dissabte, 1 de novembre de 2008

Condol per un jardiner

JOSEP MARIA Espinàs, El Periódico

Posar una esquela en un diari és un acte de comunicació. Es fa saber públicament --fins a on arribi el públic lector del diari, és clar-- la mort d'una persona. Però a més d'aquesta funció informativa, l'esquela també pot ser un acte de consol per a la seva família. Una afirmació. Aquella persona ha existit i l'esquela ho documenta. Amb els noms dels familiars i, a vegades, amb el nom d'una empresa o d'una professió.
He vist una esquela on figurava, sota el nom del difunt, aquesta paraula: "Jardiner". Confesso que m'ha entendrit. No deia president de no sé què, o cofundador, o conseller delegat. No és que aquestes referències em semblin malament. Hi ha noms i cognoms repetits, de manera que una precisió pot ser útil. I encara una altra raó: el difunt pot haver estat decisiu en la creació o en el progrés d'una empresa o d'una institució. I la gent que l'ha envoltat en vida vol que hi consti. Però la simplicitat d'aquest "jardiner" m'ha fet pensar en les vides dedicades a un ofici gens pretensiós però que ha proporcionat grans satisfaccions.
No sé si l'esquela havia estat redactada pel mateix jardiner o fer-ho constar ha estat una decisió de la família. En qualsevol cas, és el reconeixement que un home ha tingut un ofici que l'ha fet feliç. En altres esqueles apareixen medalles i títols. Aquí, una paraula ben senzilla, però carregada de vida en el moment de la mort. Recordo que, fa anys, vaig veure una esquela on figurava, amb la mateixa simplicitat, un altre nom d'ofici: "pescador". Així, aïllades i destacades en una esquela, pescador i jardiner es converteixen en paraules poètiques. "Si jo fos pescador, pescaria l'aurora" és un vers de Salvat-Papasseit. Aquest Joan Bordas que ara ha mort, als noranta-quatre anys, potser podia haver escrit: "Com que sóc jardiner, he plantat alegria".
Els oficis humils no acostumen a estar presents en les esqueles catalanes. Potser només si el difunt, amb aquell ofici, s'ha fet famós. Però hi ha molt pocs pagesos, fusters i electricistes famosos. I és curiós, però en molts diaris d'Espanya la fama no importa. És bastant freqüent que en una esquela hi surti, sota el nom, la feina a la qual es dedicava aquell ciutadà. Amb lletres considerablement visibles. Com si es tractés d'un marquès o bé d'un prestigiós acadèmic, en una esquela s'hi pot fer saber això, i jo ho he vist: "Ha muerto el señor Don José Balbuena Piñeiro, mozo de equipajes de la Estación Marítima...".