La reforma de la negociació col·lectiva

La reforma de la negociació col·lectiva de recent aprovació configura una agressió directa a moltes de les més importants conquestes històriques de la classe treballadora.

Construïda entorn a la idea que l’única manera d’afrontar la crisi és minorar les condicions de vida de les classes subalternes (i, per tant, fer-la permanent per a elles), la seva arquitectura no és més que el disseny d’una tremenda volta de rosca (altra més) contra els principis fonamentals del Dret del Treball i de l’estructura constitucional bàsica.

Vegem els seus elements essencials:

* En primer lloc, s’estableix tot un elenc de matèries (per altra banda, moltes de les principals o més importants, en el marc de la relació laboral) en les quals el conveni d’empresa tindrà “prioritat aplicativa” sobre el sectorial. Es tracta, en definitiva, d’inaugurar la possibilitat que el conveni inferior pugui empitjorar les condicions del superior. Una cosa que era simplement impensable des de la visió clàssica de la negociació col·lectiva, i que només s’ha tornat possible a de la mà d’un sindicalisme majoritari disposat a totes les cessions i pactes. Només quan els convenis han començat a dedicar-se a empitjorar les condicions dels convenis anteriors o de la lletra de la llei, s’ha pogut plantejar obertament un conveni d’empresa que empitjorés el sectorial.

* A més, s’introdueix amb força l’obligatorietat o semi-obligatorietat dels mecanismes no jurisdiccionals per a solucionar les diferències en el procés negociador i, més concretament, de l’arbitratge. Ja hem indicat el que això implica en altre text (Atents a l’arbitratge, http://www.nodo50.org/trasversales/t21arbi.htm ). Al cap i a la fi, l’arbitratge no és altra cosa que una eficaç “justícia de classe” que tracta d’impedir l’accés als tribunals i substituir-lo per una semi-jurisdicció la independència de la qual no es garanteix de cap manera. L’experiència de l’extensió dels mecanismes arbitrals en el marc dels litigis relacionats amb la inversió estrangera en el Tercer Món, no convida a l’eufòria. A més, el seu ancoratge constitucional és pràcticament nul, ja que es va a imposar a subjectes que no ho havien pactat i per als quals es va a constituir en obligatori.

* Per altra banda, s’inclouen en el contingut mínim del conveni les mesures “per a contribuir a la flexibilitat interna en l’empresa”, i en particular un percentatge màxim i mínim de la jornada que podrà distribuir-se irregularment (excepte pacte, un 5%) i “els procediments i períodes temporals i de referència per a la mobilitat funcional”. És a dir, que l’Estat utilitza la seva possibilitat de legislar només en una direcció. La funció heterònoma del Dret del Treball només es compleix en el que constitueix una agressió als treballadors. Lluny de mantenir la neutralitat, o desaparèixer (com semblaria que reclamen els manuals neoliberals) l’Estat determina continguts mínims del conveni, però no per a limitar el poder omnímode empresarial (com implicaria la tradició iuslaboralista clàssica) sinó per a ampliar-lo, obligant a la contrapart a negociar sense contrapartides. Un bonic intervencionisme estatal que no suscitarà el rebuig dels tertulians detractors de la intervenció de l’Estat en les relacions laborals. El Dret “auxiliar de l’empresa”, en el qual alguns reclamen que es transformi el Dret del Treball, en el seu autèntic desplegament.

* A més, s’obre la caixa de Pandora delsanomenats, en altres latituds, “convenis dinàmics”, a l’habilitar a la Comissió Paritària per a realitzar funcions d’adaptació “o, si escau, modificació del conveni durant la seva vigència”. Delenda est conveni, per tant. La força normativa i estabilitat que se li pressuposava dóna lloc, en la nova legislació, a un escenari de negociació contínua finalitzada, si la resistència de la contrapart obrera es manté, amb un repetit recurs a l’arbitratge. Els pactes no són per a complir-los, com saben bé els funcionaris espanyols. Novament, aquest esquema de convenis sempre mòbils i en qüestió només ha estat pensable i possible en el context d’un sindicalisme majoritari disposat al que sigui, amb la condició de sortir en la foto. Només quan existeix la gairebé seguretat que les modificacions van a ésser a pitjor per als treballadors, i que els seus sindicats ho signaran, s’ha permès la modificació del conveni vigent.

* I, finalment, moltes més mutacions, com la determinació de qui podrà negociar sense comptar amb els altres (les seccions sindicals amb majoria en el Comitè, en els convenis d’empresa), etc.

Una transformació profunda, doncs, de l’arquitectura negociadora espanyola, que no fa altra cosa que afeblir, de nou, tot contrapoder dels treballadors en el món productiu. Una transformació, per altra banda, bàsicament inútil per a buscar una sortida a la crisi que ens tenalla, com ja ho va ser l’última reforma laboral i ho serà la pròxima. Forçant tot el contrari a la “Gran Compressió” que va acompanyar la recuperació de la crisi de 1929 (l’augment dels salaris inferiors, al costat de la baixada dels superiors, provocant el creixement de la demanda), la situació, simplement, no té escapatòria per a economia espanyola.

No cap un desarrollisme extractivista a l’estil de la majoria dels països emergents en una Península ecològicament arrasada i sense matèries primeres d’importància; i la temptativa de competir en costos laborals amb Xina només ens pot dur al caos social i a l’autoritarisme més sagnant (com, per altra banda, passa en la pròpia Xina).

El capital financer espanyol i els tenidors internacionals del nostre deute públic i privada es preparen per a despullar a la població de la totalitat dels seus drets socials, ja que els polítics no els va obtenir mai. Deixaran el caos darrere seu. Però, mentre, un cert aire de descontentament comença a créixer en la societat espanyola. Cada vegada més fort. Arribarà a la condició de vendaval. El despertar és inevitable. Caldrà estar atents.

* José Luis Carretero Miramar és membre de l’Institut de Ciències Econòmiques i de l’Autogestió (ICEA)