dissabte, 22 de gener de 2011

Vicenç Navarro "Resposta als portaveus de la banca sobre les pensions"

Aquest article respon a portaveus del manifest sobre les pensions signat per 100 economistes de sensibilitat neoliberal, els quals desmereixen la importància que l’augment de la productivitat té per a determinar els futurs recursos per als pensionistes i per als no pensionistes. Aquest article mostra els errors conceptuals i metodològics presents, no només en el manifest, sinó també en la seva resposta a les meves crítiques.

Les reformes de les pensions públiques propostes pel govern espanyol s’han convertit en un tema central en el debat polític. El retard de l’edat de jubilació de 65 a 67 anys, ha creat, com era d’esperar, una gran revolada, doncs tals reformes afectarien d’una manera molt marcada els beneficis dels pensionistes. I naturalment, hi ha grups de pressió, com la banca i les caixes d’estalvi, que estan molt involucrades en aquest debat, doncs els seus interessos econòmics estan també en joc. Els plans de pensions privats estan en profunda crisi i les decisions que es prenguin sobre les pensions públiques els afectarien també d’una manera molt significativa. En general, desitgen que els canvis en les pensions públiques afavoreixin la limitació de la cobertura de les pensions públiques, a fi de facilitar i estimular el transvasament d’assegurament del sector públic al privat, substituint o complementant les pensions públiques.


La Banca, doncs, té interessos en joc, i la seva influència política, mediàtica i acadèmica és enorme. A nivell acadèmic, tant la banca com el Banc d’Espanya financen revistes econòmiques, congressos, grups d’investigació i fundacions (com Fedea, Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada), que promouen els seus punts de vista i interessos. El seu objectiu és convèncer a la població que el sistema públic de pensions no és viable tal com està i que l’única manera que sobrevisqui és reduint significativament les pensions públiques, de manera que la població s’asseguri privadament. La Seguretat Social maneja, en qualsevol país, la major quantitat de diners que existeixi en aquell país. Per aquest motiu la banca, ajudada per la pressió dels mercats financers, desitjaria intervenir en el maneig i gestió de tals fons.

Una conseqüència de l’enorme poder mediàtic i acadèmic de la Banca és que configura en gran manera la cultura econòmica del país, fet que és particularment evident a Espanya, on la banca ha estat i contínua sent el poder fàctic amb major influència polítiques en el país, tal com ho percep correctament la majoria de la població espanyola (Segons l’enquesta del CIS, la majoria de la població creu que la banca té més poder que el govern espanyol). Les seves postures es converteixen en la saviesa convencional promoguda a través dels majors mitjans d’informació i persuasió sobre els quals la banca tenen considerable influència. En realitat, tal poder determina que tot just existeixin veus discordants amb les seves postures, clarament ideològiques, que es presenten com científiques.

Juan Torres, Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla, i jo, vam publicar un llibre de difusió i popularització que vam titular “¿Están en peligro las pensiones públicas? Las pregunta que todos nos hacemos. Las respuestas que siempre nos ocultan” que, com el seu títol assenyala, contestava a les preguntes que milions d’espanyols es fan sobre les seves pensions, qüestionant les tesis del capital financer que les pensions públiques eren insostenibles. Publicat i difós per Attac, es va distribuir àmpliament al llarg del territori espanyol.

Va aparèixer, més tard, un manifest “La reforma de las pensiones” signat per 100 economistes (que havien signat prèviament un altre manifest a favor de les reformes laborals regressives), en el qual es reproduïen les tesis d’insolvència del sistema públic de pensions, subratllant la necessitat que es fessin reformes, que reduirien els beneficis als pensionistes. Tal document era un manifest clarament ideològic, que encaixava amb la filosofia neoliberal dominant avui en la cultura econòmica del país. El millor indicador del seu caràcter ideològic és que no es referia a cap dels treballs, arguments o evidència, contraris a les seves tesis (tal com hauria d’haver fet si hagués estat un treball científic). I previsiblement, no citava el nostre treball, ni contestava a cap de les crítiques que havíem fet als arguments que sustentaven les seves propostes, arguments que s’han fet moltes vegades en documents, informes i manifestos promoguts per Fedea, que era la fundació que patrocinava i finançava aquest manifest.

Això ens va forçar a Juan Torres i a mi a escriure un document que, fil per randa, i argument per argument, presentava evidències científiques i empíriques que qüestionaven cadascun dels supòsits en els quals es basaven les seves tesis de insostenibilitat del sistema públic de pensions. En la nostra crítica vam mostrar també els errors metodològics que feien en els seus càlculs (Veure “La respuesta al manifiesto neoliberal sobre las pensiones de los 100 economistas”, que també es va distribuir per Attac).

Això va crear una resposta, envoltada de gran hostilitat personal (amb tota una bateria d’insults per part d’alguns dels seus portaveus), que va aparèixer en els seus propis mitjans i en els mitjans televisius i radiofònics, que els van donar gran visibilitat. I en el seu intent de desacreditar-nos, ens van acusar de “no conèixer economia” i altres desqualificacions, que haguéssim ignorat si no fora perquè les caixes de ressonància que el capital financer posa a la seva disposició, van augmentar el seu eco i van ser utilitzades per a desqualificar i desacreditar als arguments, a més dels argumentadors. D’aquí la necessitat de respondre’ls.

Quant a l’intent de descrèdit dels argumentadors, acusant-nos de no saber economia, és suficient dir que tant Juan Torres com jo hem estat (i el Professor Juan Torres continua sent) Catedràtics d’Economia. El professor Juan Torres, en la Universitat de Màlaga primer, i en la de Sevilla després, i jo en la Universitat de Barcelona abans de ser Catedràtic de Polítiques Públiques en la Universitat Pompeu Fabra. És d’una enorme mesquinesa, i també estupidesa, fer aquest tipus d’acusació, doncs és fàcil de demostrar que és fals. Però la debilitat dels arguments de tals portaveus de la Banca és tal que s’aferren desesperadament a qualsevol atac personal, sense cap limitació ètica que els freni.

Rèplica a les crítiques

L’argument que constantment es fa a favor de les tesis que el sistema de pensions públiques no és sostenible és el de la transició demogràfica, és a dir, que a causa del allargament de l’esperança de vida de la població, haurà cada vegada més i més ancians i que al coincidir amb menys joves (en part conseqüència del descens de la fecunditat), no hi haurà suficients joves per a sostenir a tants ancians.

Tal argument, no obstant això, ignora diversos fets. Un d’ells és que en els sistemes de repartiment, la relació important no és el nombre de joves per cada ancià, sinó el nombre de cotitzadors i grandària de cada cotització per pensionista. El nombre de cotitzadors depèn del percentatge de la població que treballa i cotitza a la Seguretat Social, un percentatge que a Espanya és encara avui molt baix, només un 52%, quan el terme mitjà en els països nòrdics de tradició socialdemòcrata (que tenen els sistemes de protecció social més avançats) arriba a uns percentatges molt majors, de 72%. I això com a conseqüència de l’elevat percentatge de la dona adulta que treballa en el mercat laboral.

A Espanya, ens queda molt per fer per a facilitar la integració de la dona en el mercat de treball i amb això augmentar el percentatge d’adults que treballen, paguen impostos, creen riquesa i contribuïxen a la Seguretat Social. D’aquí, l’enorme importància i urgència de crear el que en el seu moment, en el 2000 vaig anomenar el quart pilar del benestar, és a dir, serveis d’ajuda a les famílies, tals com escoles d’infància i serveis a les persones amb dependència, que ajudin a les famílies a compaginar les seves responsabilitats familiars (tant la dona com l’home) amb el seu treball en el mercat laboral. I aquí també ens fa falta fer molt.

Productivitat, riquesa i les pensions

L’altra variable que és molt important per a esbrinar si el sistema de pensions públiques és viable en el futur és la grandària de les cotitzacions socials, així com dels impostos que es generen per a l’estat a fi de sostenir a pensionistes i a no pensionistes. És a dir, que la sostenibilitat de les pensions depèn de la riquesa del país. I això depèn, a més del nombre de treballadors, de la seva productivitat, un element clau que rarament és analitzat pels sostenidors de les tesis catastrofistes de la Seguretat Social.

Un exemple d’aquesta postura és l’informe sobre les pensions en la UE (i a Espanya) publicant el 2008 per la Comissió Europea, que alarmava a la població espanyola indicant que en cinquanta anys les pensions passarien de representar un 8% del PIB en 2007 a un 15% del PIB en l’any 2060, percentatge que s’assumia era excessiva, i impossible de sostenir. Aquestes xifres van ser repetides pel banc d’Espanya, per Fedea i pel manifest dels 100 i s’han convertit en “l’evidència científica” que dóna suport les tesis de insostenibilitat de la Seguretat Social.

El problema amb aquesta argumentació és que és profundament errònia i és fàcil de demostrar. Si la productivitat del treballador durant el període 2008-2060, augmenta cada any un 1,5% (l’augment terme mitjà en els últims anys), llavors el PIB el 2060 seria 2,23 vegades més gran que el PIB del 2007. És a dir que si considerem el PIB del 2007 com 100, en 2060 serà 223. Doncs bé, si el nombre de recursos per als pensionistes el 2007 era 8 (8% del PIB) i per als no pensionistes 92 (100-8), el 2060 seria per als pensionistes 33 (el 15% de 223) i per als no pensionistes seria 190 (223-33). I tot això mesurat en unitats monetàries que tindrien la mateixa capacitat de compra el 2060 que el 2007. No cal dir que el PIB en el 2060 seria moltes vegades més gran que el PIB del 2007 a causa de la inflació i altres factors. Però, les xifres que cito aquí són xifres de monedes de valor constant, és a dir que tindrien la mateixa capacitat adquisitiva. No hi ha per tant cap problema.

La sorprenent resposta dels portaveus del manifest dels 100 economistes que ens han respost, és negar que augmentar la productivitat sigui significatiu per a calcular l’augment dels recursos dels pensionistes i no pensionistes dintre de 50 anys. En realitat, un dels més estridents (amb major quantitat d’insults en la seva argumentació) és Jesús Fernández Villaverde (pròxim a la banca, que ha rebut un premi de la mateixa per la seva labor acadèmica, sostenint les postures de la banca), que nega que l’augment de la productivitat sigui significatiu per a discutir la viabilitat de les pensions negant, a més, que hi hagués hagut un augment de la productivitat en els últims anys (abans de la crisi) o que hi haurà un increment en el futur.

És fàcil de demostrar que tal economista està equivocat. Segons Groningen Growth and Development Center (que és el document més utilitzat pel món empresarial nord-americà) la productivitat (GDP per hour worked) a Espanya va créixer un 6,4% entre 1997 i 2007, i un 10% entre 1997 i 2009. I més important encara, prenent períodes més llargs (per a poder veure el creixement independentment dels cicles econòmics), llavors veiem que de 1979 a 2009, el creixement de la productivitat laboral va ser d’un 77%. Assumir que el creixement de la productivitat serà zero o prop de zero en els pròxims quaranta o cinquanta anys és absurd. Si això fos cert, Espanya tindria un problema gravíssim. Els crítics semblen assumir que Espanya serà més pobre dintre de quaranta o cinquanta anys que ara. Això no és sostenible.

Altres errors dels portaveus del manifest dels 100

Alguns economistes d’aquest manifest dubten, per altra banda, que els creixements de productivitat puguin ser més alts que els actuals. Diuen: “alhora, és difícil veure creixements de la productivitat molt més alts que el 1,5%. Per exemple, a EEUU, la taxa més alta de creixement de la productivitat en un cicle complet entre 1966 i 1973, una "edat d’or" de la productivitat, va ser un 2,2% anual”.

Aquesta frase tradueix un desconeixement de l’evolució de la productivitat en els últims seixanta anys. El creixement de la productivitat en la majoria de països a Europa va ser major que el d’EEUU durant el període final de la II Guerra Mundial a mitjan els anys noranta, i això com resultat de l’enorme destrucció de les economies europees i la seva necessitat de “catching up” amb EEUU, i també, més tard, per la utilització i desenvolupament de les noves tecnologies, moltes d’elles basades en la investigació bàsica realitzada a EEUU. Assumir que el nivell de productivitat d’EEUU és el màxim al que pot arribar-se a és profundament erroni i és resultat de la ignorància de com ha evolucionat la productivitat en els països capitalistes desenvolupats. Espanya està encara molt retardada, i per tant, és més que probable que tingui molt per millorar. La seva capacitat de “catch up” és considerable.

Altres errors per no considerar la variable productivitat

Un altre error que altres portaveus de la banca fan és que indiquen que resultat d’una reducció del nombre de cotitzadors per pensionista, les pensions del futur no podran sostenir-se. Aquesta tesi és equivalent a assumir que el descens del nombre de treballadors en el camp espanyol (passant de representar el 18% de la població adulta fa quaranta anys a 2% en l’actualitat) ha representat un descens de l’aliment produït a Espanya. Avui, es veuria el ridícul que havien fet cent economistes si, fa quaranta anys, haguessin indicat que, conseqüència que hi haurien menys treballadors en el camp en 40 anys a partir de llavors, la gent passaria fam perquè no hi hauria suficient aliment. Tal ridiculesa estaria basada en la ignorància de tals economistes, al no adonar-se que un treballador ara produeix el que 9 feien abans.

Doncs igual de ridícul estan fent els 100 economistes quan ara estan dient que, dintre de 40 anys hi haurà la meitat de treballadors per pensionista, ignorant que en 40 anys, un treballador sostindrà més del doble de pensionistes que ara. Com hem indicat Juan Torres i jo en diverses ocasions seria aconsellable que es fessin canvis en el sistema de pensions públiques, però precisament en sentit oposat al que estan proposant veus pròximes a la banca. Entre aquestes mesures hauria d’haver-hi mesures que augmentessin la progressivitat de les cotitzacions socials i altres que hem accentuat en aquests escrits. No hi ha evidència que el sistema de pensions públiques requereixi una disminució dels beneficis per a garantir la seva sostenibilitat. Els arguments que sostenen el contrari no tenen credibilitat científica.

Vicenç Navarro és Catedràtic de Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra i Ex Catedràtic d’Economia Aplicada. Universitat de Barcelona

http://www.blogger.com/post-create.g?blogID=1648093879381147035