dissabte, 26 de febrer de 2011

La nostra dignitat davant la seva traició

De la farsa…

L’acord que els sindicats majoritaris i el Govern acaben d’aconseguir en forma de retallada de les pensions i pacte social estava cantat. Només els més cecs, o els més il·lusos, conservaven l’esperança que aquests sindicats, amb la seva trista trajectòria de decennis, mantinguessin encesa la flama de la independència i de la contestació. Almenys les coses queden clares, molt clares, pel que fa al paper que juguen CCOO i UGT.

Els acords ultimats responen puntosament als interessos i a les pràctiques empresarials que ens han conduït a un escenari de crisi sistèmica. I pel que fa als sindicats majoritaris, queda clar de nou que estan més interessats a mantindre sanejats els seus comptes que a preservar una credibilitat que està sota mínims des de fa molt. No cal anar molt lluny per a explicar per què les cúpules dirigents de CCOO i UGT han acatat allò que sempre han dit que rebutjarien. Si, d’una banda, aquests sindicats són pilars fonamentals del sistema realment existent, per l’altre, la seva dependència financera respecte a les arques públiques ha cancel·lat qualsevol horitzó de contestació i combat.

Hi ha qui se sentirà temptat d’afegir, amb encomiable ingenuïtat, que els sindicats han assumit, a pesar de tot, un exercici de responsabilitat, en acabar per acatar el que no els agradava per a evitar mals majors com els que es derivarien d’un rescat exterior de l’economia espanyola. Sobre això cal dir que el Govern espanyol és responsable d’una tolerància sense límits respecte a interessos privats que tenen en aquestes hores una clara plasmació: un formidable retrocés de la despesa social orientat a fer front a les seqüeles d’una especulació desbocada durant anys. Per altra banda, el rescat de l’economia espanyola no és de cap manera descartable. Quants diners rebran sota taula CCOO i UGT pels serveis prestats?

… a la coherència

Davant l’actuació dels sindicats del poder, dels sindicats venuts al sistema, la CGT ha actuat amb dignitat i ètica, defensant els interessos i els drets de la classe treballadora, de la ciutadania en general, apostant per la lluita i la mobilització al carrer, tant a Catalunya com a les Illes Balears, i en el cas de Catalunya, apostant a més per una convocatòria de vaga general i jornada de lluita el 27 de gener.

Aquesta aposta arriscada, tot i el seu baix seguiment, suposava la culminació d’una setmana d’accions, concentracions i manifestacions a diverses ciutats contra la retallada de les pensions i la reforma laboral, i, a més de suposar un nou pas endavant en la col·laboració i treball en comú entre la CGT i els moviments socials anticapitalistes, significa un pas important que ja calia donar: trencar amb la dependència respecte a les actuacions i estratègies del sindicalisme institucional de CCOO-UGT.

A l’hora de convocar mobilitzacions no podem estar més a expenses del que facin aquests sindicats-gestoria, no pot ser que molta gent ens posi a tots els sindicats al mateix sac, hem de marcar clarament les diferències entre ells i nosaltres, havíem de decidir-nos d’una vegada a caminar sols, independents, sense por, amb criteri propi, encara que, d’entrada siguem pocs. És la única forma de construir definitivament un espai propi, més diferenciat encara del que ho estava. És la única garantia de futur si no volem acabar engolits per la dinàmica del pacte social, del reformisme, de la resignació i del conformisme.

Com a referent sindical i social llibertari, anarcosindicalista, combatiu, alternatiu, la CGT hem de seguir sumant voluntats, realitats, propostes, tenint en compte però que el sistema, els grups de poder polític i econòmic, en les seves diferents versions, ens posaran pals a les rodes, fomentaran la repressió i la criminalització, intentaran desestabilitzar-nos internament amb infiltracions de determinats individus o grups dins el sindicat, per tal de fomentar la divisió interna i entorpir el nostre creixement i consolidació. Ës el que comporta mantenir postures coherents de lluita per la transformació social. I com sempre ha fet aquesta organització al llarg de la seva història, hem de tenir els nostres mecanismes de defensa i seguir construint l’organització.

* Editorial Catalunya-Papers 125

Cap comentari: