Enguany, 2008, han estat moltes les consultes formulades per gent preocupada per la proliferació de cuques de processionària (Thaumetopoea pytiocampa), cada any, més o menys, passa el mateix. La gent, en general, només se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona. Les sol•licituds per disparar amb cartutxos especials a les bosses de processionària esdevenen una mena d’urgència inpostergable, com si d’aquest fet es pogués esdevenir la desaparició de la plaga. Hi ha, en les paraules de molta gent, una mena de ganes de revenja, contra aquesta cuca de pèls urticants, que provoca al•lèrgies i molèsties a les persones especialment sensibles que s’acosten al seu hàbitat.
El que sòl passar sovint, però, és que les reaccions virulentes solen portar-se a la pràctica sense gaire reflexió o sense que abans hi hagi hagut algun temps per a la recerca d’informació que ens acosti amb més claredat al problema. Tanmateix les solucions ara ja no són fàcils. Convé anar per pams.
L’emergència de les papallones, és a dir el seu desenterrament, es produeix els capvespres d’estiu. Les femelles emeten mitjançant unes glàndules abdominals una olor, la feromona sexual que atreu com a bojos als mascles. Aquests, que volen feliços entre els pins, capten l’olor gràcies a unes antenes pectinades (que tenen forma de pinta o d’una ploma que només tingués una banda). Una vegada finalitzada la còpula, normalment en el mateix dia de l’emergència, les femelles cerquen el millor lloc per posar els ous. És probable que amb la vista i l’olfacte destriïn els pins dels altres arbres, després amb el tacte elegirà el lloc més adient per fer la posta que pot ser de entre 100 i 200 ous. Quan troba les acícules de la gruixa i llargària adequades, n’agafa dues de la mateixa beina i amb un moviment helicoïdal i cap a les puntes va dipositant ordenadament els ous que queden a la vegada coberts amb les escates de l’extrem del seu abdomen.
Als 30 o 40 dies neixen les erugues que viuran sempre agrupades. Tot d’una comencen a alimentar-se de les fulles dels pins i a construir bosses de seda molt fràgils i provisionals. Llavors la seva vida és una vertadera aventura personal i col·lectiva: fan quatre mudes i cinc estadis en sis mesos.
Les cuques s’alimenten a les hores més tardanes de l’horabaixa i durant la nit. Sempre es desplacen en grup i quan acaben les fulles d’un arbre, baixen i en cerquen un altra, en aquestes passejades van segregant un fil de seda que els permet tornar sense dificultat.
Després de la segona muda, l’eruga adquireix el seu aspecte definitiu. Els pèls dorsals estan situats en el dispositiu urticant, aquest aparell està format per plecs del tegument que formen una mena d’estoig on s’hi emmagatzemen unes motes espesses de petites fletxes urticants de color taronja. Quan la cuca està aturada el dispositiu roman tancat, però en moure’s s’obre i allibera milers d’aquests pels urticants que contaminen l’ambient i poden produir urticàries i al·lèrgies a les persones i probablement a altres animals.
Després de la sortida del sol, quan comencen a fer dies de primavera, que a casa nostra pot ser fins i tot al mes de gener, les erugues abandonen els pins en processó per a cercar un lloc on enterrar-se. Comandant la processó sempre hi va una eruga femella, millor dotada segons sembla per a localitzar el lloc més idoni per enterrar-se la colònia.
A una profunditat que varia segons l’estructura del sòl, cada eruga comença a teixir el seu capoll on quedarà tancada fins a la seva transformació en papallona. La transformació consta de vàries fases fins que entren en un període de diapausa que consisteix en una parada d’activitat i desenvolupament que en el cas de la Thaumetopoea pytiocampa pot tenir una duració molt variable: des de poc menys d’un mes a quatre o cinc mesos, o bé un, dos i fins i tot quatre anys. Aquest mecanisme assegura que l’emergència d’aquest lepidòpter nocturn es realitzi a l’època més oportuna quan a condicions meteorològiques.
Resseguint i resumint el seu cicle biològic podem, doncs, determinar que el mesos en què aquest lepidòpter té forma de cuca són els d’octubre, novembre, desembre, gener i febrer. Per tant i pel que fa a pins plantats en àmbits antròpics, urbans o semi-urbans, serà en aquests mesos en què haurem de pujar i inspeccionar l’arbre per a localitzar la posta dels ous o be les bosses, més senzilles els primers mesos i més grosses i plenes els darrers. En aquest cas, la labor consistiria en eliminar aquests refugis quan les cuques són dedins, utilitzant estisores de podar, xerracs, perxes de podar etc. Una vegada tenim les bosses a terra cal cremar-les. Aquesta tasca d’inspecció dels pins és convenient repetir-la en alguna altra ocasió dins la mateixa temporada.
Si no es fan aquests treballs d’eliminació de postes d’ous o de bosses el millor que es pot fer és o bé esperar a que les cuques baixin de l’arbre, s’enterrin o bé si existeixen problemes importants d’al·lergies o irritacions per mor dels pèls urticants la millor solució serà eliminar els pins i plantar un altra tipus d’arbre. Pel que fa al pi que ha quedat sense fulles, les tornarà a treure, és a dir no morirà a no ser que s’hi afegeixin altres factors negatius.
Cal tenir present que aquest problema no està en vies de solució pel que fa a la seva desaparició del nostre àmbit geogràfic.
Quan a disparar en cartutxos a les bosses, la millor època seria desembre, gener i febrer, quan més grosses són, millor blanc fan per a la mira de l’escopeta. Hem de tenir en compte amb aquest mètode, que sempre produirem petites ferides a l’arbre i fins i tot sense adonar-nos podem matar a la vegada alguns dels seus depredadors, com poden ser altres insectes, com la mantis religiosa.
Quan al control químic d’aquesta plaga, hi ha i hi ha hagut un bon repertori de tècniques de tractament que s’han utilitzat massivament en boscos silvestres. Perquè vos ne faceu una idea, fins als anys vuitanta encara es recomanava, a l’estat espanyol i amb caràcter puntual, això sí, el tractament de les bosses amb una mescla de DDT-Lindano. Però abans es feien tractaments massius amb DDT en pols i Triclorfón.
Posteriorment s’utilitzà la tècnica amb tractaments aeris a grans extensions forestals de pins amb Diflubenzuron (Dimilin) en dosis de 100-125 g. per hectàrea. Aquests tractaments actuen contra el sistema nerviós dels insectes o bé inhibeixen el seu creixement impedint que es dugui a terme la muda. En aquest cas i com vos podeu imaginar, també en resultava afectada la resta de la fauna, inclosos els ocells. A les nostres illes fa anys que no s’apliquen per part de l’administració, que jo sàpiga, aquests insecticides.
Quan aquests mètodes de lluita química foren fortament contestats des de instàncies conservacionistes, es va recuperar un mètode de lluita biològica que, precisament per donar pas als tractaments químics, s’havia deixat d’usar feia anys, es tractava del Bacillus thuringiensis. Aquest bacteri segrega una toxina que mata les erugues per haver menjat les fulles que han estat impregnades amb aquest bacil. Els inconvenients són que segurament també afecta, al manco, a altres erugues que coincideixen amb la processionària en el seu cicle biològic, problema que no ha estat ben estudiat fins ara. És important tenir present les nostres característiques insulars per avaluar adequadament la pèrdua que significa la desaparició d’una part de la nostra biodiversitat.
Per altra banda ha quedat demostrada la resistència cada vegada major de la Thaumetopoea pytiocampa a la toxicitat del Bacillus thuringiensis. Com que també s’ha de tenir en compte que aquest món es mou molt pels negocis, les indústries distribuïdores d’aquest producte s’afanyen en crear soques més virulentes i tractant-se d’un ésser viu podrien caure en la temptació de fer manipulacions genètiques que podrien ser molt nocives per el medi ambient del que som part.
Per tant, la lluita a gran escala contra aquesta plaga ha fracassat. Ho demostra el fet que, després d’anys de fumigacions amb insecticides, químics i biològics, la processionària ha assolit enguany un augment demogràfic molt important.
Segons el meu criteri, i pel que fa a la lluita contra la processionària als àmbits silvestres, el millor que podem fer és no palpar-ho més. No tocar-ho més i que siguin els seus enemics naturals en combinació amb la dinàmica pròpia dels ecosistemes els que solucionin el problema que nosaltres hem creat. És molt probable que hi hagi més de desconegut en el funcionament dels nostres boscos que no el que nosaltres hem arribat a descobrir. Sovint quan parlem dels enemics de la processionària citem els ocells insectívors, la rata pinyada, algunes formigues, dípters i himenòpters així com alguns fongs, com el Cordiceps militaris, però aquests no actuen individualment, al contrari són molt dependents de la resta de biodiversitat. Un pinar amb sotabosc dens, mesclat amb arbres vells, que són el refugi de molts dels depredadors de la processionària serà més eficient per controlar aquesta plaga que un pinar sotmès a la manipulació antròpica, sigui per aconseguir un bosc “net”, és a dir eixermat de vegetació i esclarissat d’arbres, sigui perquè hi intervenim amb productes tòxics que desbaraten el funcionament de tot l’ecosistema. Hem de ser molt curosos quan aficam les nostres (sovint brutes) mans en terres salvatges.
Als mesos d’estiu, sobretot agost i setembre, les papallones emergeixen i s’acoblen, és llavors l’hora de tenir a punt les trampes de feromones. Com ja hem dit aquesta olor sexual atreu als mascles, per tant a l’interior aquestes capses amb bosses de plàstic penjades a la vorera dels nostres pinars, hi ha col·locat un producte químic que produeix una olor idèntica a la de la femella de la papallona de la processionària. El mascle excitat per aquesta olor penetra per un dels dos forats que té la capsa i queda atrapat dins la bossa, on mor. Aquesta és una lluita neta, si bé cara i amb uns resultats que, a grans trets, no determinen gens el triomf de la batalla. A l’interior de les bosses hi trobem sovint algun dragó, també mort, depredador com sabeu de les papallones.
A partir del mes de març la Thaumatopoea pytiocampa desapareix de la nostra vista i de la nostra vida, està enterrada. Hi està durant els mesos de març (inútil disparar a les bosses que encara resten penjades), abril, maig, juny, juliol i fins i tot agost.
Per acabar aquest resum, només informar que s’han trobat casos de cuques de pi que s’han especialitzat a alimentar-se d’altres vegetals, concretament en el nostre cas de mata (Pistacea lentiscus). Les colonitzacions d’espècies al·lòctones, sigui de fauna o de flora, solen tenir resultats molt mals de predir, i amb els tombs que dona el temps ara que va de la mà del canvi climàtic, el futur és molt incert.
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró 8 de març de 2008.
Resum extret de Amics Arbres- Arbres Amics
Dirigir-nos a la població per a generar una oposició a la situació de les relacions laborals en el metall.
[1].jpg)
