diumenge, 6 de juny de 2010

Sumar INTEL·LIGÈNCIES

Els Barcelonins hauríem pogut tenir un nou jardí a Barcelona.

El jardiners s’haurien disputat el seu manteniment, o jo diria millor la seva gestió, la manera de fer-lo créixer. S’haurien sortejat qui ho faria per mesos o per anys. Els gerents de parcs hi haurien destinat els millors jardiners, l’entusiasta Marcel que solia fer viatges per veure jardins al sud de França, la jove Maria apassionada de les Bulboses, o en vell Miquel que tenia un hortet a la seva terrassa.
A qui li hagués tocat s’hauria reunit amb el projectista, el Martí, per a que li expliqués la seva idea del jardí i haurien estat una tarda sencera parlant-ne. S’haurien posat d’acord i potser incorporat noves idees.
Un cop sobre el terreny el jardiner hauria regulat el reg en funció de la humitat, arrencat herbes, (quantes herbes aquest any amb tantes pluges!!) podat alguna branca baixa que no deixava passar, i acotat algun espai per a protegir-lo del pas de la gent. També amb orgull hauria ensenyat als visitants les espècies d’herbes i bulboses i potser (i m’atreviria a dir que quasi segur) hauria dedicat més hores de les que li pagaven, sobretot els primers anys quan les heures encara no ho cobrien tot. Quin plaer treballar en un jardí, però quanta feina. A la tardor… quan les fulles comencen a caure, el jardiner se les hauria tingut per a recollir-les. Recollir-les? Un bon jardiner per iniciativa pròpia, segurament les hauria apilat primer, i les hauria col·locat sota les
heures després per a que es reincorporessin al terreny fent un coberta de fulles d’aquelles que fan tan bona olor quan plou.
Els habitants del barri, tot passejant haurien conegut noves plantes, diferents de les que hi ha als parcs i haurien diferenciat les plantades pel jardiner de les vingudes espontàniament, altrament dites males herbes. Haurien après que les dites males herbes són plantes anuals majoritàriament. Segurament, a la primavera quan són totes verdes no els haurien trobat “males” perquè les haurien confós amb les altres, mentre que a finals d’estiu, quan s’assequen més aviat les haurien trobat lletges. Llavors les haurien tret, sense que ningú no els veiés. I ho haurien explicat a la veïna perquè al poble, amb aquella herba la seva avia en feia infusions.
Algú passejant s’hauria dit quin jardí més silvestre… i s’hauria incomodat. La gent de ciutat a vegades s’incomoda davant un espai no ordenat ni formigonat.
El Martí l’hauria visitat de tant en tant, i parlant amb el jardiner haurien intercanviat opinions. Si és millor regar poc i cada dia o molt una vegada per setmana, si els iris aguanten més la flor que els narcisos, o si les vinques a l’ombra funcionen millor que a ple sol. I haurien après. Sempre s’aprèn quan els jardins creixen. I el seu proper jardí, hauria estat encara millor.
Però que us haig de dir...aquest seria un altre món i el nostre malauradament no és així.
Can Framis hauria pogut ser un jardí perquè estava plantejat com a tal. Un dels pocs de Barcelona. No era un parc par a córrer ni un espai per a jugar. Era un lloc recollit on passaven totes aquestes coses. Estava plantejat com un lloc ric. Culte. Que acompanyava un edifici de bona arquitectura que a la vegada albergava una col·lecció de pintura rica i culta. Tot quadrava.
Qui l’havia pensat és una persona formada, que dedica moltes hores a pensar els projectes, que ha viatjat, que ha visitat i conegut jardins que si que funcionen, que li apassiona la feina i que l’ensenya a la universitat.
Però en aquesta suma d’intel·ligències que és necessària per a que un jardí existeixi n’ha fallat una. La del gestor, la del jardiner, que l’ha destrossat amb un argument tant surrealista com que és difícil de mantenir.
Doncs és clar que és difícil de mantenir, és clar que costa un esforç. El mateix que costa fer un bon projecte i el mateix que cal fer per a superar un període de crisi.
Sense esforç, sense dificultat, sense millora i sense superació, les societats no avancen. I aquest esforç ha de sortir de les persones perquè l’esforç és una forma d’intel·ligència.
Però malauradament fa temps que a Barcelona estem vivint un desajust enorme entre els que ens esforcem per a que les coses millorin i progressin i els que no hi fan res. I Així ens va.

Teresa Galí-Izard
Juliol 2010

Publicat en BAAS