Hi ha la impressió generalitzada en cercles econòmics, financers, polítics i mediàtics (fins i tot acadèmics) d’aquest país que les pensions a Espanya són molt generoses i que permeten a la gent gran tenir uns percentatges de pobresa per sota dels de la població en general. Tal percepció, però, és errònia.
Vegem les dades. I el més cridaner és que, si no fos per les pensions públiques de vellesa, el 64% dels ancians en aquest país serien pobres. La Seguretat Social és el programa antipobresa més important d’Espanya, tot i que no es percebi com a tal. D’aquí la seva enorme popularitat. Qualsevol govern que ja ha intentat i / o aconseguit una reducció de les pensions ha pagat un cost polític elevat.
Tot i això, intents de reduir les pensions (tant la seva quantitat per pensionista com el percentatge de la població anciana coberta pel sistema públic de pensions) continuen havent, més durant els períodes conservadors i liberals que en èpoques progressistes. En general, els partits de dretes són més favorables a reduir les pensions que els partits d’esquerra, tot i que hem vist governs d’esquerra que, subjectes a pressions internacionals, ho han fet també.
Un exemple d’això va ser el retard de l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys realitzat pel govern Zapatero, decisió presa en resposta a les pressions del Banc Central Europeu, de la Comissió Europea i del Fons Monetari Internacional, l’anomenada " troica ", que és la veu del capital financer (que inclou la banca, els fons d’alt risc-hedge funds en anglès-i les companyies d’assegurances, entre d’altres)
Aquest capital financer ha estat sempre la major força política (la seva influència sobre els partits, sobre els mitjans d’informació i sobre l’Estat és enorme) favorable a la reducció de les pensions públiques i la seva privatització, ja que els fons de pensions públics són els fons que gestionen en qualsevol país la major quantitat de diners, sent així una enorme llaminadura per als bancs i companyies d’assegurances, que representen els eixos d’aquesta capital financer.
L’últim informe de l’OCDE (el funcionariat pertany també a la sensibilitat ultraliberal) sobre les pensions en els països membres d’aquesta comunitat (Perspectives de les pensions a l’OCDE 2012) explicita clarament que una mesura que els governs haurien de prendre urgentment és la privatització de les pensions públiques. També, amb la característica ignorància de les dades que fa qüestionables cadascuna de les seves asseveracions, l’informe repeteix els arguments que una vegada i una altra s’han demostrat erronis per l’evidència existent.
Així, es presenta l’argument que-segons els seus càlculs-la despesa pública en pensions a Espanya arribarà a ser un 15% del PIB l’any 2050, la qual cosa fa insostenible aquest sistema de pensions, sense aclarir per què això és insostenible. Predeciblemente, es proposen reduccions ja ara (veure les dades que mostren l’error de tal supòsit en Estan en perill les pensions públiques? Les preguntes que tots ens fem. Les respostes que sempre ens oculten. Vicenç Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón. Attac, 2010). Una postura idèntica apareix en l’article de Guillermo de la Dehesa El País "Pensions i solidaritat intergeneracional" (14/12/12). Guillermo de la Dehesa és fins i tot més alarmista i prediu que per al 2050, la despesa en pensions serà 18% del PIB qual cosa assumeix és insostenible, sense aclarir per què és insostenible.
Miri com es miri, les pensions són baixes. Quan s’estandarditzen les pensions per anys treballats, es pot veure que la capacitat adquisitiva de les pensions és baixa, arribant al límit de misèria a les pensions no contributives. Això és una de les causes que la pobresa entre els ancians hagi estat major i no menor que entre la resta de la població. Segons l’OCDE, durant els anys 2000-2010, el percentatge de pobres entre la gent gran era un 23%, un percentatge més gran que l’existent entre la població en general (un 14%) i molt superior al percentatge de pobres entre persones grans en la mitjana dels països de l’OCDE (14%).
Les mesures preses pel govern Rajoy no han impedit que la disminució de la capacitat adquisitiva de la població anciana causa de l’augment dels preus (que és més gran que el creixement de les pensions) afectés d’una manera molt notable aquest percentatge, incrementant. Ara bé, l’enorme augment de la pobresa ens la població en general ocorregut durant la crisi explica que el percentatge de la pobresa entre els ancians, que s’ha mantingut molt alt, sigui menor ara que la mitjana de la pobresa resultat del creixement espectacular de la pobresa en la població no anciana. Aquesta és l’explicació del que està passant. No és que la situació entre la gent gran estigui millorant, sinó que la població de tots els altres grups etaris està empitjorant dramàticament.
FONT: BLOC DE VICENÇ NAVARRO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada