La crisi econòmica: més despossessió social per salvar el capital financer

 Article d’opinió d’Ivan Gordillo

Gol de Cesc! El president del govern i altres representants polítics ho celebren efusivament a la grada d’un estadi a Polònia en mig d’un partit de l’Eurocopa de futbol. Hores abans s’havia anunciat el “rescat” de la banca espanyola, valorat en 100.000 milions d’euros, un episodi més de la lamentable gestió de la crisi per part de l’Estat espanyol i de la Unió Europea.

Certament la imatge és patètica. L’ajuda imposada per la UE per fer front a la situació de fallida de la banca pel despropòsit immobiliari i la creixent morositat suposarà un major aprofundiment de les polítiques d’austeritat. Aquests ajustaments econòmics estan condemnant les classes populars, liquidant el patrimoni públic i desmantellant la minsa democràcia que podia donar de si el parlamentarisme. No és una problemàtica tècnica sinó una qüestió política. La prioritat són els bancs abans que les persones. Els representants electes es troben còmodes amb el mandat de les elits financeres. El cop d’estat dels financers que es va iniciar el 2008 està més que consolidat.

Comença a fer-se difícil explicar alguna cosa nova sobre aquesta crisi. Tot el dit i repetit des que va començar continua sent vigent avui dia, més enllà de les peculiaritats dels nous episodis. El mal diagnòstic inicial i la voluntat de salvar el capital financer estan darrere de les erràtiques polítiques econòmiques. Continuem al mateix lloc on érem al començament de la crisi.

La crisi és un fenomen recurrent i inherent en el capitalisme, fins i tot necessari per al seu funcionament. Les característiques de l’actual crisi capitalista són la conseqüència del model anomenat neoliberal, on la producció i les finances s’han desenvolupat regides per aquest patró precisament per superar crisis anteriors. Les deslocalitzacions, la fragmentació de la producció, la precarització laboral i les privatitzacions són característiques d’aquest model, juntament amb la importància que ha pres el sector financer en l’organització econòmica, sobretot a partir de la caiguda de l’economia productiva.

Aquesta crisi es va desencadenar amb l’explosió de la bombolla immobiliària i financera, que es va gestar a base de donar crèdits sobre els que es va aixecar el fals creixement dels anys anteriors a la crisi. Sense aquests crèdits les famílies no podien consumir ni accedir a l’habitatge per culpa d’uns salaris llargament estancats i baixos i uns preus en augment. Les empreses obtenien importants beneficis però la ineficiència dels empresaris i la facilitat d’accés al crèdit els permetia mantenir-se en una posició poc competitiva. Aquesta barra lliure de crèdit havia de venir d’algun lloc donat que l’economia espanyola es caracteritza per un dèficit exterior important. El sistema financer es va endeutar fortament amb els mercats internacionals per finançar la bombolla immobiliària. La pertinença a l’euro donava una falsa estabilitat a les economies perifèriques. Un dels problemes és, doncs, l’elevat endeutament de l’economia, especialment privat, sobretot de les empreses i del sector financer.

El col·lapse, però, té més relació amb la producció. El sistema productiu havia arribat a límits insuperables de sobreproducció i sobrecapacitat, el sector immobiliari o de l’automòbil en són paradigmàtics. Aquests excessos portaven a una nova senda d’endeutament per tapar les inversions fallides, és a dir, la producció que no es venia perquè les famílies i empreses no podien assumir més préstecs. La caiguda dels beneficis es convertia en l’altre gran problema.

Un tercer element important ha estat l’arquitectura institucional de la UE, construïda per afavorir el capital. Per una banda, permetia que les economies centrals reciquessin els seus superàvits invertint en la perifèria europea i, per l’altra, permetia que el capital de la perifèria gaudís d’una moneda forta. Tot plegat cal amanir-ho amb la incompetència de la classe política i les elits econòmiques, protagonistes d’innumerables casos de corrupció que en cap cas acaben amb una ferma resposta per part de la justícia.

Aquest és el diagnòstic real de la crisi. I tota acció que no es destini a atacar aquests problemes d’arrel està destinada a fracassar en trobar una sortida a la crisi més enllà d’afavorir el capital i obrir nous espais d’inversió a través de la despossessió del que és públic i l’atac a les classes populars. El que s’anomena rescat de la banca espanyola -o línia de crèdit, com defineix de manera eufemística el gover- no és més que la imposició a l’Estat espanyol d’avalar el que els bancs mai no podran tornar als bancs europeus.

La intervenció de la UE a través del “préstec” dels 100.000 milions d’euros té com a primera condició el compromís de l’Estat de respondre en cas d’impossibilitat de retorn dels bancs espanyols, quelcom més que probable, ja que, deixant diners a entitats en fallida, no s’aconsegueix generar el que necessiten, sinó aplaçar el problema per més endavant. Tot plegat una maniobra per garantir que la banca europea acabarà cobrant. Els bancs espanyols deuen, només a bancs alemanys, francesos i britànics, més de 250.000 milions d’euros. La maniobra no s’entendria sense la reforma duta a terme l’agost passat, acordada per PP i PSOE, on es prioritzava constitucionalment el pagament del deute públic abans que cap altra partida. La segona condició, derivada de l’anterior, és un duríssim contracte d’austeritat que molt probablement començarà per un augment de l’IVA que pot arribar fins el 21%, una major flexibilització del mercat laboral i reducció salarial i l’acomiadament de funcionaries.

Actualment, el que s’està intentant, salvant el capital financer, és fer front a dues contradiccions centrals. Per una banda, el que s’anomena plètores de capital, és a dir, grans volums de capital atresorat que busca destins on invertir però que, en l’actual context de fallida productiva, no troba llocs on poder obtenir rendibilitats favorables. I per altra banda, l’eterna contradicció capital-treball. La caiguda dels beneficis empeny els capitalistes a reduir els salaris per poder gaudir d’un tros més gros del pastís. El govern hi ajuda amb les corresponents reformes laborals. Un cop fet això, però, la minva de la renda salarial fa reduir la demanda i dificulta la venda de mercaderies per part de les empreses.

El que s’anomena rescat és un instrument que, a curt termini, té efectes en la distribució del deute, que passa de privat a públic. A més, a llarg termini, suposa una recomposició del poder del capital sobre el treball a través de la despossessió de drets i d’ajustaments estructurals disciplinadors de la força de treball.

La crisi que viuen les economies centrals posa de manifest la incapacitat del capitalisme de garantir unes condicions de vida dignes a les classes populars i la seva incompatibilitat amb un règim més o menys democràtic. No hi ha una manca de recursos ni de capacitats, sinó una gestió desigual de la riquesa produïda. La dinàmica d’acumulació del capital basada en la persecució del benefici privat està en la base del sistema i això és el que es pretén rescatar.

* Ivan Gordillo és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Article publicat a La Directa, edició impresa núm. 278.