dimecres, 4 de juny del 2008

LA IMATGE DE BARCELONA I LA BARCELONA DE VERITAT

Recentment s’ha fet una enquesta per avaluar la imatge de Barcelona en els països més desenvolupats, encarregada per l’Ajuntament i realitzada a partir de 1.658 entrevistes via internet. D’ella se’n desprèn la bona impressió que dóna la ciutat als forasters i la potència de la marca Barcelona: està situada entre les sis primeres ciutats on s’escolliria viure, i l’elecció de la ciutat es basa en aspectes com el clima, el mar, la creativitat, la qualitat de vida, l’oci i l’acollida. Per altra banda no és ni de les ciutats que ofereixen més oportunitats econòmiques, ni tampoc de les que més destaquen ni per la seguretat ni pels serveis bàsics.

Veiem, doncs, que viure a Barcelona és un luxe, però un luxe relatiu pels que hi vivim. Tenir un clima alegre, la platja a prop, diversió nocturna, bona gastronomia i oferta cultural és summament important de cara a gaudir d’una bona qualitat de vida, però en el dia a dia dels barcelonins i barcelonines no és més que un bon valor afegit. Segurament els forasters enquestats no han anat als barris perifèrics on quasi no arriba el transport públic, ni a les zones on els índexs de delinqüència fan por, ni han hagut de confiar els seus pares o avis a la providència de la Llei de la dependència, ni s’han vist acomiadats de les seves empreses perquè aquestes han decidit marxar de Barcelona per manca d’oportunitats, ni han hagut d’anar a viure a un altre lloc perquè els preus de l’habitatge s’han fet impossibles per a molts, ni han apuntat als seus fills a llistes d’espera impossibles per una plaça a una guarderia pública.

En una altra enquesta de fa pocs dies, aquesta dirigida als barcelonins i barcelonines, es va qualificar la gestió de l’Ajuntament amb un aprovat justet i els resultats plasmaven que aquesta havia empitjorat, però com que la notícia no interessa massa s’ha deixat enrera. El que no es pot deixar enrera és que es respira el descontentament general i la idea que la ciutat no funciona. I la veritat és que consciència de ser una gran capital europea no la tenim els qui vivim a la ciutat, ni tampoc la percebem dels qui venen de fora.

Vivim més bé o més malament i res ens pot treure el gust d’una terrasseta assolellada ni d’una passejada al costat del mar. La qualitat de vida de les persones va molt lligada a la capacitat de les administracions públiques de gestionar mesures per cobrir les nostres necessitats, de les més grans a les més petites, per resoldre els nostres problemes i, sobretot, per anticipar-se i construir un model de ciutat nou que funcioni per encarar els nous reptes que fa massa temps que no s’estan resolent. Pel que es veu hi ha consens en la necessitat urgent de redefinir un model de Barcelona esgotat i això ja és encoratjador, però de moment els ciutadans ni tan sols intuïm cap a on va dirigida aquesta redefinició perquè, per variar, des del govern de l’Ajuntament de Barcelona sembla que ens tractin com a simples i incapaços espectadors sense dret a decidir què volem i com ho volem.

Extret de barcelonaldia