dimecres, 10 de setembre de 2008

D´arbres


Hi ha unes imatges de 1936 que molts deveu haver vist. Acaba de guanyar les eleccions el Front d'Esquerres i Lluís Companys, amb d'altres membres del Govern de la Generalitat presos al penal de Santa Maria de Cadis, són alliberats. El president entra a Catalunya en un cotxe descobert. Du aquella boina negra, l'abric cordat i la mirada trista, melangiosa, com d'enyorament perpetu que el caracteritzava. El cotxe travessa diverses poblacions abans d'arribar a Barcelona. La gentada s'aplega a les carreteres, on els plataners formen, a banda i banda, una volta vulnerable d'un imaginat verd encès.
Les carreteres d'aquest país transcorrien entre troncs gruixuts de plataners antics. Recordo l'entrada a la Garriga fa trenta anys. Travessaves el pont sobre el Congost, cobert per una crosta d'escuma química, però l'ombra dels arbres de la carretera et retrobaven amb el poble de sempre. Els catalans del Nord tenen més sort. O potser n'hauríem de dir respecte. Les seves carreteres no són llengües d'asfalt que, trepitjant els camins, destrossin l'entorn. L'excusa per tallar els arbres era que agreujaven els accidents de cotxe que hi podia haver. Al nord dels Pirineus els arbres no deuen ser tan malvats. Continuen a peu de carretera, sans, altius. Si els vials s'han de doblar perquè el tràfic ha crescut, la filera de plataners s'integra a la mitjana. A casa nostra, els arbres no mereixen cap respecte. Ningú no hi compta, quan es planifiquen obres. Ells, que són elements vius immutables, marcs perfectes per a les fotografies familiars, pàgines en blanc per missatges d'amor d'urgència, cauen sense remei. I així anem fent un món cada cop més lleig on plantar les nostres pròpies arrels sigui impossible.

Judit Pujadó

· Article publicat a Diari de Girona el 06.09.2008

1 comentari:

lobelia ha dit...

Estic plenament d´acord, i em sembla que lo que estiguem fent amb la natura en general i amb els arbres en particular és en el fons un suïcidi col.lectiu, inconscient i surrealista.
La realitat, un cop més, supera la ficció.

Lobelia