinó emprant aquests diners en uns serveis públics de qualitat i amb caràcter veritablement universal perquè puguem gaudir-los les i els quals realment produïm aquesta riquesa.

Perquè això sigui possible resulta imprescindible que passin a gestió totalment pública el control de les energies, els transports, les telecomunicacions, la gestió de l’aigua, la sanitat, l’educació, tots els serveis públics, etc. No només s’ha de repartir la riquesa, sinó també cal repartir el treball. En l’era de l’avanç tecnològic no és admissible donar un salt enrere en les relacions laborals o en els drets socials pretenent que treballem fins a 65 hores setmanals. Seria com tornar als vehicles de tracció animal.

Les persones no tenim el mateix concepte de rendibilitat que el sistema capitalista, per tant, els recursos i infraestructures necessàries per a fer possible que tota la població tingui cobertes les necessitats bàsiques no poden estar gestionats per qui ens han dut a aquesta situació, sinó que cal un nou model social i productiu basat en la llibertat, la justícia social i l’autogestió.

29 de setembre: VAGA GENERAL!

Totes i Tots al carrer!

Pensem que ha arribat el moment de dir PROU, però no només als mercats, sinó també als estats i les institucions que segueixen les instruccions d’aquests mercats. És inadmissible que les pròpies entitats que van generar la crisi siguin les que estiguin imposant les seves propostes per a sortir de la mateixa i resulta vergonyós l’acatament sense dubtes de tota la classe política.

Repartir la riquesa i el treball, és la garantia perquè milions i milions de persones visquem amb el necessari i ningú manqui del bàsic, buscant alhora un equilibri amb la vida del planeta, deixant de saquejar-la, perquè les nostres generacions futures puguin viure amb dignitat. Hem de mobilitzar-nos. Cal canviar el sistema. La nostra passivitat no és només la seva força, sinó el nostre suïcidi.

Confederació General del Treball (CGT)

La Generalitat aumenta hasta un 65,36% el alquiler protegido a los + pobres mientras subvenciona promotores

És increible que en tiempos de crisis, con los recortes sociales recientemente anunciados por ZP, un Departament sensible socialmente, regentado por ICv-EUiA, ataque de esta manera a la gente con menos recursos de Catalunya............

Ha encadenado dos subidas del 28% en los años 2008 y 2010. Una familia con ingresos de 1000 euros pasa a pagar de 270 a 450 euros por un piso de 70m2, el 45% de sus ingresos.

En Barcelona ese mismo piso vale a prácticamente 9€/m2 y el piso de 70m2 cuesta 630 a 700€.

500×20, la Asociación de Nou Barris que demanda pisos protegidos de alquiler ya lo denunció a la REGIDORA en el pleno del Distrito de marzo del 2010, pues insistentemente en la Oficina de Derechos Sociales, de la calle Argullos 108, recibe vecinos con esas problemáticas. LOs datos de subidas por tramos de renta, zones urbanas y años los podeis mirar en el documento adjunto. La prensa también lo denunciaba: El 52% de los aspirantes a vivienda social no tienen los ingresos mínimos.

Con estas subidas el Departament d'Habitatge trata de acercar los precios de alquiler protegido a los de la banda baja del mercado libre para evitar una debacle de los ingresos de las immobiliarias.

Según el Xifres d'Habitatges núm. 25. 2n semestre 2009 del Patronato Municipal d'Habitatge de Barcelona, el precio medio del alquiler público se situaba en el popular barrio de Nou Barris en 16€/m. Por contra una simple prospección en Idealista.com los situa entre una franja media de 9 a 12€ y había precios de hasta 6€/m2 en Roquetes.

Por eso los nuevos contratos que hace el Consorci de l'Habitatge de BCN para pisos de jóvenes, 10HJ, tutelados y de alquiler público se hacen prácticamente a 9€/m2 lo mismo que los de la franja bajadel mercado libre.

¡Sencillamente es un escándolo! Si el alquiler protegido tuviese un precio realmente político, como ocurre en otros países de Europa tendría precios a la mitad que los del mercado libre. Mientras los representantes institucionales del Tripartito pavonean políticas sociales en vivienda, en la realidad, hacen lo contrario de lo que dicen.

Si en lugar de un miserable parque de viviendas de alquiler público y asequible en Catalunya, que en la ciudad condal no llega a 6.000 pisos de un total de 800.000 en la capital, este cubriera una franja importante de la población ¿qué tonto o tonta se hipotecaria de por vida con la banca?

Esta es una herramienta que la izquierda gestionaria pone al servicio de los financistas para evitar la caída de los valores inmobiliarios en el Estado español que tantos quebraderos de cabeza traería a su solvencia.

Estos favores al lobby financiero-inmobiliario son el contravalor de los que presta la Banca, la gran inmobiliaria, a las ahogadas finanzas del Tripartito al concederle un préstamo al 4,5% de 1000 millones de euros.

En cambio a los constructores de esas viviendas en régimen de alquiler protegido les regalan ayudas hasta el 40% del valor del edificio construido. Esto lo explicamos en el documento adjunto con un ejemplo de un edificio de BCN. También los fondos inmobiliarios, muchos de ellos constituidos por la banca, han recibido recientemente un nuevo trato de favor fiscal por parte del Gobierno de ZP a traves de las SOCIMI como explicamos >>>AQUÍ>>>

http://prouespeculacio.org/2010/05/13/generalitat-aumenta-65-el-alquiler-protegido-a-los-pobres.html

Nova reforma laboral: La classe política depredadora dels drets laborals

Els polítics es burlen de les treballadores i treballadors abandonant-los a la mercè del capritx empresarial.
Ahir, 29 de juliol, va ser aprovada en el Parlament espanyol la Reforma Laboral, i novament es consuma una volta més de rosca als cada vegada més minvats drets dels quals només posseïm la força del treball per a sobreviure.
Altra vegada, la crisi s’enceba amb les classes populars i indefenses. Amb la Reforma Laboral que han aprovat, l’acomiadament s’ha abaratit i convertit en més lliure del que ja ho era, podent l’empresari amb total facilitat prescindir de qualsevol treballador i això en un context en el qual gairebé cinc milions de persones ens trobem aturades.
Mentre que als més febles, als treballadors i treballadores, se’ns condemna a una major indefensió, a la patronal se li segueix subvencionant perquè la contractació, la permanència i la sortida del mercat de treball es caracteritzin per la precarietat i la inestabilitat.
Per a CGT ha arribat l’hora de dir PROU no només als mercats, sinó també a l’estat, a la classe política i a les institucions que segueixen les instruccions d’aquests “mercats”. Ens sembla inadmissible i intolerable que els qui van ge

nerar la crisi imposin les propostes per a sortir de la mateixa en detriment de la població i engreixant els seus comptes de beneficis.
Per a CGT l’única sortida per a iniciar el canvi de la política antisocial és la inqüestionable VAGA GENERAL del dia 29 de Setembre, primer per a frenar aquest atac als drets laborals i socials més elementals i després continuar la mobilització per a recuperar el terreny perdut en drets, garanties, llibertats, dignitat i justícia social.

EL 29 DE SETEMBRE: VAGA GENERAL, TOTES I TOTS AL CARRER

Secretariat Permanent Comitè Confederal CGT

Així queda la reforma laboral

Acomiadament objectiu

N’hi haurà prou amb preveure pèrdues

L’empresa podrà acomiadar per causes objectives (20 dies d’indemnització) si té pèrdues o espera tenir-ne, així com per una caiguda "persistent" d’ingressos, que pugui afectar a la seva viabilitat o a la seva capacitat de mantenir el volum d’ocupació. S’elimina la possibilitat d’acomiadament objectiu per una "disminució rellevant" del benefici, o per una "falta persistent de liquiditat" que proposava el PSOE.

Absentisme

El còmput per a tota l’empresa es rebaixa

La reforma manté la possibilitat d’acomiadament objectiu si el treballador falta al seu lloc de treball un 20% de les jornades durant dos mesos consecutius o el 25% dels dies en quatre mesos (excloent supòsits com l’embaras, la lactància i les baixes mèdiques de més de 20 dies, entre altres). Malgrat això, si en el decret inicial s’exigia que, en el global de l’empresa, la taxa d’absentisme fos del 5%, ara s’ha rebaixat aquest requisit a la meitat (2,5%).

Contracte de 33 dies

Només un mes en l’atur i obligació de demostrar el frau

Estar un mes en situació d’atur (en el decret original el plaç eren tres mesos) serà suficient per poder accedir al contracte de foment d’ocupació (el de 33 dies d’indemnització). A més, al treballador acomiadat li correspondrà la "càrrega de la prova" per a demostrar que l’empresa ha prescindit d’ell per causes disciplinàries i no objectives, és a dir, que l’empresa ha comès frau.

Fogasa

L’Estat paga 8 dies de l’atur

L’estat, a través del Fons de Garantia Salarial (Fogasa) es farà càrrec d’una part de la indemnització per acomiadament igual a 8 dies de salari per any treballat, però només en el cas de les extincions de contractes indefinits (tant ordinaris com de foment de l’ocupació). Recordem que el Fogasa es paga amb les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social.

Temporalitat

Augment de les indemnitzacions

Coma forma de penalitzar la temporalitat, la reforma conté un augment progressiu de les indemnitzacions en el cas dels contractes temporals. Actualment, la indemnització per extinció d’un contracte temporal està en 8 dies, i passarà a 12 dies l’any 2014. A partir de 2011 es sumarà un dia més per any fins arribar als 1 dies.

ETT

Més poder per a les empreses de col·locació

La reforma laboral amplia el terreny en el que poden actuar les Empreses de Treball Temporal (ETT). A partir del da 1 de gener de 2011 s’eliminen totes les prohibicions i limitacions ara vigents per a la contractació a través de les ETT, per exemple la que impedeix contractar a treballadors per al sector de la construcció a través d’aquestes agències privades. A partir d’aquella data, les limitacions o prohibicions que s’estableixin només seran vàlides quan es justifiquin per raons d’interès general relatives a la protecció dels treballadors, entre altres.

Les obres al carrer de Sants el deixen sense un sol plàtan

HELENA LÓPEZ
E l que en un altre temps era el frondós carrer de Sants presenta aquests calorosos dies un aspecte d'allò més desolador. Ni un sol arbre ofereix empara als seus veïns al costat muntanya de la via, al tram comprès entre la plaça de Sants i la rambla del Brasil. Les necessàries obres de reurbanització de l'avinguda han portat el districte a «renunciar» als immensos plàtans que regalaven ombra i caràcter a l'artèria comercial del barri, que han estat «talats indiscriminadament», segons denuncien membres del Centre Social de Sants, entitat que ha iniciat una campanya per denunciar la situació.

Inma Moraleda, regidora del districte, calma els ànims indicant que el carrer tornarà a lluir verd «molt aviat». A l'octubre es replantaran els arbres –és l'època òptima per fer-ho–, tot i que no seran els característics plàtans, «alguns fins i tot centenaris», segons mantenen els veïns contraris a la seva desaparició. Aquests seran substituïts per exemplars de sòfora

«No entenem per què han de matar arbres immensos només perquè reformin el carrer. És més, al tram de dalt hi van deixar alguns plàtans. ¿Per què ara han decidit acabar amb tots?», apunta Carolina de León, veïna que encapçala la protesta, que indica que aquesta via no és l'única afectada al barri: «al carrer de Roger han fet exactament el mateix», afegeix la veïna.

XARXA VEÏNAL GLOBAL / És més, la idea dels impulsors de la campanya és crear una xarxa veïnal que s'estengui per tota la ciutat. «Sabem que hi ha molts altres punts de Barcelona en què està passant el mateix, i la nostra intenció és que els ciutadans ens unim amb la intenció de denunciar aquestes situacions i fer el possible per evitar-les», explica Josep Maria Domingo, del Centre Social de Sants.

Els motius donats per la regidora del districte per al qüestionat canvi són diversos. Per un costat, apunta que els plàtans «creixen massa» i arriben a entrar als balcons i a aixecar les voreres i fins i tot el paviment, ja que les arrels creixen cap amunt, cosa que resulta perillosa, perquè per sota passen serveis. Moraleda també afirma que, quan es canvien les caixes de les voreres, com és el cas, i varien les amplades, és «gairebé impossible» respectar els arbres, i que molts dels plàtans «estaven malalts». L'últim motiu al·legat és precisament la salut, en aquest cas dels ciutadans: «Hem rebut queixes per l'al·lèrgia que provocaven els plàtans». I, justament de queixes parlen també els veïns contraris a la tala. «Vam entrar una instància acompanyada per gairebé 300 firmes al juny i encara no ens han respost», denuncia De León.

Respecte a les característiques dels arbres que substituiran els plàtans, que alguns veïns temen que siguin molt petits i no ofereixin ombra, fonts municipals apunten que es tracta d'exemplars «mitjans», d'aproximadament dos metres i mig d'altura.

Article publicat en el diari El Periódico

La nova Reforma Laboral: més desregulació i precarització de les condicions de treball

L’anomenat Reial-Decret Llei 10/2010 de 16 de juny de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball, té poc d’urgent i “conjuntural” i molt de paquet de mesures estructurals que busquen la reducció de costos per l’empresariat, retallant drets adquirits per les lluites obreres en l’últim segle.

Tot esperant que, en la seva tramitació com projecte de llei, els grups parlamentaris poguessin esmenar el seu contingut (i tot sembla indicar que, en cas de fer-lo, això serà en sentit encara més restrictiu dels drets laborals), les principals línies del decret del govern (d’aplicació immediata) serien:

Abaratiment i facilitació de l’acomiadament: s’universalitza el denominat “contracte per al foment de la contractació indefinida” que té, com característica fonamental, que, en cas d’acomiadament objectiu declarat improcedent dóna dret al/la treballador/a a una indemnització de 33 dies per any treballat fins a un topall de 24 mensualitats, en lloc de la de 45 dies fins a 42 del contracte indefinit “ordinari”.

Fins ara, per a l’abonament d’aquesta indemnització era necessari que un jutge social declarés l’acomiadament improcedent, a partir d’ara el/la empresari/a podrà reconèixer la improcedència d’aquests acomiadaments en la pròpia carta d’acomiadament, perdent, per tant el/la treballador/a els salaris de tramitació del període que va des de l’efectivitat de l’acomiadament fins a la sentència (possibilitat que ja existia per a la indemnització de 45 dies per any).

Només estarien exclosos de poder realitzar aquest contracte treballadors homes d’entre 30 i 45 anys, quan no duguin tres mesos inscrits com demandants d’ocupació, no se’ls hagués extingit un contracte indefinit en els dos anys anteriors i haguessin tingut algun contracte que no fora de caràcter temporal en el mateix període. És a dir, un percentatge molt petit de la població treballadora.

Per a major reforçament de l’abaritament de l’acomiadament, el Fons de Garantia Salarial (que fins a ara tenia com competència gairebé exclusiva el cobrir els salaris dels treballadors en supòsits d’insolvència empresarial) cobrirà 8 dies de treball per any treballat dels acomiadaments objectius (individuals o col·lectius) ja siguin declarats procedents o improcedents. Això és, per a l’empresari acomiadar a un treballador costarà 12 dies per a l’acomiadament objectiu procedent i 25 dies per a l’improcedent en el cas de contractes de foment de la contractació indefinida.

Aquest sistema es preveu com transitori, establint-se que, en el termini d’un any, començant a funcionar el dia 1 de gener de 2012, es constituirà un fons per acomiadament a partir de les cotitzacions socials (sense que es pugui augmentar la cotització patronal), implantant-se el denominat sistema austríac. És a dir, fer que detraccions del salari dels treballadors/es siguin les que paguin l’acomiadament.

Per si tot això fora poc, s’estableix que l’incompliment dels requisits formals no suposa la nul·litat de l’acomiadament objectiu, ni el que s’incompleixi el termini de preavís la improcedència del mateix. L’empresa ni tan sols haurà de complir formes legals per a acomiadar, de forma més barata, a un/una treballador/a.

D’altra banda la reforma incorpora a la llei els criteris de la jurisprudència per a realitzar un acomiadament (individual o col·lectiu) per causes econòmiques, ampliant-los. Només serà necessari, per a realitzar-lo procedentement (amb indemnització de 20 dies, 8 abonats per FOGASA), acreditar una situació econòmica negativa i que d’ells es dedueixi “mínimament” la raonabilitat de l’acomiadament.

Debilitació de la negociació col·lectiva: s’estableix un període de quinze dies màxim (fins a ara era un mínim) per als períodes de consultes amb els representants dels treballadors en els supòsits de trasllats col·lectius i modificacions substancials de les condicions de treball. Fins ara, per a modificar les condicions salarials, de règim de treball a torns, sistema de remuneració i sistema de treball i rendiment previstes en Conveni Col·lectiu, era necessari arribar a un acord amb la representació dels/les treballadors/es. Des de la reforma, en aquests casos, l’empresari podrà sotmetre, en cas que no hi hagi acord, la controvèrsia als “mecanismes de solució de conflictes” previstos en el propi Conveni Col·lectiu, que, per al cas de les clàusules de despenjament salarial seran un contingut obligatori dels convenis. Quan no hi hagi representació en l’empresa, els treballadors podran delegar la mateixa, durant el període de consultes, en una comissió dels sindicats més representatius (els majoritaris). Es preveu la possibilitat de substituir el període de consultes per un arbitratge.

Reduccions de jornada a costa de la Seguretat Social: s’estableix una mena de model “alemany”, on es podrà procedir (pel procediment d’ERO temporal) a reduir la jornada (entre un 10 i un 70 % de la mateixa), complementant-se la retribució que abona l’empresa a costa de l’atur al que tingui dret el/la reballador/a. La cotització de l’empresari durant aquests períodes es redueix fins al 50 o fins i tot 20 % de la seva quantia ordinària. És a dir, els fons de la Seguretat Social, que fa poc ens deien que no eren suficients per a garantir el sistema de pensions sobren per a flexibilitzar la jornada de treball en benefici de l’empresari.

Privatització dels serveis d’ocupació: s’afegixen als ja existents serveis privats de col·locació sense ànim de lucre, altres empreses privades amb ànim de lucre, que “col·laborin” amb el SPEE (antic INEM) i que tinguin les seves mateixes competències, podent el treballador, fins i tot, perdre la seva prestació per atur de no comparèixer davant les mateixes al seu requeriment.

Nova regulació de la contractació temporal: s’estableix una durada màxima dels contractes d’obra i servei determinats de 3 anys, sense que s’hagin especificat més en quines circumstàncies es pot utilitzar. S’eleva la indemnització per finalització d’obra de 8 a 12 dies per any treballat, però mentre que l’ampliació del contracte que dóna dret a una indemnització de 33 dies per improcedència és immediat, la pujada d’aquesta indemnització serà progressiva, augmentant-se un dia d’indemnització a l’any fins a arribar a 12 per als contractes que se celebrin a partir del 1 de gener de 2015 (igualant aquesta indemnització amb el cost per a l’empresari de portar a terme un acomiadament objectiu procedent).

S’àmplia el termini per a la signatura de contractes formatius de quatre a cinc anys després de la finalització de la formació específica per al lloc.

Comptat i debatut s’ha aprofitat la crisi financera internacional per a atorgar més capacitat de pressió a l’empresari mitjançant l’amenaça d’un acomiadament barat, incrementar la seva capacitat de modificar unilateralment les condicions de treball i reduir costos a costa dels fons de la Seguretat Social.

Gabinet Jurídic Confederal de la CGT

Com els governants prolonguen el rescat dels poderosos

Ivan Gordillo i Elena Idoate (Seminari d’Economia Crítica Taifa)

Quaderns d’Illacrua 25

Per tal de satisfer les exigències dels mercats i evitar sancions de la Unió Europea, el govern espanyol ha imposat un pla d’ajust que permeti reduir el dèficit públic provocat per la crisi econòmica. En comptes d’optar per una reforma fiscal progressiva, s’han retallat les despeses, cosa que ha fet recaure el pes de les restriccions sobre la població treballadora. No prou satisfetes, les institucions internacionals i els mercats financers han instat a adoptar reformes estructurals i el govern espanyol ha respost per mitjà d’una reforma laboral que representa un nou afebliment dels drets laborals. Ben lluny de proporcionar-nos una sortida a la crisi, aquestes mesures només serviran per empitjorar les condicions de vida de la població, mentre l’empresariat veu salvaguardats els seus interessos.

La reforma laboral i les mesures d’ajustament adoptades recentment per pal·liar el dèficit són una continuació lògica de la política econòmica portada a terme no només des del reconeixement de la crisi per part del govern espanyol, sinó també durant els darrers anys de creixement econòmic. Les polítiques anticrisi han acabat traslladant les pèrdues ocasionades per l’esclat de la bombolla immobiliària i la davallada del sector financer a la població, en un primer moment, a través del rescat pagat pel contribuent i, actualment, amb la retallada de drets socials i serveis públics bàsics. El marcat accent neoliberal d’aquestes mesures té molta relació amb l’acció o la inacció de l’administració durant l’època de creixement econòmic, en què es van promoure un seguit de mesures legals i fiscals que van incentivar l’auge de la construcció i de l’endeutament privat.

La situació econòmica actual es caracteritza pels més de 4,5 milions de persones aturades a l’Estat espanyol –el gran drama social de la crisi– i per una estructura productiva col·lapsada. La incapacitat de vendre la sobreproducció dels temps de bonança es va agreujar després de la congelació del crèdit fruit de la crisi financera. L’esclat de la bombolla immobiliària va deixar un milió d’habitatges buits que, ara per ara, són invendibles i el gruix del personal del sector sense feina.

El sector financer va passar a ocupar una posició privilegiada en l’àmbit de les polítiques públiques, ja que les administracions es van llançar al rescat de les entitats financeres, tot brindant-los un xec en blanc per afrontar les pèrdues –que van ser fruit dels negocis arriscats i fallits que van emprendre aquestes entitats durant els anys anteriors– i satisfer els terminis dels deutes contrets amb els mercats financers internacionals. Actualment, el nivell de deute privat és impagable i molt superior al deute públic que genera tantes alarmes.

La segona fase de la crisi va afectar el teixit productiu. La manca de crèdit, la davallada de la demanda i l’arrossegament de la caiguda de la construcció van provocar una forta destrucció de l’activitat; i la frenada de la inversió i l’augment de l’atur semblen no tocar fons. Ara mateix, no s’entreveu un sector capaç de generar, a curt termini, un creixement econòmic més enllà de les finances especulatives.

Davant d’aquesta situació, ens hem vist perjudicades per una classe política inoperant. Després d’un primer moment de negació de la crisi, que es va prolongar uns quants mesos, les mesures de política econòmica s’han caracteritzat per ser erràtiques i, en molts casos, contradictòries; tot un seguit de pedaços que servien per ajudar determinats sectors (finances, construcció, automòbil) a mesura que anaven caient.

El pla d’ajust

La tercera fase de la crisi és la que estem patint durant aquestes últimes setmanes. El deute públic (que es troba per sota del 60% del PIB, xifra molt inferior a la de països com Bèlgica o la Gran Bretanya) i el dèficit (que ronda el 12%) han servit de pretext per aplicar mesures d’ajustament fiscal que pretenen reduir 15.000 milions d’euros de despesa pública per any. Les dificultats d’obtenir finançament pel dèficit públic en un context de restricció del crèdit i la penalització del deute públic espanyol per part de les agències de qualificació reforcen el poder dels mercats financers per imposar polítiques d’ajust.

A aquestes pressions, s’hi afegeix el constrenyiment de la política econòmica en les pautes de la Unió Europea i del Banc Central Europeu (que pressionen per l’aplicació de retallades i reformes estructurals), així com l’aterratge al sud d’Europa del Fons Monetari Internacional, que vol imposar les mateixes receptes neoliberals que ha anat sembrant a l’Amèrica Llatina i a l’Àfrica durant dues dècades.

El pla d’ajust representa un dels episodis més lamentables de la història econòmica de l’Estat, tant per la manera com s’ha decidit dur-lo a terme com –sobretot– per les conseqüències que tindrà sobre la població. Com a eixos bàsics de la mesura, el govern s’ha vist forçat a reduir el dèficit dràsticament per continuar obtenint el finançament dels mercats i evitar sancions de la UE i ha prioritzat l’ajust de les despeses congelant les pensions i retallant el salari del funcionariat públic i de les inversions en infraestructures.

El problema del dèficit públic està emmarcat dins d’un context de crisi més ampli. La retallada proposada no reduirà el deute a mitjà termini perquè deteriorarà la capacitat de reactivar l’activitat econòmica i de generar ingressos. Limitar la inversió en infraestructures té un impacte negatiu immediat perquè retalla l’activitat de la construcció i dels sectors que aquesta arrossega i, a la llarga, debilita el sistema productiu, que necessita d’unes bones infraestructures per poder desenvolupar-se. Reduir els salaris i les pensions retallarà la demanda, ja força afeblida. El pla d’ajustament, doncs, accentuarà la crisi, fet que probablement agreujarà el dèficit per la caiguda dels ingressos públics.

El govern podria haver optat per augmentar els ingressos públics a través d’una reforma fiscal. Es podria augmentar el gravamen de les rendes més altes passant –per exemple– els trams de l’IRPF del 40 i 43% al 45 i 50%. Alhora, caldria incrementar l’impost a les rendes del capital augmentant en dos o tres punts l’impost de societats, que grava els beneficis de les empreses amb diferents trams segons les seves dimensions. Es podria recuperar l’impost sobre el patrimoni i exigir un major esforç recaptador, tot augmentant-lo lleugerament respecte als barems anteriors. Un altre element on hi hauria marge d’actuació són les SICAV, societats d’inversió que tenen un gravamen de l’1%, que fàcilment podria ascendir al 3%, o taxar els fons d’inversió. En definitiva, recuperar tots aquells gravàmens que s’han anat reduint des de fa anys i augmentar els impostos a les rendes altes i del capital. És sorprenent veure com el lobby financer surt indemne de la crisi de la qual és responsable. Se li podria exigir una mena de taxa a les seves transaccions, o la dotació d’un fons per fer front a futures crisis, com ja s’està fent a altres països.

Això contribuiria a reduir progressivament el dèficit, sense treure uns estímuls que l’economia necessita per reactivar-se i tornar a generar llocs de treball. Però no s’ha dut a terme res d’això: el pla d’ajust és una política de classe en la línia neoliberal per fer que la crisi la paguem els treballadors i les treballadores.

La reforma laboral

Les mesures d’ajustament en el terreny fiscal no semblen suficients per defensar la solvència de l’economia davant dels mercats financers i les institucions internacionals del capital, que reclamen les anomenades reformes estructurals, entre elles, la reforma laboral. Els arguments neoliberals, que diuen que el mercat laboral espanyol pateix unes rigideses (cost d’acomiadament, convenis poc flexibles i salaris massa elevats) que no permeten que s’adapti a les necessitats de la competitivitat, ressonen com a mentides repetides sense descans que s’acaben convertint en veritats necessàries.

El govern ha hagut d’abandonar el diàleg social, del qual tant havia fet gala, per llançar una reforma laboral al gust de les pressions internacionals. El resultat és un indubtable apropament a les demandes del món empresarial, el Banc d’Espanya, la Unió Europea i els sectors experts més reaccionaris del món acadèmic, a més dels grups polítics que intervinguin durant la tramitació de la llei: tota una autèntica aliança de classe. La reforma laboral només es pot entendre com un atac contra els drets laborals. Es pot incidir ben poc des de l’àmbit laboral per crear ocupació quan l’estructura econòmica encara pateix les dinàmiques de fons causants de la crisi. Al contrari: un major retrocés dels drets de les treballadores (que és el que impliquen les reformes laborals dels darrers temps) tan sols pot suposar una sortida dubtosa de la crisi, basada en la devaluació de la força laboral.

Les successives reformes dels darrers anys han anat desmantellant la regulació laboral general per desvirtuar una gran part dels drets de les treballadores i les relacions individuals empresariat-treballadores han anat guanyant pes. La liberalització de l’acomiadament, la pèrdua del caràcter excepcional dels contractes temporals i la possibilitat de modificar les condicions de treball per part de l’empresariat han permès que les empreses disposin de formes de contractació precàries (de les quals fan un ús fraudulent generalitzat) i de més poder per determinar les condicions laborals i imposar retallades salarials. Amb la crisi, això ha comportat acomiadaments massius, el bloqueig de la negociació col·lectiva i la caiguda dels salaris. És obvi que, si es manté aquest marc laboral, és impossible incidir en les pràctiques empresarials per aturar la destrucció dels llocs de feina, objectiu que pretén el ministre de Treball espanyol (que ja no aspira a crear ocupació).

Però la reforma encara va més enllà. Es tracta d’una reforma àmplia, molt imprecisa i embolicada en les formes, però alhora molt clara i dura quant a continguts. En l’àmbit de la contractació, es dóna un nou impuls a la liberalització de l’acomiadament, ja que es rebaixen les causes que justifiquen l’acomiadament objectiu i el col·lectiu, així com les seves exigències, cosa que facilita el tràmit judicial a l’empresariat; d’altra banda, també es disminueix el cost de la contractació, amb la generalització del contracte de foment de l’ocupació –amb menys indemnitzacions–, l’impuls de l’acomiadament objectiu –també més econòmic– i la subvenció de part de l’acomiadament.

En contrapartida, tan sols s’introdueixen uns requisits gairebé innocus a l’ús de la contractació temporal. La complexitat de les fórmules no aconsegueix amagar la pretensió de fer l’acomiadament més lliure i més econòmic, tot i que són aspectes que ja estan àmpliament desenvolupats en la normativa reguladora vigent.

Però les qüestions més perilloses són les que es refereixen a la flexibilitat interna. S’amplien les possibilitats de la modificació substancial de les condicions de treball i de les clàusules de despenjament. Es debilita la negociació col·lectiva i es reforça la capacitat dels empresaris d’incomplir els acords del conveni col·lectiu i modificar unilateralment les condicions de treball i, especialment, el règim salarial. És sota aquest plantejament que s’introdueix la distribució irregular de la jornada (i es possibilita que l’empresariat imposi les reduccions de jornada i dels torns de treball) com a alternativa als acomiadaments. També es facilita el contracte a temps parcial a costa de compensar el descens d’ingressos salarials amb les prestacions d’atur.

El cinisme s’extrema amb les rebaixes a les cotitzacions en alguns contractes precaris i amb la creació del fons de capitalització, amb el qual les cotitzacions socials –que són un complement als salaris de les treballadores– financen els acomiadaments.

Finalment, el govern espanyol s’ha atrevit a fer el gran salt en la mercantilització de la intermediació laboral, amb l’eliminació de la prohibició de les agències de col·locació amb finalitats lucratives i permetent que les ETT operin en el sector públic, la construcció i els sectors de risc.

L’aspecte més destacat d’aquesta reforma laboral, però, és la tergiversació d’idees. Es proposa normalitzar la precarietat amb noves fórmules de contractació i treball a temps parcial, culpar els drets laborals vigents de la manca de llocs de feina i acostumar-nos que la força de treball hagi de ser un cost variable, que les condicions laborals depenguin de la situació econòmica i les decisions de l’empresa. També és una reforma laboral que se sosté en un gran nombre de mentides, ja que se’ns diu que equilibra els interessos de les treballadores i l’empresariat i que pretén combatre la precarietat, que no empitjora el cost de l’acomiadament, que frenarà la pèrdua de llocs de feina i en crearà de nous, però justament aconseguirà tot el contrari.

Les polítiques dutes a terme recentment per la classe governant posen de manifest que estan aprofitant la crisi per rescatar els sectors més poderosos i garantir que les taxes de benefici de les empreses es deteriorin el menys possible (això quan no es cobreixen les seves despeses directament amb els diners de les contribuents, tot fent valdre la màxima de privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues). La classe governant ha servit de garant dels interessos del capital mentre, cada dia, més i més persones se n’anaven al carrer. Una economia que no pot oferir el mitjà per aconseguir les condicions materials de reproducció social –és a dir, tots aquells elements que qualsevol persona necessita per sobreviure i realitzar-se mínimament– és una economia malalta.

Per totes aquelles persones que l’únic que tenen és la seva força de treball i la possibilitat de vendre-la a canvi d’un salari, el capitalisme no pot ser una alternativa viable. Cal denunciar que és la pròpia dinàmica del capitalisme la que genera les crisis com a mecanisme per regenerar-se i permetre al capital iniciar un nou cicle d’acumulació.

Els darrers esdeveniments són d’una gravetat alarmant: sembla que la propera tasca del govern serà emprendre la reforma de les pensions –avantsala de la seva privatització– i la venda de serveis públics al capital privat. Ens trobem davant del desmantellament de l’estat de benestar i de la pèrdua dels drets socials aconseguits després de moltes dècades de lluites obreres.

Més informació: informes.seminaritaifa.org/informe-07

Les últimes reformes laborals

Pau Casanellas

1984

La primera reforma de l’Estatut dels Treballadors aprovat el 1980 es va dur a terme el 1984, en un context econòmic en què el 21% de la població activa de l’Estat espanyol (2,7 milions de persones) estava a l’atur. La reforma duta a terme pel govern del PSOE va impulsar els contractes temporals per mitjà, sobretot, del contracte de foment de l’ocupació. També es van reformar altres tipus de contracte: l’eventual per circumstàncies de producció, el de treball en pràctiques, el de formació, el contracte a temps parcial i el de llançament de nova activitat. Tot plegat va fer disparar els índexs de temporalitat.

1994

La segona reforma laboral a l’Estat espanyol es va dur a terme quan el nivell d’atur havia arribat al 24% de la població activa (3,7 milions de persones) i la temporalitat arribava al 31% del conjunt dels contractes laborals. La reforma va limitar l’ús del contracte de foment de l’ocupació, però va impulsar els contracte de pràctiques i d’aprenentatge. Alhora, es va flexibilitzar l’acomiadament individual i col·lectiu i es van legalitzar les empreses de treball temporal (ETT).

1997

Ja sota el govern del PP i en una situació econòmica relativament millor (21% d’atur, 3,4 milions de persones), però amb més temporalitat (37%), es va crear el contracte de foment de la contractació indefinida. Aquest nou contracte, pensat per a uns col·lectius específics (principalment, persones aturades de llarga duració o bé aturades entre els 18 i els 29 anys o més grans de 45 anys), contemplava una indemnització de 33 dies per any treballat (en comptes dels 45 habituals) per als acomiadaments improcedents de motivació econòmica.

2001

Malgrat un notable descens de l’atur (10,5%, 1,9 milions de persones), la temporalitat (36%) es continuava mantenint a nivells molt allunyats dels paràmetres dels països de l’OCDE. En aquest context, el segon govern d’Aznar va modificar el procediment dels acomiadaments: es va eximir la patronal del pagament dels salaris de tramitació en els acomiadaments improcedents (és a dir: l’empresariat ja no s’havia de fer càrrec dels salaris des del moment de l’acomiadament fins que la persona acomiadada era indemnitzada o readmesa). També es va introduir una nova modalitat de contracte temporal a les administracions públiques.

2006

De nou sota el govern del PSOE, amb un atur del 8,5% (1,76 milions de persones) i una temporalitat pràcticament estabilitzada (34%), es va limitar la utilització successiva dels contractes temporals, a la vegada que s’introduïen uns nous contractes indefinits i es posaven facilitats a la conversió dels temporals en fixos (però només per un període de temps limitat de set mesos).

>>> Extret del número 191 del setmanari Directa.