Polítics i empresaris, aprofitant la crisi creada pel capital, tornen a posar-se d’acord per a aplicar una nova retallada. Utilitzant la falsa idea que el sistema sanitari públic és insostenible perquè els pacients abusen d’ell, volen introduir el copagament, és a dir tornar a pagar –ja paguem amb els impostos- cada vegada que s’utilitzin certs serveis sanitaris.
Els que abusen són els especuladors i d’altres intermediaris que aprofiten els diners públics, l’IVA i altres impostos, que ja prepaguem constantment, en lloc de reforçar el concepte solidari d’una assistència universal amb qualitat i equitat. En lloc d’ampliar la cobertura sociosanitària, odontològica salut menta, dependència, etc, volen que paguem més (copagament).
Saben que, aquí com a d’altres països, ha servit per augmentar la despesa total: s’augmenta el benefici dels especukladors de la farmàcia i de la tecnologia diagnòstica a la vegada que s’empitjora l’assistència a les persones amb menys recursos, gent gran i pacients crònics.
Oculten que: L’Estat espanyol dedica molt menys diners a sanitat que la mitjana d’Europa. Els estudis demostren que en els països on s’aplica el copagament no s’ha aconseguit disminuir la despesa i ha empitjorat l’assistència a les persones amb menys recursos, ancians i pacients crònics.
Ens volen fer pagar per a poder rebre atenció sanitària, convertint-la així en una mercaderia, en lloc de ser un dret. A més del copagament i de les llistes de espera que inciten a optar per l’assegurança privada, ens volen fer pagar més, simbòlicament primer i després de forma progressiva com a França i Grècia:
* Cada visita al metge de capçalera o pediatra.
* Per a ser atès per un especialista.
* Per anar a Urgències.
* Pensionistes: un percentatge de la farmàcia.
* Per cada dia d’ingrés en un hospital, o per les proves que allí es realitzin, o el menjar, …
* No cobrir certes prestacions sanitàries (proves, tractaments, …), havent de pagar per a rebre-les (o subscriure una pòlissa d’assegurança privada, com actualment el dentista o el podòleg).
Raons per a no acceptar el copagament
* Afectarà negativament a la població amb ingressos més baixos i a la més necessitada d’atenció sanitària, incrementant les diferències d’esperança de vida (que ja és de 16 anys entre barris d’una mateixa ciutat).
* Si les persones amb baixos ingressos no paguessin (per exemple les de renda inferior al salari mínim -641,4 €/mes-) encara seria enorme el nombre de ciutadans amb seriosos problemes per a poder accedir al sistema sanitari. No oblidem que un 63% dels treballadors són mileuristes.
* Això suposaria la “classificació” com a pobres d’una part de la població, amb les consegüents conseqüències discriminatòries.
* S’hauria de crear una estructura burocràtica per a realitzar els cobraments que podria resultar més cara que el que es pretén recaptar.
* A Urgències, deixar en mans del metge la decisió de cobrar o no, el converteix en un policia.
* Es converteixen el que són drets de ciutadania en mercaderies que cal comprar.
Hi ha diners suficients per mantenir i millorar la sanitat pública
* S’han injectat 230.000 milions de euros per a la banca privada.
* Cada any dediquem uns 60.000 milions de euros per a la sanitat pública, mentre que el frau fiscal fa que cada any Hisenda deixi d’ingressar 90.000 milions de euros, diners suficients per al finançament d’un altre sistema sanitari.
* La supressió de l’Impost de Patrimoni ha suposat deixar d’ingressar 1.800 milions (quantitat similar a la que dedica a sanitat Castella-la Manxa).
* Les quotes d’IVA deixades d’ingressar el 2008 suposen més de 17.000 milions (quantitat superior al que gasten en sanitat Madrid i Catalunya).
* El 2009 les grans fortunes van tenir uns beneficis de 6.800 milions (quantitat similar a la despesa sanitària de Madrid).
* Per no seguir amb: l’eliminació de l’Impost de Successions (3.000 milions), les despeses militars (18.609 milions), ….
Ja està bé de presses de pèl!
En un país en el qual el frau fiscal dels rics i les professions liberals és escandalós, en el qual els empresaris declaren guanyar menys que els seus assalariats, en el qual qui sostenen els serveis públics són els treballadors, com s’atreveixen a plantejar com una mesura necessària la instauració de copagaments?
Alternatives per fer front al copagament
* Farmàcia:
Compra centralitzada i dispensació en els propis centres dels medicaments mes prescrits.
No autorització de medicaments que no demostrin millores.
Reducció dels beneficis de les multinacionals i farmàcies.
Prohibició de la formació mèdica pels laboratoris privats.
* Retorn a mans públiques dels centres ja privatitzats. Utilització dels recursos públics al 100%:
Funcionament de Quiròfans i alta tecnologia matí i tarda.
Reducció/eliminació dels concerts amb la privada.
Reducció de l’aparell burocràtic i de gestió. Les transferències han creat 17 sistemes de salut diferents, amb una nova casta de poder nomenada per afinitats polítiques, que ha disparat la despesa, sense millores en la qualitat i sense acostar la sanitat als pacients.
Copagament i privatització: dues cares de la mateixa moneda
La privatització de centres sanitaris s’està produint en tots els punts de l’Estat espanyol; el seu objectiu és desmuntar els sistemes públics, obligar als de sempre a pagar de nou i traspassar a empreses privades les parts rendibles. Difonent la falsedat que la sanitat pública és ineficient i no rendible, polítics i empresaris estan transformant-la en un negoci segur.
La Sanitat no és un Negoci. Ni privatització, ni copagament, ni lleis privatitzadores, ni llei 15/97.
Coordinadora Ciutadana en Defensa dels Serveis Públics i Contra les Privatitzacions
