La nova amenaça neoliberal: “El pacte de l’euro”

Estem davant un pas més en aquesta agudització del neoliberalisme i cap al barranc de la regressió social extrema.

Com molts sabreu, jo sóc dels que sostenen que la crisi econòmica que patim no és ni un accident temporal ni tampoc parteix d’un cicle econòmic que suposa que la recuperació arribarà necessàriament tard o d’hora. Per a mi estem vivint una crisi estructural, que a més no és només econòmica, i la resolució de la qual dependrà de la relació de forces polítiques.

Crec que de tots els escenaris possibles desgraciadament el més probable a curt termini és aquell que suposa una reagudització del neoliberalisme i, per tant, el manteniment d’una crisi permanent. I això és així perquè les mesures neoliberals que intenten recuperar la rendibilitat privada -afectada per la crisi- no tindran èxit precisament perquè consisteixen a deprimir encara més la capacitat de consum de famílies i Estat.

Les reformes d’ajustament estructural que s’estan aplicant en tota Europa ens estan duent a una nova situació de regressió social que serà també, per cert, la que segueixi alimentant el malestar que està portant en aquests dies a la gent al carrer.

En tot aquest procés, aplicat pels governs nacionals però dirigit en última instància pels grans poders econòmics (bancs i grans empreses), anem a perdre drets i per descomptat també nivell de vida.

La següent fase del pla d’ajustament neoliberal és el pacte de l’euro. Un pacte contra el qual la societat hauria de posicionar-se clarament, i cap sindicat hauria de transigir gens ni mica. Perdre en aquesta trinxera serà entrar en una nova edat mitja. Però, quins són els punts bàsics d’aquest pacte?

A continuació els més destacats:

* Evolució dels salaris paral·lels a la productivitat. Es tracta de congelar la relació actual de salaris i productivitat, per cert sense tenir en compte que durant aquestes últimes dècades la productivitat ha pujat molt més ràpidament que els salaris. L’objectiu últim és millorar la competitivitat de l’economia en el seu conjunt, i s’exigirà “garantir que la fixació dels salaris en el sector públic contribueixi a l’esforç de competitivitat en el sector privat”. Això suposarà que els salaris públics caiguin en termes reals perquè els privats caiguin després.

* Impuls a l’ocupació a través de reformes fiscals i mantenint ingressos totals. Això significa que els impostos directes cauran i pujaran els indirectes. Probablement vegem una pujada de l’IVA i un descens en les cotitzacions socials. Atès que les cotitzacions socials són part del salari, estem enfront d’altra rebaixa salarial més.

* Finances Públiques. Reformes en el sistema de pensions, que com sabem ja s’ha aplicat parcialment a Espanya però que continuarà en els pròxims anys. A més entrarem en un període de qüestionament més intens de la sanitat i educació pública, i veurem mesures com el Copagament (que hauria d’anomenar-se Repagagament), disminució de prestacions socials i moltes més privatitzacions (recordem que ja ha començat la de Renfe, AENA i les Loteries.

* Estabilitat Financera. Lluita contra el frau, que és una mesura adequada però de la qual cal sospitar (inclouran als paradisos fiscals?), i coordinació de polítiques fiscals però sense establir una Unió Fiscal com seria el més apropiat. A més, probablement veurem aquesta coordinació com una convergència a la baixa.

* Control del dèficit. Això és una de les majors aberracions del pacte a nivell legal. Els Estats es comprometen a establir per llei o fins i tot constitucionalment mesures que limitin el dèficit fiscal. És a dir, tracten de blindar a través de la legislació un determinat ventall de polítiques econòmiques. Una cosa que no per desconeguda (el Pacte d’Estabilitat i Creixement ho contenia) és menys inacceptable.

En definitiva, estem davant un pas més en aquesta agudització del neoliberalisme i cap al barranc de la regressió social extrema. S’aveïnen temps molt difícils per a les classes baixes i mitjanes, i presenciarem un estancament de la crisi que serà tant o més durador i profund com duradora sigui la vigència d’aquestes polítiques neoliberals.

Al meu entendre el primer que ha de fer l’esquerra és resistir. I resistir significa reconèixer que no hi ha pacte social que valgui i que únicament la retirada immediata de totes aquestes mesures i pactes és acceptable.

En segon lloc l’esquerra ha de construir. I això significa apostar per un nou model d’Europa radicalment distint del dominant avui, el que suposa renunciar al caràcter antidemocràtic de les institucions actuals i recuperar la democràcia segrestada pels poders econòmics.

Cal coordinar-se amb els moviments contestataris de tota Europa per a construir un model alternatiu de societat basat en principis d’esquerres. I per a fer tot això hem de concentrar-nos a revertir l’actual relació de forces, dedicant les nostres energies a trobar punts en comú entre les “múltiples esquerres” i abandonant la sempre horrible sensació que ens agrada més tenir enemics que amics.

* Alberto Garzón Espinosa és membre d’ATTAC