EL caràcter de la celebració infantil que desde fa segles revesteix l’acte de fer cagar el tió per Nadal amaga al seu darrera antigues pràctiques rituals dirigides a propiciar l’abundància i la cohesió familiar al bell mig de l’hivern. No oblidem que el tió o tronc de Nadal, és abans de tot un tros de soca robusta que hom crema al foc a terra. Aquest foc hivernal simbolitzava la comunitat i la continuïtat de la família: feia claror i allunyava els elements estranys, reals o imaginaris, del grup domèstic.
Originalment cremava de Nadal a Reis, i després es guardava en un lloc discret a mode d’amulet protector de la casa, els camps i el bestiar.
Per aquest motiu era costum escampar-ne les cendres pels conreus i als estables, i fins i tot damunt dels llits, com un ritus per propiciar la fertilitat. Al Pallars el deixaven cremar fins a mitjanit perquè una llegenda deia que la Mare de Déu baixava per la xemeneia a posar els bolquers al Nen Jesús i a escalfar-se. En alguns llocs la veneració per aquet tros de fusta arribava a l’extrem d’adreçar-li oracions, oferir-li aliments i vi, pràctiques que coneixem perquè merèixer la reprovació del bisbe de Braga al segle VII.
L’acte de cagar el tió està relacionat estretament amb el do de la fertilitat, com ja hem esmentat. De la mateixa manera que l’arbre de Nadal se li pengen bolets que recorden la fruita que no dóna a l’hivern, obligar a cagar al tió és com recordar simbòlicament a la natura, justament pels volts del solstici d’hivern, que segueixi produint béns fungibles.
Joan Soler Amigó assenyala també en la seva “Enciclopèdia de la fantasia popular catalana” que el costumari del tió que ens ha arribat fins avui s’estengué durant els segles XVIII i XIX des de les zones rurals i muntanyoses de l’interior cap a les poblacions costaneres i a les grans ciutats, coincidint amb les migracions interiors que hi hagueren en l’època.
Gabi
1 comentari:
Molt interesant...
Publica un comentari a l'entrada