Sobreviurà el sistema públic de pensions?

En la dècada dels 90 i especialment en els períodes de crisis (92/94 i 95/97), Bancs (BBVA), Caixes (La Caixa), el Cercle d’Empresaris i Empreses d’Assegurances lligades a entitats financeres, alhora que l’OCDE, es van llançar en tromba amb Informes d’Experts, contra el Sistema Públic de Pensions de l’estat espanyol, vaticinant un futur “caòtic” per al sistema, “inviable” financerament i, amb greu risc d’agreujar el dèficit públic fins a fer-lo impagable.

La bateria argumentativa empleada fa gairebé dues dècades, és idèntica i sense matisos, a la campanya “terrorista” que en aquest any tornen a llançar els mateixos “protagonistes”: BCE, OCDE, Sistema Financer “espanyol” i tots els polítics del Pacte de Toledo. La peça a cobrar, era –i afortunadament va sobreviure- el Sistema Públic de Pensions. Ara la peça, que gaudeix financerament de molt bona salut, s’ha engreixat, s’ha desenvolupat, ha demostrat que serveix per a “alimentar” –escassament, tot s’ha de dir- a una població de 8.837.596 persones (2008) i que és un factor clau de redistribució de riquesa i, en conseqüència es “dispara” amb “l’arma destructiva”: …a partir de l’any 2030, el sistema de pensions farà fallida i és inviable…”. La conclusió és nítida i política: es pretén passar amb urgència d’un sistema de repartiment a un altre de capitalització privat.

Els experts que el 1996 plantejaven “coses terribles” … “L’actual sistema de repartiment està abocat, des d’una perspectiva econòmica a la fallida” (Cercle d’Empresaris i La Caixa) s’han hagut de menjar les seves grans mentides polítiques, a la vista de la realitat econòmica i política del sistema públic de pensions, el qual, mantenia en el segment contributiu un Fons de Reserva de 62.000 Milions d’Euros a Gener 2010, el seu percentatge sobre el PIB ascendeix a un 5,9% solament a gener 2010 (els experts van dir que seria del 10,74%), la relació entre afiliats ocupats i els pensionistes és de 17,5 Milions sobre 7,2 milions a gener 2010 (els experts van vaticinar la relació afiliats ocupats/pensionistes en 14,5 Milions sobre 8,8 Milions) i fins i tot van mentir en les projeccions demogràfiques: plantejaven que a 2010 la població de 65 anys o més es trobaria entre els 29/27 milions de persones i la realitat és que són 16,6 milions.

L’objectiu era clar, ficar la por en el cor de les necessitats en la població assalariada, per a de aquesta manera impulsar els sistemes privats de pensions, fons de pensions i assolir una desfiscalització (desgravaments) d’aquest producte financer. La jugada política, va ser acompanyada no només pels governs de torn (PP, PSOE), sinó que els Sindicats majoritaris, es van apuntar “convincentment” a generar els seus propis gabinets d’experts (actuaris, economistes, advocats) i les seves pròpies gestores de pensions, en clar desenvolupament d’aquest producte financer privat i en absència d’una política decidida en la defensa del Sistema Públic de Pensions.

La situació és políticament molt preocupant, doncs Empresaris, Capital Financer i Governs, només treballen en el capítol de la despesa i aquest només és imputable als 8,2 Milions de pensionistes actuals i als milions que accediran en els pròxims 20 anys. Aquí es troba el problema per a milions de persones, les quals es veuen ignorades en la seva consciència de ciutadà “seriós i responsable” i se li ofereix “l’única solució” possible: dediqui part dels seus escassos estalvis a un Fons Privat i, asseguri’s el seu futur, doncs banquers, polítics, financers, empresaris, executius, experts i “sindicalistes moderns”, han d’assegurar els seus beneficis (cada vegada majors), per a així mantenir l’economia “pàtria”.

S’ha invertit des de fa ja diverses dècades la subjectivitat i la consciència de les classes assalariades. Al principi d’equitat i de justícia social, se li ha donat la volta i la lògica “obliga” a repartir als més, amb rendes i riquesa cada vegada més escassa, a favor dels menys, que cada vegada acaparen major proporció de rendes i diners, fent bastant insuportable globalment la vida i la quotidianitat de la mateixa.

Assolir sobreviure als Polítics i Sindicats del Pacte de Toledo, als representants dels països més rics ajuntats en l’OCDE, al capital financer concentrat en els fons d’inversió i als Governs Europeus, depèn, com sempre, però ara amb majors dificultats, de la capacitat d’il·lusió que assolim en els treballadors i treballadores, al llançar els nostres discursos i les nostres propostes de lluitar per la defensa dels Drets Socials i que les respostes de la majoria s’allunyin cada vegada més de les sortides individuals. Aquesta és la clau política, l’única capaç d’obligar que les reformes a fer són en el capítol dels ingressos per mitjà d’una fiscalitat que gravi proporcionalment als ingressos. Aquest és el camí de l’equitat i de la justícia social.

Desiderio Martín Corral, és Secretari de Salut Laboral de la CGT

Notes

1- Dels 8.837.596 persones pensionistes (2008), amb una pensió mitja anual de 11.069 €, els homes pensionistes són el 50,9% i la seva pensió mitja anual és de 13.051 € i les dones el 49,01% amb pensió mitja anual de 9.034 €. Els pensionistes que no arriben ni tan sols al salari mínim anual (8.400 € en el 2008) suposen 5.978.594, és a dir el 68% de tota la població pensionista. Solament 911.952 pensionistes, és a dir el 10,31% de tot el col·lectiu, percebia una pensió anual mitjana per sobre del salari mig en el 2008, sent les diferències molt substancials entre el segment que se situa en el salari mig (23.000 el 2008) els més (270.143), sobre els que se situen entre els 43.000 € i 133.000 €, els menys (111.513).

2- El nostre sistema públic de pensions se sustenta en tres principis: universalitat, solidaritat i suficiència.

3- Les inversions en fons privats de pensions han tingut una evolució meteòrica des de la signatura del Pacte de Toledo el 1995, que se situaven en 12.822 Milions d’Euros, en el 2000 la xifra va pujar a 37.860 Milions d’Euros, en el 2002 (revisió del Pacte de Toledo) va ascendir fins als 48.322 Milions d’Euros, en el 2004 van ser 63.005 Milions d’Euros i en el 2007 ja eren 85.843 Milions d’Euros.

>>> Article publicat al núm. 234 del Rojo y Negro.