Tot per la banca.

I Mahoma va anar a la muntanya. Finalment, la gran banca ha cobert els seus últims objectius militars. Encara que per a Rodríguez Zapatero no hi havia crisi econòmica sinó una desacceleració conjuntural, el rebost era ple i el sistema financer espanyol figurava en la lliga de campions, els "botins" nacionals gaudeixen ja de la seva operació rescat. El govern ha elevat a 100.000 euros la quantia dels dipòsits bancaris garantits i ha obert una línia de crèdit d’entre 30.000 i 50.000 milions precisament per a les seves necessitats. El que prova, més enllà de l’argot oficial, el que molts ja sabíem: que a Espanya impera una bicefàlia formada pel Govern i la Banca.

Perquè el que es presenta com un servei a la societat i un gest de responsabilitat política no és sinó una gorrejada social i una transferència de riquesa pública a mans privades. És com si els contribuents de a peu (més del 80% de la recaptació de l’IRPF) haguessin decidit (a qui han preguntat? ens "representen" realment els sindicats "representatius" que han donat el sí a costa nostra?) regalar a aquests magnats part dels diners destinats a la inversió social. La clau està que aquesta generosa pujada de 20.000 a 100.000 euros no és tal, ja que els bancs no posen un euro més en el fons de garantia de dipòsits, que segueix fix en els 6.500 milions actuals (una misèria davant d’un possible procés de fallides en cadena; gairebé el deute de l’Ajuntament de Madrid i poc més que la del Grup Prisa). L’ordre dels factors no altera el producte.

I eI més greu és el fons per drenar d’actius full a bancs i caixes. Bancs i caixes que porten anys amb beneficis siderals. Bancs i caixes que han protagonitzat la major destrucció de llocs de treball de la història via jubilacions anticipades i prejubilacions. Bancs i caixes que van fomentar l’estafa piramidal del maó, concedint crèdits a interès gairebé negatiu a constructores, a immobiliàries i a promotores. Bancs i caixes d’estalvi que són els principals finançadors dels partits polítics a fons perdut. Com no anava a rendir-se el Govern socialista als cants de sirena de tan magnífics emprenedors? Primer hi va haver una reunió a La Moncloa amb els economistes a sou d’aquestes entitats financeres perquè el president del Govern conegués el seu pensament únic sobre la no crisi. I aquesta setmana el conclave va ser directament amb seus primers espases. Com estranyar-se, doncs, després de semblant amistançament, que la ideologia dominant sigui la ideologia de la classe dominant? Si la muntanya no va a Mahoma…

La socialització preventiva de les pèrdues de bancs i caixes posada en marxa pel Govern socialista representa el paradigma del que la classe política és capaç quan arriba en poder. Primer, en èpoques de bonança, privatitza per a casa les empreses públiques amb dimensió estratègica de mercat global (Telefónica, Repsol, Endesa, etc.) per complir el pacte secret amb els seus neoliberals patrocinadors. I després, al canviar les tornes, es socialitzen les seves pèrdues, perquè és de ben nascuts ser agraït. Sempre per el nostre propi bé. I traient pit, amb patriotisme. Com quan Zapatero va jurar davant dels miners lleonesos que mai no afavoriria els que s’han folrat amb el negoci del piset i una setmana després va aprovar una dotació de 3.000 milions d’euros per als promotors immobiliaris. Segurament perquè com deia Paul Valery "ell no és sempre de la seva mateixa opinió".

Sense trampa ni cartró. Estava escrit. Ja fa mesos que la patronal bancària va suggerir la possibilitat de confiscar preventivament els diners del Fons de Garantia de la Seguretat Social per trampejar el temporal. I ara ho han aconseguit, encara que canviant-li el cognom al que llavors, tan bruscament presentat, sonava a indecent atracament. Ara s’emporten els diners per el nostre propi bé, per garantir a tots els ciutadans que els seus estalvis estan fora de perill. Segons l’Informe del Laboratori d’Inclusió Social 2008 a Espanya en aquests moments hi ha gairebé 9 milions de pobres (el 19% de la població) i als menjadors de Cáritas per a menesterosos no donen l’abast. És real la realitat?

Rafael Cid.