Després d'una dècada de treballs sense èxit, els tècnics del parc de Collserola estan convençuts que per fi han trobat un mètode efectiu per frenar l'expansió dels ailants, uns arbres invasors que es compten per milers a tots els racons de la serra. En lloc d'arrencar-los, els enverinen amb un herbicida biodegradable que penetra fins a les arrels, evita el perillós rebrot i no afecta els arbres restants.
Els primers ailants, arbres originaris de la Xina, van ser plantats a Collserola fa mig segle per enfortir talussos a les carreteres i evitar l'erosió, encara que alguns particulars també hi van veure una forma d'embellir els jardins. Ningú s'imaginava aleshores que, de forma natural, es reproduirien tant i arribarien a convertir-se en un problema ambiental de primera magnitud: "Quan hi penso, penso en les rates", resumeix Marià Martí, gerent del parc.
Els ailants són visibles a tota la serra de Collserola, encara que especialment a les àrees més humanitzades del vessant barceloní, com als voltants de la carretera de Vallvidrera i les rodalies del cementiri. És difícil precisar quant territori han colonitzat ja que sovint constitueixen taques aïllades o perifèriques en boscos de roures o pins, però ja ocupen almenys 40 hectàrees, segons càlculs de Joan Vilamú, tècnic del parc.
Llegir article
Els primers ailants, arbres originaris de la Xina, van ser plantats a Collserola fa mig segle per enfortir talussos a les carreteres i evitar l'erosió, encara que alguns particulars també hi van veure una forma d'embellir els jardins. Ningú s'imaginava aleshores que, de forma natural, es reproduirien tant i arribarien a convertir-se en un problema ambiental de primera magnitud: "Quan hi penso, penso en les rates", resumeix Marià Martí, gerent del parc.
Els ailants són visibles a tota la serra de Collserola, encara que especialment a les àrees més humanitzades del vessant barceloní, com als voltants de la carretera de Vallvidrera i les rodalies del cementiri. És difícil precisar quant territori han colonitzat ja que sovint constitueixen taques aïllades o perifèriques en boscos de roures o pins, però ja ocupen almenys 40 hectàrees, segons càlculs de Joan Vilamú, tècnic del parc.
Llegir article
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada