Lola Arpa Vilallonga
Barcelona
Malgrat les estadístiques que indiquen que Barcelona és la vuitena ciutat més contaminada del planeta, quan tinc temps lliure i puc prescindir del transport públic o de l’automòbil, intento fer una mica d’exercici i disfrutar de la ciutat caminant pels seus carrers. En aquesta època de forta calor --cada any més prematura--, el que més agraeix el ciutadà corrent és fer-ho sota una ombra frondosa i densa. Això, almenys, fa més suportable la calor, i també se suporten més bé els sorolls i la contaminació que causa el trànsit.
Aquestes anhelades ombres són molt escasses a Barcelona si les comparem amb les d’altres capitals europees. La majoria dels arbres dels carrers i les places de la ciutat, fins i tot tenint un perímetre de tronc considerable, cosa que indica que molts d’ells superen els 15 anys, tenen unes copes malaltisses, raquítiques. El volum de massa de fulles de molts d’aquests exemplars grans és igual o inferior al d’altres arbres molt més joves i petits. Aquest fet es deu, principalment, a les podes dràstiques a les quals els tècnics de Parcs i Jardins sotmeten els arbres en aquest país. Una altra causa és l’abús de plantació, per part dels ajuntaments, d’espècies no autòctones amb funcions decoratives. Aquests arbres consumeixen la mateixa quantitat d’aigua i necessiten més atencions que un exemplar propi de la terra, i el seu desenvolupament és molt més lent i costós.
I mentre camino, em pregunto: si als nostres arbres no els donem l’oportunitat de desenvolupar-se i créixer, per així poder absorbir el diòxid de carboni dels vehicles, i perquè tinguin unes copes àmplies que ens facin ombra, ¿quin sentit té invertir-hi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada