Per a la CGT, la “Declaració per a l’Impuls de l’Economia, l’Ocupació, la Competitivitat i el Progrés Social” signada el 29 de juliol de 2008 entre el Govern, la patronal i els sindicats anomenats majoritaris, representa la posada en escena mediàtica d’un acte de cinisme, retòrica, demagògia, vaguetats, tòpics, falta de compromís i falta de la més mínima autocrítica sobre les responsabilitats, causes, efectes, conseqüències i solucions de la crisi econòmica profunda que sofrim, especialment, els treballadors i treballadores.
Els continguts d’aquesta Declaració representen un enroc dels signants en les seves pròpies polítiques de pactes i diàleg social que vénen mantenint des de fa bastants anys, validant els seus resultats i no assumint cap responsabilitat sobre la situació de crisi econòmica per la qual estem passant. Com el mateix nom indica, estem davant una Declaració que no contempla més que generalitats i eufemismes sobre el diagnòstic de la crisi econòmica, posposant la seva intervenció a la tornada de vacances.
El text comença amb el reconeixement d’una crisi econòmica que es ve construint i manifestant ja des de diversos anys enrere, encara que aquest fet hagin estat incapaços de reconèixer-lo abans de les passades eleccions polítiques, en les quals només es podia parlar de creixement econòmic.
Només hi ha una concreció en tota la Declaració, la referida a les ajudes que donaran a les empreses per a superar la crisi. La resta de polítiques concretes per les quals s’aposta com model d’intervenció són exactament les mateixes que han vingut aplicant (model productiu basat en la I + D + I; polítiques d’ocupació; polítiques d’immigració; igualtat en l’ocupació; formació i inversió en capital humà; negociació col·lectiva; sostenibilitat, millora i adaptació del sistema de protecció social…). Com a conseqüència d’aquestes polítiques, s’han desmantellat sectors productius com metall, telecomunicacions, energia… mitjançant ERO’s pactats i posteriorment pagats amb diners públics, s’ha desmantellat amb convenis col·lectius amb dobles escales salarials, amb precarietat extrema en la contractació, amb l’enduriment de l’accés a les pensions, amb l’acomiadament lliure i barat, amb reformes que neguen la pròpia negociació col·lectiva. Per tant, o aquestes polítiques són les responsables de la crisi o no són la solució per a la mateixa. Al no aportar cap política nova, implícitament s’evidencia el ple acord entre govern, patronal i sindicats en que la crisi seguirà copejant a la classe treballadora.
Per a la CGT, el diàleg i pacte social ha conduït sempre a la pèrdua de drets del conjunt de treballadors i treballadores. Estem farts de mentides: les reformes laborals, la competitivitat, la productivitat, la flexibilitat… signifiquen que cal produir més barat, per tant, cal reduir costos i el cost primer a reduir són abaratir els salaris, endurir les condicions per a obtenir una pensió, reduir els llocs de treball, la precarietat en la contractació, abaratir els acomiadaments, augmentar l’edat de jubilació…
Per a quan parlar d’inversions comptants i sonants que contemplin el canvi de model d’una economia de serveis a una economia productiva? Per a quan un model econòmic en que el treballador sigui protagonista en l’organització del treball? Per a quan el repartiment del treball i la riquesa? Per a quan garantir el dret al treball, reduir la jornada laboral, recuperar el poder adquisitiu…?
Tota la Declaració sona a buida ja que les mesures que podien haver adoptat mai les han fet. Per exemple: no privatitzar i mantenir la gestió pública dels serveis públics com garantia de la justícia social, augmentar la despesa en educació pública fins al 6% de PIB, no usar la formació professional al servei exclusiu del mercat laboral, no usar a les persones immigrants com objectes amb capacitat de produir beneficis, denunciar i rebel·lar-se contra la directiva de les 65 hores, no desenvolupar un Estatut de l’Ocupació Pública que implanta un model empresarial en l’administració pública introduint conceptes mercantilistas en la gestió del servei públic, etc.
Finalment, la Declaració garanteix un major reconeixement institucional a la patronal i sindicats signants, això significa més subvencions a la patronal, més alliberats, locals i subvencions als sindicats signants.
Aquesta Declaració valida tot el diàleg social anterior, l’enforteix i defensa. Per a la CGT tot el procés anterior ha significat una pèrdua continuada de drets dels treballadors i treballadores, el desprestigi del sindicalisme, la facilitació i complicitat en l’aplicació del model neoliberal que ens imposa la nostra integració en la Unió Europea.
Des de la CGT, reiterem el nostre compromís de lluita en la defensa dels drets de la classe treballadora per a no pagar la crisi econòmica a la qual ens ha sotmès el model econòmic capitalista.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada